Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Acabem els posts dels nostres Monstres convidats en honor al 2011 amb el repàs musical que ens fa Marto.

Fa una setmana em va arribar el mail d’en Vicenç reclamant el que ‘els blogs solen fer per aquestes dates’, recordar l’exercici musical de l’any amb més o menys fortuna. Normalment es fa un treball mental d’ordenació purament subjectiva, altres segueixen complicats algorismes, però sobretot en blocs de molta afluència de visitants, dóna la sensació després d’infumables llistes de fins 200 discos, que potser no són tant subjectives en el sentit més personal de la paraula, i que la postura o la caixa impera fins i tot en aquest tipus de tries molts cops intranscendents.
El perquè de tot això? Bé, tenint en compte que he incorporat durant el 2011 uns 1800 àlbums nous, aquest any he agafat el compte de last.fm ( http://www.lastfm.es/user/maRtO_ ), amb el que porto 5 anys treballant i on comptabilitzo cada escolta que faig, i he estat totalment fidel a la pestanya dels 12 últims mesos per adonar-me del què he escoltat més cops, el que diuen alguns anglòfons, en ‘heavy rotation’. A partir d’aquí, deixo el que ha estat per mi el més destacat del 2011. No se m’acut manera millor de fer-ho.
Primer de tot, mencionar les gratificants sorpreses del Gloss Drop de Battles i del Hardcore Will Never Die, But You Will de Mogwai, que han fet un treball de reinvenció sense perdre els matisos que els fan reconeixibles. Els primers, perquè partien sense el carismàtic Tyondai Braxton, i han sabut recórrer a altres elements per construir un disc molt muscular, i a la vegada meticulós. Futura és imprescindible. I per altra banda, el salt del post al math de Mogwai, sonant quasi a uns Holy Fuck enormes en alguns moments, que em sembla des de l’inici una molt bona idea per no quedar estancats dins el cercle dels post-rockers més puretes. Voldria incloure a Radiohead dins aquest recompte, però amb matisos. The King Of Limbs hauria estat realment un gran disc si l’haguéssen editat amb The Butcher, Supercollider, The Daily Mail i Staircase, quatre temes que estan dins el Live From The Basement, i que increïblement van ser descartats.




Els dos noms que han fet el gran salt han estat, per una banda, James Blake, que ha sabut transformar el que algú ha anomenat post-dubstep (i crec que amb molt poc encert) amb el seu Prophet i una lectura molt particular i distintiva de la música electrònica, el soul i el pop. I el premi ‘The National’ d’aquest any se l’endú Bon Iver, qui segurament farà cap al Primavera Sound gràcies als modernos que se l’han fet seu sense, ni tan sols, explorar el més que memorable treball anterior, ideal diumenges tarda. Bé, els dos discos m’han enganxant durant mesos. El que no ho ha aconseguit, per contra, és el de M83, em continuo quedant amb material anterior.

Reconec que, aquest any, he tingut una debilitat especial pel hiphop experimental i derivats, un estil que em fascina cada cop més i que és un cul-de-sac on hi cap tot: saxos, samples, sintes, loops, free jazz, IDM, pop dels 80, experiments amb arpegiadors i infinitat de recursos. A recordar d’aquest any prolífic: el Grimm Reality de Dimlite, l’Ardour i el Collections 01 de Teebs, tot l’editat per Groundislava, Jonwayne, oddlogic, Shigeto i el jazzístic The Golden Age of Apocalypse de Thundercat. Si agafem l’electrònica en un sentit una mica més estricte -encara que la línia cada cop es difumina més amb tota la gent del paràgraf anterior, benvingut el dia que algú va decidir que la orgànica també era vàlida per l’electrònica-, m’he posat a l’iTunes i l’mp3 els discos de Modeselektor, la reinvenció d’Apparat (compte aquí!), Plaid, Hyetal i el tall de material que ha anat editant Nicolas Jaar.  Menció especial per Redinho, un ‘retaco’ de la Numbers que apunta moltes maneres.

Tanco aquest exercici una mica onanista fent el ‘reintegro’, discos que mereixen menció i que em costa una mica més encaixar dins aquests panorames. Em refereixo al debut de Jamie Woon, veu privilegiada; el nou treball dels suecs Rubik, als que vaig poder veure a l’Apolo no fa molt i al material de l’angelí Baths, que fa un mix de ‘todo lo anterior’ i que acaba sent addictiu.

