I a la portada… posem-hi una muntanya (Inventaris no absolutistes vol. 1)

L’altre dia estava fent l’habitual ronda d’exploració musical quan vaig topar amb un disc i una portada que em van recordar un dels infinits posts que tinc en ment i que només esperen que un dia tingui ganes d’escriure’ls. L’exploració la feia pel recomanable blog de Los experimentos de Magli, el disc era Silesia, d’un grup que es diu Jeniferever, i la portada és aquesta:

El post que em va retronar al cap va ser el de DISCS AMB MUNTANYES A LA PORTADA. Sembla un tema absurd, oi? Doncs per alguns músics sembla una obsessió. No parlem de músics qualsevol. Ens referim a gups de math-rock, post-rock, i altres gèneres en què l’experimentació i el protagonisme instrumental per sobre de la veu són pilars fonamentals de la seva filosofia. El tercer pilar són les muntanyes? Semblen prou sòlides com per ser-ho.

Però no només el gènere musical és un punt en comú en els discos que veurem a continuació. Pràcticament tots, només un és l’excepció de la regla, són àlbums de debut. És la muntanya un espai iniciàtic? Com que són grups experimentals apunten alt des de bon principi? Perquè no són precisament turonets d’excursió dominical.

Un altre punt en comú, aquest molt més subjectiu: tots mereixen l’oportunitat de ser escoltats. Us penseu que vaig escoltar el de Jeniferever per la descripció que en feien? Negatiu. Només amb la portada ja vaig veure’m empès a escoltar-lo. Seguim amb coincidències: tots són discos de 2005 cap aquí, amb la qual cosa sembla que la muntanya és tendència. Us ho dic jo, que de tendències n’entenc molt.

I un últim apunt que de passada em serveix per inaugurar aquesta nova secció d’Inventaris no absolutistes: no és una llista tancada, ni tan sols és exhaustiva, és fruit d’una estona d’exercitar la memòria. Segur que hi han centenars de portades més amb una muntanya com a protagonista, i més si ens posem a ampliar el ventall de gèneres i a remuntar enrere i recordar discs dels 90, 80, 70 i fins i tot 60. Així que us convido a que n’aneu dient si voleu. Comencem amb el breu inventari de 5 discs recomanables amb muntanya a la portada:

Fura / Mustela Putorius (2010)

Des de Mallorca ens arriba el prometedor debut en forma d’EP de 3 cançons dels Fura, practicants de post-rock instrumental. A la portada no hi veiem neu com en el cas de Jeniferever però sí una gèlida boira.

> bandcamp de Fura, on podeu escoltar l’EP

Toundra / (I) (2008)

I de Mallorca saltem a Madrid per repescar el disc de debut d’un dels grups predilectes de qui escriu aquestes línies. Els Toundra van revolucionar l’any passat el panorama del rock instrumental amb el fantàstic (II), però dos anys abans havien deixat ben clar que serien una banda a tenir molt en compte amb (I). I clar, no hi podia faltar una muntanya a la portada, amb neu inclosa.

> myspace de Toundra



Zu / Carboniferous (2009)

Atenció amants del math amb tints d’avant-grade (sí, aquella combinació tan popular), que aquest disc dels italians Zu us pot interessar. Encara que les veus hi tinguin poc protagonisme compta amb una col·laboració de luxe a la cançó Soulympics: hi canta Mike Patton. I clar, per celebrar-ho van decidir posar una muntanya a la portada. En aquest cas d’un perfil més obtús.

> escolta el disc a Spotify

Black Mountain / Black Mountain (2005)

A veure si ara tothom posarà muntanyes a les portades i uns que la porten al nom no faran el mateix. De fet, és el disc més antic de la llista, així que podem dir que ells van ser abans que els altres. Els canadencs Black Mountain van decidir no ser gaire metafòrics en la porta del seu primer disc. Tampoc és qüestió d’embolicar la troca des de bon començament.

