S’escolta a l’illa (IV): gener/febrer 2012

Com és habitual cada dos mesos aquí teniu un post que recull totes les recomanacions musicals fetes al facebook de l’illa dels monstres. I com també és costum, us deixem amb una llista a Grooveshark amb (bona part) de les cançons. Recordeu que les descripcions de cada tema són del dia en què es van publicar les recomanacions, així que pot ser que hi hagi alguna que altra incongruència temporal.

>> De què va això?

>> S’escolta a l’illa (I): juliol/agost 2011

>> S’escolta a l’illa (II): setembre/octubre 2011

>> S’escolta a l’illa (III): novembre/desembre 2011

█████████████████████████████████████

049 / At the Drive-In – Quarantined (2000) / Avui s’ha confirmat un rumor que fa temps que volta per internet: At the Drive-In tornen. I només de pensar en la possibilitat de veure’ls en directe ja se’ns posa la pell de gallina. Ara només queda saber de quina manera tornen. Seguirem informant.

050 / The Mars Volta – Agadez (2008) / Si no s’avança l’apocalipsi tindrem nou disc de The Mars Volta. La data prevista és el 27 de març, i a l’illa dels monstres fa dies que estem escalfant l’ambient fent sonar la seva discografia a tot drap. Així que pugeu el volum dels vostres altaveus i deixeu-vos endur per aquest tema de l’ultrapotent The Bedlam in Goliath.

051 / Unicornibot – La tercera es la segunda (2010) / Seguim repassant cançons de grups que trauran disc aquest 2012. Els gallecs Unicornibot estan a punt d’editar el seu segon treball, el que serà el successor de Hare Krishna, àlbum de debut del qual extraiem la cançó d’avui. I ja que hi estem posats, aprofitem per recordar aquest post sobre el disc.

052 / Kraftwerk – Metropolis (1978) / Què tal un clàssic? I si a sobre ens remet a una de les grans obres mestres del cinema, millor que millor.

053 / Betunizer – Completo galope (2010) / Els valencians Betunizer trauran el seu segon disc, Boogalizer, el mes de març. Avui us recomanem la cançó que tanca el seu primer treball.

054 / GTUK – 8 (2008) / Sabeu aquells moments de deliri col·lectiu? Són moments per posar GTUK a un volum considerable i fer que tot exploti d’una vegada per totes.

055 / The Black Keys – Mind Eraser (2011) / Avui arriscarem poc i ens servirem d’un dels discos que més bona acceptació va tindre l’any passat, com a mínim als blogs i webs musicals que acostumem a freqüentar. Mind Eraser tanca ‘El camino’, un àlbum que de moment no ens cansem d’escoltar un cop rera l’altre.

056 / Bodkin – Three Days After Death Pt.1 (1972) / Traient la pols a unes llistes que teníem desades a l’ordinador ens hem topat amb el nom de Bodkin, un grup escocès de rock progressiu dels 70 que només va treure un disc homònim amb 5 cançons. Hammond i més Hammond.

‎057 / Sigur Rós – Untitled #8 · Popplagið (versió del DVD directe Heima, 2007) / Un DVD tan espectacular com el Heima només es podia acabar d’una manera així d’apoteòsica.

‎058 / The Smashing Pumpkins – Silverfuck (1993) / Del seu segon disc, Siamese Dream.

059 / Lisabö – Gordintasunaren otordu luzea (2011) / Cançó de l’últim disc de Lisabö, ‘Animalia Lotsatuen Putzua’. Si féssim una llista de grups de culte segur que ells hi serien. I amb això ja sabeu què us trobareu en aquesta cançó.

‎060 / AtletA – Telepatía habitual (2011) / Jaume Pantaleón és un noi bastant prolífic: nou disc de Cuzo a punt de sortir i dos discs d’AtletA en un any, l’últim dels quals, ‘Verdad’, inclou la cançó d’avui i suposo que protagonitzarà un post de l’illa ben aviat. Deixeu-vos endur.

‎061 / Fura – Iamo (2011) / Fura és un grup mallorquí de post-rock instrumental que va a poc a poc i amb bona lletra. Després de publicar un interessant EP de debut el 2010, a l’octubre van editar la cançó que us proposem avui, el videoclip de la qual van estrenar fa tot just un parell de dies.

