Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Continuem amb els posts dedicats al cada cop més moribund 2011. Aquest any a l’illa dels monstres hem comptat amb la col·laboració de quatre Monstres convidats que han aportat altres visions i coneixements diferents als que normalment s’exposen aquí al blog. Així que els hem demanat que ens escriguessin alguna cosa sobre l’any que ens acaba de deixar. O sobre un altre any. O del que volguessin. Comencem amb l’aportació del col·laborador conegut com a M.I.M.

A continuació faré una modesta entrega de premis del que per mi ha estat el més destacat d’aquest 2011.

Premi a l’esdeveniment cultural de 2011: Twitter

Culturalment ha estat un any força intens, l’irrupció de twitter a casa nostra ha agafat el testimoni a haver-se de buscar la vida per estar informats. Ara les notícies que volem sobre cinema o música vénen a nosaltres.  D’aquesta manera ja no fa falta que sols les coses importants siguin noticia, ara qualsevol esdeveniment ho és, això sí amb la nostra intenció i voluntat de que aquells continguts ens arribin.

Premi 2011 al millor disc: Maria Rodés / Pau Vallvé.

Han estat notícia també aquest any Pau Vallvé i Maria Rodés (no confondre amb Maria Coma). El primer per estar molt actiu, hiperactiu diria jo i la segona per estar poc activa (no ha fotut res!!!!), és clar, s’ha pres un any sabàtic mentre composava el que serà el seu següent disc. Els destaco perquè a nivell personal han estat els descobriments i la música que més m’ha arribat aquest any. Si hagués de triar dos artistes ells serien la banda sonora d’aquest 2011 (encara que els seus discos siguin del 2010).

El premi 2011 a la millor actuació: Aina Clotet.

Un altre descobriment ha estat el d’Aina Clotet. Ja no és aquella actriu promesa que sortia a Estació d’enllaç, ara la veig en una clara presència dominant en el cine que es fa al nostre país, ja que em fa l’afecte que escull quins papers vol per a la seva carrera i no es limita a agafar qualsevol paper brossa que se li posa al davant.

El premi 2011 confirmació d’un geni: Adrià Puntí.

Va ser en el concert del Festival de Guitarra, allà per finals d’abril o principis de maig a Barcelona. Es veu que a última hora li van fallar els dos músics que l’acompanyaven i ell, Puntí, va sortir a pelo a fer el concert. I entremig de cançons inacabades, plors, molts temes d’Umpah-pah i converses de borratxos al piano entre ell i ell mateix, va sortir vencedor de la nit, amb la gent sent conscient de dues coses: alguns que se’ls havien estafat 15 euros (preu de l’entrada) o la confirmació que estàvem al davant del geni creatiu en actiu més important de Catalunya.

Premi 2011 al millor llargmetratge: Pa negre.

De cinema també faré la meva valoració, ara que acabem l’any cal donar una menció d’honor (una més d’entre els seus palmaresos) a Pa negre. Per mi les pel·lícules bones són aquelles rares que m’atrapen en la seva màgia i no respiro fins que s’acaba el film. Pa negre ho ha aconseguit, i per partida doble (les dues vegades que l’he vista). En la primera visualització vaig ser incapaç d’entendre res sobre l’argument, senzillament em deixava portar per la tormenta emocional que brollava dels personatges/actors. I us aviso, un pot sortir aixafat quan entra d’aquesta manera a Pa negre. Necessitava, doncs, una segona vegada per veure de què anava la pel·lícula, i la segona vegada immunitzat sobre la pluja de sentiments i emocions de les actuacions ja em vaig poder fixar amb l’argument que hi havia darrere.

Premi Personatge de l’any: Eckhart Tolle.

La meva historia amb Eckhart Tolle va ser mitjançant un amic que em va dir: “tio, et passes el dia pensant, llegeix-te aquest llibre!!”, el llibre era El poder del Ahora. He de reconèixer que no vaig passar d’unes 70 pàgines. Aquest any 2011 vaig recuperar del mateix Eckhart Tolle un altre llibre: Un nuevo mundo, Ahora. I aquesta vegada no la vaig poder encertar més. Quantes veritats en tan sols 260 pàgines. No podem anar més errats si seguim basant tot el que som, fem, desitgem, pensem… en l’ego. Cal intentar ser feliç, i aquest llibre ens dóna les claus per acceptar el moment present i no rebutjar-lo. És quan rebutjem el moment present que ens sentim incomplets i ens falten coses per sentir-nos bé. Quan tot el que tenim és el que necessitem per sentir-nos complets. Llegiu-lo i treieu les vostres propies conclusions. Visca Tolle!!

