Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Marto reivindica la figura del músic finlandès Pekka Pohjola amb aquesta nova aportació a la secció de Monstres convidats.

Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Harakka Bialoipokku és un album pràcticament únic i senzillament genial en molts aspectes. Cada cop que l’escolto, tinc la sensació de tenir una petita joia que ben poca gent coneix. És un dels treballs de Pekka Pohjola, un baixista prou desmarcat dels seus coetanis, tant pel seu estil d’execució de l’instrument, com del propi material que sortia de la seva ment. Per situar-nos, parlo d’un treball que surt de la escena finlandesa l’any 1974, i que es mou en una línia molt difusa entre el jazz més matemàtic i el rock progressiu menys melòdic. Aquest és el gran tret distintiu, un bon grapat d’influències interpretades d’una manera molt personal.

Alku i Ensimmäinen Aamu obren i són grans exemples de l’estil compositiu de Pohjola: circular, però no com se sol entendre quan parlem de jazz, sinó que amb grans frases melòdiques i harmòniques, que tenen un so ben peculiar, de marcat caràcter nòrdic, d’una duresa que al principi la fa un pèl complicada però que acaba sent addictiva. Certament, el que acaba marcant més és aquesta sonoritat aparentment dissonant en un principi, però que contextualitzada funciona molt bé. Una altra manera de concebre els temes que el diferencia del jazz, principalment, sol ser en l’estructura dels temes, amb les parts ben definides i tancades, més propi de les estructures del rock, per fer-ho encabir en algun sac.

Huono Sää/Se Tanssi és potser el tema més complicat, que camina sobre un pedal de baix fins ben passat el minut 4. S’aprecia ben bé, per això, el treball amb els vents, un altre dels recursos que sol ser comú en molts treballs d’aquesta època del compositor. Uns vents, que per cert, també són difícils d’etiquetar, entre les línies més simfòniques i jazzístiques i les idees més properes a la música bàltica i escandinava.

Però per mi, potser el moment més brillant del disc és Hereilläkin Uni Jatkuu. Té un riff de piano espectacular com pocs, àgil i trencat. I no es trenca el tema per cap lloc, amb els vents a contratemps, i fins i tot, amb una espècie de flanger dins la mescla final del tema en una part central, prou freak per la època, i més propi de la psicodèlia.

La sensació final que t’endús durant les primeres escoltes sol ser d’estar escoltant material prou marcià, i més si el contextualitzem, ja que és difícil aproximar-lo a cap dels grans moviments musicals dels 70. Ara, sol ser molt agraït i sol reclamar més escoltes, que a cada passada van mostrant nous detalls. Actualment, no es pot escoltar a Spotify, tot i que en altres moments, sí. Deixo l’enllaç per si el tornen a activar en un futur: enllaç a Spotify.

Recomanadíssim també l’àlbum Keesojen Lehto, on hi col.labora Mike Oldfield. Pekka Pohjola ens va deixar, malauradament, l’any 2008.

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

American Men / Cccool World EP (2010)

American Men / Cccool World EP (2010)

Raresa. Són una figura totalment atípica en un panorama amb més clons que mai. Una rara avis de (rock) progressiu més electrònica en un sentit simplificat que no simple d’ambdós etiquetes.

Simplificat perquè ataca més la faceta polirrítmica del prog desfent-se una mica de complicacions melòdiques i una electrònica més aviat de teclat sintetitzador. D’un so Juno 60. I on, a part de síntesis també te cabuda el sampler i una àmplia paleta de sons més o menys 8 bits. Simplificat també, en certa manera, perquè no hi ha la típica dosi de virtuosisme òbviament descarat a la que ens té acostumats qualsevol branca del prog.

Més motius per ser material sorprenent (i incomprès dins el seu context): alguns dels membres d’aquest trio/quartet provenen dels ja de per si diferents entre si Dananananaykroyd, de facetes molt més hooligans i punkarrones, en definitiva: escocesos freaks en busca de diversió. Però si llegim entre línies algú pot entreveure una tècnica depurada amb la guitarra i alguns detalls que altres coetanis no són capaços ni de provar.

I el que més em fascina: que hagin encaixat dins la discogràfica LuckyMe, de regust hiphop, encara que cada cop se’ls veu més oberts a tocar pals d’una paleta sònica més oberta i variada.

Els vaig veure per primera vegada en una showcase de la seva casa un tant estranya al Sónar 2010 i després d’un sorollós bolo de Fuck Buttons, entre quatre gats mig desperdigolats que esquivaven la massa que s’estava acumulant per Chemical Brothers. El concert va ser d’allò més interessant, i lluny de veure quatre tios fotent crits i saltant com bojos vaig disfrutar de les poques vegades en que al Sónar hi ha músics fent… de músics. (si exceptuem les orquestres i Jónsi, va). El que els falta és recorregut: amb l’EP acabat de tancar només van tocar els pocs temes d’aquest.

Com comenten a la presentació de la seva discogràfica LuckyMe, són prog per a la generació dels Boards Of Canada. I és una descripció ben encertada per crear-se’n una primera idea. Més tenint en compte que no tenen gens de publicitat i poca informació a la xarxa (la que es troba és aquí). Això si, des de fa algunes setmanes -i per fi- es pot escoltar l’EP a Spotify, perquè trobar-lo en altres llocs de la xarxa era pràcticament missió impossible.

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats