Jardín de la Croix / Pomeroy (2008)

Si aquest dissabte (9 d’abril de 2011) ets a Barcelona o tens la possibilitat d’anar-hi i t’acostumen a agradar els grups que recomanem a l’illa dels monstres, hauries de considerar molt seriosament l’opció de fer acte de presència al concert de Jardín de la Croix a la sala Moog. Els motius els trobareu escoltant el disc que us recomanem avui:

 

Jardín de la Croix / Pomeroy (2008)

Sabeu aquella sensació de portar hores escoltant un mateix tipus de música de diferents grups que no coneixes i de sobte salta aquella cançó, aquell disc, que et desperta de la letargia emocional i et fa mirar la informació de l’arxiu per esbrinar i memoritzar el nom del grup? Aquella pista en què detectes alguna cosa diferent, a vegades per algun ritme o melodia fora del que és normal, i altres vegades per algun sentiment poc explicable. Amb Jardín de la Croix passa això.

D’entre tot l’ampli espectre de grups instrumentals que experimenten amb les possibilitats del rock, aquest quartet de Madrid és un dels que tenen millor pinta. I això ho podem afirmar sense cap tipus de dubte quan només porten un disc editat, Pomeroy (2008), que us podeu descarregar de forma lliure i gratuïta des del seu myspace (amb tot això que us hem dit ja hauríeu d’estar buscant l’enllaç, però per si us fa mandra, aquí teniu el link directe per iniciar la descàrrega).

Segons Pomeroy, els Jardín de la Croix són amants de fer cançons llargues. L’album només té 6 talls, però superen àmpliament els 40 minuts de durada. Però tranquil·litat entre els que us fan mandra els temes de més de quatre minuts. Aquí hi ha poca palla, tot és digerible i agradable al gust. Cada cançó és com un passeig (pel jardí de la creu anava a dir, però deixem les bromes fàcils), com un moment d’intimitat entre un mateix i la cançó que està sonant. Destacaria així sense pensar-m’ho Boston Steamer o Suomi, però cada cançó té el seu moment i els seus moments.

Ja em queden pocs arguments per animar-vos a escoltar la música de Jardín de la Croix. Potser en tindré més quan hagin publicat el seu imminent segon disc, Ocean Cosmonauts, disponible a molt tardar el pròxim mes de maig. Atents estarem. Teniu més informació al facebook del grup.

 

Anuncis

I a la portada… posem-hi una muntanya (Inventaris no absolutistes vol. 1)

L’altre dia estava fent l’habitual ronda d’exploració musical quan vaig topar amb un disc i una portada que em van recordar un dels infinits posts que tinc en ment i que només esperen que un dia tingui ganes d’escriure’ls. L’exploració la feia pel recomanable blog de Los experimentos de Magli, el disc era Silesia, d’un grup que es diu Jeniferever, i la portada és aquesta:

El post que em va retronar al cap va ser el de DISCS AMB MUNTANYES A LA PORTADA. Sembla un tema absurd, oi? Doncs per alguns músics sembla una obsessió. No parlem de músics qualsevol. Ens referim a gups de math-rock, post-rock, i altres gèneres en què l’experimentació i el protagonisme instrumental per sobre de la veu són pilars fonamentals de la seva filosofia. El tercer pilar són les muntanyes? Semblen prou sòlides com per ser-ho.

Però no només el gènere musical és un punt en comú en els discos que veurem a continuació. Pràcticament tots, només un és l’excepció de la regla, són àlbums de debut. És la muntanya un espai iniciàtic? Com que són grups experimentals apunten alt des de bon principi? Perquè no són precisament turonets d’excursió dominical.

Un altre punt en comú, aquest molt més subjectiu: tots mereixen l’oportunitat de ser escoltats. Us penseu que vaig escoltar el de Jeniferever per la descripció que en feien? Negatiu. Només amb la portada ja vaig veure’m empès a escoltar-lo. Seguim amb coincidències: tots són discos de 2005 cap aquí, amb la qual cosa sembla que la muntanya és tendència. Us ho dic jo, que de tendències n’entenc molt.

I un últim apunt que de passada em serveix per inaugurar aquesta nova secció d’Inventaris no absolutistes: no és una llista tancada, ni tan sols és exhaustiva, és fruit d’una estona d’exercitar la memòria. Segur que hi han centenars de portades més amb una muntanya com a protagonista, i més si ens posem a ampliar el ventall de gèneres i a remuntar enrere i recordar discs dels 90, 80, 70 i fins i tot 60. Així que us convido a que n’aneu dient si voleu. Comencem amb el breu inventari de 5 discs recomanables amb muntanya a la portada:

Fura / Mustela Putorius (2010)

Des de Mallorca ens arriba el prometedor debut en forma d’EP de 3 cançons dels Fura, practicants de post-rock instrumental. A la portada no hi veiem neu com en el cas de Jeniferever però sí una gèlida boira.

> bandcamp de Fura, on podeu escoltar l’EP

Toundra / (I) (2008)

I de Mallorca saltem a Madrid per repescar el disc de debut d’un dels grups predilectes de qui escriu aquestes línies. Els Toundra van revolucionar l’any passat el panorama del rock instrumental amb el fantàstic (II), però dos anys abans havien deixat ben clar que serien una banda a tenir molt en compte amb (I). I clar, no hi podia faltar una muntanya a la portada, amb neu inclosa.

> myspace de Toundra



Zu / Carboniferous (2009)

Atenció amants del math amb tints d’avant-grade (sí, aquella combinació tan popular), que aquest disc dels italians Zu us pot interessar. Encara que les veus hi tinguin poc protagonisme compta amb una col·laboració de luxe a la cançó Soulympics: hi canta Mike Patton. I clar, per celebrar-ho van decidir posar una muntanya a la portada. En aquest cas d’un perfil més obtús.

> escolta el disc a Spotify

Black Mountain / Black Mountain (2005)

A veure si ara tothom posarà muntanyes a les portades i uns que la porten al nom no faran el mateix. De fet, és el disc més antic de la llista, així que podem dir que ells van ser abans que els altres. Els canadencs Black Mountain van decidir no ser gaire metafòrics en la porta del seu primer disc. Tampoc és qüestió d’embolicar la troca des de bon començament.

> escolta el disc a Spotify

Late of the Pier / Fantasy Black Channel (2008)

Canviem d’estil de música i també de manera de fer aparèixer unes muntanyes a la portada. Això sí, seguim parlant de discos de debut, en aquest cas d’una d’aquelles obres que t’enganxen de mala manera des del primer cop que les escoltes. Una combinació explosiva d’indie, electrònica i què sé jo quantes coses més que ja compleix tres anys de vida i que convida a demanar a crits un nou disc dels britànics Late of the Pier. Amb muntanya o sense. El 2009 van treure un single, Blueberry, i sabeu què hi apareixia a la portada? Sí, i aquest cop en anaglyph:

> escolta Fantasy Black Channel

> escolta Blueberry

I deixeu-me que coli com a bola extra una altra portada de single. Cotopaxi és un volcà de l’Equador i també un single de The Mars Volta. Aquí en teniu la portada:

Ja només em queda fer una crida als grups del Camp de Tarragona: per quan la Mussara en una portada?