La brutalitat dels escenaris secundaris

COSTA DE FUEGO (Adrift + Cancer Bats + Berri Txarrak + Opeth + Rolo Tomassi + Toundra +…) / Benicàssim / 21-07-2012

Coincidiran amb mi els amants de la conducció automobilística que una carretera secundària lliure de trànsit feixuc i acompanyada de paisatges brutals és una opció preferible mil cops abans que una autovia de dos o tres carrils carregada de conductors indesitjables i sense més paisatge que polígons industrials i fàbriques de ciment. Continua llegint

Agafats de la mà

Les distàncies entre grups, discogràfiques, mitjans de comunicació i públic es redueixen a mesura que la interacció entre ells va creixent. Les xarxes socials, els blogs musicals o les plataformes per escoltar música en streaming són algunes de les eines que han permès aquesta aproximació, fonamental per a bandes i segells independents que volen que la seva música es difongui tant com es pugui. Analitzem quin paper té internet en la realitat de la música allunyada dels circuits més comercials.

Continua llegint

Festus 2011: apoteosi i ultrahumor

El Festus acaba de complir 14 edicions i tot just aquest ha estat el primer any que l’hem visitat. Per qui no el conegui, es fa a Torelló i s’autodefineix com un festival jove d’arts al carrer. Durant un cap de setmana es fan concerts, actuacions de teatre, circ i dansa, instal·lacions audiovisuals i projeccions de curtmetratges en diferents espais a l’aire lliure del municipi. Perquè ens entenguem pels qui sigueu de més al sud, seria com agafar la Fira de Música al Carrer de Vila-seca i sumar-hi espectacles del Trapezi i del FEC Reus-Cambrils, si bé el Festus és més veterà que qualsevol d’aquests tres.

Aquí teniu la crònica de la jornada del dissabte, que a títol personal es va fonamentar sobre dos pilars (els dos pilars que ens van portar fins a Torelló): Toundra i Miguel Noguera amb el seu Ultrashow.

Toundra

Són les 6 de la tarda d’un dissabte, camines tranquil·lament pels carrers d’una població que visites per primer cop i, de sobte, sents retronar la música de Toundra. Només són les proves de so, però les ganes de tornar-los a escoltar en directe es disparen. Evidentment, has de buscar la plaça on hi ha l’escenari i quedar-t’hi una estona quan encara pica el sol i a allò encara no se li pot dir concert. Segurament és l’última oportunitat per veure’ls per terres catalanes abans que acabin la gira del disc (II) i cal aprofitar-ho al màxim, encara que això comporti estar-te amb la mel als llavis fins la nit. Però ja saps que serà una gran nit.

Programar un grup de post-rock instrumental amb cançons de 10 minuts a quarts de dotze de la nit en un festival per a tots els públics no sembla a priori una proposta molt popular, però Toundra va saber guanyar-se el públic. Tant els que ja els coneixíem com els que estaven allí per a veure què. Estic ben segur que de la plaça Vella de Torelló van sortir uns quants nous seguidors del grup, o com a mínim gent interessada en donar-los una oportunitat en disc.

L’inici del concert va ser fulgurant, amb el trio d’obertura del fantàstic (II): Tchod, Magreb i Zanzíbar. Gairebé 20 minuts sense pausa que van servir per enganxar una audiència cada cop més entusiasmada amb el concert. No van faltar temes del primer disc, representat per Bajamar i Medusa. Aquest últim, l’encarregat de tancar el repertori. Abans, però, temps per Danubio/Danube i la que probablement sigui la meva cançó predilecta, Bizancio/Byzantium, que per mi representa perfectament el potencial del so d’aquest quartet madrileny.

El concert va durar 50 minuts. 50 minuts apoteòsics. El directe de Toundra és més intens que els seus discos, i això és dir molt. El seu so és ben ple, les cançons aguanten la prova del directe a la perfecció i en cap moment de l’actuació s’experimenten moments més baixos que altres. Aquests són problemes que sovint pateixen alguns grups en directe, però amb Toundra no hi gaire lloc a les decepcions, només a les emocions. Saben combinar a la perfecció els passatges atmosfèrics amb els moments de contundència aconseguint transportar a l’oient en tot moment sense que hi hagi possibilitats de desenganxar-se del viatge. Saben quina és la mesura justa que cal utilitzar de tots els seus ingredients musicals, i és aquesta la clau  perquè tot plegat soni tan compacte i bé. Però tot això no ho vam descobrir de nou al Festus, simplement ho vam ratificar un cop més.