‎062 / Lightning Bolt – 2 Towers (2003) / Noise math-rock que et perfora el cervell a la vegada que et fascina. Crea addició.

Anuncis

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

A l’illa dels monstres vam començar l’any molt il·lusionats. A causa d’això el 3 de gener vam publicar un esperançador post amb el títol 2011: un any èpic? Tot feia indicar que grups dels considerats fonamentals en el nostre univers sonor traurien nou treball, acumulant una quantitat de poder en un sol any que feia por. Però quan queden escassos matins per liquidar el 2011 hem de dir que no, el 2011 no ha estat un any èpic.

Dels set grups mencionats en aquell post, finalment només dos han acabat traient disc. Els primers van ser Radiohead, que al febrer van editar, quasi sense que ningú s’ho esperés, The King of Limbs, un disc molt lluny del que personalment esperàvem i que per moltes oportunitats que li donem no engega ni a la de tres. Això sí, hem tingut Radiohead per mesos entre remixos (quants n’hauran tret? Dos-cents mil milions?), cançons inèdites i un directe, el Live from the Basement, on tocaven -i milloraven- totes les cançons del darrer disc. El 2012 els tindrem girant per Europa, sent la seva actuació al festival Bilbao BBK Live la que ens caurà més a prop.

Els que sí han complert en tots els aspectes són Berri Txarrak. Els de Lekunberri han tret disc, Haria, han fet l’habitual mutació sonora i ens han acabat proporcionant un disc de calibre considerable. Estem parlant d’un grup que sembla tenir contractada una garantia de qualitat i de satisfacció amb el seu públic que sembla inesquinçable. Bravo per ells, aviat els dedicarem un post parlant del disc. O potser dos.

Passem ara als que no s’han manifestat. Capítol 1, Josh Homme. Ni Queens of the Stone Age ni Them Crooked Vultures han donat gaires pistes sobre com porten la creació de nou material. Tampoc és que ens hagin aixafat l’any, tot s’ha de dir. Dave Grohl massa ocupat devia estar amb Foo Fighters i Josh Homme en… ves a saber. Sembla ser que QOTSA sí que estan treballant en la composició d’un nou disc, però sense estressar-s’hi massa. Ja avisaran quan tinguin alguna cosa.

Els que ens han fet pujar més la mosca al nas han estat The Mars Volta. Bé, ells no, perquè ja tenen el disc més que fet. El problema és amb la discogràfica, Warner Music, que no han volgut editar el disc abans d’acabar l’any de cap de les maneres, amb la qual cosa ens toca esperar el canvi d’any per conèixer el successor de l’Octahedron. Fa uns mesos es deia que al gener el podríem escoltar, però fa poc era el mateix vocalista de la banda qui, a través del seu myspace canal de YouTube, assegurava no tenir ni idea de quan sortiria el disc. Tres anys esperant quan parlem de The Mars Volta són una eternitat.

I acabem amb el nostre apassionat del vi favorit, Maynard James Keenan. Ni A Perfect Circle ni Tool. Aigua. Massa bonic per ser veritat. Per acabar-ho d’arrodonir, a la tardor revifava un fins llavors horrorós projecte paral·lel del cantant: Puscifer. Semblava una broma de mal gust, com qui promet caviar i t’acaba donant pa florit amb mortadel·la, i és que l’únic disc que havia editat sota aquesta personalitat, “V” is for Vagina, era infumable. Però quina sorpresa amics, Conditions of my Parole ha acabat sent un disc no només potable, sinó que podem dir que està molt i molt bé. Val Maynard, per aquest cop t’ho passem. Però l’any que ve volem teca toolera. De moment, fan alguns concerts a Estats Units. Ja veurem si s’animen a agafar el barco.

I fins aquí aquest repàs del que no ha estat el 2011. Però no us penseu que acaben aqui les refexions sobre l’any que estem a punt de liquidar. Oh sí, no us lliurareu d’uns quants posts de resum de l’any. Perquè si els altres blogs i webs i teles ens taladren, naltros també tenim dret a fotre la tabarra.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

> Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

Foto Maynard: Erik Kabik (font)

I a la portada… posem-hi una muntanya (Inventaris no absolutistes vol. 1)

