Napalm Death Cab For Cutie

Quin matí més mogut a Twitter. Passions, celebracions, indignacions i riallades. I tot això per les confirmacions que el Primavera Sound ha fet de cara a l’edició de 2012. Als noms de Björk, Franz Ferdinand o Death Cab For Cutie (anunciats fa unes setmanes) se n’hi havien d’afegir uns quants més avui a les 12:30. Però des d’hores abans ja se sabia que no serien uns noms qualsevol. Un dels responsables del Primavera a través del seu twitter, @gabiruizps, havia començat a crear expectació amb el hashtag #bandasjevisPS12. El Primavera amb grups heavy? O és que serien confirmacions sonades? Semblava que la segona opció seria la més lògica, tot i que les apostes per uns Slayer o fins i tot el projecte esperpèntic entre Lou Reed i Metallica ja estaven sobre la taula (o el timeline).

Harvey Milk, Melvins, Orthodox, Liturgy, Sleep, Wolves in the Throne Room, Napalm Death i Mayhem han estat finalment els grups confirmats, deixant-nos bocabadats gairebé a tots els que estàvem pendents de cada tweet de l’organització. No són heavy tal qual, però sí que hi ha unes bones dosis de doom, grindcore, black metal, noise rock i grunge entre tot aixìo. Les reaccions no han tardat massa en arribar i en poc més d’una hora Napalm Death, Primavera Sound i PS12 ja eren trending topic gràcies a tweets que es poden classificar bàsicament en 3 categories:

  1. Tweets de gent indignada que es preguntava què fer amb l’abonament que ja tenien comprat des d’abans que se sabés el line-up.
  2. Tweets de gent celebrant l’amplitud de mires del festival
  3. Tweets de gent que preveia que Björk o el cantant de Franz Ferdinand no acabaran el festival sense ser degudament empalats o apallissats pels membres o seguidors de Napalm Death.

Amb els de la categoria 3 m’he fet un fart de riure i m’he hagut de contenir per no fer-ne retweets compulsius. Gent així és necessària a Twitter. Els de la categoria 1 suposo que els puc entendre posant-me en el seu lloc, però són els de la categoria 2 amb qui em sento més identificat.  El PS és un pepino de festival, això ho sap tothom. Però la grandesa d’un festival no només es mesura amb noms, també amb actituds i filosofies. I per mi que s’hagin atrevit a portar grups que en principi tan poc tenen a veure amb el que tothom esperava em sembla digne d’aplaudir, i això que la majoria dels grups confirmats avui no m’apassionen precisament. Em trauria el barret si tingués el costum de portar-ne.

I dic això ara sabent que fa 8 o 9 anys potser ho hagués trobat una autèntica aberració. Parlo de quan m’agradaven uns estils de música (més aviat contundents) i creia que segons quines coses era blasfèmia barrejar-les o fins i tot escoltar-les. Per sort la gent evolucionem (com a mínim un % del total). Per això la idea de veure Death Cab For Cutie i a continuació Napalm Death no em sembla una incongruència del tot. Tot i que entenc que pugui molestar. Si tingués cada any el millor festival de math-rock instrumental al costat de casa i un any m’hi posessin deu grups de rumba-fusió-delbonrotllet segurament també m’indignaria i sortiria al carrer a cremar contenidors.

Però deixem la rumba i centrem-nos en la música. Què poden aportar aquestes confirmacions? Doncs que gent que mai s’hauria ni tan sols plantejat arribar a tenir en compte una més mínima possibilitat d’anar al Primavera Sound ara potser hi vagi (qui sap). I un cop allà descobreixi grups que mai hauria pensat que podrien arribar a sonar bé. O que uns modernos puguin comprovar que segons quines coses no són tan monstruoses com les poden pintar. O potser res de tot això passarà i hi anirà la meitat de gent. Però aquests riscos són els que personalment valoro. Ja sigui en festivals, en grups que refusen estancar-se o en directors de cine que decideixen tirar endavant projectes només pel fet que hi creuen i sense por a la pluja de crítiques. I tot això ho fan quan estan a dalt de tot, desafiant la dita de “si una cosa funciona bé no la toquis“. Què hi farem, m’agraden aquestes coses.

I per acabar, un recull de tweets:

@baithro Melenudos que necesitaban a Napalm Death en el cartel del #PS12 para poder ir a ver a Bjork sin tener que dar explicaciones.

@feticeira_org Gracias de nuevo #PS12 por las risas de leer a “indies” y “metaleros” indignados.Las tribus urbanas siguen estando en la cabeza de la gente.

@elPiter Atención Modernos del #PS12: Se alquila chaqueta tejana convertida en chaleco, con parche de Pantera en toda la espalda para no desentonar.

@subnoise Batalla de barbas indies vs barbas stoner en el @primavera_sound

@Manelmourning Venga, una porra. ¿Quién va a partirle primero la cara al cantante de Franz Ferdinand? ¿Uno de Napalm Death o uno de Mayhem? 