M.I.M.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

> Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

Foto portada: font

Foto Aina Clotet: cineol.net

Badalls, aigua i Obeses

Després de la guia toca la crònica de la Fira de Música al Carrer de Vila-seca, que serà recordada globalment per la pluja i personalment per la confirmació que és a última hora quan s’hi serveixen les millors actuacions.

El divendres va ser la nit dels badalls. Poc ambient més enllà dels escenaris de l’Hort del Centre i del Parc de la Formiga, i grups que més que despertar les emocions les apagaven a cop de destral sonora. La nit va començar amb alguns tastets breus. Big Banana Reunion van ser un bon aperitiu tal i com havíem pronosticat a la guia de la fira, Litoral no estan fets per la paciència d’un servidor i Le Pianc no els puc jutjar perquè el seu estil feliç no va amb mi. Tot i això em va saber greu deixar-los amb el poc públic que tenien, però tenia ganes de veure als Fiera amb l’esperança de trobar-me el primer concert realment estimulant de la Fira.

Però res. Ja no em convencien en disc, i en directe vaig constatar que no sé trobar-los la gràcia per enlloc. A la sortida vaig comentar a un amic que escoltar-los havia estat com menjar un entrepà de polvorons. I és cert, mai un concert m’havia provocat tanta set. De Fiera a Mazoni, canvi total. Jaume Pla i companyia presentaven el tranquil Fins que la mort ens separi, disc que requereix un sala que garanteixi la proximitat entre grup i públic més que no pas un escenari com és el més gran de la Fira. Així que no vam aguantar fins al final i van agafar el relleu de la nostra esperança els The Transistor Arkestra. Potser perquè jugaven a tocar de casa, l’afluència de públic al seu concert va ser considerable. Però ni així. Mitja hora per allà i cap a l’últim concert de la nit.

I per fi. Un cop més (l’any passat va ser amb Za!), l’últim concert d’una nit dela Fira va ser el que més va enganxar a la gent, el que més la va animar i la que més aplaudiments sincers i entusiastes va rebre. Obeses van fer el concert més sorprenent amb cançons pròpies (com els hits instantanis Pa amb tomàquet i La millor cançó d’amor mai concebuda) però també amb versions que anaven des de peces de clàssica com el Duetto buffo di due gatti (duel de gats) de Rossini fins a clàssics de Queen i Sangtraït passant per un medley de sintonies de sèries de dibuixos animats. Hom pot pensar que el grup viu en una broma constant durant tot el concert, però el seu nivell musical no és per prendre-se’ls a la lleugera. Va ser un èxit.

Dissabte va tindre un protagonista que comença a ser un habitual de la Fira. Tot i el sol que pronosticaven alguns serveis meteorològics, la pluja abundant que va caure va provocar que la broma sobre la poca adequació del nom de Vila-seca se sentís i llegís més d’un cop i de dos pels carrers i tweets de la Fira. Tot i això, només es van cancel·lar tres concerts de tots els que estaven programats, cosa meritòria tenint en compte que parlem d’un festival de concerts al carrer. A més, va haver-hi una molt bona assistència als concerts (com a mínim als que vaig presenciar).

La primera estació de dissabte va ser Anarquia acústica, que aviat va deixar de banda les bones expectatives per convertir-se en una experiència totalment infumable. Prova d’això va ser el buidatge progressiu de la sala, amb la gent fugint literalment buscant refugi sota la pluja. El món al revés. No vam ni esperar a veure si sortia o no el Ramon Faura (de Le Petit Ramon) a posar remei al fallit experiment. L’aigua era en aquesta ocasió un alliberament.