L’altre dia estava fent l’habitual ronda d’exploració musical quan vaig topar amb un disc i una portada que em van recordar un dels infinits posts que tinc en ment i que només esperen que un dia tingui ganes d’escriure’ls. L’exploració la feia pel recomanable blog de Los experimentos de Magli, el disc era Silesia, d’un grup que es diu Jeniferever, i la portada és aquesta:

El post que em va retronar al cap va ser el de DISCS AMB MUNTANYES A LA PORTADA. Sembla un tema absurd, oi? Doncs per alguns músics sembla una obsessió. No parlem de músics qualsevol. Ens referim a gups de math-rock, post-rock, i altres gèneres en què l’experimentació i el protagonisme instrumental per sobre de la veu són pilars fonamentals de la seva filosofia. El tercer pilar són les muntanyes? Semblen prou sòlides com per ser-ho.

Però no només el gènere musical és un punt en comú en els discos que veurem a continuació. Pràcticament tots, només un és l’excepció de la regla, són àlbums de debut. És la muntanya un espai iniciàtic? Com que són grups experimentals apunten alt des de bon principi? Perquè no són precisament turonets d’excursió dominical.

Un altre punt en comú, aquest molt més subjectiu: tots mereixen l’oportunitat de ser escoltats. Us penseu que vaig escoltar el de Jeniferever per la descripció que en feien? Negatiu. Només amb la portada ja vaig veure’m empès a escoltar-lo. Seguim amb coincidències: tots són discos de 2005 cap aquí, amb la qual cosa sembla que la muntanya és tendència. Us ho dic jo, que de tendències n’entenc molt.

I un últim apunt que de passada em serveix per inaugurar aquesta nova secció d’Inventaris no absolutistes: no és una llista tancada, ni tan sols és exhaustiva, és fruit d’una estona d’exercitar la memòria. Segur que hi han centenars de portades més amb una muntanya com a protagonista, i més si ens posem a ampliar el ventall de gèneres i a remuntar enrere i recordar discs dels 90, 80, 70 i fins i tot 60. Així que us convido a que n’aneu dient si voleu. Comencem amb el breu inventari de 5 discs recomanables amb muntanya a la portada:

Fura / Mustela Putorius (2010)

Des de Mallorca ens arriba el prometedor debut en forma d’EP de 3 cançons dels Fura, practicants de post-rock instrumental. A la portada no hi veiem neu com en el cas de Jeniferever però sí una gèlida boira.

> bandcamp de Fura, on podeu escoltar l’EP

Toundra / (I) (2008)

I de Mallorca saltem a Madrid per repescar el disc de debut d’un dels grups predilectes de qui escriu aquestes línies. Els Toundra van revolucionar l’any passat el panorama del rock instrumental amb el fantàstic (II), però dos anys abans havien deixat ben clar que serien una banda a tenir molt en compte amb (I). I clar, no hi podia faltar una muntanya a la portada, amb neu inclosa.

> myspace de Toundra



Zu / Carboniferous (2009)

Atenció amants del math amb tints d’avant-grade (sí, aquella combinació tan popular), que aquest disc dels italians Zu us pot interessar. Encara que les veus hi tinguin poc protagonisme compta amb una col·laboració de luxe a la cançó Soulympics: hi canta Mike Patton. I clar, per celebrar-ho van decidir posar una muntanya a la portada. En aquest cas d’un perfil més obtús.

> escolta el disc a Spotify

Black Mountain / Black Mountain (2005)

A veure si ara tothom posarà muntanyes a les portades i uns que la porten al nom no faran el mateix. De fet, és el disc més antic de la llista, així que podem dir que ells van ser abans que els altres. Els canadencs Black Mountain van decidir no ser gaire metafòrics en la porta del seu primer disc. Tampoc és qüestió d’embolicar la troca des de bon començament.

> escolta el disc a Spotify

Late of the Pier / Fantasy Black Channel (2008)

Canviem d’estil de música i també de manera de fer aparèixer unes muntanyes a la portada. Això sí, seguim parlant de discos de debut, en aquest cas d’una d’aquelles obres que t’enganxen de mala manera des del primer cop que les escoltes. Una combinació explosiva d’indie, electrònica i què sé jo quantes coses més que ja compleix tres anys de vida i que convida a demanar a crits un nou disc dels britànics Late of the Pier. Amb muntanya o sense. El 2009 van treure un single, Blueberry, i sabeu què hi apareixia a la portada? Sí, i aquest cop en anaglyph:

> escolta Fantasy Black Channel

> escolta Blueberry

I deixeu-me que coli com a bola extra una altra portada de single. Cotopaxi és un volcà de l’Equador i també un single de The Mars Volta. Aquí en teniu la portada:

Ja només em queda fer una crida als grups del Camp de Tarragona: per quan la Mussara en una portada?

