La brutalitat dels escenaris secundaris

COSTA DE FUEGO (Adrift + Cancer Bats + Berri Txarrak + Opeth + Rolo Tomassi + Toundra +…) / Benicàssim / 21-07-2012

Coincidiran amb mi els amants de la conducció automobilística que una carretera secundària lliure de trànsit feixuc i acompanyada de paisatges brutals és una opció preferible mil cops abans que una autovia de dos o tres carrils carregada de conductors indesitjables i sense més paisatge que polígons industrials i fàbriques de ciment. Continua llegint

S’escolta a l’illa (III): novembre/desembre 2011

Aquí teniu recopilada la selecció musical feta durant aquests darrers dos mesos a la pàgina de facebook de l’illa dels monstres. També hi ha una llista creada a Grooveshark, però no hi han totes les cançons. Els textos d’aquest post van ser escrits el dia en què es va publicar la cançó a Facebook.

>> De què va això?

>> S’escolta a l’illa (I): juliol/agost 2011

>> S’escolta a l’illa (II): setembre/octubre 2011

█████████████████████████████████████

036 / Berri Txarrak – Albo-Kalteak (2011) / Avui la tria era ben fàcil i quasi obligada. A mitja tarda es publicava aquesta cançó que serveix com a aperitiu del nou disc de Berri Txarrak, Haria. Encara l’estem processant.

037 / La Polla Records – Europa (1992) / Ara que Europa està tan de moda és bon moment per recuperar una cançó d’aquests clàssics del punk. No és ni de bon tros un dels seus temes més coneguts però La Polla tenia molt bona teca amagada entre èxit i èxit. Si hi pareu atenció, la lletra us remetrà a l’actualitat tot i estar escrita fa quasi vint anys. Com sempre passa, no? Al cap i a la fi les coses no canvien tant…

‎038 / Black Sabbath – Sabbath Bloody Sabbath (1973) / Ja és oficial: el 2012 tindrem nou disc i gira mundial de la formació original de Black Sabbath.

‎039 / Animal Collective – In the Flowers (2009) / Avui ens posarem modernos, i és que un dia com el d’avui convida a escoltar una cançó tan bona com aquesta dels ultravenerats Animal Collective. No som grans fans dels de Baltimore però això és un temazo en tota regla.

‎040 / The Doors – People are Strange (1967) / Quan ets estrany ningú no recorda el teu nom.

‎041 / You Slut! – MyBloodyJesusExplorerOnFire (2008) / Un matí qualsevol i sense saber ben bé com, topes amb una banda com els nord-americans You Slut! i t’alegren el dia. Math-rock contundent i directe.

042 / Black Math Horseman – Tyrant (2009) / A la web de Tee-Pee Records parlen d”ambient post-doom’ i ‘alchemic psych-rock’ a l’hora de definir la música dels Black Math Horseman. Naltros ens limitarem a destacar la hipnòtica obscuritat del que de moment és el seu únic disc, Wyllt.

043 / Puscifer – Conditions of My Parole (2011) / Cap persona amb dos dits de front s’esperava res de bo del segon disc de Puscifer després d’un LP de debut tan oblidable com va ser aquell ‘”V” for Vagina’ (2007). Però suposo que mai pots donar res per perdut quan parlem d’un projecte del senyor Maynard J. Keenan (ja sigui vinícola o musical): el segon treball dels nord-americans ha estat una de les sorpreses de l’any. Us deixem amb la cançó que dóna nom al disc interpretada en directe al programa de David Letterman. Així veieu les pintes i el ball del Maynard.

044 / Barricada – La hora del carnaval (versió en viu inclosa al ‘Doble Directo’, 1990) / Enrique Villarreal ‘El Drogas’ va anunciar ahir que deixa Barricada. Des d’aquí un petit homenatge per rememorar les grans nits viscudes gràcies, en gran part, a ell. Bola extra.

