S’escolta a l’illa (V): març/abril 2012

Dos posts seguits de “S’escolta a l’illa” només pot voler dir una cosa: aquest blog està agafant pols. Però no ens lamentarem de la falta de temps per actualitzar i tot això, ni insistirem en intentar convèncer al personal que al maig reemprendrem l’activitat (que en teoria serà així). En fi, prou excuses, aquí teniu l’habitual post de resum de les recomanacions fetes durant els darrers dos mesos  al facebook de l’illa dels monstres. I com sempre hi ha  una llista a Grooveshark amb les cançons. Deu ser el primer cop que hi ha totes les cançons de la llista en aquesta plataforma. Recordeu que les descripcions de cada tema són del dia en què es van publicar les recomanacions, així que pot ser que hi hagi alguna que altra incongruència temporal.

>> De què va això?

>> S’escolta a l’illa (I): juliol/agost 2011

>> S’escolta a l’illa (II): setembre/octubre 2011

>> S’escolta a l’illa (III): novembre/desembre 2011

>> S’escolta a l’illa (IV): gener/febrer 2012

█████████████████████████████████████

063 / Klaxons – Totem on the Timeline (2007) / Cançó del primer disc de Klaxons. Si us agrada proveu amb tot el disc, Myths of the Near Future. És una cançó molt de divendres, molt de donar la benvinguda al cap de setmana.

064 / BATS – Gamma Ray Burst (Second Date) (2009) / Qui deia que el math no és una música ballable? [Escolta el disc]

065 / Rage Against the Machine – Know Your Enemy (1992) / Avui passem de descobriments i subtileses i recuperem un clàssic. Un clàssic de la violència sonora, una cançó on hi col·labora un llavors encara desconegut Maynard James Keenan i que s’inclou en un dels discos més influents dels 90. Què més voleu?

066 / The Dillinger Escape Plan with Mike Patton – When Good Dogs Do Bad Things (2002) / Aquesta setmana ha recaigut en un servidor l’enorme responsabilitat de recomanar el #discojevit de la setmana a Twitter. L’escollit és l’EP que The Dillinger Escape Plan van treure amb l’immens Mike Patton com a vocalista, ja que es trobaven per aquella època sense cantant. La cançó triada és una brutalitat que no sé quants cops hauré recomanat ja. Ah, l’EP es diu Irony Is A Dead Scene, per si algú s’ho vol apuntar.

067 / The Clash – The Magnificent Seven (1980) / Probablement ningú no us recomani mai aquesta cançó per iniciar-vos en el món musical dels The Clash. Un tema que demostra la versatilitat d’Strummer i companyia. Grans!

068 / Anímic – Trenco una branca (2011) / El disc Hannah comença amb aquesta fantàstica peça capaç de generar un clima hipnòtic amb, aparentment, ben poca cosa. [Escolta el disc]

069 / If These Trees Could Talk – Red Forest (2012) / Els qui detesteu el post-rock hauríeu d’abstenir-vos d’escoltar aquesta cançó pertanyent al segon disc d’una banda que sembla obsessionada amb tot allò format per troncs, branques i fulles.

070 / Balago – Adf (2001) / Seguint amb la línia atmosfèrica de les últimes recomanacions recuperem una cançó excepcional, la primera del primer disc dels Balago (Erm). Crec que és pràcticament impossible escoltar aquesta cançó i no tindre ganes d’agafar una càmera i il·lustrar-la amb la infinitat d’imatges que ens evoca. Per quedar-se totalment absort durant vuit minuts. [Escolta el disc]

071 / Deftones – Digital Bath (2000) / En el seu dia em va costar una eternitat tolerar Deftones però al final ho vaig aconseguir, i en part va ser gràcies a cançons com la que proposem avui, pertanyent al seu tercer treball, White Pony. Més enllà d’aquest disc els vaig deixar de seguir, tot i que han sabut mantenir el respecte i afecte de crítica i públic, deixant ja molt enrere aquella etiqueta de “pares del nu metal” que durant tant temps van haver de carregar.

Selecció musical 2010 vol.1: les molles

Els panellets per Tots Sants, la mona per Pasqua i els rànquings dels millors discos abans d’acabar l’any. Com que em repugnen els panellets i intento mantenir allunyada la fruita confitada de les mones de Pasqua procediré a fer un rànquing per complir amb alguna tradició aquest 2010 i no sentir-me antisocial del tot.

Ho faré en dues parts. En aquesta primera part repassaré aquells discos que, tot i ser bons, en un any més potent en quant a novetats discogràfiques ho tindrien molt cru per entrar en el Top 10 anual. Demà serà el torn dels que són, per mi, els tres discos més bons de l’any, a més de dos mencions especials.

L’ordre dels discos és purament alfabètic:

Airbag / Versiones y rarezas para Norbert & Cali

Ni és un disc amb temes candidats a ser nous clàssics de la banda ni és la típica recopilació soporífera de rareses. Un bon entreteniment mentre esperem el seu nou disc d’estudi.

Black Mountain / Wilderness Heart [escolta’l]

És més que evident la fal·lera de molts grups per semblar sortits d’una màquina del temps provinent dels anys 70. En aquesta carrera plena d’orgues i psicodèlia hi destaquen de tant en tant discos com aquest Wilderness Heart, per mi el més rodó dels tres perpetrats fins ara per aquests canadencs.

Cancer Bats / Bears, Mayors, Scraps & Bones [escolta’l]

No és un disc rodó i probablement no compti amb temes que acabin passant a la història, però tot i així és un bon remei per quan necessitem desfogar-nos i cridar. Destacable la versió del Sabotage dels Beastie Boys que serveix per tancar el disc.

Kvelertak / Kvelertak [escolta’l]

Una de les sorpreses d’aquest 2010 ha estat el debut dels noruecs Kvelertak, practicants d’un estil que alguns han definit com a black’n’roll, etiqueta que em sembla totalment apropiada per descriure alguns dels temes més ballables a la vegada que headbangingables d’aquest disc representat per l’enigmàtica òliva amb flors al cap.

Mamá Ladilla / Jamon Beibe [escolta’l]

Després de cinc anys de silenci discogràfic els madrilenys han tornat aquest any amb una obra que si bé no suposa cap gran pas evolutiu en la seva carrera sí que segueix demostrant que són únics i inimitables en el noble art de barrejar música i humor.

The Damned Things / Ironiclast [escolta’l]

Primer llarga durada de la superbanda formada per membres d’Anthrax, Fall Out Boy i Everytime I Die. He tingut dubtes sobre si incloure’l o no a la llista perquè em fa la impressió que és un d’aquells discos que de tan enganxosos acaben per cremar-se ràpidament. No és cap obra mestra, però quan te n’adones ja l’has escoltat tres cops seguits.

The Dillinger Escape Plan / Option Paralysis [escolta’l]

Els seguidors més puristes d’aquests pesos pesats del mathcore segueixen mantenint que com el primer disc, res. Jo en sóc un seguidor novell i defenso plenament els seus darrers treballs, inclòs el d’aquest 2010. Una llàstima no haver-los caçat quan van vindre a l’octubre de gira.