S’escolta a l’illa (VII): juliol/agost 2012

Arriba el setembre com sempre anunciant la recta final de l’estiu, i al blog és bon moment per fer un recordatori de les cançons recomanades al facebook de l’illa dels monstres durant els teòrics mesos de més calor de l’any. Continua llegint

Anuncis

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

En aquest post no hi trobareu els millors dics de l’any perquè els millors discs de l’any no existeixen. M’he limitat a destacar els quatre treballs editats el 2011 que m’han marcat l’any i uns altres que trobo mereixedors de ser mencionats en un post-resum dels últims dotze mesos. Si això serveix perquè algú faci un descobriment musical ja consideraré com a ben aprofitat aquest post. Al cap i a la fi considero que aquesta és -o hauria de ser- la principal funció de les llistes que tan proliferen en blogs i webs des de fa unes setmanes.

Segurament que quan estigui escrivint el post-resum del 2012 -si és que aquest blog arriba a aguantar tant- hauré descobert no menys de cinc discs del 2011 que haurien estat mereixedors d’aparèixer aquí i que avui no ho fan. Des d’ara em disculpo amb ells i amb el meu jo del futur. També podria ser que d’aquí dotze mesos alguns dels treballs que destaco avui no em semblin tan bons i em pregunti en què coi estava pensant. El temps fa la seva feina, així que no us prengueu tot això com un manifest lapidari, sinó com una oportunitat més per fer-vos quatre recomanacions.

Cal puntualitzar que només he tingut en compte àlbums d’estudi amb material nou (res de directes o recopilatoris, per mi competeixen en una altra categoria), ni tampoc faig distinció entre discs nacionals, internacionals o universals. Tots al mateix sac, ja siguin grups de Manchester o de Cornudella de Montsant.

En fi, comencem amb els quatre discs que mereixen ocupar un lloc privilegiat en aquest post i després ja continuarem amb més cabòries:


Berri Txarrak / Haria

[escolta’l]

Molt malament ho haurien de fer Berri Txarrak per no aparèixer en un post d’aquests, no en va són una de les meves predileccions des de fa molts anys. Però és que ho han tornat a fer molt bé. Per enèssima vegada, i encara que soni a tòpic repetitiu poc digne de ser escrit, la banda liderada per Gorka Urbizu ha tornat a reinventar-se superant, a més, els reptes del canvi de bateria i productor. Haria és el disc més heterogeni de la seva discografia, amb els seus altibaixos però amb cançons com Harra, Makuluak o FAQ que tornen a deixar clar que en l’art de combinar duresa i parts melòdiques no hi ha qui els iguali. Ni en sentiment. Ni en…

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Jardín de la Croix / Ocean Cosmonauts

[escolta’l i descarrega’l]

Els madrilenys Jardín de la Croix tenen lloc reservat en aquest post des del mateix dia en què van editar Ocean Cosmonauts, i d’això ja fa més de set mesos. Si us agrada el math-rock instrumental evocador, poderós i amb constants anades i vingudes, heu d’escoltar aquest disc sí o sí. Trobareu més impressions personals sobre aquest LP en aquest article publicat al blog de La Voz Telúrica.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Maybeshewill / I Was Here For A Moment, The I Was Gone

[escolta’l]

Que el post-rock és un mar de monotonia? Segurament. Però a vegades val la pena remar i remar i remar per acabar-te trobant amb grups com els britànics Maybeshewill, que han presentat aquest 2011 el seu tercer treball, I Was Here For A Moment, Then I Was Gone, una illa enmig de l’oceà o un oasi enmig del desert, com preferiu. Un disc ple de post-rock poètic i èpic que consolida el grup com una de les meves predileccions dins el gènere.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Turbowolf / Turbowolf

[escolta’l]

He parlat tants cops de Turbowolf durant el 2011 que al final m’està gafant complexe de mànager. Però és que si hi he tingut una addicció forta els darrers mesos, aquesta porta per nom Turbowolf. Els de Birstol van editar fa poc més d’un mes el seu LP de debut carregat de música explosiva. Sincerament, m’estranya no haver-los vist en cap altra llista-top-rànquing del 2011. Al final creuré que la dèria que tinc amb aquesta gent és purament personal.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

I un cop fets els grans homenatges, parlem d’altres bons discs que han estat publicats durant l’any. Per ordre alfabètic:

…And You Will Know Us by the Trail of Dead / Tao of the Dead

Després d’uns quants anys intentant entrar sense gaire fortuna en l’univers musical dels Trail of Dead, no ha estat fins la publicació de Tao of the Dead que m’han arribat a convèncer, enganxar i transmetre sensacions.