Marto

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Marto

altres articles de la secció Monstres convidats

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

A l’illa dels monstres vam començar l’any molt il·lusionats. A causa d’això el 3 de gener vam publicar un esperançador post amb el títol 2011: un any èpic? Tot feia indicar que grups dels considerats fonamentals en el nostre univers sonor traurien nou treball, acumulant una quantitat de poder en un sol any que feia por. Però quan queden escassos matins per liquidar el 2011 hem de dir que no, el 2011 no ha estat un any èpic.

Dels set grups mencionats en aquell post, finalment només dos han acabat traient disc. Els primers van ser Radiohead, que al febrer van editar, quasi sense que ningú s’ho esperés, The King of Limbs, un disc molt lluny del que personalment esperàvem i que per moltes oportunitats que li donem no engega ni a la de tres. Això sí, hem tingut Radiohead per mesos entre remixos (quants n’hauran tret? Dos-cents mil milions?), cançons inèdites i un directe, el Live from the Basement, on tocaven -i milloraven- totes les cançons del darrer disc. El 2012 els tindrem girant per Europa, sent la seva actuació al festival Bilbao BBK Live la que ens caurà més a prop.

Els que sí han complert en tots els aspectes són Berri Txarrak. Els de Lekunberri han tret disc, Haria, han fet l’habitual mutació sonora i ens han acabat proporcionant un disc de calibre considerable. Estem parlant d’un grup que sembla tenir contractada una garantia de qualitat i de satisfacció amb el seu públic que sembla inesquinçable. Bravo per ells, aviat els dedicarem un post parlant del disc. O potser dos.

Passem ara als que no s’han manifestat. Capítol 1, Josh Homme. Ni Queens of the Stone Age ni Them Crooked Vultures han donat gaires pistes sobre com porten la creació de nou material. Tampoc és que ens hagin aixafat l’any, tot s’ha de dir. Dave Grohl massa ocupat devia estar amb Foo Fighters i Josh Homme en… ves a saber. Sembla ser que QOTSA sí que estan treballant en la composició d’un nou disc, però sense estressar-s’hi massa. Ja avisaran quan tinguin alguna cosa.

Els que ens han fet pujar més la mosca al nas han estat The Mars Volta. Bé, ells no, perquè ja tenen el disc més que fet. El problema és amb la discogràfica, Warner Music, que no han volgut editar el disc abans d’acabar l’any de cap de les maneres, amb la qual cosa ens toca esperar el canvi d’any per conèixer el successor de l’Octahedron. Fa uns mesos es deia que al gener el podríem escoltar, però fa poc era el mateix vocalista de la banda qui, a través del seu myspace canal de YouTube, assegurava no tenir ni idea de quan sortiria el disc. Tres anys esperant quan parlem de The Mars Volta són una eternitat.

I acabem amb el nostre apassionat del vi favorit, Maynard James Keenan. Ni A Perfect Circle ni Tool. Aigua. Massa bonic per ser veritat. Per acabar-ho d’arrodonir, a la tardor revifava un fins llavors horrorós projecte paral·lel del cantant: Puscifer. Semblava una broma de mal gust, com qui promet caviar i t’acaba donant pa florit amb mortadel·la, i és que l’únic disc que havia editat sota aquesta personalitat, “V” is for Vagina, era infumable. Però quina sorpresa amics, Conditions of my Parole ha acabat sent un disc no només potable, sinó que podem dir que està molt i molt bé. Val Maynard, per aquest cop t’ho passem. Però l’any que ve volem teca toolera. De moment, fan alguns concerts a Estats Units. Ja veurem si s’animen a agafar el barco.

I fins aquí aquest repàs del que no ha estat el 2011. Però no us penseu que acaben aqui les refexions sobre l’any que estem a punt de liquidar. Oh sí, no us lliurareu d’uns quants posts de resum de l’any. Perquè si els altres blogs i webs i teles ens taladren, naltros també tenim dret a fotre la tabarra.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

> Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

Foto Maynard: Erik Kabik (font)

S’escolta a l’illa: juliol/agost 2011

Aquesta és la selecció musical dels mesos de juliol i agost feta al Facebook de l’illa dels monstres. No sabeu de què va aquest invent? Llegiu aquest post. Si us fa mandra anar link per link, podeu accedir a una playlist feta via Grooveshark. Això sí, no hi són totes les cançons, només les que hem pogut trobar en aquesta plataforma. Hem intentat fer la llista a Spotify però el % de cançons trobades era encara més trist.