Si voleu veure algunes fotos del concert, aquí en teniu una galeria.

Després de Toundra tocava un grup que tenia curiositat per veure, Betunizer, però la seva coincidència amb Miguel Noguera m’ho va fer impossible més enllà d’escoltar la primera cançó. Queden pendents d’investigar. A banda de les actuacions musicals programades a l’escenari de la plaça Vella també cal destacar els concerts que s’aplegaven en petites programacions alternatives dins del mateix festival i que estaven ubicats en espais petits, sovint sense escenari, però que dotaven de sentit a la voluntat de descobrir nous grups que hauria de tenir tot festival d’art al carrer. Un bon punt a favor del Festus.

Miguel Noguera – Ultrashow

L’Ultrashow de Miguel Noguera va ser probablement l’espectacle més multitudinari de la jornada de dissabte. A la 1 de la matinada, quan era a punt de començar, fer-se un lloc a l’espai Delicatessen era ben difícil. Es nota que la seva popularitat està creixent, i més després del seu doble pas per Buenafuente i de l’èxit assolit pel seu darrer llibre, Ultraviolencia, gràcies en part al bon funcionament del boca-orella i del tweet-tweet.  Noguishe mainstream?

Durant una hora Noguera va exposar diferents de les idees que, segons explica, se li acudeixen en qualsevol moment del dia i que va apuntant en una llibreta, no sabem si la mateixa que porta a les actuacions i que consulta entre idea i idea. Tot i que l’aparició del llibre és encara recent (al març si no vaig errat), no va repetir cap de les idees que hi surten. Es nota doncs que la seva producció és elevada, i que deu estar tot el dia imaginant situacions surrealistes i absurdes amb els objectes, espais i persones més quotidians. Es notava que una bona part del públic estava disposat a riure molt i amb ganes. D’altres van experimentar una empatia progressiva, mentre que uns quants van quedar lleugerament estupefactes sense creure’s ben bé que allò pugués fer gràcia a algú. Però va haver-hi entusiasme en els aplaudiments i es podria qualificar que l’Ultrashow va triomfar a Torelló.

Una de les virtuts dels shows Miguel Noguera és que tot i que només tenim una persona dalt l’escenari (acompanyat puntualment de dibuixos projectats per il·lustrar algunes de les idees), no conceps en cap moment que estàs escoltant un monologuista a l’ús. Noguera està uns quants esglaons més amunt de tot això, i defuig del trilladíssim humor del monologuista tipus (ja sabeu: taburet, totxanes de fons i el “¿No os ha pasado nunca que…?“. També cal dir que, per mi, Noguera funciona millor en cos present que en llibre. I amb diferència. De fet quan llegeixo Ultraviolencia o Hervir un Oso he d’imaginar-me al mateix Noguera recitant aquell text, començant amb els seus característics “Joder, un señor que…” o “La idea de una abuela que cuando…”. Les seves idees són tan importants com la seva personalitat a l’hora d’explicar-les. El directe és millor que el llibre seria un nou tòpic que funcionaria amb ell. Així que si us agrada el seu humor, feu el que sigui per assistir a un Ultrashow.

Audiovisuals

Parlem una mica de la resta del Festus (en la seva jornada de dissabte). El que em va decebre bastant del festival va ser la secció d’instal·lacions audiovisuals. Com passa massa sovint en aquest camp creatiu, l’embolcall i la descripció d’un muntatge d’aquestes característiques difereix absolutament del que és finament la realitat. Per exemple, al programa se’ns plantejava una anàlisi dels programes de televisió generadors de soroll i de les possibles relacions entre el llenguatge i el so i t’acabaves trobant quatre teles de tub catòdic emetent vídeos de programes brossa (imatge de dalt a l’esquerra). Un altre experiment que prometia: A partir de la pel·lícula d’Eisenstein, El cuirassat Potemkin, es realitza una descripció pla a pla de l’acció […] Posa en primer pla el procediment de muntatge cinematogràfic. I t’acabes trobant amb un aparador i una pantalla com la de la foto de dalt a la dreta amb un bucle infinit i sense substància.

