Badalls, aigua i Obeses

Després de la guia toca la crònica de la Fira de Música al Carrer de Vila-seca, que serà recordada globalment per la pluja i personalment per la confirmació que és a última hora quan s’hi serveixen les millors actuacions.

El divendres va ser la nit dels badalls. Poc ambient més enllà dels escenaris de l’Hort del Centre i del Parc de la Formiga, i grups que més que despertar les emocions les apagaven a cop de destral sonora. La nit va començar amb alguns tastets breus. Big Banana Reunion van ser un bon aperitiu tal i com havíem pronosticat a la guia de la fira, Litoral no estan fets per la paciència d’un servidor i Le Pianc no els puc jutjar perquè el seu estil feliç no va amb mi. Tot i això em va saber greu deixar-los amb el poc públic que tenien, però tenia ganes de veure als Fiera amb l’esperança de trobar-me el primer concert realment estimulant de la Fira.

Però res. Ja no em convencien en disc, i en directe vaig constatar que no sé trobar-los la gràcia per enlloc. A la sortida vaig comentar a un amic que escoltar-los havia estat com menjar un entrepà de polvorons. I és cert, mai un concert m’havia provocat tanta set. De Fiera a Mazoni, canvi total. Jaume Pla i companyia presentaven el tranquil Fins que la mort ens separi, disc que requereix un sala que garanteixi la proximitat entre grup i públic més que no pas un escenari com és el més gran de la Fira. Així que no vam aguantar fins al final i van agafar el relleu de la nostra esperança els The Transistor Arkestra. Potser perquè jugaven a tocar de casa, l’afluència de públic al seu concert va ser considerable. Però ni així. Mitja hora per allà i cap a l’últim concert de la nit.

I per fi. Un cop més (l’any passat va ser amb Za!), l’últim concert d’una nit dela Fira va ser el que més va enganxar a la gent, el que més la va animar i la que més aplaudiments sincers i entusiastes va rebre. Obeses van fer el concert més sorprenent amb cançons pròpies (com els hits instantanis Pa amb tomàquet i La millor cançó d’amor mai concebuda) però també amb versions que anaven des de peces de clàssica com el Duetto buffo di due gatti (duel de gats) de Rossini fins a clàssics de Queen i Sangtraït passant per un medley de sintonies de sèries de dibuixos animats. Hom pot pensar que el grup viu en una broma constant durant tot el concert, però el seu nivell musical no és per prendre-se’ls a la lleugera. Va ser un èxit.

Dissabte va tindre un protagonista que comença a ser un habitual de la Fira. Tot i el sol que pronosticaven alguns serveis meteorològics, la pluja abundant que va caure va provocar que la broma sobre la poca adequació del nom de Vila-seca se sentís i llegís més d’un cop i de dos pels carrers i tweets de la Fira. Tot i això, només es van cancel·lar tres concerts de tots els que estaven programats, cosa meritòria tenint en compte que parlem d’un festival de concerts al carrer. A més, va haver-hi una molt bona assistència als concerts (com a mínim als que vaig presenciar).

La primera estació de dissabte va ser Anarquia acústica, que aviat va deixar de banda les bones expectatives per convertir-se en una experiència totalment infumable. Prova d’això va ser el buidatge progressiu de la sala, amb la gent fugint literalment buscant refugi sota la pluja. El món al revés. No vam ni esperar a veure si sortia o no el Ramon Faura (de Le Petit Ramon) a posar remei al fallit experiment. L’aigua era en aquesta ocasió un alliberament.

Però aviat tornaríem xops com gats al mateix escenari per veure un dels concerts més esperats, el de Pau Vallvé. Ell mateix ja va admetre que lo seu és provocar el bajón, i no se n’amaga i tothom ho accepta. D’això es tracta. He de dir que si no tens interioritzat el seu últim disc, 2010, és difícil que entris de ple al concert. Jo no el tenia molt escoltat, així que en la meitat de les cançons acabava desconnectant com quan a classe desconnectaves del que t’explicava la professora de biologia tot i sabent que el que t’ensenyava era interessant.

