Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Acabem els posts dels nostres Monstres convidats en honor al 2011 amb el repàs musical que ens fa Marto.

Fa una setmana em va arribar el mail d’en Vicenç reclamant el que ‘els blogs solen fer per aquestes dates’, recordar l’exercici musical de l’any amb més o menys fortuna. Normalment es fa un treball mental d’ordenació purament subjectiva, altres segueixen complicats algorismes, però sobretot en blocs de molta afluència de visitants, dóna la sensació després d’infumables llistes de fins 200 discos, que potser no són tant subjectives en el sentit més personal de la paraula, i que la postura o la caixa impera fins i tot en aquest tipus de tries molts cops intranscendents.
El perquè de tot això? Bé, tenint en compte que he incorporat durant el 2011 uns 1800 àlbums nous, aquest any he agafat el compte de last.fm ( http://www.lastfm.es/user/maRtO_ ), amb el que porto 5 anys treballant i on comptabilitzo cada escolta que faig, i he estat totalment fidel a la pestanya dels 12 últims mesos per adonar-me del què he escoltat més cops, el que diuen alguns anglòfons, en ‘heavy rotation’. A partir d’aquí, deixo el que ha estat per mi el més destacat del 2011. No se m’acut manera millor de fer-ho.
Primer de tot, mencionar les gratificants sorpreses del Gloss Drop de Battles i del Hardcore Will Never Die, But You Will de Mogwai, que han fet un treball de reinvenció sense perdre els matisos que els fan reconeixibles. Els primers, perquè partien sense el carismàtic Tyondai Braxton, i han sabut recórrer a altres elements per construir un disc molt muscular, i a la vegada meticulós. Futura és imprescindible. I per altra banda, el salt del post al math de Mogwai, sonant quasi a uns Holy Fuck enormes en alguns moments, que em sembla des de l’inici una molt bona idea per no quedar estancats dins el cercle dels post-rockers més puretes. Voldria incloure a Radiohead dins aquest recompte, però amb matisos. The King Of Limbs hauria estat realment un gran disc si l’haguéssen editat amb The Butcher, Supercollider, The Daily Mail i Staircase, quatre temes que estan dins el Live From The Basement, i que increïblement van ser descartats.




Els dos noms que han fet el gran salt han estat, per una banda, James Blake, que ha sabut transformar el que algú ha anomenat post-dubstep (i crec que amb molt poc encert) amb el seu Prophet i una lectura molt particular i distintiva de la música electrònica, el soul i el pop. I el premi ‘The National’ d’aquest any se l’endú Bon Iver, qui segurament farà cap al Primavera Sound gràcies als modernos que se l’han fet seu sense, ni tan sols, explorar el més que memorable treball anterior, ideal diumenges tarda. Bé, els dos discos m’han enganxant durant mesos. El que no ho ha aconseguit, per contra, és el de M83, em continuo quedant amb material anterior.

Reconec que, aquest any, he tingut una debilitat especial pel hiphop experimental i derivats, un estil que em fascina cada cop més i que és un cul-de-sac on hi cap tot: saxos, samples, sintes, loops, free jazz, IDM, pop dels 80, experiments amb arpegiadors i infinitat de recursos. A recordar d’aquest any prolífic: el Grimm Reality de Dimlite, l’Ardour i el Collections 01 de Teebs, tot l’editat per Groundislava, Jonwayne, oddlogic, Shigeto i el jazzístic The Golden Age of Apocalypse de Thundercat. Si agafem l’electrònica en un sentit una mica més estricte -encara que la línia cada cop es difumina més amb tota la gent del paràgraf anterior, benvingut el dia que algú va decidir que la orgànica també era vàlida per l’electrònica-, m’he posat a l’iTunes i l’mp3 els discos de Modeselektor, la reinvenció d’Apparat (compte aquí!), Plaid, Hyetal i el tall de material que ha anat editant Nicolas Jaar.  Menció especial per Redinho, un ‘retaco’ de la Numbers que apunta moltes maneres.

Tanco aquest exercici una mica onanista fent el ‘reintegro’, discos que mereixen menció i que em costa una mica més encaixar dins aquests panorames. Em refereixo al debut de Jamie Woon, veu privilegiada; el nou treball dels suecs Rubik, als que vaig poder veure a l’Apolo no fa molt i al material de l’angelí Baths, que fa un mix de ‘todo lo anterior’ i que acaba sent addictiu.