001 / Danananananaykroyd – Glee Cells Trade (2011) / La gent parla de hype i tenen una pinta de nerds-modernos que no s’aguanten. Però com s’enganxen els del nom impronunciable. La cançó és del seu darrer disc, There is a Way.

‎002 / …And You Will Know Us By the Trail of Dead – Summer of all Dead Souls (2011) / Tot i que ja porten uns quants anys de trajectòria, el Tao of the Dead, publicat enguany, és el primer disc dels Trail of Dead que m’ha cridat realment l’atenció. Aquest n’és el single.

‎003 / Korn – Here to Stay (2002) / Haver escollit avui una cançó d’aquests exponents del nu-metal és fruit de la cadena <vaig a un bar on posen els singles ultratípics de grups de finals dels 90 – sessió revival a l’endemà al matí – “ens fem grans”>. Personalment, Here to Stay marca el punt en què vaig deixar de seguir el grup.

004 / Commando 9mm – Cuidado con los lunes (1990) / El panorama d’un dilluns a les xarxes socials és demolidor. Gent adormida, amb poques ganes de pencar i lamentant-se del llarg camí laboral que els queda fins divendres a la tarda. Aneu amb compte amb els dilluns, encara que siguin de juliol i semblin menys perillosos.

005 / Guadalupe Plata – Lorena (2011) / El trio d’Úbeda ha tret un dels millors discos d’enguany a base de blues brut d’ànima punk (posats a posar etiquetes…). Lorena és una de les cançons més destacades d’aquest llarga durada titulat amb el nom del grup.

‎006 / Them Crooked Vultures – Caligulove (2009) / Mentre esperem el segon disc de la banda formada per Josh Homme, Dave Grohl i John Paul Jones, recuperem una cançó del primer LP del grup.

‎007 / Kuraia – Bidaiatzen (2001) / Avui toca recordar els grandíssims Kuraia, un projecte que només havia de tindre un disc de vida però que finalment va acabar produint dos àlbums i un EP. Pràcticament totes les seves cançons són dignes de ser destacades, però avui ens quedem amb Bidaiatzen per haver estat, en el seu moment, la nostra porta d’entrada a l’univers Kuraia. Els trobem a faltar.

008 / Maybeshewill – Farewell Sarajevo (2011) / Cançó que marca un dels moments més apoteòsics de l’últim disc de Maybeshewill, un dels grups més destacats de l’onada post-rock instrumental.

‎009 / Inem Kilers – Agosto en la ciudad (2003) / La tria d’avui es justifica amb el títol de la cançó, una peça instrumental d’aquests terrassencs que habitualment practiquen el punk però que en aquesta ocasió ens ofereixen uns ritmes molt més pausats i aptes per a una tarda xafogosa i apàtica d’agost.

‎010 / Mr. Bungle – None of Them Knew They Were Robots (1999) / Crec que ja hem recomanat Mr. Bungle en totes les xarxes socials i espais virtuals on l’illa dels monstres és present. Cada estiu recomanem el disc California, però és que no hi podem fer més. Som així de pesats i insistents. Una obra tan genial necessita ser recuperada periòdicament, i més quan ens trobem en l’època de l’any que millor li escau.

‎011 / The Zombies – What More Can I Do? (1964) / Que on havíem estat tants dies sense posar la cançó del dia? Doncs fent un viatge en el temps per recuperar clàssics com aquest de The Zombies.

012 / Pure Reason Revolution – Bullitts Dominae (2006) / Via Twitter llegim que Pure Reason Revolution se separen. No ho lamentem: a l’illa no els coneixíem. Cliquem la cançó recomanada que acompanya el tweet i resulta que no està gens malament. Decidim que sigui la cançó d’avui.

013 / Diablo Swing Orchestra – A Tap Dancer’s Dilemma (2009) / La wikipedia defineix la música d’aquests suecs com una mescla de metal, jazz, opera i swing. El resultat d’aquesta combinació són temes tan ballables (cadascú que ho faci a la seva manera) com la cançó d’avui.

‎014 / Queens of the Stone Age – Mosquito Song (2002) / Els QOTSA també saben fer grandioses cançons quan deixen de banda les guitarres elèctriques.

‎015 / Radiohead – Life in a Glass House (2001) / Al final de l’Amnesiac hi trobem aquesta joia, una d’aquelles cançons que semblen amagar-se durant anys fins que, per fi, en descobreixes tot el seu poder. On havies estat tot aquest temps?