Tot i el curt repertori de nou cançons, va incloure-hi una revisió d’Un finlandès al Congo, un tema d’Estanislau Verdet que va ser molt aplaudit quan va anunciar que el tocaria. “Està molt bé que aplaudiu un projecte que avui no he vingut a presentar”, va dir amistosament en una de les incomptables intervencions parlades que va fer. Acte seguit, Vallvé va posar-se a les percussions d’Inspira, un altre grup que va aplegar força gent i va agradar bastant. No em sabia ni una línia de cap cançó, però tot i així van haver-hi alguns moments musicalment destacables.

Eric Fuentes & El Mal van acabar tocant sota cobert, al Teatre del Centre. No sé si va ser per culpa del canvi d’ubicació però el so no va ser ni de bon tros el més desitjable per la seva música. El so de la bateria eclipsava parcialment la veu i totalment les guitarres, instruments que d’haver sonat a un volum adequat haurien donat la dimensió que es mereix la música de Fuentes. El públic, però, va omplir aquest petit teatre i sembla que va acabar satisfet tot i aquests problemes. Mentrestant, a fora tornava la pluja i en una de les moltes reubicacions vam veure el final de l’actuació dels Bläue sota els porxos de la plaça de les Voltes. Animació de final de nit i punt i final personal de la Fira 2011. De cara l’any que ve em plantejaria contractar un xaman per fer alguna cosa amb la pluja, tot i que en el fons l’aigua converteix la Fira en nits èpiques, tal i com va comentar un amic quan enfilàvem cap a casa.

Anuncis

Guia de la Fira de Música al Carrer de Vila-seca, edició 2011

Després de l’èxit de la breu guia de l’any passat (centenars d’assistents la portaven impresa i desgastada pel continu ús que en feien), ens animem a programar un recorregut per les actuacions que més bona pinta tenen de la 12a Fira de Música al Carrer de Vila-seca que comença demà divendres. He de dir que a nivell personal no hi ha gaires concerts que siguin un must (tal i com diria la gent trending i cool), però sí que n’hi ha algunes que seran interessants de veure (i escoltar).

Divendres 6

22.15 / Big Banana Reunion / Un bon vermut musical per començar el periple pel festival pot ser l’actuació d’una d’aquestes bandes que desconeixes però que a partir del que sents a la web de la Fira et marques com una proposta a tindre en compte. [fitxa a la pàgina de la Fira]

00.00 / Fiera / Un gramo de fe de Pony Bravo va ser un dels discos més aclamats del 2010 per la comunitat indie. Fiera és l’alter ego (o més aviat alter banda) dels Pony Bravo. De moment porten un disc editat, Déjese llevar, que podeu descarregar de forma totalment lliure i gratuïta de la mateixa pàgina web on també trobareu els discos de Pony Bravo: El Rancho. Tot i que no em convencen del tot ni un ni altre grup sí que tinc l’esperança que en directe les cançons guanyin una nova dimensió que facin Déjese llevar mereixedor d’una altra oportunitat.

00.45 / Mazoni / Un concert de Mazoni és assegurar el tiro. Si t’agrada en disc és molt probable que et convenci en directe. L’al·licient en aquesta ocasió serà veure com respiren sobre l’escenari les cançons del seu darrer disc, Fins que la mort ens separi (2011). Un disc aquest últim que requereix molt més temps d’escolta que els anteriors però que acaba deixant molt bones sensacions. D’aquí la seva bona acollida per part del públic i la crítica. [escolta l’últim disc a Spotify]

01.30 / The Transistor Arkestra / Des de Tarragona (tot i que originàriament de les Canàries) arriba aquest projecte que pinta interessant per la descripció que llegim a la pàgina de la Fira: “presenta la unió d’elements de la música electroacústica amb sonoritats que beuen del rock i de l’experimentació”. Experimentació? Doncs ho haurem de veure. “El resultat és un so híbrid que barreja pinzellades de diversos estils: jazz, triopicalisme, krautrock, post-punk i electrònica retrofuturista”. [myspace]

02.00 / Obeses / Sí, si no fos per l’APM? no hauria tingut mai la curiositat d’escoltar els Obeses perquè potser no els hagués conegut (com a mínim fins d’aquí un temps). Un cop coneguts i tastats he de dir que em van sorprendre (positivament), amb la qual cosa mereixeran una oportunitat abans de liquidar la primera nit de la Fira. Escolteu-los i definiu-los valtros mateixos. [pàgina web]