És l’hora del future punk

El facebook de The Mars Volta Italia, un bon lloc de referència per seguir l’actualitat de The Mars Volta, es fa ressò avui dels detalls que el cantant del grup, Cedric Bixler Zavala, ha deixat anar sobre el que serà el nou disc de la banda liderada per ell mateix i Omar Rodriguez Lopez. I són detalls bastant interessants a la vegada que inquietants.

A grans trets, al nou disc no hi trobarem el so característic d’una primera etapa de The Mars Volta que sembla cada cop més lluny de l’estat musical en què es troben actualment. Segons Cedric, no hi hauran ni ritmes zeppelians, ni frases en castellà, ni tocs Santana, ni teclats, ni altres trets característics de discs com Frances the Mute (2005) o Amputechture (2006). Podem extreure d’aquestes paraules, doncs, que el toc llatí que sovint ha caracteritzat la seva música quedarà força enrere. No ens trobarem, per exemple, amb una nova L’Via l’Viaquez:

Ja sabem què no hi haurà. Ara cal saber què trobarem en el nou so voltià. Cedric ho defineix com future punk. Hauran reinventat el gènere més directe? Despullaran les seves composicions per anar directes al gra? O els trets aniran per un camí molt allunyat de tot això? Potser hi trobarem electrònica? Potser sí si tenim en compte que el vocalista dels Volta cita la cançó Copernicus, inclosa a l’Octahedron (2009), com un punt de partida a partir del qual han treballat per l’elaboració de les noves cançons: “some of our new record is a mutated exageration of the direction of the song copernicus….not all but some of it”. Així doncs, aquesta pot ser una aproximació al nou àlbum de The Mars Volta:

Tenint en compte tot això els sentiments que ens queden al cos i també a la ment són confusos. Un canvi arriscat, si està ben fet, magnifica una discografia. Però per altra banda també és una possibilitat perquè la banda es perdi en paranoies que pocs acabem per entendre. Personalment em va agradar molt el seu darrer treball, el molt discutit Octahedron, però per altra banda va ser Copernicus un dels temes que menys m’havien enganxat. Tot i que amb el temps va acabant-se guanyant la meva simpatia. És moment de confiar en ells, un cop més. Sempre n’hem acabat traient grans resultats.

Per cert, us recomano als seguidors del grup que aneu llegint el que escriu Cedric Bixler Zavala al seu canal de YouTube, així com els extractes que han fet els de The Mars Volta Italia. Hi han més detalls sucosos sobre el nou disc però també sobre l’opinió del vocalista envers altres estils de música. Per exemple, avorreix el metall i és un fan de Julee Cruise.

2011: un any èpic?

Els astres de la música s’estan alineant. Després de deixar enrere un any amb poques alegries discogràfiques, el 2011 promet ser èpic. I ho serà sempre i quan els grups que tenen previst publicar nous treballs estiguin a l’alçada de les seves grans trajectòries. Pensar que Radiohead, Tool, The Mars Volta i Berri Txarrak, autèntics pilars dels gustos musicals de qui escriu aquestes línies, estan gestant nou material per publicar en un mateix any només fa que les previsions d’acabar l’any amb un shock emocional siguin força elevades. A més, si hi afegim noms com A Perfect Cricle o Them Crooked Vultures per acabar-ho d’arrodonir, el pastís ja és d’un calibre considerable.

Abans de passar a l’acció cal tenir en compte que dels 7 nous discos que parlarem a continuació només d’un es tenen notícies que s’hagi enregistrat. Que els altres sis acabin sent realitat és una cosa pràcticament assegurable, ja sigui perquè membres dels respectius grups ho han confirmat o perquè algunes notícies ho evidencien.

