American Men / Cccool World EP (2010)

American Men / Cccool World EP (2010)

Raresa. Són una figura totalment atípica en un panorama amb més clons que mai. Una rara avis de (rock) progressiu més electrònica en un sentit simplificat que no simple d’ambdós etiquetes.

Simplificat perquè ataca més la faceta polirrítmica del prog desfent-se una mica de complicacions melòdiques i una electrònica més aviat de teclat sintetitzador. D’un so Juno 60. I on, a part de síntesis també te cabuda el sampler i una àmplia paleta de sons més o menys 8 bits. Simplificat també, en certa manera, perquè no hi ha la típica dosi de virtuosisme òbviament descarat a la que ens té acostumats qualsevol branca del prog.

Més motius per ser material sorprenent (i incomprès dins el seu context): alguns dels membres d’aquest trio/quartet provenen dels ja de per si diferents entre si Dananananaykroyd, de facetes molt més hooligans i punkarrones, en definitiva: escocesos freaks en busca de diversió. Però si llegim entre línies algú pot entreveure una tècnica depurada amb la guitarra i alguns detalls que altres coetanis no són capaços ni de provar.

I el que més em fascina: que hagin encaixat dins la discogràfica LuckyMe, de regust hiphop, encara que cada cop se’ls veu més oberts a tocar pals d’una paleta sònica més oberta i variada.

Els vaig veure per primera vegada en una showcase de la seva casa un tant estranya al Sónar 2010 i després d’un sorollós bolo de Fuck Buttons, entre quatre gats mig desperdigolats que esquivaven la massa que s’estava acumulant per Chemical Brothers. El concert va ser d’allò més interessant, i lluny de veure quatre tios fotent crits i saltant com bojos vaig disfrutar de les poques vegades en que al Sónar hi ha músics fent… de músics. (si exceptuem les orquestres i Jónsi, va). El que els falta és recorregut: amb l’EP acabat de tancar només van tocar els pocs temes d’aquest.

Com comenten a la presentació de la seva discogràfica LuckyMe, són prog per a la generació dels Boards Of Canada. I és una descripció ben encertada per crear-se’n una primera idea. Més tenint en compte que no tenen gens de publicitat i poca informació a la xarxa (la que es troba és aquí). Això si, des de fa algunes setmanes -i per fi- es pot escoltar l’EP a Spotify, perquè trobar-lo en altres llocs de la xarxa era pràcticament missió impossible.

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

Anuncis

James Blake / James Blake (2011)

Amb l’objectiu d’ampliar horitzons i captar nous punts de vista que puguin enriquir aquest blog, l’illa dels monstres estrena avui la secció Monstres convidats, on comptarem amb l’aportació de 4 col·laboradors recent fitxats en el mercat d’hivern. D’aquesta manera explorarem molts més estils musicals, coneixerem pel·lícules i cineastes que potser no haurien trepitjar mai l’illa i, en definitiva, parlarem de més coses i més variades. El que se’n diria obrir la finestra per ventilar.

Comencem aquesta nova secció de col·laboracions amb electrònica. Marto ens parla del primer llarga durada de James Blake, que surt a la venda precisament avui.

 

 

James Blake / James Blake (2011)

El protagonista del nostre article va ser mencionat a les llistes del Sound of 2011 de la BBC. Fins a cert punt, no puc jutjar si això és bo o no. Apunto això perquè es designen els candidats amb molt poc treball al carrer, pel que fa complicada la tasca de prendre decisions amb perspectiva del què és digne de menció. L’any passat van escollir The Drums o els Hurts, o l’anterior Vampire Weekend. Per tant, anem a pams.

Amb uns EPs al mercat aquest londinense s’ha fet un forat ben gros en un terreny plagat de freaks de Los Angeles, però que es veu que agraden cada cop més als britànics (busquin a Google a Flying Lotus). I es que James Blake ha cridat l’atenció d’aquells que busquen material electrònic amb regust hip-hop (encara que només sigui en la essència de la base rítmica) i molta experimentació. Amb la publicació de CMYK i Klavierwerke, dos EPs d’una consistència, so i treball amb el sampler més que remarcables, poca gent es podia esperar el que contindria el primer llarg. I tot això, en cosa d’un any.

Blake es manté a certa distància d’aquests EPs però se’ls mira de reull per firmar un llarg que arriba fins l’ànima amb aires de música negra i alguna pinzellada Antony Hegarty amb Fennesz versionant Oneohtrix Point Never a Limit To Your Love. Una peça que, per cert, és una versió d’un tema de Feist, i que se la porta al seu terreny: un so bàsic a mig camí d’un mantra blues recolzat al piano de vegades, i de vegades en l’electrònica més bàsica, amb un quasi-subgreu que fa mal. Si anem més pels desenvolupaments, la penetrant Wilhelm Scream va fent-se cada cop més gran gràcies a un intel·ligent ús del generador de soroll i de la superposició de capes.

Un cop introduïts dos temes, estic ja en condicions d’afirmar que aquest disc és un digníssim successor del The Eraser de Thom Yorke. Per múltiples raons: és agosarat, és intel.ligent, és molt més directe del que pot parèixer d’entrada i és intens. D’una aparent simplicitat moltes vegades comparable a les parts rítmiques electròniques o els patrons instrumentals que poc tenen que envejar als del The Eraser. I d’una intensitat equiparable a Cymbal Rush o And It Rained All Night, però traslladant-ho a frasejos de regust afroamericà. És un experiment prou únic en el seu àmbit musical.

Dos temes més dignes de reconeixement son els quasi contigus Give Me My Month i Why Don’t You Call Me, a piano i veu, més pròxims aquests a Hegarty que a Yorke, per això. Se m’escapava mencionar que el disc és ple de sensibilitat. Una bona mostra és Measurements, arribant a frases vocals pròximes al gospel, però el sinte aquí fa la feina que ha de fer, donant-li a la peça un caràcter nou. Finalment, les dues Lindesfarne són un bonic treball de vocoder a tenir en compte (tot i que em recorda moltíssim als A New Machine de Pink Floyd, del A Momentary Lapse Of Reason).

Per tant, crec que Blake es mereix estar en la llista de la BBC i moltes més. És un primer disc coherent i interessant en molts sentits. En sentirem a parlar.

> pàgina de James Blake

> escolta el disc a Spotify

 

Marto