És l’hora del future punk

El facebook de The Mars Volta Italia, un bon lloc de referència per seguir l’actualitat de The Mars Volta, es fa ressò avui dels detalls que el cantant del grup, Cedric Bixler Zavala, ha deixat anar sobre el que serà el nou disc de la banda liderada per ell mateix i Omar Rodriguez Lopez. I són detalls bastant interessants a la vegada que inquietants.

A grans trets, al nou disc no hi trobarem el so característic d’una primera etapa de The Mars Volta que sembla cada cop més lluny de l’estat musical en què es troben actualment. Segons Cedric, no hi hauran ni ritmes zeppelians, ni frases en castellà, ni tocs Santana, ni teclats, ni altres trets característics de discs com Frances the Mute (2005) o Amputechture (2006). Podem extreure d’aquestes paraules, doncs, que el toc llatí que sovint ha caracteritzat la seva música quedarà força enrere. No ens trobarem, per exemple, amb una nova L’Via l’Viaquez:

Ja sabem què no hi haurà. Ara cal saber què trobarem en el nou so voltià. Cedric ho defineix com future punk. Hauran reinventat el gènere més directe? Despullaran les seves composicions per anar directes al gra? O els trets aniran per un camí molt allunyat de tot això? Potser hi trobarem electrònica? Potser sí si tenim en compte que el vocalista dels Volta cita la cançó Copernicus, inclosa a l’Octahedron (2009), com un punt de partida a partir del qual han treballat per l’elaboració de les noves cançons: “some of our new record is a mutated exageration of the direction of the song copernicus….not all but some of it”. Així doncs, aquesta pot ser una aproximació al nou àlbum de The Mars Volta:

Tenint en compte tot això els sentiments que ens queden al cos i també a la ment són confusos. Un canvi arriscat, si està ben fet, magnifica una discografia. Però per altra banda també és una possibilitat perquè la banda es perdi en paranoies que pocs acabem per entendre. Personalment em va agradar molt el seu darrer treball, el molt discutit Octahedron, però per altra banda va ser Copernicus un dels temes que menys m’havien enganxat. Tot i que amb el temps va acabant-se guanyant la meva simpatia. És moment de confiar en ells, un cop més. Sempre n’hem acabat traient grans resultats.

Per cert, us recomano als seguidors del grup que aneu llegint el que escriu Cedric Bixler Zavala al seu canal de YouTube, així com els extractes que han fet els de The Mars Volta Italia. Hi han més detalls sucosos sobre el nou disc però també sobre l’opinió del vocalista envers altres estils de música. Per exemple, avorreix el metall i és un fan de Julee Cruise.

Anuncis

At the Drive-In / Vaya (1999)

 

At the Drive-In / Vaya (1999)

Encara que recuperi un disc de 1999 no és que estigui recordant èpoques de joventut com l’altre dia. Ja ho he explicat més d’una vegada: vaig tardar molts anys en assimilar At the Drive-In. Durant set anys vaig donar oportunitats al Relatinoship of Command (2000) [escolta’l] fins que l’he acabat considerant tota una obra mestra. I un cop desgastat el disc que va servir per posar punt i final a la carrera de la banda, vaig començar a explorar la resta de la seva discografia.

Aquesta banda d’El Paso, Texas, va aprofitar a fons els seus vuit anys de vida. Tres discos, cinc EP i, per sobre de tot, un creixement musical espectacular. La regla de tres funciona a la perfecció: com més recent és el disc, més bo és. Més rodó. Ja sigui en les seves composicions, el seu so o les sensacions que transmet. Sempre des del post-hardcore marca de la casa que els fa pràcticament inconfusibles. Encara que posteriorment hagin admès sense vergonya ni eufemismes que per compondre els seus temes havien robat idees i ritmes d’altres grups de referència com per exemple Drive Like Jehu.

