Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Continuem amb els posts dedicats al cada cop més moribund 2011. Aquest any a l’illa dels monstres hem comptat amb la col·laboració de quatre Monstres convidats que han aportat altres visions i coneixements diferents als que normalment s’exposen aquí al blog. Així que els hem demanat que ens escriguessin alguna cosa sobre l’any que ens acaba de deixar. O sobre un altre any. O del que volguessin. Comencem amb l’aportació del col·laborador conegut com a M.I.M.

A continuació faré una modesta entrega de premis del que per mi ha estat el més destacat d’aquest 2011.

Premi a l’esdeveniment cultural de 2011: Twitter

Culturalment ha estat un any força intens, l’irrupció de twitter a casa nostra ha agafat el testimoni a haver-se de buscar la vida per estar informats. Ara les notícies que volem sobre cinema o música vénen a nosaltres.  D’aquesta manera ja no fa falta que sols les coses importants siguin noticia, ara qualsevol esdeveniment ho és, això sí amb la nostra intenció i voluntat de que aquells continguts ens arribin.

Premi 2011 al millor disc: Maria Rodés / Pau Vallvé.

Han estat notícia també aquest any Pau Vallvé i Maria Rodés (no confondre amb Maria Coma). El primer per estar molt actiu, hiperactiu diria jo i la segona per estar poc activa (no ha fotut res!!!!), és clar, s’ha pres un any sabàtic mentre composava el que serà el seu següent disc. Els destaco perquè a nivell personal han estat els descobriments i la música que més m’ha arribat aquest any. Si hagués de triar dos artistes ells serien la banda sonora d’aquest 2011 (encara que els seus discos siguin del 2010).

El premi 2011 a la millor actuació: Aina Clotet.

Un altre descobriment ha estat el d’Aina Clotet. Ja no és aquella actriu promesa que sortia a Estació d’enllaç, ara la veig en una clara presència dominant en el cine que es fa al nostre país, ja que em fa l’afecte que escull quins papers vol per a la seva carrera i no es limita a agafar qualsevol paper brossa que se li posa al davant.

El premi 2011 confirmació d’un geni: Adrià Puntí.

Va ser en el concert del Festival de Guitarra, allà per finals d’abril o principis de maig a Barcelona. Es veu que a última hora li van fallar els dos músics que l’acompanyaven i ell, Puntí, va sortir a pelo a fer el concert. I entremig de cançons inacabades, plors, molts temes d’Umpah-pah i converses de borratxos al piano entre ell i ell mateix, va sortir vencedor de la nit, amb la gent sent conscient de dues coses: alguns que se’ls havien estafat 15 euros (preu de l’entrada) o la confirmació que estàvem al davant del geni creatiu en actiu més important de Catalunya.

Premi 2011 al millor llargmetratge: Pa negre.

De cinema també faré la meva valoració, ara que acabem l’any cal donar una menció d’honor (una més d’entre els seus palmaresos) a Pa negre. Per mi les pel·lícules bones són aquelles rares que m’atrapen en la seva màgia i no respiro fins que s’acaba el film. Pa negre ho ha aconseguit, i per partida doble (les dues vegades que l’he vista). En la primera visualització vaig ser incapaç d’entendre res sobre l’argument, senzillament em deixava portar per la tormenta emocional que brollava dels personatges/actors. I us aviso, un pot sortir aixafat quan entra d’aquesta manera a Pa negre. Necessitava, doncs, una segona vegada per veure de què anava la pel·lícula, i la segona vegada immunitzat sobre la pluja de sentiments i emocions de les actuacions ja em vaig poder fixar amb l’argument que hi havia darrere.

Premi Personatge de l’any: Eckhart Tolle.

