I’m Warwick Davis (Life’s Too Short, T1)

Si no has vist Life’s Too Short però et sona el nom de Warwick Davis sense tirar de Wikipedia ni de Google Imatges és possible que siguis dels que se senten a gust en una fira de còmics o en una convenció de ciència ficció. Qui se’n recorda d’ell? Protagonista de Willow, ewok a Return of the Jedi i professor Flitwick a la saga Harry Potter, Davis és una de tantes estrelles que la gent ja no recorda que algun dia van brillar amb més o menys intensitat. Viure en aquest oblit mediàtic és l’eix central de Life’s Too Short, sèrie britànica ideada pel mateix Warwick Davis conjuntament amb el duo format per Ricky Gervais i Steve Merchant, que per qui encara cometi el greu error de no conèixer-los, són els responsables de les brillants The Office i Extras.

Un cop acabada la primera temporada (s’espera que n’hi hagi una segona a la tardor) queda clar que Life’s Too Short no arriba al nivell de les dos obres mestres abans esmentades, però igualment ens ofereix moments memorables marca de la casa que són impensables de trobar en cap altre producte televisiu actual perquè només poden ser fruit de l’associació Gervais i Merchant. De fet, en molts moments de la temporada he tingut la sensació de sentir a Gervais (i als seus personatges estrella David Brent i Andy Millman) parlar i actuar des del cos de Davis. Com en un espectacle de ventrilòquia. Pels tics, pels detalls en què se centra l’humor desplegat. Com era d’esperar, moltes situacions es dediquen a explotar la vergonya aliena, les humiliacions en públic i les autohumiliacions que s’infligeix el protagonista. Davis és un perdedor que nega tant com pot la realitat i, a més, es rodeja de personatges encara més apocalíptics que ell, cosa difícil (atenció al personatge del seu comptable). I per fer-ho tot encara més cru, la sèrie està rodada a mode de fals documental.

Com he comentat anteriorment, no trobo que sigui una primera temporada rodona. Després d’un primer capítol prometedor la sèrie no acaba d’arrancar del tot fins al seu equador, sent el cinquè episodi el millor de tots (n’hi ha 7 en total). Tot i això, l’heu de veure sí o sí si us agrada l’estil d’uns Gervais i Merchant que tenen aparicions puntuals fent també d’ells mateixos. Finalment, és quasi obligada la menció dels cameos que hi ha en cada capítol, des de Johnny Depp (la relació amb Gervais es remunta a la gala dels Globus d’Or de 2011) fins a Sting o Liam Neeson (aparició molt aplaudida en el seu moment) passant per Shaun Williamson, més conegut com a Barry d’Eastenders (aka Gent del Barri). Els podeu consultar tots a la wikipedia de la sèrie.

Foto portada: HBO / font

Anuncis

Zapping d’actualitat / setmana 3 de 2011

S’acaba la setmana i és un bon moment per comentar algunes notícies d’aquests darrers set dies. La majoria són totalment intranscendents, però és diumenge i tampoc és qüestió de forçar la màquina mental.

 

La setmana de Ricky Gervais

Un dels protagonistes indiscutibles de la setmana que estem a punt de finiquitar ha estat Ricky Gervais, geni de l’humor britànic que va escandalitzar a més d’un en el seu rol de presentador de la cerimònia dels Golden Globe Awards celebrada la matinada de diumenge a dilluns. Tim Allen, Charlie Sheen i Tom Cruise només són algunes de les figures de Hollywood que van sortir escaldades de les bromes de Gervais. Els d’El Jueves afirmaven que ha nascut estrella, però Gervais ja porta anys demostrant el seu talent amb sèries absolutament brillants com The Office i Extras. Però ha estat amb la seva actuació als Globus d’Or quan ha aconseguit més popularitat, després de treure el seu humor britànic enmig d’una gala plenament nord-americana. Una combinació explosiva que l’ha deixat sense l’opció de tornar a presentar els Globus d’Or l’any que ve (enguany era la segona ocasió).

Per cert, que aquí, com sempre passa, tenim pendent l’estrena d’una pel·lícula seva, Cemetery Junction, codirigida amb Steve Merchant, el seu company en els guions d’Extras i The Office. Per sort la pel·lícula l’ha feta en terreny britànic, on sempre ha brillat més que no pas quan ha trepitjat els Estats Units per participar en llargmetratges.

Parlant encara dels Golden Globe però deixant una mica de banda a Gervais, cal fer esment del guardó que es va endur Trent Reznor juntament amb Atticus Ross per la banda sonora de The Social Network. Va fer gràcia veure’l recollir el premi. Així com Jim Parsons, premiat de forma totalment merescuda pel seu paper de Sheldon Cooper a The Big Bang Theory.

Actualizació: reaccions per part de Judd Apatow, un bon representant de la comèdia nord-americana.

 

Seria molt fàcil dir que Josh Homme ha tornat a néixer, no?

Josh Homme explica que va morir

Ha anat de ben poc que no ens quedem sense nou disc de Them Crooked Vultures, de Queens of the Stone Age, de les gires respectives de presentació i de qui sap quantes col·laboracions i projectes alternatius. Josh Homme quasi perd la vida arran d’una operació de genoll. Bé, segons explica el mateix Homme, tècnicament la va perdre a la taula d’operacions, però els metges van acabar per retornar-li-la. Ara ja està recuperat i en ple procés de producció dels nous discos dels seus dos grups principals. Llegit aquí.

 

Científics i cinèfils coincideixen a l'hora de considerar la pel·lícula de Roland Emmerich un cúmul de despropòsits

2012 és un bunyol també des del punt de vista científic

La NASA no només envia coets a l’espai. També estudia quin tractament dóna el cine de ciència-ficció a les lleis físiques. La principal conclusió és que 2012 és discutible no només cinematogràficament parlant sinó també des de la perspectiva científica. En aquest rànquing de desastres l’acompanyen altres pel·lícules rebentataquilles com Armageddon o Volcano. Al bàndol de films aplaudits per la NASA hi trobem peces mítiques com Metropolis, Balde Runner o la fantàstica Gattaca. Llegit aquí.

 

Porteu sempre tralla al vostre reproductor de música. Sobretot si passegeu per un bosc plagat de llops.

Contra els llops, metall

Explica un jove noruec atacat per un esbart de llops que sempre li han ensenyat que en casos extrems com aquest el que has de fer és contraatacar i no fugir. Però com contraataques a un grup de llops enfurismats? A cops de pedra? No! A cop de metall. Una cançó de Megadeath reproduïda des del seu telèfon mòbil va servir-li per espantar als llops per partida doble i sortir sa i estalvi de tan delicada situació. El poder del metall existeix, ja ho veieu. Llegit aquí.

 

Tool en concert, esperem que ben aviat prop de casa

Col·laboració improvisada de Tool i Kirk Hammett (Metallica)

Finalment us deixo amb un vídeo d’un concert de Tool en què el guitarrista de Metallica Kirk Hammett surt a l’escenari a tocar amb ells durant uns 10 minuts. El concert era a Hawaii, Hammett passava per allí a saludar i els de Tool el van convidar a tocar amb ells la cançó Lateralus i un fragment d’un tema de Metallica, Orion. El vídeo és d’un espectador, però encara es veu prou bé i el so és bastant acceptable. Quines ganes de veure Tool en directe, per cert. Llegit aquí.