 

Radiohead. Últim treball publicat: In Rainbows (2007)

Sense que ningú ho tingui clar del tot, no són pocs els webs musicals que posarien la mà al foc a l’hora d’assegurar que aquest 2011 tindrem nou treball dels britànics. El febrer de l’any passat es publicava un vídeo en què Thom Yorke interpretava en directe la cançó Give Up The Ghost, i la gent no va tardar gens en assegurar que es tractava d’una cançó que acabaria formant part del nou disc de Radiohead. Mesos més tard, corrien rius de bits (!) amb unes suposades declaracions del guitarra del grup Jonny Greenwood afirmant que ja tenien el disc gravat. Dies després el mateix Greenwood s’encarregava de desmentir que hi hagués res enregistrat i aprofitava per dir que el disc sortiria quan estigués llest. A tot això se li han de sumar els rumors i les apostes per veure quins festivals comptaran amb Radiohead al seu cartell d’enguany. Es parlava fort del FIB, però ningú confirma res. Quan tot això surti a la llum en sentirem a parlar, segur.


A Perfect Circle. Últim treball publicat: eMOTIVe (2004) [escolta’l]

Després de més de mitja dècada d’inactivitat i quan ja ningú pensava en un retorn d’aquesta superbanda, a finals del 2010 coneixíem que A Perfect Cricle tornava a agafar els instruments i engegava motors. Ja han realitzat alguns concerts (fins i tot trilogies d’actuacions en què dedicaven una nit a cadascun dels seus tres LP) i aparicions televisives, però el plat fort ens ha d’arribar teòricament aquest 2011 amb la publicació d’un nou treball.


Tool. Últim treball publicat: 10,000 Days (2006)

Els seguidors de Tool ja estem més que acostumats a les llargues esperes entre disc i disc, així que cinc anys ens semblen una penitència prou lleu. Encara que després de la tèbia rebuda del 10,000 Days (un disc que millora amb el temps però que perdia en la comparació amb els anteriors dos treballs, Lateralus i Ænima) alguns es preparen per rebre la nova obra amb escepticisme. I més tenint en compte els habituals deliris del seu vocalista Maynard James Keenan, que els últims anys han derivat en aventures com la seva passió vinícola o el projecte musical Puscifer, que fan dubtar de si realment aquest home ha acabat per perdre el senderi. En tot cas, el de Tool és el disc que veig més perillar de cara el 2011. Ja sigui per la coincidència amb el d’A Perfect Cricle (els dos projectes comparteixen a Maynard James Keenan com a vocalista) o per la tranquil·litat amb la que s’agafen les coses aquesta gent.

 

Berri Txarrak. Últim treball publicat: Payola (2009) [escolta’l]

Si agafem la calculadora ens surt que aquest any toca disc de Berri Txarrak. Si llegim aquesta entrevista a Gorka Urbizu, vocalista, guitarra, líder i únic membre original de la banda, tenim fonaments per assegurar-ho. Encara que el fantàstic Payola ens és recent en la memòria i després de les notícies que ens ha deixat el grup aquest 2010 (canvi de bateria, recopilatori, gires, videoclips), sembla que encara podem aspirar a l’alegria de comptar amb un nou disc a finals d’any.

 

Queens of the Stone Age. Últim treball publicat: Era Vulgaris (2007) [escolta’l]

El guitarrista Dean Fertita assegurava fa uns dies que ja han començat a treballar amb el que serà el sisè disc d’estudi de Queens of the Stone Age. Després de dos discos francament fluixos tampoc és que sigui una notícia extramotivant, però sempre quedarà l’esperança que Josh Homme hagi recuperat les fonts d’inspiració dels inicis de la banda. Si no, haurem de recórrer a una altra de les bandes de Homme:

 


Them Crooked Vultures. Últim treball publicat: Them Crooked Vultures (2009) [escolta’l]

La superbanda formada per Josh Homme, Dave Grohl i John Paul Jones van per feina i ja fa temps que es comenta que estan treballant en el que serà el seu segon àlbum d’estudi. El debut d’ara fa més d’un any va deixar un gran regust de boca, fent pràcticament més atractiu el que pugui sortir de nou de Them Crooked Vultures que de QOTSA. No en va al currículum dels tres components hi figuren grups de la talla de Led Zeppelin, Nirvana i Kyuss.