Però aviat tornaríem xops com gats al mateix escenari per veure un dels concerts més esperats, el de Pau Vallvé. Ell mateix ja va admetre que lo seu és provocar el bajón, i no se n’amaga i tothom ho accepta. D’això es tracta. He de dir que si no tens interioritzat el seu últim disc, 2010, és difícil que entris de ple al concert. Jo no el tenia molt escoltat, així que en la meitat de les cançons acabava desconnectant com quan a classe desconnectaves del que t’explicava la professora de biologia tot i sabent que el que t’ensenyava era interessant.

Tot i el curt repertori de nou cançons, va incloure-hi una revisió d’Un finlandès al Congo, un tema d’Estanislau Verdet que va ser molt aplaudit quan va anunciar que el tocaria. “Està molt bé que aplaudiu un projecte que avui no he vingut a presentar”, va dir amistosament en una de les incomptables intervencions parlades que va fer. Acte seguit, Vallvé va posar-se a les percussions d’Inspira, un altre grup que va aplegar força gent i va agradar bastant. No em sabia ni una línia de cap cançó, però tot i així van haver-hi alguns moments musicalment destacables.

Eric Fuentes & El Mal van acabar tocant sota cobert, al Teatre del Centre. No sé si va ser per culpa del canvi d’ubicació però el so no va ser ni de bon tros el més desitjable per la seva música. El so de la bateria eclipsava parcialment la veu i totalment les guitarres, instruments que d’haver sonat a un volum adequat haurien donat la dimensió que es mereix la música de Fuentes. El públic, però, va omplir aquest petit teatre i sembla que va acabar satisfet tot i aquests problemes. Mentrestant, a fora tornava la pluja i en una de les moltes reubicacions vam veure el final de l’actuació dels Bläue sota els porxos de la plaça de les Voltes. Animació de final de nit i punt i final personal de la Fira 2011. De cara l’any que ve em plantejaria contractar un xaman per fer alguna cosa amb la pluja, tot i que en el fons l’aigua converteix la Fira en nits èpiques, tal i com va comentar un amic quan enfilàvem cap a casa.

Guia de la Fira de Música al Carrer de Vila-seca, edició 2011

Després de l’èxit de la breu guia de l’any passat (centenars d’assistents la portaven impresa i desgastada pel continu ús que en feien), ens animem a programar un recorregut per les actuacions que més bona pinta tenen de la 12a Fira de Música al Carrer de Vila-seca que comença demà divendres. He de dir que a nivell personal no hi ha gaires concerts que siguin un must (tal i com diria la gent trending i cool), però sí que n’hi ha algunes que seran interessants de veure (i escoltar).

Divendres 6

22.15 / Big Banana Reunion / Un bon vermut musical per començar el periple pel festival pot ser l’actuació d’una d’aquestes bandes que desconeixes però que a partir del que sents a la web de la Fira et marques com una proposta a tindre en compte. [fitxa a la pàgina de la Fira]

00.00 / Fiera / Un gramo de fe de Pony Bravo va ser un dels discos més aclamats del 2010 per la comunitat indie. Fiera és l’alter ego (o més aviat alter banda) dels Pony Bravo. De moment porten un disc editat, Déjese llevar, que podeu descarregar de forma totalment lliure i gratuïta de la mateixa pàgina web on també trobareu els discos de Pony Bravo: El Rancho. Tot i que no em convencen del tot ni un ni altre grup sí que tinc l’esperança que en directe les cançons guanyin una nova dimensió que facin Déjese llevar mereixedor d’una altra oportunitat.

00.45 / Mazoni / Un concert de Mazoni és assegurar el tiro. Si t’agrada en disc és molt probable que et convenci en directe. L’al·licient en aquesta ocasió serà veure com respiren sobre l’escenari les cançons del seu darrer disc, Fins que la mort ens separi (2011). Un disc aquest últim que requereix molt més temps d’escolta que els anteriors però que acaba deixant molt bones sensacions. D’aquí la seva bona acollida per part del públic i la crítica. [escolta l’últim disc a Spotify]