Però centrem-nos en el disc. O millor dit, en l’EP. Vaya té set cançons i una durada de poc més de 23 minuts. El van publicar un any abans del seu últim disc, el ja mencionat i venerat Relationship of Command, i s’hi nota que se n’estava gestant una de bona. El funcionament del disc és senzill: el poses des de la primera cançó i quan te n’adones ja t’han desmuntat amb els quatre primers temes, que entren d’una sola tirada: Rascuache – Proxima Centauri – Ursa Minor – Heliotrope. Pura droga. Una combinació d’agressivitat i melodia rematada per la veu descarnada de Cedric Bixler Zavala.

Després d’aquesta primera sacsejada és moment pel single, Metronome Arthritis, que va propiciar el primer dels tres videoclips que tenen At the Drive-In. Single? Videoclip? No, no estem parlant d’una cançó que detectis com la més accessible o la més ballable. Potser és la més desesperada, en la que Cedric sembla clamar amb més força que mai. Sembla arribar al punt culminant del seu sentiment.

I després d’això, els dos últims talls del disc, tots dos curiosament amb títols numèrics: 300 Mhz i 198d. És una fase final bastant obscura, per dir-ho d’alguna manera. Dos cançons que necessiten més oportunitats per acabar arrelant que les seves companyes de disc, amb risc de ser ignorades quan el que busques amb Vaya és aquell quart d’hora d’intensitat màxima per posar-te les piles, desfogar-te o simplement gaudir com un boig del so feréstec d’At the Drive-In.

> escolta’l a Spotify

 

2011: un any èpic?

Els astres de la música s’estan alineant. Després de deixar enrere un any amb poques alegries discogràfiques, el 2011 promet ser èpic. I ho serà sempre i quan els grups que tenen previst publicar nous treballs estiguin a l’alçada de les seves grans trajectòries. Pensar que Radiohead, Tool, The Mars Volta i Berri Txarrak, autèntics pilars dels gustos musicals de qui escriu aquestes línies, estan gestant nou material per publicar en un mateix any només fa que les previsions d’acabar l’any amb un shock emocional siguin força elevades. A més, si hi afegim noms com A Perfect Cricle o Them Crooked Vultures per acabar-ho d’arrodonir, el pastís ja és d’un calibre considerable.

Abans de passar a l’acció cal tenir en compte que dels 7 nous discos que parlarem a continuació només d’un es tenen notícies que s’hagi enregistrat. Que els altres sis acabin sent realitat és una cosa pràcticament assegurable, ja sigui perquè membres dels respectius grups ho han confirmat o perquè algunes notícies ho evidencien.

 

Radiohead. Últim treball publicat: In Rainbows (2007)

Sense que ningú ho tingui clar del tot, no són pocs els webs musicals que posarien la mà al foc a l’hora d’assegurar que aquest 2011 tindrem nou treball dels britànics. El febrer de l’any passat es publicava un vídeo en què Thom Yorke interpretava en directe la cançó Give Up The Ghost, i la gent no va tardar gens en assegurar que es tractava d’una cançó que acabaria formant part del nou disc de Radiohead. Mesos més tard, corrien rius de bits (!) amb unes suposades declaracions del guitarra del grup Jonny Greenwood afirmant que ja tenien el disc gravat. Dies després el mateix Greenwood s’encarregava de desmentir que hi hagués res enregistrat i aprofitava per dir que el disc sortiria quan estigués llest. A tot això se li han de sumar els rumors i les apostes per veure quins festivals comptaran amb Radiohead al seu cartell d’enguany. Es parlava fort del FIB, però ningú confirma res. Quan tot això surti a la llum en sentirem a parlar, segur.


A Perfect Circle. Últim treball publicat: eMOTIVe (2004) [escolta’l]

Després de més de mitja dècada d’inactivitat i quan ja ningú pensava en un retorn d’aquesta superbanda, a finals del 2010 coneixíem que A Perfect Cricle tornava a agafar els instruments i engegava motors. Ja han realitzat alguns concerts (fins i tot trilogies d’actuacions en què dedicaven una nit a cadascun dels seus tres LP) i aparicions televisives, però el plat fort ens ha d’arribar teòricament aquest 2011 amb la publicació d’un nou treball.


