Tractat de Metafísica Ozoristico-Landista (3): Nosotros los decentes (Mariano Ozores, 1975)

Carmen Sevilla es cola avui a les classes d’ozorisme que des de fa temps ens ofereix Roco a l’illa dels monstres dins la secció col·laborativa de Monstres convidats.

Nosotros los decentes (Mariano Ozores, 1975)

Nosotros los decentes (Tractat de Metafísica Ozorístico-Landista (3))

Director: Mariano Ozores

Actors: José Luis López Vázquez, Carmen Sevilla, Queta Claver, Florinda Chico.

La pel·lícula que vull aportar avui és una de les menys conegudes i menys mainstream del sempre exitós Mariano Ozores. Una història amb els personatges més definit als quals ens té acostumats, molt cap a dins, on la hipocresia i la falsa moral imperaven (i segueixen imperant ara) en la societat espanyola de 1975.

López Vázquez, en el paper del propietari d’una ortopèdia, i la culpable dels seus mals pensaments, una Carmen Sevilla ufanosa, que no consumeixen bàsicament pel què diran i tota aquesta mandanga de quedar bé amb tothom i a més aparentar ser una persona de bé, encara que per dins es sigui un depravat. El que vindrien a ser a dia d’avui tota aquesta gent que va omplir Madrid per celebrar les JMJ, per exemple.

Analitzable és que per aquests temps hi havia ganes de sortir d’aquesta censura, tant física com mental, imposada pel règim franquista, i que aquest retrat costumista i agre obria una mica la porta a tota la coma de films mal anomenats de destape. Les coses no han canviat tant segons sembla, ja que a Tortosa passa igual, o fins i tot pitjor. He dit.

Roco

> altres articles de Roco

> altres articles de la secció Monstres convidats

Tractat 1er de Metafísica Ozoristico-Landista: El astronauta (Javier Aguirre, 1970)

Acabem la ronda de presentacions dels monstres convidats amb el quart i darrer col·laborador, però no per això menys important, clar. Roco comença les seves aportacions a l’illa encetant un tractat sobre l’ozorisme i el landisme. Segur que aquesta no us l’esperàveu.

 

El astronauta (Javier Aguirre, 1970)

El astronauta (Tractat 1er de Metafísica Ozoristico-Landista)

Director: Javier Aguirre

Actors: Tony Leblanc, José Luis López-Vázquez, Paquito Cano, Puri Villa, José Sazatornil, Antonio Ferrandis, Rafael Alonso, José Luis Coll, Antonio Ozores, Mary Paz Pondal, Laly Soldevilla, Beny Deus, Ángela Rhu, Carmen Martínez Sierra.

Primer de tot, dir que em sento un privilegiat de poder col·laborar en un blog amb tant talent en el seu interior. Dit això, aviso que la meva missió en ell, és buscar el rerefons, ja sigui polític, ja sigui social o ja sigui humorístic simplement, de les pel·lícules fatalment anomenades “espanyolades”, que són totalment injuriades gairebé en general, per culturetes i gent del carrer a seques, sense donar-los mai una segona lectura ni oportunitat.

La primera que comentaré és aquesta petita joieta anomenada El astronauta, un film original i diferent que en mà americana, en l’actualitat, segurament hagués estat un èxit de taquilla. La pel·lícula data de 1970, i dirigeix Javier Aguirre, un dels secundones del grandíssim Mariano Ozores, el que creà un estil propi després imitat fins i tot per Mel Brooks i que molts copiaven com és el cas, de vegades amb resultats rodons com aquest.

La història transcorre en plena bogeria per la carrera espacial, on un il·luminat que interpreta Tony Leblanc intenta construir un coet amb l’ajuda d’uns sequaços d’allò més variats. Antonio Ozores interpreta un artificier valencià, Rafael Alonso un electricista, Saza a un lampista i José Luis Coll a un lleter. Amb aquest grup i amb els terrenys d’un ricàs interpretat per Antonio “Chanquete” Ferrandis i amb els seus 8.000 pessetes, creen la SANA i ell, sense més remei, és nomenat president i el fan partícip d’aquesta bogeria.

Després, amb el segrest a un sanatori d’un ex-científic de la NASA (o això diu ell), interpretat per aquest geni interpretatiu que va ser José Luis López-Vázquez, i amb els seus coneixements, aconsegueixen… bé, el que aconsegueixen.

Quedava clar així com havíem estat de limitats en aquest país per culpa del franquisme, i la nostra evolució cultural i/o científica era menys que 0, i que si aquí volíem lluitar contra la gravetat ho havíem de fer vestint amb rodes el valent i no embotint a càmeres anti-gravitatives al viatger espacial.

Vaja, que no érem res davant del tio Sam, ni davant la resta del món (igual que ara), però rient-nos de nosaltres mateixos i tirant de morro podíem anar a la lluna o al lloc que ens haguéssim proposat.

Delirant film de final insòlit, que lamento haver descobert en els últims temps i no haver-lo conegut sent petit, ja que hagués tornat a ell totes les vegades que haguessin estat necessàries.

Mai és tard…

 

Roco