01.30 / The Transistor Arkestra / Des de Tarragona (tot i que originàriament de les Canàries) arriba aquest projecte que pinta interessant per la descripció que llegim a la pàgina de la Fira: “presenta la unió d’elements de la música electroacústica amb sonoritats que beuen del rock i de l’experimentació”. Experimentació? Doncs ho haurem de veure. “El resultat és un so híbrid que barreja pinzellades de diversos estils: jazz, triopicalisme, krautrock, post-punk i electrònica retrofuturista”. [myspace]

02.00 / Obeses / Sí, si no fos per l’APM? no hauria tingut mai la curiositat d’escoltar els Obeses perquè potser no els hagués conegut (com a mínim fins d’aquí un temps). Un cop coneguts i tastats he de dir que em van sorprendre (positivament), amb la qual cosa mereixeran una oportunitat abans de liquidar la primera nit de la Fira. Escolteu-los i definiu-los valtros mateixos. [pàgina web]

Dissabte 7

21.00 / Anarquia Acústica / Desconeixia totalment l’existència d’aquest projecte que aplega gent de diverses formacions catalanes, entre les quals trobem els sempre mereixedors d’un fort aplaudiment Le Petit Ramon. Resulta que els músics es troben unes hores abans del concert per assajar cançons que versen sobre un mateix tema que coneixen en aquell mateix moment, i cap a l’escenari a veure què surt. Podríem dir que es tracta d’una jam amb petit assaig previ. Per anar fent boca el dissabte.[fitxa de la pàgina de la Fira]

22.45 / Pau Vallvé / Un dels plats forta de la Fira d’enguany. Pau Vallvé toca moltes tecles en molts grups, però a una bona colla se’ns va guanyar amb el gran projecte que és (era?) Estanislau Verdet. L’any passat va tornar a treure un disc firmat amb el seu nom i titulat 2010 que li va servir per posar-se a la butxaca tant als seguidors de tota la vida com als que el seguien per Estansilau Verdet com als que el desconeixien totalment. Prevec (sóc molt dolent pronosticant coses d’aquestes) que serà un dels concerts més concorreguts. [escolta 2010 a Spotify]

01.15 / Eric Fuentes & El Mal / No havia sigut mai seguidor de The Unfinished Sympathy, ni tan sols m’havien arribat a cridar l’atenció tot i la insistència d’alguns amics i coneguts per donar-los una oportunitat darrera l’altra. Amb la carrera en solitari del seu vocalista i guitarrista, Eric Fuentes, les coses comencen a canviar. Amb el segon disc en aquesta aventura (ara definitivament post-Unfinished), Eric Fuentes & El Mal (2011), m’ha aconseguit enganxar amb un seguit de cançons punk rock amb molta essència de Bad Religion (i respectius derivats) que aconsegueix arribar a uns nivells d’addicció considerables. I això que, repeteixo, no és l’estil que actualment tingui entre el meu top 5. Però deixem aquests detalls per quan faci un post sobre el disc, ara em limitaré a marcar amb un cercle l’actuació d’Eric Fuentes a la Fira, a veure si també aconsegueix ser tan enganxós en directe. [escolta Eric Fuentes & El Mal a Spotify]

Sí, ja sé que diumenge també es fan concerts, però aquí fem acabar la guia. Podeu consultar la programació completa, detallada i amb molta més informació i tastos musicals de cada grup a la web de la Fira de Música al Carrer. I perquè en quedi constància i ningú no se m’enfadi, aquesta és la resta de grups que estaran aquest cap de setmana tocant per algun dels escenaris: Albert Freixas, Azul y Nácar, Batek Batukada, Bläue, Bongo Botrako, Cathy Claret & Raimundo Amador, Cebos Enrique, Celeste Alías, Dinatak, El gos binari, Èxits [Pop]ulars, Els Botifanfarrons, Fanfarria Contratiempo, Guillamino, Houba,  iLXef Malatesta, Inspira, Jerôme LaVoix,  La iaia, Le Pianc, L’Herbe Folle, Litoral, Marc Ayza y Dj Helios, Me and the Bees, Ornamento y delito,Pills To Purge Melancholy, Riu, Rosa Sánchez Cuarteto, Saltamartí, SoulChoirBcn, Txaranga Band Tocats, Very Pomelo, Yacine & the Oriental Croove i Zuri & Ranking Soldiers.