And So I Watch You From Afar / Gangs 

[escolta’l]

Més que pel seu contingut en si, trio el Gangs per haver-me permès descobrir els And So I Watch You From Afar, grup de poderós post-rock que hauria arrodonit del tot l’any 2011 si no haguessin suspès el concert que havien de fer a Barcelona el passat mes de novembre.

Charts and Maps / Dead Horse 

[escolta’l]

Un dels descobriments de l’any ha estat el d’aquest grup nord-americà multietiquetat: experimental, math-rock, post-rock o post-jazz són només algunes de les moltes definicions que han rebut. Per a audiències pacients.

Corizonas / The News Today

[escolta’l]

No sóc un gran seguidor d’Arizona Baby ni de Los Coronas, però el resultat discogràfic de la fusió de les dos bandes m’ha sorprès prou gratament com per considerar The News Today un dels discs destacats de l’any. Rock amb molta essència americana.

Dananananaykroyd / There is a Way

[escolta’l]

Potser d’aquí uns mesos ja ni me’n recordaré d’aquest grup de nom pertorbador, però There is a Way ha sonat tants cops en els diferents reproductors de música de què disposo que és de justícia considerar-lo un dels discs de l’any. Addicció.

Guadalupe Plata / Guadalupe Plata

[escolta’l i descarrega’l]

Blues brut, pantanós i amb aire punk. Emilio R. Cascajosa en fa la següent definició en un text extret del bandcamp del grup: Perico no posee una voz increíble, ni tampoco compone de maravilla. Jimena golpe raro, como del revés. Y Paco Luis Marto toca el bajo con un palo y un barreño de los de drenar la sangre en las matanzas. No es nada fashionable. ¿Cómo se explica entonces el interés generado por el trío andaluz?


Lüger / Concrete Light

[escolta’l]

El segon disc de Lüger no em va entrar a la primera ni a al segona. Després d’un primer disc homònim que m’havia agradat molt, aquest successor em va semblar més aviat ensopit. Sort que el temps ho cura tot i més encara un bon directe que et faci redescobrir cançons i obrir els ulls. I mireu-lo ara, entre la crème de la crème del 2011.

Puscifer / Conditions of My Parole

[escolta’l]

La gran sorpresa del 2011. Qui hauria dit que aquell projecte que va començar amb un nefast primer disc titulat “V” is for Vagina acabaria oferint-nos un notable segon capítol com és Conditions of My Parole? Suposo que mai es pot subestimar Maynard James Keenan.

The Black Keys / El Camino

[escolta’l]

El disc omnipresent en totes les llistes hagudes i per haver. I això que no porta ni un mes oficialment al mercat. Una col·lecció de grans cançons encapçalades per hits com Lonely Boy, probablement la cançó més enganxosa de l’any.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

També mereixen menció altres discs com per exemple el nou treball de LisaböAnimalia Lotsatuen Putzua [escolta’l], que ves a saber si amb més temps hagués aparegut en un lloc més destacat; El primer disc dels mallorquins Gran Amant [escolta’l] o l’últim de Kasabian, Velociraptor! [escolta’l], que tot i tenir grans cançons s’acaba cremant massa ràpid. En el terreny més ballable cal destacar un dels discs de l’estiu, el nou de Los Tiki Phantoms, Mueven el esqueleto [escolta’l]; el segon LP de Los Teleplásticos, …Cataplasma!!! [escolta’l i descarrega’l], i, en un terreny més brut, el Not Yet [escolta’l] dels Monotonix, que per desgràcia es van separar al cap de poc de treure’l.