Marto

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Marto

altres articles de la secció Monstres convidats

James Blake / James Blake (2011)

Amb l’objectiu d’ampliar horitzons i captar nous punts de vista que puguin enriquir aquest blog, l’illa dels monstres estrena avui la secció Monstres convidats, on comptarem amb l’aportació de 4 col·laboradors recent fitxats en el mercat d’hivern. D’aquesta manera explorarem molts més estils musicals, coneixerem pel·lícules i cineastes que potser no haurien trepitjar mai l’illa i, en definitiva, parlarem de més coses i més variades. El que se’n diria obrir la finestra per ventilar.

Comencem aquesta nova secció de col·laboracions amb electrònica. Marto ens parla del primer llarga durada de James Blake, que surt a la venda precisament avui.

 

 

James Blake / James Blake (2011)

El protagonista del nostre article va ser mencionat a les llistes del Sound of 2011 de la BBC. Fins a cert punt, no puc jutjar si això és bo o no. Apunto això perquè es designen els candidats amb molt poc treball al carrer, pel que fa complicada la tasca de prendre decisions amb perspectiva del què és digne de menció. L’any passat van escollir The Drums o els Hurts, o l’anterior Vampire Weekend. Per tant, anem a pams.

Amb uns EPs al mercat aquest londinense s’ha fet un forat ben gros en un terreny plagat de freaks de Los Angeles, però que es veu que agraden cada cop més als britànics (busquin a Google a Flying Lotus). I es que James Blake ha cridat l’atenció d’aquells que busquen material electrònic amb regust hip-hop (encara que només sigui en la essència de la base rítmica) i molta experimentació. Amb la publicació de CMYK i Klavierwerke, dos EPs d’una consistència, so i treball amb el sampler més que remarcables, poca gent es podia esperar el que contindria el primer llarg. I tot això, en cosa d’un any.

Blake es manté a certa distància d’aquests EPs però se’ls mira de reull per firmar un llarg que arriba fins l’ànima amb aires de música negra i alguna pinzellada Antony Hegarty amb Fennesz versionant Oneohtrix Point Never a Limit To Your Love. Una peça que, per cert, és una versió d’un tema de Feist, i que se la porta al seu terreny: un so bàsic a mig camí d’un mantra blues recolzat al piano de vegades, i de vegades en l’electrònica més bàsica, amb un quasi-subgreu que fa mal. Si anem més pels desenvolupaments, la penetrant Wilhelm Scream va fent-se cada cop més gran gràcies a un intel·ligent ús del generador de soroll i de la superposició de capes.

Un cop introduïts dos temes, estic ja en condicions d’afirmar que aquest disc és un digníssim successor del The Eraser de Thom Yorke. Per múltiples raons: és agosarat, és intel.ligent, és molt més directe del que pot parèixer d’entrada i és intens. D’una aparent simplicitat moltes vegades comparable a les parts rítmiques electròniques o els patrons instrumentals que poc tenen que envejar als del The Eraser. I d’una intensitat equiparable a Cymbal Rush o And It Rained All Night, però traslladant-ho a frasejos de regust afroamericà. És un experiment prou únic en el seu àmbit musical.

Dos temes més dignes de reconeixement son els quasi contigus Give Me My Month i Why Don’t You Call Me, a piano i veu, més pròxims aquests a Hegarty que a Yorke, per això. Se m’escapava mencionar que el disc és ple de sensibilitat. Una bona mostra és Measurements, arribant a frases vocals pròximes al gospel, però el sinte aquí fa la feina que ha de fer, donant-li a la peça un caràcter nou. Finalment, les dues Lindesfarne són un bonic treball de vocoder a tenir en compte (tot i que em recorda moltíssim als A New Machine de Pink Floyd, del A Momentary Lapse Of Reason).

Per tant, crec que Blake es mereix estar en la llista de la BBC i moltes més. És un primer disc coherent i interessant en molts sentits. En sentirem a parlar.

> pàgina de James Blake

> escolta el disc a Spotify

 

Marto