La brutalitat dels escenaris secundaris

COSTA DE FUEGO (Adrift + Cancer Bats + Berri Txarrak + Opeth + Rolo Tomassi + Toundra +…) / Benicàssim / 21-07-2012

Coincidiran amb mi els amants de la conducció automobilística que una carretera secundària lliure de trànsit feixuc i acompanyada de paisatges brutals és una opció preferible mil cops abans que una autovia de dos o tres carrils carregada de conductors indesitjables i sense més paisatge que polígons industrials i fàbriques de ciment. Continua llegint

Retorn nostàlgic i anacrònic a l’època daurada de Hamlet

HAMLET / Razzmatazz 2, Barcelona / 25-02-2011

Exercici de pura nostàlgia el viscut fa poc més d’una setmana a la Razzmatazz 2 de Barcelona. Hamlet, veterana banda de referència del metall estatal, trepitjava terres catalanes per reprendre la gira dedicada als seus tres discs d’or: Revolución 12.111 (1996), Insomnio (1998) i El Inferno (2000). La sala, mig buida mig plena de gent que havíem viscut de ple els Hamlet d’aquella època. Una mitjana d’edat que rondava la trentena i converses sobre concerts celebrats molts lustres enrere acreditaven la veterania dels allà presents.

No cal dir –però sí, ho dic- que va ser inevitable fer remuntar la memòria deu anys enrere, quan escoltava Hamlet com si no hi hagués res més a la vida que els pugués superar. També em va venir al cap la imatge que tenia llavors de la gent molt més gran que jo que anava a concerts-revival de grups que havien deixat la seva etapa gloriosa prou enrere com per considerar-los originaris del plistocè. Ara era jo qui exercia de pureta nostàlgic entonant el carrincló “pels vells temps” com a lema de la nit.

A diferència d’altres grups veterans que encara avui fan la mateixa música que el primer dia que es van reunir per tocar, Hamlet ha estat un grup amb una evolució molt marcada. Cada disc ha estat sempre un pas que el diferenciava de l’anterior. De l’agressivitat d’aquells discs d’or s’ha passat a l’obscuritat i densitat dels darrers àlbums. També la seva estètica ha canviat radicalment. Els cabells curts i la roba ampla han deixat pas a les melenes i un look més propi d’algun grup de thrash metal de principis dels 90. Aquesta barreja temporal va tenir una conseqüència previsible: una sensació d’anacronisme pur i dur al veure un Molly que ja no és un xaval deixant-se la veu cantant consignes antitot, himnes de joventut escrits quinze anys enrere.

Però això no va evitar que durant la gairebé hora i mitja que van estar tocant es visquessin un bon grapat de moments de pell de gallina. Per una banda perquè van tocar cançons que sempre han estat molt cares de sentir en directe com No soy igual, Buena suerte, Odio o Muérdesela, i per altra banda perquè temes més habituals però molt estimats pel públic com El color de los pañuelos, Tu medicina o Egoísmo van contribuir a fer córrer rius de nostàlgia per la sala.

El gran protagonista de la nit va ser El Inferno [escolta’l], per mi el disc culminant de la discografia de Hamlet, on van començar a ser menys directes i més introspectius. Al directe de Barcelona vam sentir-ne fins a 9 dels 11 temes que el componen. Del Revolución 12.111 [escolta’l] només van tocar tres temes, més que suficients. De l’aclamat Insomnio van caure sis cançons demostratives de com n’éren de directes i poc subtils aquells Hamlet de 1998. Va ser d’agrair l’exercici d’obviar un tema tan recremat com J.F. que només hauria contribuït a accentuar l’efecte anacrònic que comentàvem abans. Això sí, no va faltar qui la va reclamar a crits quan el concert ja estava més que sentenciat. Però què seria dels concerts sense la gent que sempre demana les òbvies?

El so no em va agradar. No em va omplir. I d’això se’n van ressentir sobretot algunes cançons d’El Inferno que no van sonar amb la potència emocional que necessiten. Coses de la Razzmatazz suposo. El Molly, com sempre, amunt i avall de l’escenari sentint-se el rei de tot, permanentment en contacte directe amb el públic i agraïnt cada gest dels que aplaudien i corejaven les cançons. Algú que no el conegui i es pensi que porta quatre dies voltant pels escenaris podria afirmar que és el Bisbal del metall i no li faltaria raó en la seva comparació. Però clar, ell va començar mooolt abans a fer salts i a córrer amunt i avall pels escenaris.  Tornar a riure amb ell va ser un altre dels bons moments d’aquest viatge al passat.

Us deixo el repertori amb el que segurament vaig segellar la meva relació amb els directes de Hamlet:

1. EL MEJOR AMIGO DE NADIE (El inferno)

2. VIVIR ES UNA ILUSIÓN (El inferno)

3. DENUNCIO A DIOS (El inferno)

4. MI NOMBRE ES YO (El inferno)

5. TORTURA VISIÓN (Insomnio)

6. ODIO (Insomnio)

7. BUENA SUERTE (El inferno)

8. MUÉRDESELA (Insomnio)

9. EL COLOR DE LOS PAÑUELOS (Revolución 12.111)

10. NO SOY IGUAL (El inferno)

11. ¿POR QUÉ? (El inferno)

12. PERDÓNAME (El inferno)

13. NO ME ARREPIENTO (El inferno)

14. ANTES Y DESPUÉS (Insomnio)

15. TU MEDICINA (Insomnio)

16. HABITACIÓN 106 (Revolución 12.111)

17. DEMENTES COBARDES (Insomnio)

18. EGOÍSMO (Revolución 12.111)