045 / Karen O + Trent Reznor + Atticus Ross – Immigrant Song (2011) / D’aquí poc més d’un mes s’estrena l’adaptació que David Fincher ha fet de la primera part de la saga literària Millennium. Els encarregats de la banda sonora tornen a ser Trent Reznor i Atticus Ross, que en el tema que us proposem avui compten amb Karen O per fer aquesta versió del clàssic de Led Zeppelin. Quants noms de pes en tantes poques paraules, no? Aquí teniu el trailer amb una versió més thrash.

046 / Corizonas – The Falcon Sleeps Tonight (2011) / L’híbrid resultant de la fusió de Los Coronas i Arizona Baby ha engendrat una de les sorpreses d’aquest 2011.

047 / Hotel + Miren Iza – Não es tu, Faculdade de Sentir (2010) / La cançó d’avui forma part del disc d’homenatge al cantautor basc Mikel Laboa editat l’any passat sota el nom de ‘Txinaurriak’. La versió que fan Hotel i Miren Iza és la d’un fado que Mikel Laboa va fer a partir d’un poema en portuguès de Joseba Sarrionandia. Aquí teniu la cançó original.

‎048 / The Mothers of Invention – Trouble Every Day (1966) / Avui es compleixen 71 anys del naixement de Frank Zappa. Crec que no és necessari dir res més.

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

En aquest post no hi trobareu els millors dics de l’any perquè els millors discs de l’any no existeixen. M’he limitat a destacar els quatre treballs editats el 2011 que m’han marcat l’any i uns altres que trobo mereixedors de ser mencionats en un post-resum dels últims dotze mesos. Si això serveix perquè algú faci un descobriment musical ja consideraré com a ben aprofitat aquest post. Al cap i a la fi considero que aquesta és -o hauria de ser- la principal funció de les llistes que tan proliferen en blogs i webs des de fa unes setmanes.

Segurament que quan estigui escrivint el post-resum del 2012 -si és que aquest blog arriba a aguantar tant- hauré descobert no menys de cinc discs del 2011 que haurien estat mereixedors d’aparèixer aquí i que avui no ho fan. Des d’ara em disculpo amb ells i amb el meu jo del futur. També podria ser que d’aquí dotze mesos alguns dels treballs que destaco avui no em semblin tan bons i em pregunti en què coi estava pensant. El temps fa la seva feina, així que no us prengueu tot això com un manifest lapidari, sinó com una oportunitat més per fer-vos quatre recomanacions.

Cal puntualitzar que només he tingut en compte àlbums d’estudi amb material nou (res de directes o recopilatoris, per mi competeixen en una altra categoria), ni tampoc faig distinció entre discs nacionals, internacionals o universals. Tots al mateix sac, ja siguin grups de Manchester o de Cornudella de Montsant.

En fi, comencem amb els quatre discs que mereixen ocupar un lloc privilegiat en aquest post i després ja continuarem amb més cabòries:


Berri Txarrak / Haria

[escolta’l]

Molt malament ho haurien de fer Berri Txarrak per no aparèixer en un post d’aquests, no en va són una de les meves predileccions des de fa molts anys. Però és que ho han tornat a fer molt bé. Per enèssima vegada, i encara que soni a tòpic repetitiu poc digne de ser escrit, la banda liderada per Gorka Urbizu ha tornat a reinventar-se superant, a més, els reptes del canvi de bateria i productor. Haria és el disc més heterogeni de la seva discografia, amb els seus altibaixos però amb cançons com Harra, Makuluak o FAQ que tornen a deixar clar que en l’art de combinar duresa i parts melòdiques no hi ha qui els iguali. Ni en sentiment. Ni en…

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Jardín de la Croix / Ocean Cosmonauts

[escolta’l i descarrega’l]

Els madrilenys Jardín de la Croix tenen lloc reservat en aquest post des del mateix dia en què van editar Ocean Cosmonauts, i d’això ja fa més de set mesos. Si us agrada el math-rock instrumental evocador, poderós i amb constants anades i vingudes, heu d’escoltar aquest disc sí o sí. Trobareu més impressions personals sobre aquest LP en aquest article publicat al blog de La Voz Telúrica.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Maybeshewill / I Was Here For A Moment, The I Was Gone