Eric Fuentes va fer que m’agradés momentàniament un gènere que m’acostuma a dir ben poca cosa amb Eric Fuentes & El Mal [escolta’l]; Mazoni no em va desagradar gens amb el tranquil Fins que la mort ens separi [escolta’l], i The Last 3 Lines han firmat un segon LP destacable amb Visions from Oniria [escolta’l]. Una altra cosa bona de l’any han estat les propostes que han anat arribant al correu de l’illa dels monstres (gràcies a tothom!), entre les que destaco Spit of a Star [escolta’l] dels Unborn.

Però no tot han estat alegries. Com ja vaig comentar anteriorment, Radiohead m’han decebut. The King of Limbs no és un desastre però tampoc és del nivell que s’espera d’uns monstres com els britànics, capaços de fer el que han fet durant la seva carrera. Ara, que per decepció l’últim treball de Lagartija Nick, Zona de conflicto. Sempre espero amb ganes nou material d’un grup totalment infravalorat i amb vocació innovadora, però aquest cop no han aconseguit despertar-me cap tipus de motivació.

I ja per acabar, aquest 2011 he confirmat que els grups que en teoria m’haurien d’agradar i no em diuen res segueixen sense despertar-me interès. Començant per Mastodon, que amb els avanços del seu últim disc, The Hunter, m’havien omplert d’esperança però que un cop amb tot el disc escoltat segueixo pensant que no estan fets per mi. Dream Theater, Opeth, Mogwai, Explosions in the Sky i Battles són altres grups que seguiran pertanyent a aquest peculiar cercle personal tot i haver tret disc enguany i haver convençut a crítica i públic en la majoria de casos. Què hi farem.

Us deixo amb una llista a Grooveshark amb una selecció de cançons (no totes les que he volgut perquè n’hi ha que no es troben a GS) dels discs referenciats avui i algun que altre tema extra. Com a premi per als que heu arribat fins aquí, que teniu molt mèrit:

Llista a Grooveshark

Ui sí, el 2011

L’any que ve més. Demà més.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)


Jardín de la Croix / Pomeroy (2008)

Si aquest dissabte (9 d’abril de 2011) ets a Barcelona o tens la possibilitat d’anar-hi i t’acostumen a agradar els grups que recomanem a l’illa dels monstres, hauries de considerar molt seriosament l’opció de fer acte de presència al concert de Jardín de la Croix a la sala Moog. Els motius els trobareu escoltant el disc que us recomanem avui:

 

Jardín de la Croix / Pomeroy (2008)

Sabeu aquella sensació de portar hores escoltant un mateix tipus de música de diferents grups que no coneixes i de sobte salta aquella cançó, aquell disc, que et desperta de la letargia emocional i et fa mirar la informació de l’arxiu per esbrinar i memoritzar el nom del grup? Aquella pista en què detectes alguna cosa diferent, a vegades per algun ritme o melodia fora del que és normal, i altres vegades per algun sentiment poc explicable. Amb Jardín de la Croix passa això.

D’entre tot l’ampli espectre de grups instrumentals que experimenten amb les possibilitats del rock, aquest quartet de Madrid és un dels que tenen millor pinta. I això ho podem afirmar sense cap tipus de dubte quan només porten un disc editat, Pomeroy (2008), que us podeu descarregar de forma lliure i gratuïta des del seu myspace (amb tot això que us hem dit ja hauríeu d’estar buscant l’enllaç, però per si us fa mandra, aquí teniu el link directe per iniciar la descàrrega).

Segons Pomeroy, els Jardín de la Croix són amants de fer cançons llargues. L’album només té 6 talls, però superen àmpliament els 40 minuts de durada. Però tranquil·litat entre els que us fan mandra els temes de més de quatre minuts. Aquí hi ha poca palla, tot és digerible i agradable al gust. Cada cançó és com un passeig (pel jardí de la creu anava a dir, però deixem les bromes fàcils), com un moment d’intimitat entre un mateix i la cançó que està sonant. Destacaria així sense pensar-m’ho Boston Steamer o Suomi, però cada cançó té el seu moment i els seus moments.

Ja em queden pocs arguments per animar-vos a escoltar la música de Jardín de la Croix. Potser en tindré més quan hagin publicat el seu imminent segon disc, Ocean Cosmonauts, disponible a molt tardar el pròxim mes de maig. Atents estarem. Teniu més informació al facebook del grup.