016 / Fear Factory – Self Bias Resistor (1995) / Després de dos cançons tranquil·les és bon moment per posar en marxa la metralleta de Raymond Herrera i activar-nos.

017 / Turbowolf – A Rose for the Crows (2011) / El videoclip d’aquesta cançó és una de les millors aproximacions a l’estètica dels vídeos dels 80 que hem vist, sobretot en tema d’il·luminació i realització. Pel que fa a la cançó, és un avanç del disc de debut dels Turbowolf, que veurà la llum l’11-11-11 i que, com podem comprovar, promet ser una bomba sonora.

018 / The Misfits – Attitude (1978) / Quanta gent haurà vist trilions de cops la famosa calavera dels Misfits però no haurà escoltat ni una cançó seva? Per si algú se sent identificat amb aquesta situació, avui us proposem una cançó dels de Nova Jersey.

019 / Mastodon – Curl of the Burl (2011) / A finals de setembre surt el nou disc de Mastodon, un grup que m’atreviria a qualificar ja de culte tot i que personalment (i incomprensiblement per a alguns) no m’han acabat d’enganxar mai. Però les coses poden canviar amb aquest nou treball gràcies a l’evolució sonora que sembla que han experimentat si hem de fer cas als dos avançaments que han fet fins ara.

Radiohead, rei de les sorpreses

 

Increïble la sorpresa que ens hem endut aquest matí de dilluns al llegir que el nou disc de Radiohead surt… aquest mateix dissabte 19 de febrer! Sense que hi hagi hagut el xup-xup de notícies habitual prèvies al llançament (notícia del títol del disc, la de la portada, la del tracklist, la cançó de mostra, etc), abans que acabi la setmana ja podrem estar donant voltes a l’esperadíssim nou treball de la banda britànica, un dels més esperats d’aquest 2011.

Detalls: es dirà The King of Limbs, i ja el podeu encarregar en diversos formats. Un és el ja habitual format digital (mp3 o wav), i l’altre és un superpack , el Newspaper Album, que inclou un parell de vinils, un compact disc, molt de material gràfic i accès a la descàrrega digital entre altres detalls.

Si feu click aquí podreu veure més detalls sobre aquest llançament que ens ha fet escopir el cafè amb llet a més d’un aquest matí. Sens dubte ha estat un excel·lent exercici de discreció en plena era de les filtracions digitals.

2011: un any èpic?

Els astres de la música s’estan alineant. Després de deixar enrere un any amb poques alegries discogràfiques, el 2011 promet ser èpic. I ho serà sempre i quan els grups que tenen previst publicar nous treballs estiguin a l’alçada de les seves grans trajectòries. Pensar que Radiohead, Tool, The Mars Volta i Berri Txarrak, autèntics pilars dels gustos musicals de qui escriu aquestes línies, estan gestant nou material per publicar en un mateix any només fa que les previsions d’acabar l’any amb un shock emocional siguin força elevades. A més, si hi afegim noms com A Perfect Cricle o Them Crooked Vultures per acabar-ho d’arrodonir, el pastís ja és d’un calibre considerable.

Abans de passar a l’acció cal tenir en compte que dels 7 nous discos que parlarem a continuació només d’un es tenen notícies que s’hagi enregistrat. Que els altres sis acabin sent realitat és una cosa pràcticament assegurable, ja sigui perquè membres dels respectius grups ho han confirmat o perquè algunes notícies ho evidencien.

 

Radiohead. Últim treball publicat: In Rainbows (2007)

Sense que ningú ho tingui clar del tot, no són pocs els webs musicals que posarien la mà al foc a l’hora d’assegurar que aquest 2011 tindrem nou treball dels britànics. El febrer de l’any passat es publicava un vídeo en què Thom Yorke interpretava en directe la cançó Give Up The Ghost, i la gent no va tardar gens en assegurar que es tractava d’una cançó que acabaria formant part del nou disc de Radiohead. Mesos més tard, corrien rius de bits (!) amb unes suposades declaracions del guitarra del grup Jonny Greenwood afirmant que ja tenien el disc gravat. Dies després el mateix Greenwood s’encarregava de desmentir que hi hagués res enregistrat i aprofitava per dir que el disc sortiria quan estigués llest. A tot això se li han de sumar els rumors i les apostes per veure quins festivals comptaran amb Radiohead al seu cartell d’enguany. Es parlava fort del FIB, però ningú confirma res. Quan tot això surti a la llum en sentirem a parlar, segur.