[escolta’l]

Que el post-rock és un mar de monotonia? Segurament. Però a vegades val la pena remar i remar i remar per acabar-te trobant amb grups com els britànics Maybeshewill, que han presentat aquest 2011 el seu tercer treball, I Was Here For A Moment, Then I Was Gone, una illa enmig de l’oceà o un oasi enmig del desert, com preferiu. Un disc ple de post-rock poètic i èpic que consolida el grup com una de les meves predileccions dins el gènere.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Turbowolf / Turbowolf

[escolta’l]

He parlat tants cops de Turbowolf durant el 2011 que al final m’està gafant complexe de mànager. Però és que si hi he tingut una addicció forta els darrers mesos, aquesta porta per nom Turbowolf. Els de Birstol van editar fa poc més d’un mes el seu LP de debut carregat de música explosiva. Sincerament, m’estranya no haver-los vist en cap altra llista-top-rànquing del 2011. Al final creuré que la dèria que tinc amb aquesta gent és purament personal.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

I un cop fets els grans homenatges, parlem d’altres bons discs que han estat publicats durant l’any. Per ordre alfabètic:

…And You Will Know Us by the Trail of Dead / Tao of the Dead

Després d’uns quants anys intentant entrar sense gaire fortuna en l’univers musical dels Trail of Dead, no ha estat fins la publicació de Tao of the Dead que m’han arribat a convèncer, enganxar i transmetre sensacions.

And So I Watch You From Afar / Gangs 

[escolta’l]

Més que pel seu contingut en si, trio el Gangs per haver-me permès descobrir els And So I Watch You From Afar, grup de poderós post-rock que hauria arrodonit del tot l’any 2011 si no haguessin suspès el concert que havien de fer a Barcelona el passat mes de novembre.

Charts and Maps / Dead Horse 

[escolta’l]

Un dels descobriments de l’any ha estat el d’aquest grup nord-americà multietiquetat: experimental, math-rock, post-rock o post-jazz són només algunes de les moltes definicions que han rebut. Per a audiències pacients.

Corizonas / The News Today

[escolta’l]

No sóc un gran seguidor d’Arizona Baby ni de Los Coronas, però el resultat discogràfic de la fusió de les dos bandes m’ha sorprès prou gratament com per considerar The News Today un dels discs destacats de l’any. Rock amb molta essència americana.

Dananananaykroyd / There is a Way

[escolta’l]

Potser d’aquí uns mesos ja ni me’n recordaré d’aquest grup de nom pertorbador, però There is a Way ha sonat tants cops en els diferents reproductors de música de què disposo que és de justícia considerar-lo un dels discs de l’any. Addicció.

Guadalupe Plata / Guadalupe Plata

[escolta’l i descarrega’l]

Blues brut, pantanós i amb aire punk. Emilio R. Cascajosa en fa la següent definició en un text extret del bandcamp del grup: Perico no posee una voz increíble, ni tampoco compone de maravilla. Jimena golpe raro, como del revés. Y Paco Luis Marto toca el bajo con un palo y un barreño de los de drenar la sangre en las matanzas. No es nada fashionable. ¿Cómo se explica entonces el interés generado por el trío andaluz?


Lüger / Concrete Light

[escolta’l]

El segon disc de Lüger no em va entrar a la primera ni a al segona. Després d’un primer disc homònim que m’havia agradat molt, aquest successor em va semblar més aviat ensopit. Sort que el temps ho cura tot i més encara un bon directe que et faci redescobrir cançons i obrir els ulls. I mireu-lo ara, entre la crème de la crème del 2011.

Puscifer / Conditions of My Parole

[escolta’l]

La gran sorpresa del 2011. Qui hauria dit que aquell projecte que va començar amb un nefast primer disc titulat “V” is for Vagina acabaria oferint-nos un notable segon capítol com és Conditions of My Parole? Suposo que mai es pot subestimar Maynard James Keenan.