Tool. Últim treball publicat: 10,000 Days (2006)

Els seguidors de Tool ja estem més que acostumats a les llargues esperes entre disc i disc, així que cinc anys ens semblen una penitència prou lleu. Encara que després de la tèbia rebuda del 10,000 Days (un disc que millora amb el temps però que perdia en la comparació amb els anteriors dos treballs, Lateralus i Ænima) alguns es preparen per rebre la nova obra amb escepticisme. I més tenint en compte els habituals deliris del seu vocalista Maynard James Keenan, que els últims anys han derivat en aventures com la seva passió vinícola o el projecte musical Puscifer, que fan dubtar de si realment aquest home ha acabat per perdre el senderi. En tot cas, el de Tool és el disc que veig més perillar de cara el 2011. Ja sigui per la coincidència amb el d’A Perfect Cricle (els dos projectes comparteixen a Maynard James Keenan com a vocalista) o per la tranquil·litat amb la que s’agafen les coses aquesta gent.

 

Berri Txarrak. Últim treball publicat: Payola (2009) [escolta’l]

Si agafem la calculadora ens surt que aquest any toca disc de Berri Txarrak. Si llegim aquesta entrevista a Gorka Urbizu, vocalista, guitarra, líder i únic membre original de la banda, tenim fonaments per assegurar-ho. Encara que el fantàstic Payola ens és recent en la memòria i després de les notícies que ens ha deixat el grup aquest 2010 (canvi de bateria, recopilatori, gires, videoclips), sembla que encara podem aspirar a l’alegria de comptar amb un nou disc a finals d’any.

 

Queens of the Stone Age. Últim treball publicat: Era Vulgaris (2007) [escolta’l]

El guitarrista Dean Fertita assegurava fa uns dies que ja han començat a treballar amb el que serà el sisè disc d’estudi de Queens of the Stone Age. Després de dos discos francament fluixos tampoc és que sigui una notícia extramotivant, però sempre quedarà l’esperança que Josh Homme hagi recuperat les fonts d’inspiració dels inicis de la banda. Si no, haurem de recórrer a una altra de les bandes de Homme:

 


Them Crooked Vultures. Últim treball publicat: Them Crooked Vultures (2009) [escolta’l]

La superbanda formada per Josh Homme, Dave Grohl i John Paul Jones van per feina i ja fa temps que es comenta que estan treballant en el que serà el seu segon àlbum d’estudi. El debut d’ara fa més d’un any va deixar un gran regust de boca, fent pràcticament més atractiu el que pugui sortir de nou de Them Crooked Vultures que de QOTSA. No en va al currículum dels tres components hi figuren grups de la talla de Led Zeppelin, Nirvana i Kyuss.

 

The Mars Volta. Últim treball publicat: Octahedron (2009) [escolta’l]

El que segur que sortirà sí o sí és el sisè llarga durada d’estudi de The Mars Volta, ja que a finals de desembre anunciaven la finalització del seu enregistrament. Segurament al març ja el tindrem a les mans. Teòricament han de tornar al so intens al que ens tenen acostumats, després de la baixada de revolucions que va suposar el fantàstic Octahedron. El mateix vocalista del grup, Cedric Bixler-Zavala, ja va anunciar que l’experiència acústica de fa dos anys els faria perdre seguidors que recuperarien amb aquest nou treball que ens espera. Al contrari del que passa amb Tool, dos anys d’espera amb The Mars Volta són una autèntica barbaritat. Necessitem adrenalina, crits aguts, barroquisme i directes de tres hores!

 

Tot això pel que fa a grups consolidats i ja idolatrats. A banda hi hauran tots els discos de molts altres grups així com els pertinents descobriments i sorpreses. Ah, i els concerts. Si tot va bé, el 2011 pot ser molt èpic.