Dissabte 7

21.00 / Anarquia Acústica / Desconeixia totalment l’existència d’aquest projecte que aplega gent de diverses formacions catalanes, entre les quals trobem els sempre mereixedors d’un fort aplaudiment Le Petit Ramon. Resulta que els músics es troben unes hores abans del concert per assajar cançons que versen sobre un mateix tema que coneixen en aquell mateix moment, i cap a l’escenari a veure què surt. Podríem dir que es tracta d’una jam amb petit assaig previ. Per anar fent boca el dissabte.[fitxa de la pàgina de la Fira]

22.45 / Pau Vallvé / Un dels plats forta de la Fira d’enguany. Pau Vallvé toca moltes tecles en molts grups, però a una bona colla se’ns va guanyar amb el gran projecte que és (era?) Estanislau Verdet. L’any passat va tornar a treure un disc firmat amb el seu nom i titulat 2010 que li va servir per posar-se a la butxaca tant als seguidors de tota la vida com als que el seguien per Estansilau Verdet com als que el desconeixien totalment. Prevec (sóc molt dolent pronosticant coses d’aquestes) que serà un dels concerts més concorreguts. [escolta 2010 a Spotify]

01.15 / Eric Fuentes & El Mal / No havia sigut mai seguidor de The Unfinished Sympathy, ni tan sols m’havien arribat a cridar l’atenció tot i la insistència d’alguns amics i coneguts per donar-los una oportunitat darrera l’altra. Amb la carrera en solitari del seu vocalista i guitarrista, Eric Fuentes, les coses comencen a canviar. Amb el segon disc en aquesta aventura (ara definitivament post-Unfinished), Eric Fuentes & El Mal (2011), m’ha aconseguit enganxar amb un seguit de cançons punk rock amb molta essència de Bad Religion (i respectius derivats) que aconsegueix arribar a uns nivells d’addicció considerables. I això que, repeteixo, no és l’estil que actualment tingui entre el meu top 5. Però deixem aquests detalls per quan faci un post sobre el disc, ara em limitaré a marcar amb un cercle l’actuació d’Eric Fuentes a la Fira, a veure si també aconsegueix ser tan enganxós en directe. [escolta Eric Fuentes & El Mal a Spotify]

Sí, ja sé que diumenge també es fan concerts, però aquí fem acabar la guia. Podeu consultar la programació completa, detallada i amb molta més informació i tastos musicals de cada grup a la web de la Fira de Música al Carrer. I perquè en quedi constància i ningú no se m’enfadi, aquesta és la resta de grups que estaran aquest cap de setmana tocant per algun dels escenaris: Albert Freixas, Azul y Nácar, Batek Batukada, Bläue, Bongo Botrako, Cathy Claret & Raimundo Amador, Cebos Enrique, Celeste Alías, Dinatak, El gos binari, Èxits [Pop]ulars, Els Botifanfarrons, Fanfarria Contratiempo, Guillamino, Houba,  iLXef Malatesta, Inspira, Jerôme LaVoix,  La iaia, Le Pianc, L’Herbe Folle, Litoral, Marc Ayza y Dj Helios, Me and the Bees, Ornamento y delito,Pills To Purge Melancholy, Riu, Rosa Sánchez Cuarteto, Saltamartí, SoulChoirBcn, Txaranga Band Tocats, Very Pomelo, Yacine & the Oriental Croove i Zuri & Ranking Soldiers.

Psicodèlia, experimentació i post-rock al ‘Tarragona en viu’ del mes de març

Encara queden tres concerts per liquidar la programació de febrer, però ja se sap quins grups tocaran durant el mes de març al cicle Tarragona en viu. I la cosa va ben carregada. Repassem algunes de les propostes que més ens han cridat l’atenció:

CUZO / divendres 18 / 22:00 / El Cau

Aquesta banda barcelonina practicant d’un rock instrumental carregat de psicodèlia i riffs que ens remeten als anys 70  ja ens han deixat meravellats un parell de vegades en el darrer any i mig. El primer cop va ser precisament a Tarragona, a la sala Zero [crònica aquí], concert en què van compartir escenari amb el japonès Damo Suzuki. Ja vam comentar en el seu dia que ens havia meravellat més la música dels Cuzo que no pas l’aportació del que havia estat vocalista dels Can. Mesos després van tornar per aquestes terres amb un concert força curiós. Va ser a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca [crònica aquí], quan a causa de la pluja no van poder tocar a l’escenari a l’aire lliure que tenien assignat i van muntar els instruments a l’interior del bar del costat per oferir-nos una actuació tan atípica com carregada de ritmes densos i hipnòtics.