A Perfect Circle. Últim treball publicat: eMOTIVe (2004) [escolta’l]

Després de més de mitja dècada d’inactivitat i quan ja ningú pensava en un retorn d’aquesta superbanda, a finals del 2010 coneixíem que A Perfect Cricle tornava a agafar els instruments i engegava motors. Ja han realitzat alguns concerts (fins i tot trilogies d’actuacions en què dedicaven una nit a cadascun dels seus tres LP) i aparicions televisives, però el plat fort ens ha d’arribar teòricament aquest 2011 amb la publicació d’un nou treball.


Tool. Últim treball publicat: 10,000 Days (2006)

Els seguidors de Tool ja estem més que acostumats a les llargues esperes entre disc i disc, així que cinc anys ens semblen una penitència prou lleu. Encara que després de la tèbia rebuda del 10,000 Days (un disc que millora amb el temps però que perdia en la comparació amb els anteriors dos treballs, Lateralus i Ænima) alguns es preparen per rebre la nova obra amb escepticisme. I més tenint en compte els habituals deliris del seu vocalista Maynard James Keenan, que els últims anys han derivat en aventures com la seva passió vinícola o el projecte musical Puscifer, que fan dubtar de si realment aquest home ha acabat per perdre el senderi. En tot cas, el de Tool és el disc que veig més perillar de cara el 2011. Ja sigui per la coincidència amb el d’A Perfect Cricle (els dos projectes comparteixen a Maynard James Keenan com a vocalista) o per la tranquil·litat amb la que s’agafen les coses aquesta gent.

 

Berri Txarrak. Últim treball publicat: Payola (2009) [escolta’l]

Si agafem la calculadora ens surt que aquest any toca disc de Berri Txarrak. Si llegim aquesta entrevista a Gorka Urbizu, vocalista, guitarra, líder i únic membre original de la banda, tenim fonaments per assegurar-ho. Encara que el fantàstic Payola ens és recent en la memòria i després de les notícies que ens ha deixat el grup aquest 2010 (canvi de bateria, recopilatori, gires, videoclips), sembla que encara podem aspirar a l’alegria de comptar amb un nou disc a finals d’any.

 

Queens of the Stone Age. Últim treball publicat: Era Vulgaris (2007) [escolta’l]

El guitarrista Dean Fertita assegurava fa uns dies que ja han començat a treballar amb el que serà el sisè disc d’estudi de Queens of the Stone Age. Després de dos discos francament fluixos tampoc és que sigui una notícia extramotivant, però sempre quedarà l’esperança que Josh Homme hagi recuperat les fonts d’inspiració dels inicis de la banda. Si no, haurem de recórrer a una altra de les bandes de Homme:

 


Them Crooked Vultures. Últim treball publicat: Them Crooked Vultures (2009) [escolta’l]

La superbanda formada per Josh Homme, Dave Grohl i John Paul Jones van per feina i ja fa temps que es comenta que estan treballant en el que serà el seu segon àlbum d’estudi. El debut d’ara fa més d’un any va deixar un gran regust de boca, fent pràcticament més atractiu el que pugui sortir de nou de Them Crooked Vultures que de QOTSA. No en va al currículum dels tres components hi figuren grups de la talla de Led Zeppelin, Nirvana i Kyuss.

 

The Mars Volta. Últim treball publicat: Octahedron (2009) [escolta’l]

El que segur que sortirà sí o sí és el sisè llarga durada d’estudi de The Mars Volta, ja que a finals de desembre anunciaven la finalització del seu enregistrament. Segurament al març ja el tindrem a les mans. Teòricament han de tornar al so intens al que ens tenen acostumats, després de la baixada de revolucions que va suposar el fantàstic Octahedron. El mateix vocalista del grup, Cedric Bixler-Zavala, ja va anunciar que l’experiència acústica de fa dos anys els faria perdre seguidors que recuperarien amb aquest nou treball que ens espera. Al contrari del que passa amb Tool, dos anys d’espera amb The Mars Volta són una autèntica barbaritat. Necessitem adrenalina, crits aguts, barroquisme i directes de tres hores!

 

Tot això pel que fa a grups consolidats i ja idolatrats. A banda hi hauran tots els discos de molts altres grups així com els pertinents descobriments i sorpreses. Ah, i els concerts. Si tot va bé, el 2011 pot ser molt èpic.