The Black Keys / El Camino

[escolta’l]

El disc omnipresent en totes les llistes hagudes i per haver. I això que no porta ni un mes oficialment al mercat. Una col·lecció de grans cançons encapçalades per hits com Lonely Boy, probablement la cançó més enganxosa de l’any.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

També mereixen menció altres discs com per exemple el nou treball de LisaböAnimalia Lotsatuen Putzua [escolta’l], que ves a saber si amb més temps hagués aparegut en un lloc més destacat; El primer disc dels mallorquins Gran Amant [escolta’l] o l’últim de Kasabian, Velociraptor! [escolta’l], que tot i tenir grans cançons s’acaba cremant massa ràpid. En el terreny més ballable cal destacar un dels discs de l’estiu, el nou de Los Tiki Phantoms, Mueven el esqueleto [escolta’l]; el segon LP de Los Teleplásticos, …Cataplasma!!! [escolta’l i descarrega’l], i, en un terreny més brut, el Not Yet [escolta’l] dels Monotonix, que per desgràcia es van separar al cap de poc de treure’l.

Eric Fuentes va fer que m’agradés momentàniament un gènere que m’acostuma a dir ben poca cosa amb Eric Fuentes & El Mal [escolta’l]; Mazoni no em va desagradar gens amb el tranquil Fins que la mort ens separi [escolta’l], i The Last 3 Lines han firmat un segon LP destacable amb Visions from Oniria [escolta’l]. Una altra cosa bona de l’any han estat les propostes que han anat arribant al correu de l’illa dels monstres (gràcies a tothom!), entre les que destaco Spit of a Star [escolta’l] dels Unborn.

Però no tot han estat alegries. Com ja vaig comentar anteriorment, Radiohead m’han decebut. The King of Limbs no és un desastre però tampoc és del nivell que s’espera d’uns monstres com els britànics, capaços de fer el que han fet durant la seva carrera. Ara, que per decepció l’últim treball de Lagartija Nick, Zona de conflicto. Sempre espero amb ganes nou material d’un grup totalment infravalorat i amb vocació innovadora, però aquest cop no han aconseguit despertar-me cap tipus de motivació.

I ja per acabar, aquest 2011 he confirmat que els grups que en teoria m’haurien d’agradar i no em diuen res segueixen sense despertar-me interès. Començant per Mastodon, que amb els avanços del seu últim disc, The Hunter, m’havien omplert d’esperança però que un cop amb tot el disc escoltat segueixo pensant que no estan fets per mi. Dream Theater, Opeth, Mogwai, Explosions in the Sky i Battles són altres grups que seguiran pertanyent a aquest peculiar cercle personal tot i haver tret disc enguany i haver convençut a crítica i públic en la majoria de casos. Què hi farem.

Us deixo amb una llista a Grooveshark amb una selecció de cançons (no totes les que he volgut perquè n’hi ha que no es troben a GS) dels discs referenciats avui i algun que altre tema extra. Com a premi per als que heu arribat fins aquí, que teniu molt mèrit:

Llista a Grooveshark

Ui sí, el 2011

L’any que ve més. Demà més.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)


Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

A l’illa dels monstres vam començar l’any molt il·lusionats. A causa d’això el 3 de gener vam publicar un esperançador post amb el títol 2011: un any èpic? Tot feia indicar que grups dels considerats fonamentals en el nostre univers sonor traurien nou treball, acumulant una quantitat de poder en un sol any que feia por. Però quan queden escassos matins per liquidar el 2011 hem de dir que no, el 2011 no ha estat un any èpic.

Dels set grups mencionats en aquell post, finalment només dos han acabat traient disc. Els primers van ser Radiohead, que al febrer van editar, quasi sense que ningú s’ho esperés, The King of Limbs, un disc molt lluny del que personalment esperàvem i que per moltes oportunitats que li donem no engega ni a la de tres. Això sí, hem tingut Radiohead per mesos entre remixos (quants n’hauran tret? Dos-cents mil milions?), cançons inèdites i un directe, el Live from the Basement, on tocaven -i milloraven- totes les cançons del darrer disc. El 2012 els tindrem girant per Europa, sent la seva actuació al festival Bilbao BBK Live la que ens caurà més a prop.