La meva historia amb Eckhart Tolle va ser mitjançant un amic que em va dir: “tio, et passes el dia pensant, llegeix-te aquest llibre!!”, el llibre era El poder del Ahora. He de reconèixer que no vaig passar d’unes 70 pàgines. Aquest any 2011 vaig recuperar del mateix Eckhart Tolle un altre llibre: Un nuevo mundo, Ahora. I aquesta vegada no la vaig poder encertar més. Quantes veritats en tan sols 260 pàgines. No podem anar més errats si seguim basant tot el que som, fem, desitgem, pensem… en l’ego. Cal intentar ser feliç, i aquest llibre ens dóna les claus per acceptar el moment present i no rebutjar-lo. És quan rebutjem el moment present que ens sentim incomplets i ens falten coses per sentir-nos bé. Quan tot el que tenim és el que necessitem per sentir-nos complets. Llegiu-lo i treieu les vostres propies conclusions. Visca Tolle!!

M.I.M.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

> Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

Foto portada: font

Foto Aina Clotet: cineol.net

Napalm Death Cab For Cutie

Quin matí més mogut a Twitter. Passions, celebracions, indignacions i riallades. I tot això per les confirmacions que el Primavera Sound ha fet de cara a l’edició de 2012. Als noms de Björk, Franz Ferdinand o Death Cab For Cutie (anunciats fa unes setmanes) se n’hi havien d’afegir uns quants més avui a les 12:30. Però des d’hores abans ja se sabia que no serien uns noms qualsevol. Un dels responsables del Primavera a través del seu twitter, @gabiruizps, havia començat a crear expectació amb el hashtag #bandasjevisPS12. El Primavera amb grups heavy? O és que serien confirmacions sonades? Semblava que la segona opció seria la més lògica, tot i que les apostes per uns Slayer o fins i tot el projecte esperpèntic entre Lou Reed i Metallica ja estaven sobre la taula (o el timeline).

Harvey Milk, Melvins, Orthodox, Liturgy, Sleep, Wolves in the Throne Room, Napalm Death i Mayhem han estat finalment els grups confirmats, deixant-nos bocabadats gairebé a tots els que estàvem pendents de cada tweet de l’organització. No són heavy tal qual, però sí que hi ha unes bones dosis de doom, grindcore, black metal, noise rock i grunge entre tot aixìo. Les reaccions no han tardat massa en arribar i en poc més d’una hora Napalm Death, Primavera Sound i PS12 ja eren trending topic gràcies a tweets que es poden classificar bàsicament en 3 categories:

  1. Tweets de gent indignada que es preguntava què fer amb l’abonament que ja tenien comprat des d’abans que se sabés el line-up.
  2. Tweets de gent celebrant l’amplitud de mires del festival
  3. Tweets de gent que preveia que Björk o el cantant de Franz Ferdinand no acabaran el festival sense ser degudament empalats o apallissats pels membres o seguidors de Napalm Death.

Amb els de la categoria 3 m’he fet un fart de riure i m’he hagut de contenir per no fer-ne retweets compulsius. Gent així és necessària a Twitter. Els de la categoria 1 suposo que els puc entendre posant-me en el seu lloc, però són els de la categoria 2 amb qui em sento més identificat.  El PS és un pepino de festival, això ho sap tothom. Però la grandesa d’un festival no només es mesura amb noms, també amb actituds i filosofies. I per mi que s’hagin atrevit a portar grups que en principi tan poc tenen a veure amb el que tothom esperava em sembla digne d’aplaudir, i això que la majoria dels grups confirmats avui no m’apassionen precisament. Em trauria el barret si tingués el costum de portar-ne.

I dic això ara sabent que fa 8 o 9 anys potser ho hagués trobat una autèntica aberració. Parlo de quan m’agradaven uns estils de música (més aviat contundents) i creia que segons quines coses era blasfèmia barrejar-les o fins i tot escoltar-les. Per sort la gent evolucionem (com a mínim un % del total). Per això la idea de veure Death Cab For Cutie i a continuació Napalm Death no em sembla una incongruència del tot. Tot i que entenc que pugui molestar. Si tingués cada any el millor festival de math-rock instrumental al costat de casa i un any m’hi posessin deu grups de rumba-fusió-delbonrotllet segurament també m’indignaria i sortiria al carrer a cremar contenidors.