> escolta el disc a Spotify

Late of the Pier / Fantasy Black Channel (2008)

Canviem d’estil de música i també de manera de fer aparèixer unes muntanyes a la portada. Això sí, seguim parlant de discos de debut, en aquest cas d’una d’aquelles obres que t’enganxen de mala manera des del primer cop que les escoltes. Una combinació explosiva d’indie, electrònica i què sé jo quantes coses més que ja compleix tres anys de vida i que convida a demanar a crits un nou disc dels britànics Late of the Pier. Amb muntanya o sense. El 2009 van treure un single, Blueberry, i sabeu què hi apareixia a la portada? Sí, i aquest cop en anaglyph:

> escolta Fantasy Black Channel

> escolta Blueberry

I deixeu-me que coli com a bola extra una altra portada de single. Cotopaxi és un volcà de l’Equador i també un single de The Mars Volta. Aquí en teniu la portada:

Ja només em queda fer una crida als grups del Camp de Tarragona: per quan la Mussara en una portada?

Selecció musical 2010 vol.1: les molles

Els panellets per Tots Sants, la mona per Pasqua i els rànquings dels millors discos abans d’acabar l’any. Com que em repugnen els panellets i intento mantenir allunyada la fruita confitada de les mones de Pasqua procediré a fer un rànquing per complir amb alguna tradició aquest 2010 i no sentir-me antisocial del tot.

Ho faré en dues parts. En aquesta primera part repassaré aquells discos que, tot i ser bons, en un any més potent en quant a novetats discogràfiques ho tindrien molt cru per entrar en el Top 10 anual. Demà serà el torn dels que són, per mi, els tres discos més bons de l’any, a més de dos mencions especials.

L’ordre dels discos és purament alfabètic:

Airbag / Versiones y rarezas para Norbert & Cali

Ni és un disc amb temes candidats a ser nous clàssics de la banda ni és la típica recopilació soporífera de rareses. Un bon entreteniment mentre esperem el seu nou disc d’estudi.

Black Mountain / Wilderness Heart [escolta’l]

És més que evident la fal·lera de molts grups per semblar sortits d’una màquina del temps provinent dels anys 70. En aquesta carrera plena d’orgues i psicodèlia hi destaquen de tant en tant discos com aquest Wilderness Heart, per mi el més rodó dels tres perpetrats fins ara per aquests canadencs.

Cancer Bats / Bears, Mayors, Scraps & Bones [escolta’l]

No és un disc rodó i probablement no compti amb temes que acabin passant a la història, però tot i així és un bon remei per quan necessitem desfogar-nos i cridar. Destacable la versió del Sabotage dels Beastie Boys que serveix per tancar el disc.

Kvelertak / Kvelertak [escolta’l]

Una de les sorpreses d’aquest 2010 ha estat el debut dels noruecs Kvelertak, practicants d’un estil que alguns han definit com a black’n’roll, etiqueta que em sembla totalment apropiada per descriure alguns dels temes més ballables a la vegada que headbangingables d’aquest disc representat per l’enigmàtica òliva amb flors al cap.

Mamá Ladilla / Jamon Beibe [escolta’l]

Després de cinc anys de silenci discogràfic els madrilenys han tornat aquest any amb una obra que si bé no suposa cap gran pas evolutiu en la seva carrera sí que segueix demostrant que són únics i inimitables en el noble art de barrejar música i humor.

The Damned Things / Ironiclast [escolta’l]

Primer llarga durada de la superbanda formada per membres d’Anthrax, Fall Out Boy i Everytime I Die. He tingut dubtes sobre si incloure’l o no a la llista perquè em fa la impressió que és un d’aquells discos que de tan enganxosos acaben per cremar-se ràpidament. No és cap obra mestra, però quan te n’adones ja l’has escoltat tres cops seguits.

The Dillinger Escape Plan / Option Paralysis [escolta’l]

Els seguidors més puristes d’aquests pesos pesats del mathcore segueixen mantenint que com el primer disc, res. Jo en sóc un seguidor novell i defenso plenament els seus darrers treballs, inclòs el d’aquest 2010. Una llàstima no haver-los caçat quan van vindre a l’octubre de gira.