Ja no parlo en referència a la secció audiovisual del Festus, sinó en general, quan dic que potser ens hauríem de deixar una mica d’encantar-nos en les descripcions i aprofundir una mica més en l’obra audiovisual en si. Que el que t’impacti sigui el producte i no la descripció. Trobar-te amb una cosa tan simple que no et convidi ni a quedar-te’l mirant ni 30 segons és preocupant.

Continuant amb el sector audiovisual, vaig poder disfrutar poc del Fescurts, la secció de curtmetratges del festival. Dissabte es projectaven els curtmetratges seleccionats en un espai força atractiu, amb gandules incloses per als espectadors. Una mica perillós si el que vols és continuar movent-te pels diferents espais del festival i més encara si t’has deixat atreure excessivament per les barres. Segueixo pensant que l’aire lliure no és el millor lloc per veure cine perquè l’atenció es dispersa excessivament, però emmarcat dins un festival d’aquestes característiques, on l’objectiu és mostrar les obres al màxim de gent possible, l’opció és ben vàlida.

Poca cosa per afegir, ja que no sóc un gran entès en les arts teatrals i encara menys en dansa. Us deixo amb una foto d’un piano desmuntat pel Colectivo Turismo mentre s’hi tocava una peça. Una de les accions més curioses que es van veure en aquest dissabte de Festus.

I a la portada… posem-hi una muntanya (Inventaris no absolutistes vol. 1)

L’altre dia estava fent l’habitual ronda d’exploració musical quan vaig topar amb un disc i una portada que em van recordar un dels infinits posts que tinc en ment i que només esperen que un dia tingui ganes d’escriure’ls. L’exploració la feia pel recomanable blog de Los experimentos de Magli, el disc era Silesia, d’un grup que es diu Jeniferever, i la portada és aquesta:

El post que em va retronar al cap va ser el de DISCS AMB MUNTANYES A LA PORTADA. Sembla un tema absurd, oi? Doncs per alguns músics sembla una obsessió. No parlem de músics qualsevol. Ens referim a gups de math-rock, post-rock, i altres gèneres en què l’experimentació i el protagonisme instrumental per sobre de la veu són pilars fonamentals de la seva filosofia. El tercer pilar són les muntanyes? Semblen prou sòlides com per ser-ho.

Però no només el gènere musical és un punt en comú en els discos que veurem a continuació. Pràcticament tots, només un és l’excepció de la regla, són àlbums de debut. És la muntanya un espai iniciàtic? Com que són grups experimentals apunten alt des de bon principi? Perquè no són precisament turonets d’excursió dominical.

Un altre punt en comú, aquest molt més subjectiu: tots mereixen l’oportunitat de ser escoltats. Us penseu que vaig escoltar el de Jeniferever per la descripció que en feien? Negatiu. Només amb la portada ja vaig veure’m empès a escoltar-lo. Seguim amb coincidències: tots són discos de 2005 cap aquí, amb la qual cosa sembla que la muntanya és tendència. Us ho dic jo, que de tendències n’entenc molt.

I un últim apunt que de passada em serveix per inaugurar aquesta nova secció d’Inventaris no absolutistes: no és una llista tancada, ni tan sols és exhaustiva, és fruit d’una estona d’exercitar la memòria. Segur que hi han centenars de portades més amb una muntanya com a protagonista, i més si ens posem a ampliar el ventall de gèneres i a remuntar enrere i recordar discs dels 90, 80, 70 i fins i tot 60. Així que us convido a que n’aneu dient si voleu. Comencem amb el breu inventari de 5 discs recomanables amb muntanya a la portada:

Fura / Mustela Putorius (2010)

Des de Mallorca ens arriba el prometedor debut en forma d’EP de 3 cançons dels Fura, practicants de post-rock instrumental. A la portada no hi veiem neu com en el cas de Jeniferever però sí una gèlida boira.

> bandcamp de Fura, on podeu escoltar l’EP

Toundra / (I) (2008)

I de Mallorca saltem a Madrid per repescar el disc de debut d’un dels grups predilectes de qui escriu aquestes línies. Els Toundra van revolucionar l’any passat el panorama del rock instrumental amb el fantàstic (II), però dos anys abans havien deixat ben clar que serien una banda a tenir molt en compte amb (I). I clar, no hi podia faltar una muntanya a la portada, amb neu inclosa.