@queprimor 22:00 Napalm Death – 23:00 Björk – 23:05 Napalm Death empalan a Björk – 23:06 Mayhem

Jo el que veig és que hi haurà molts modernos de postal (una part del públic habitual del PS) que hauran de fingir que els agrada el black metal o que sempre han admirat les propostes de grindcore. D’això se’n diu posar a prova la fidelitat a un estil de vida.

Anuncis

I a la portada… posem-hi una muntanya (Inventaris no absolutistes vol. 1)

L’altre dia estava fent l’habitual ronda d’exploració musical quan vaig topar amb un disc i una portada que em van recordar un dels infinits posts que tinc en ment i que només esperen que un dia tingui ganes d’escriure’ls. L’exploració la feia pel recomanable blog de Los experimentos de Magli, el disc era Silesia, d’un grup que es diu Jeniferever, i la portada és aquesta:

El post que em va retronar al cap va ser el de DISCS AMB MUNTANYES A LA PORTADA. Sembla un tema absurd, oi? Doncs per alguns músics sembla una obsessió. No parlem de músics qualsevol. Ens referim a gups de math-rock, post-rock, i altres gèneres en què l’experimentació i el protagonisme instrumental per sobre de la veu són pilars fonamentals de la seva filosofia. El tercer pilar són les muntanyes? Semblen prou sòlides com per ser-ho.

Però no només el gènere musical és un punt en comú en els discos que veurem a continuació. Pràcticament tots, només un és l’excepció de la regla, són àlbums de debut. És la muntanya un espai iniciàtic? Com que són grups experimentals apunten alt des de bon principi? Perquè no són precisament turonets d’excursió dominical.

Un altre punt en comú, aquest molt més subjectiu: tots mereixen l’oportunitat de ser escoltats. Us penseu que vaig escoltar el de Jeniferever per la descripció que en feien? Negatiu. Només amb la portada ja vaig veure’m empès a escoltar-lo. Seguim amb coincidències: tots són discos de 2005 cap aquí, amb la qual cosa sembla que la muntanya és tendència. Us ho dic jo, que de tendències n’entenc molt.

I un últim apunt que de passada em serveix per inaugurar aquesta nova secció d’Inventaris no absolutistes: no és una llista tancada, ni tan sols és exhaustiva, és fruit d’una estona d’exercitar la memòria. Segur que hi han centenars de portades més amb una muntanya com a protagonista, i més si ens posem a ampliar el ventall de gèneres i a remuntar enrere i recordar discs dels 90, 80, 70 i fins i tot 60. Així que us convido a que n’aneu dient si voleu. Comencem amb el breu inventari de 5 discs recomanables amb muntanya a la portada:

Fura / Mustela Putorius (2010)

Des de Mallorca ens arriba el prometedor debut en forma d’EP de 3 cançons dels Fura, practicants de post-rock instrumental. A la portada no hi veiem neu com en el cas de Jeniferever però sí una gèlida boira.

> bandcamp de Fura, on podeu escoltar l’EP

Toundra / (I) (2008)

I de Mallorca saltem a Madrid per repescar el disc de debut d’un dels grups predilectes de qui escriu aquestes línies. Els Toundra van revolucionar l’any passat el panorama del rock instrumental amb el fantàstic (II), però dos anys abans havien deixat ben clar que serien una banda a tenir molt en compte amb (I). I clar, no hi podia faltar una muntanya a la portada, amb neu inclosa.

> myspace de Toundra



Zu / Carboniferous (2009)

Atenció amants del math amb tints d’avant-grade (sí, aquella combinació tan popular), que aquest disc dels italians Zu us pot interessar. Encara que les veus hi tinguin poc protagonisme compta amb una col·laboració de luxe a la cançó Soulympics: hi canta Mike Patton. I clar, per celebrar-ho van decidir posar una muntanya a la portada. En aquest cas d’un perfil més obtús.

> escolta el disc a Spotify

Black Mountain / Black Mountain (2005)

A veure si ara tothom posarà muntanyes a les portades i uns que la porten al nom no faran el mateix. De fet, és el disc més antic de la llista, així que podem dir que ells van ser abans que els altres. Els canadencs Black Mountain van decidir no ser gaire metafòrics en la porta del seu primer disc. Tampoc és qüestió d’embolicar la troca des de bon començament.

> escolta el disc a Spotify

Late of the Pier / Fantasy Black Channel (2008)

Canviem d’estil de música i també de manera de fer aparèixer unes muntanyes a la portada. Això sí, seguim parlant de discos de debut, en aquest cas d’una d’aquelles obres que t’enganxen de mala manera des del primer cop que les escoltes. Una combinació explosiva d’indie, electrònica i què sé jo quantes coses més que ja compleix tres anys de vida i que convida a demanar a crits un nou disc dels britànics Late of the Pier. Amb muntanya o sense. El 2009 van treure un single, Blueberry, i sabeu què hi apareixia a la portada? Sí, i aquest cop en anaglyph:

> escolta Fantasy Black Channel

> escolta Blueberry

I deixeu-me que coli com a bola extra una altra portada de single. Cotopaxi és un volcà de l’Equador i també un single de The Mars Volta. Aquí en teniu la portada:

Ja només em queda fer una crida als grups del Camp de Tarragona: per quan la Mussara en una portada?