 

The Mars Volta. Últim treball publicat: Octahedron (2009) [escolta’l]

El que segur que sortirà sí o sí és el sisè llarga durada d’estudi de The Mars Volta, ja que a finals de desembre anunciaven la finalització del seu enregistrament. Segurament al març ja el tindrem a les mans. Teòricament han de tornar al so intens al que ens tenen acostumats, després de la baixada de revolucions que va suposar el fantàstic Octahedron. El mateix vocalista del grup, Cedric Bixler-Zavala, ja va anunciar que l’experiència acústica de fa dos anys els faria perdre seguidors que recuperarien amb aquest nou treball que ens espera. Al contrari del que passa amb Tool, dos anys d’espera amb The Mars Volta són una autèntica barbaritat. Necessitem adrenalina, crits aguts, barroquisme i directes de tres hores!

 

Tot això pel que fa a grups consolidats i ja idolatrats. A banda hi hauran tots els discos de molts altres grups així com els pertinents descobriments i sorpreses. Ah, i els concerts. Si tot va bé, el 2011 pot ser molt èpic.

Omar Rodriguez Lopez i la incontinència musical

A risc que això sembli un blog dedicat exclusivament a músics extremadament productius (ahir parlàvem de Zappa), avui cal parlar d’Omar Rodriguez Lopez. Ha tret nou disc i es titula Un escorpión perfumado. Dubto que cap dels seus seguidors l’esperessin amb candeletes, perquè és impossible esperar cap treball seu amb ànsia. I és impossible perquè quan tot just et familiaritzes amb les cançons recent sortides del forn ja n’hi ha més a punt de sortir-ne.

Escolta'l

Omar Rodriguez Lopez – Un escorpión perfumado (2010)

Si no deixa anar una sorpresa d’última hora, aquest 2010 haurà publicat 8 discos. Ja sigui com a Omar Rodriguez Lopez, com a El Trío de Omar Rodriguez Lopez o com a Omar Rodriguez Lopez Quartet. És igual, tots ragen de la mateixa font i van a parar a la mateixa carpeta de l’ordinador. 8 discos en un any, i 3 només aquest mes de desembre. És a dir, el seu antepenúltim disc el va treure fa uns vint dies. Aquest home viu en un constant estudi de gravació, ja sigui a casa seva o en uns camerinos d’alguna sala en plena gira. Qualsevol racó de cinc minuts l’aprofita per enregistrar unes bateries o uns riffs amb el músic que en aquell moment té a mà.

Val a dir que l’Omar no és Zappa, i entre tanta producció hi ha molta palla per destriar. Si bé no són discos recomanables per a no iniciats en el seu univers, destacaria com a obres més interessants d’aquest any la que va fer conjuntament amb Joe Frusciante [escolta-la aquí] (tot i que gravat fa uns anys, però editat aquest 2010) i el Mantra Hiroshima [escolta’l aquí], aquest últim més emparentat amb els seus primers àlbums en solitari. Totalment prescindible i condemnat a l’oblit personal quedarà el primer de l’any, Ciencia de los inútiles [escolta’l aquí, tot i que no cal], on ja gastava en excés la fórmula de comptar amb Ximena Sariñana a les veus, parella del mateix Omar. Lluny queda una de les primeres obres que van fer plegats, el fantàstic Xenophanes [escolta’l, aquest sí, aquí].

Escena customista

Més dades d’Omar Rodriguez Lopez. La més important: és guitarrista i colíder de The Mars Volta, un dels pilars fonamentals dels gustos musicals de qui firma aquest post. De fet, algunes cançons que trobem en els primers discos amb el temps han acabat sent temes marsvoltians. Fins i tot Cedric Bixler-Zavala (vocalista de TMV) ha posat veu en alguns discos, com el Se dice bisonte, no búfalo [escolta’l aquí] (un dels més destacables i potser el més recomanable per iniciar-se en la discografia en solitari de l’Omar) o el Cryptomensia [ja saps, aquí], una obra firmada com a El Grupo Nuevo de Omar Rodriguez Lopez.

Ja veieu, de discos i de firmes en té per avorrir a qualsevol. En total 24 discos en poc més de mitja dècada, a banda dels trets amb The Mars Volta, les aventures amb De Facto, el seu passat post-hardcore amb At the Drive-In, la seva faceta de productor i també la de director de cine. Val, és massa informació per començar des de zero a investigar-lo. Us recomanaria alguna de les obres mestres de The Mars Volta, però ja que avui parlem d’Omar Rodriguez Lopez i la seva carrera en “solitari”, aquí us deixo quatre discos perquè els aneu escoltant (els té tots penjats a internet i es poden escoltar gratuïtament):