Però deixem la rumba i centrem-nos en la música. Què poden aportar aquestes confirmacions? Doncs que gent que mai s’hauria ni tan sols plantejat arribar a tenir en compte una més mínima possibilitat d’anar al Primavera Sound ara potser hi vagi (qui sap). I un cop allà descobreixi grups que mai hauria pensat que podrien arribar a sonar bé. O que uns modernos puguin comprovar que segons quines coses no són tan monstruoses com les poden pintar. O potser res de tot això passarà i hi anirà la meitat de gent. Però aquests riscos són els que personalment valoro. Ja sigui en festivals, en grups que refusen estancar-se o en directors de cine que decideixen tirar endavant projectes només pel fet que hi creuen i sense por a la pluja de crítiques. I tot això ho fan quan estan a dalt de tot, desafiant la dita de “si una cosa funciona bé no la toquis“. Què hi farem, m’agraden aquestes coses.

I per acabar, un recull de tweets:

@baithro Melenudos que necesitaban a Napalm Death en el cartel del #PS12 para poder ir a ver a Bjork sin tener que dar explicaciones.

@feticeira_org Gracias de nuevo #PS12 por las risas de leer a “indies” y “metaleros” indignados.Las tribus urbanas siguen estando en la cabeza de la gente.

@elPiter Atención Modernos del #PS12: Se alquila chaqueta tejana convertida en chaleco, con parche de Pantera en toda la espalda para no desentonar.

@subnoise Batalla de barbas indies vs barbas stoner en el @primavera_sound

@Manelmourning Venga, una porra. ¿Quién va a partirle primero la cara al cantante de Franz Ferdinand? ¿Uno de Napalm Death o uno de Mayhem? 

@queprimor 22:00 Napalm Death – 23:00 Björk – 23:05 Napalm Death empalan a Björk – 23:06 Mayhem

Jo el que veig és que hi haurà molts modernos de postal (una part del públic habitual del PS) que hauran de fingir que els agrada el black metal o que sempre han admirat les propostes de grindcore. D’això se’n diu posar a prova la fidelitat a un estil de vida.

Rutines autoimposades

La idea més original del món: proposar una cançó diària. Perfecte per a programes de ràdio, revistes musicals, blogs, twitters i altres mandangues. Però tranquil·litat, no farem això d’actualitzar cada dia el blog de l’illa dels monstres amb una cançó diferent. Anirem molt més enllà: ho farem al facebook de l’illa. A veure si així animem una mica la criatura, molt morta tenint en compte el poc ritme d’actualitzacions del blog. I ja de pas podrem fer el típic post-refregit amb el recull de cançons de cada mes o de cada trimestre o de cada quan ens roti. Actualitzacions gratis, com es coneix en l’argot dels bloggers (o wordpressers (?)).

La idea de posar una cançó setmanal, així com proposar el trailer de la setmana o el llibre del mes, sempre és ben rebuda per l’audiència. Fins i tot amb entusiasme, una mica com qui s’apunta al gimnàs o a la piscina després de les vacances. El mes de setembre, l’autèntic cap d’any. Cada dia penso fer una hora d’exercici. Cada dia penso anar-hi una estona. Cada dia escoltaré la cançó que em diguin en aquella web a veure si descobreixo alguna cosa nova. Serà un èxit rotund, d’un parell de dies, una setmana a molt estirar, i començant ara, en ple juliol, quan uns estan a la meitat de les seves vacances, d’altres estan a punt de fer-les i els autònoms se segueixen fregint mentre intenten quadrar els números del segon trimestre. És estrany qui no acaba desistint d’aquestes petites autorutines imposades. Però és lògic. Com si no en tinguéssim prou amb les rutines obligades com per a sobre carregar més la motxilla.

Parlant de motxilles. Mitjançant el nostresenyor-twitter vam descobrir l’altre dia Daily Post Rock, una pàgina on pengen cada dia una cançó de post-rock en streaming. Quan ha passat el seu dia de glòria, la cançó queda registrada a la llista de temes proposats però ja no es pot tornar a escoltar. A vegades us sentireu estafats perquè us pensareu que no us han canviat la cançó del dia anterior, però el post-rock ja té aquestes coses. En tot cas, una eina recomanable. Com ho serà el facebook de l’illa a partir d’ara. Tot un bullici musical.