Els que sí han complert en tots els aspectes són Berri Txarrak. Els de Lekunberri han tret disc, Haria, han fet l’habitual mutació sonora i ens han acabat proporcionant un disc de calibre considerable. Estem parlant d’un grup que sembla tenir contractada una garantia de qualitat i de satisfacció amb el seu públic que sembla inesquinçable. Bravo per ells, aviat els dedicarem un post parlant del disc. O potser dos.

Passem ara als que no s’han manifestat. Capítol 1, Josh Homme. Ni Queens of the Stone Age ni Them Crooked Vultures han donat gaires pistes sobre com porten la creació de nou material. Tampoc és que ens hagin aixafat l’any, tot s’ha de dir. Dave Grohl massa ocupat devia estar amb Foo Fighters i Josh Homme en… ves a saber. Sembla ser que QOTSA sí que estan treballant en la composició d’un nou disc, però sense estressar-s’hi massa. Ja avisaran quan tinguin alguna cosa.

Els que ens han fet pujar més la mosca al nas han estat The Mars Volta. Bé, ells no, perquè ja tenen el disc més que fet. El problema és amb la discogràfica, Warner Music, que no han volgut editar el disc abans d’acabar l’any de cap de les maneres, amb la qual cosa ens toca esperar el canvi d’any per conèixer el successor de l’Octahedron. Fa uns mesos es deia que al gener el podríem escoltar, però fa poc era el mateix vocalista de la banda qui, a través del seu myspace canal de YouTube, assegurava no tenir ni idea de quan sortiria el disc. Tres anys esperant quan parlem de The Mars Volta són una eternitat.

I acabem amb el nostre apassionat del vi favorit, Maynard James Keenan. Ni A Perfect Circle ni Tool. Aigua. Massa bonic per ser veritat. Per acabar-ho d’arrodonir, a la tardor revifava un fins llavors horrorós projecte paral·lel del cantant: Puscifer. Semblava una broma de mal gust, com qui promet caviar i t’acaba donant pa florit amb mortadel·la, i és que l’únic disc que havia editat sota aquesta personalitat, “V” is for Vagina, era infumable. Però quina sorpresa amics, Conditions of my Parole ha acabat sent un disc no només potable, sinó que podem dir que està molt i molt bé. Val Maynard, per aquest cop t’ho passem. Però l’any que ve volem teca toolera. De moment, fan alguns concerts a Estats Units. Ja veurem si s’animen a agafar el barco.

I fins aquí aquest repàs del que no ha estat el 2011. Però no us penseu que acaben aqui les refexions sobre l’any que estem a punt de liquidar. Oh sí, no us lliurareu d’uns quants posts de resum de l’any. Perquè si els altres blogs i webs i teles ens taladren, naltros també tenim dret a fotre la tabarra.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

> Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

Foto Maynard: Erik Kabik (font)

2011: un any èpic?

Els astres de la música s’estan alineant. Després de deixar enrere un any amb poques alegries discogràfiques, el 2011 promet ser èpic. I ho serà sempre i quan els grups que tenen previst publicar nous treballs estiguin a l’alçada de les seves grans trajectòries. Pensar que Radiohead, Tool, The Mars Volta i Berri Txarrak, autèntics pilars dels gustos musicals de qui escriu aquestes línies, estan gestant nou material per publicar en un mateix any només fa que les previsions d’acabar l’any amb un shock emocional siguin força elevades. A més, si hi afegim noms com A Perfect Cricle o Them Crooked Vultures per acabar-ho d’arrodonir, el pastís ja és d’un calibre considerable.

Abans de passar a l’acció cal tenir en compte que dels 7 nous discos que parlarem a continuació només d’un es tenen notícies que s’hagi enregistrat. Que els altres sis acabin sent realitat és una cosa pràcticament assegurable, ja sigui perquè membres dels respectius grups ho han confirmat o perquè algunes notícies ho evidencien.

