I a la portada… posem-hi una muntanya (Inventaris no absolutistes vol. 1)

L’altre dia estava fent l’habitual ronda d’exploració musical quan vaig topar amb un disc i una portada que em van recordar un dels infinits posts que tinc en ment i que només esperen que un dia tingui ganes d’escriure’ls. L’exploració la feia pel recomanable blog de Los experimentos de Magli, el disc era Silesia, d’un grup que es diu Jeniferever, i la portada és aquesta:

El post que em va retronar al cap va ser el de DISCS AMB MUNTANYES A LA PORTADA. Sembla un tema absurd, oi? Doncs per alguns músics sembla una obsessió. No parlem de músics qualsevol. Ens referim a gups de math-rock, post-rock, i altres gèneres en què l’experimentació i el protagonisme instrumental per sobre de la veu són pilars fonamentals de la seva filosofia. El tercer pilar són les muntanyes? Semblen prou sòlides com per ser-ho.

Però no només el gènere musical és un punt en comú en els discos que veurem a continuació. Pràcticament tots, només un és l’excepció de la regla, són àlbums de debut. És la muntanya un espai iniciàtic? Com que són grups experimentals apunten alt des de bon principi? Perquè no són precisament turonets d’excursió dominical.

Un altre punt en comú, aquest molt més subjectiu: tots mereixen l’oportunitat de ser escoltats. Us penseu que vaig escoltar el de Jeniferever per la descripció que en feien? Negatiu. Només amb la portada ja vaig veure’m empès a escoltar-lo. Seguim amb coincidències: tots són discos de 2005 cap aquí, amb la qual cosa sembla que la muntanya és tendència. Us ho dic jo, que de tendències n’entenc molt.

I un últim apunt que de passada em serveix per inaugurar aquesta nova secció d’Inventaris no absolutistes: no és una llista tancada, ni tan sols és exhaustiva, és fruit d’una estona d’exercitar la memòria. Segur que hi han centenars de portades més amb una muntanya com a protagonista, i més si ens posem a ampliar el ventall de gèneres i a remuntar enrere i recordar discs dels 90, 80, 70 i fins i tot 60. Així que us convido a que n’aneu dient si voleu. Comencem amb el breu inventari de 5 discs recomanables amb muntanya a la portada:

Fura / Mustela Putorius (2010)

Des de Mallorca ens arriba el prometedor debut en forma d’EP de 3 cançons dels Fura, practicants de post-rock instrumental. A la portada no hi veiem neu com en el cas de Jeniferever però sí una gèlida boira.

> bandcamp de Fura, on podeu escoltar l’EP

Toundra / (I) (2008)

I de Mallorca saltem a Madrid per repescar el disc de debut d’un dels grups predilectes de qui escriu aquestes línies. Els Toundra van revolucionar l’any passat el panorama del rock instrumental amb el fantàstic (II), però dos anys abans havien deixat ben clar que serien una banda a tenir molt en compte amb (I). I clar, no hi podia faltar una muntanya a la portada, amb neu inclosa.

> myspace de Toundra



Zu / Carboniferous (2009)

Atenció amants del math amb tints d’avant-grade (sí, aquella combinació tan popular), que aquest disc dels italians Zu us pot interessar. Encara que les veus hi tinguin poc protagonisme compta amb una col·laboració de luxe a la cançó Soulympics: hi canta Mike Patton. I clar, per celebrar-ho van decidir posar una muntanya a la portada. En aquest cas d’un perfil més obtús.

> escolta el disc a Spotify

Black Mountain / Black Mountain (2005)

A veure si ara tothom posarà muntanyes a les portades i uns que la porten al nom no faran el mateix. De fet, és el disc més antic de la llista, així que podem dir que ells van ser abans que els altres. Els canadencs Black Mountain van decidir no ser gaire metafòrics en la porta del seu primer disc. Tampoc és qüestió d’embolicar la troca des de bon començament.

> escolta el disc a Spotify

Late of the Pier / Fantasy Black Channel (2008)

Canviem d’estil de música i també de manera de fer aparèixer unes muntanyes a la portada. Això sí, seguim parlant de discos de debut, en aquest cas d’una d’aquelles obres que t’enganxen de mala manera des del primer cop que les escoltes. Una combinació explosiva d’indie, electrònica i què sé jo quantes coses més que ja compleix tres anys de vida i que convida a demanar a crits un nou disc dels britànics Late of the Pier. Amb muntanya o sense. El 2009 van treure un single, Blueberry, i sabeu què hi apareixia a la portada? Sí, i aquest cop en anaglyph:

> escolta Fantasy Black Channel

> escolta Blueberry

I deixeu-me que coli com a bola extra una altra portada de single. Cotopaxi és un volcà de l’Equador i també un single de The Mars Volta. Aquí en teniu la portada:

Ja només em queda fer una crida als grups del Camp de Tarragona: per quan la Mussara en una portada?

Anuncis

Unicornibot / Hare Krishna (2010)

Unicornibot
Hare Krishna
2010

No sé si és cosa meva o realment és així: el nombre de grups que es dediquen a fer música estrictament instrumental creix exponencialment. No és d’estranyar tenint en compte la proliferació de gèneres musicals que veuen precedida la seva etiqueta pel prefix post, on la veu sovint és eclipsada per llargs passatges sonors més o menys densos i més o menys estimulants.

Aquesta superpoblació fa que la fotocòpia abundi, sobretot per la dificultat que suposa elaborar un so únic que et distingeixi de la resta quan prescindeixes d’un element tan definitori com és la veu. Per això fa una mica de mandra enfrontar-se a discos com el de debut dels gallecs Unicornibot.

Efectivament, quan comences a explorar Hare Krishna, de poc més de 25 minuts de durada, tens la sensació que no estàs a punt de descobrir res de nou. Quan acabes d’escoltar les 9 cançons penses en el concepte déjà vu. Però també et ve una considerable necessitat de tornar a escoltar-les. Que el disc duri menys de mitja hora és un punt a favor per donar-li la segona oportunitat.

És llavors quan saps que haver-li donat una segona oportunitat a Hare Krishna ha estat una bona decisió, que té alguns matisos per descobrir i moltes cançons per anar rememorant. Que probablement no acabi oblidat en una carpeta de l’ordinador o en una ranura del moble per posar CDs que tens a l’habitació. Si més no l’aniràs recuperant de tant en tant. I que és mereixedor de ser recomanat per als amants d’aquest tipus de música tan difícil de definir, que alguns consideren experimental, d’altres math i d’altres post-elquevulgueu.

Podeu escoltar el disc i fins i tot descarregar-lo en alta qualitat i de forma completament gratuïta al bandcamp d’Unicornibot. Val la pena que invertiu 25 minuts musicals de les vostres vides en tastar Hare Krishna, i que valoreu si realment són un grup més o si valen la pena tenir-los posada la marca de seguiment.

> myspace d’Unicornibot

> bandcamp d’Unicornibot