> myspace de Toundra



Zu / Carboniferous (2009)

Atenció amants del math amb tints d’avant-grade (sí, aquella combinació tan popular), que aquest disc dels italians Zu us pot interessar. Encara que les veus hi tinguin poc protagonisme compta amb una col·laboració de luxe a la cançó Soulympics: hi canta Mike Patton. I clar, per celebrar-ho van decidir posar una muntanya a la portada. En aquest cas d’un perfil més obtús.

> escolta el disc a Spotify

Black Mountain / Black Mountain (2005)

A veure si ara tothom posarà muntanyes a les portades i uns que la porten al nom no faran el mateix. De fet, és el disc més antic de la llista, així que podem dir que ells van ser abans que els altres. Els canadencs Black Mountain van decidir no ser gaire metafòrics en la porta del seu primer disc. Tampoc és qüestió d’embolicar la troca des de bon començament.

> escolta el disc a Spotify

Late of the Pier / Fantasy Black Channel (2008)

Canviem d’estil de música i també de manera de fer aparèixer unes muntanyes a la portada. Això sí, seguim parlant de discos de debut, en aquest cas d’una d’aquelles obres que t’enganxen de mala manera des del primer cop que les escoltes. Una combinació explosiva d’indie, electrònica i què sé jo quantes coses més que ja compleix tres anys de vida i que convida a demanar a crits un nou disc dels britànics Late of the Pier. Amb muntanya o sense. El 2009 van treure un single, Blueberry, i sabeu què hi apareixia a la portada? Sí, i aquest cop en anaglyph:

> escolta Fantasy Black Channel

> escolta Blueberry

I deixeu-me que coli com a bola extra una altra portada de single. Cotopaxi és un volcà de l’Equador i també un single de The Mars Volta. Aquí en teniu la portada:

Ja només em queda fer una crida als grups del Camp de Tarragona: per quan la Mussara en una portada?

Selecció musical 2010 vol.2: el pa sencer

Després de repassar alguns discos que han valgut la pena escoltar d’aquest 2010, avui toca fer espai als tres treballs discogràfics que realment m’han marcat a nivell personal. Abans, però, us deixo aquest link amb una selecció de cançons tant dels discos d’ahir com dels tres d’avui, a banda d’altres temes que ens deixa com a herència aquest 2010 a punt de finar. No cal dir que hi falten algunes cançons que no són a Spotify.

Ara sí, aquesta és la teca bona que ha deixat el 2010 ordenada seguint criteris estrictament alfabètics:

Shining / Blackjazz [escolta’l]

Quan començava l’any poc m’imaginava que uns escandinaus obscurs i experimentals m’impactarien d’aquesta manera. Amb un so excessivament carregat i artificial per a alguns i indigest per a d’altres, Blackjazz és un mur sonor carregat de capes que probablement costi de superar de bones a primeres. Una bona manera de superar-lo és mirant abans que res  aquest vídeo d’una actuació seva en un programa de televisió de Noruega. A mi em va funcionar.

Standstill / Adelante Bonaparte [escolta’l]

No tots els grups s’enfronten a reptes tan bèsties com seguir caminant després de firmar una obra tan gran com el Vivalaguerra (2006, escolta’l). Amb Adelante Bonaparte Standstill no van intentar igualar nivells ni superar llistons, sinó que van optar per explorar móns amb unitats de mesura diferents, fent pràcticament incomparables aquest darrer treball amb el seu antecessor. Si bé en les primeres escoltes no l’hauria nomenat com a candidat a encapçalar cap rànquing, a mesura de calar en els sentiments personals i després de veure’l executat de manera íntegra en directe un parell de cops (amb l’espectacle Rooom, on les cançons assoleixen una altra dimensió) el triple EP es va fer mereixedor d’un lloc indiscutible en aquest pòdium.

Toundra / (II) [escolta’l]

Una de les sensacions d’aquest 2010. Els vaig descobrir fa poc més d’un any amb el seu primer disc, (I), però quan vaig quedar totalment fascinat pel seu post-metal instrumental va ser en un memorable concert a la [2] de l’Apolo el passat mes de febrer, on van compartir escenari amb (lo:muêso). Mesos més tard publicaven aquest (II), amb una producció molt més acurada però conservant els seus ja característics viatges musicals per mil i un escenaris imaginaris. La bona notícia és que tot i l’alta qualitat de les 7 cançons d’aquest segon album hi noto encara un bon marge de millora. Si el saben aprofitar (hi confio plenament) ens brindaran grans moments en un futur esperem que no massa llunyà.