El seu retorn a Tarragona serà amb un segon disc sota el braç, Otros Mundos [escolta’l aquí], successor del seu àlbum de debut, Amor y muerte en la tercera fase. En tot cas, la música dels Cuzo llueix amb tota la seva amplitud damunt d’un escenari. Tot i que Otros Mundos es va editar l’any passat, sembla que ja està en camí un tercer disc. I pel que llegim al seu myspace acaben de fitxar un nou baixista. Tot són novetats en una banda que podríem dir que va creixent de mica en mica sense fer massa estralls. Potser la seva explosió serà en la pròxima edició del Primavera Sound, on tornaran a comptar amb la veu de Damo Suzuki com a acompanyament. Veurem què tal digereix la comunitat indie la música desèrtica dels Cuzo. De moment, els gaudirem a Tarragona i celebrarem la sort d’haver-los pogut veure tants cops en tan poc temps. I que duri.

> myspace de Cuzo


 

FAMILEA MIRANDA / divendres 25 / 21:00 / Groove Bar

Ni fet a mida. Tot just fa uns dies que els vaig descobrir i Familea Miranda vénen a Tarragona. Aquests xilens residents a Barcelona, però, no són pas uns nouvinguts en això de la música. Porten una dècada voltant per aquests móns amb cinc discos editats a la motxilla. No ha estat fins al seu darrer àlbum, publicat a principis de febrer i titulat Dramones [escolta’l aquí], que no he descobert el seu post-rock experimental que et crida l’atenció de bones a primeres però que deixa molt marge de millora en cada escolta. Veurem què tal es desenvolupen en directe.

> myspace de Familea Miranda

 

LONE RHINO CLUB / dijous 31 / 22:00 / La Vaqueria

Seguim amb Barcelona, perquè aquesta banda de blues també ve d’allí. I naltros encantats que de tant en tant baixin de la capital per visitar-nos. M’enrotllo en l’aspecte geogràfic perquè poca cosa us puc dir d’aquest grup. Bàsicament perquè no els conec gaire, però un grup veterà tocant blues damunt d’un escenari després d’haver-se passejat per un grapat de festivals importants sempre és una garantia.

> myspace de Lone Rhino Club

 

De la resta de grups hi ha uns quants noms que també són més que remarcables. Un d’ells és el de Joe Crepúsculo, que torna a Tarragona poc més d’un any després d’haver-hi actuat per primera vegada. En aquesta ocasió ve per presentar el seu darrer treball editat fa una setmana, Nuevo Ritmo, en què hi trobem pocs temes nous i bastants revisions d’algunes de les seves millors creacions. El resultat no és que resulti motivant des del meu punt de vista, però sembla que té una legió de seguidors que l’han rebut amb entusiasme, així que al concert que farà el dissabte 12 a les Golfes Club potser hi haurà més gent que en aquella primera actuació un pèl desangelada i de durada més aviat insuficient [crònica aquí].

També es preveu que despertin un notable interès les actuacions d’Arizona Baby, Cuchillo i Fiera, tots tres venerats per la crítica especialitzada en música independent d’àmbit estatal. Podeu consultar tota la programació amb els seus respectius horaris, preus i detalls diversos a la pàgina del Tarragona en viu. Aquí teniu tot el llistat de concerts que ens tindran entretinguts durant el mes de març:

ARIZONA BABY / dijous 3 / 22:30 / Sala Zero

THE GURUS / dijous 10 / 21:00 / Groove Bar

FIERA / divendres 11 / 22:00 / El Cau

JOE CREPÚSCULO / dissabte 12 / 23:00 / Golfes Club

CUCHILLO / dijous 17 / 22:30 / Sala Zero

CUZO / divendres 18 / 22:00 / El Cau

DOTORE / dijous 24 / 22:00 / La Vaqueria

FAMILEA MIRANDA / divendres 25 / 21:00 / Groove Bar

LONE RHINO CLUB / dijous 31 / 22:00 / La Vaqueria