 

Radiohead. Últim treball publicat: In Rainbows (2007)

Sense que ningú ho tingui clar del tot, no són pocs els webs musicals que posarien la mà al foc a l’hora d’assegurar que aquest 2011 tindrem nou treball dels britànics. El febrer de l’any passat es publicava un vídeo en què Thom Yorke interpretava en directe la cançó Give Up The Ghost, i la gent no va tardar gens en assegurar que es tractava d’una cançó que acabaria formant part del nou disc de Radiohead. Mesos més tard, corrien rius de bits (!) amb unes suposades declaracions del guitarra del grup Jonny Greenwood afirmant que ja tenien el disc gravat. Dies després el mateix Greenwood s’encarregava de desmentir que hi hagués res enregistrat i aprofitava per dir que el disc sortiria quan estigués llest. A tot això se li han de sumar els rumors i les apostes per veure quins festivals comptaran amb Radiohead al seu cartell d’enguany. Es parlava fort del FIB, però ningú confirma res. Quan tot això surti a la llum en sentirem a parlar, segur.


A Perfect Circle. Últim treball publicat: eMOTIVe (2004) [escolta’l]

Després de més de mitja dècada d’inactivitat i quan ja ningú pensava en un retorn d’aquesta superbanda, a finals del 2010 coneixíem que A Perfect Cricle tornava a agafar els instruments i engegava motors. Ja han realitzat alguns concerts (fins i tot trilogies d’actuacions en què dedicaven una nit a cadascun dels seus tres LP) i aparicions televisives, però el plat fort ens ha d’arribar teòricament aquest 2011 amb la publicació d’un nou treball.


Tool. Últim treball publicat: 10,000 Days (2006)

Els seguidors de Tool ja estem més que acostumats a les llargues esperes entre disc i disc, així que cinc anys ens semblen una penitència prou lleu. Encara que després de la tèbia rebuda del 10,000 Days (un disc que millora amb el temps però que perdia en la comparació amb els anteriors dos treballs, Lateralus i Ænima) alguns es preparen per rebre la nova obra amb escepticisme. I més tenint en compte els habituals deliris del seu vocalista Maynard James Keenan, que els últims anys han derivat en aventures com la seva passió vinícola o el projecte musical Puscifer, que fan dubtar de si realment aquest home ha acabat per perdre el senderi. En tot cas, el de Tool és el disc que veig més perillar de cara el 2011. Ja sigui per la coincidència amb el d’A Perfect Cricle (els dos projectes comparteixen a Maynard James Keenan com a vocalista) o per la tranquil·litat amb la que s’agafen les coses aquesta gent.

 

Berri Txarrak. Últim treball publicat: Payola (2009) [escolta’l]

Si agafem la calculadora ens surt que aquest any toca disc de Berri Txarrak. Si llegim aquesta entrevista a Gorka Urbizu, vocalista, guitarra, líder i únic membre original de la banda, tenim fonaments per assegurar-ho. Encara que el fantàstic Payola ens és recent en la memòria i després de les notícies que ens ha deixat el grup aquest 2010 (canvi de bateria, recopilatori, gires, videoclips), sembla que encara podem aspirar a l’alegria de comptar amb un nou disc a finals d’any.

 

Queens of the Stone Age. Últim treball publicat: Era Vulgaris (2007) [escolta’l]

El guitarrista Dean Fertita assegurava fa uns dies que ja han començat a treballar amb el que serà el sisè disc d’estudi de Queens of the Stone Age. Després de dos discos francament fluixos tampoc és que sigui una notícia extramotivant, però sempre quedarà l’esperança que Josh Homme hagi recuperat les fonts d’inspiració dels inicis de la banda. Si no, haurem de recórrer a una altra de les bandes de Homme:

 


Them Crooked Vultures. Últim treball publicat: Them Crooked Vultures (2009) [escolta’l]

La superbanda formada per Josh Homme, Dave Grohl i John Paul Jones van per feina i ja fa temps que es comenta que estan treballant en el que serà el seu segon àlbum d’estudi. El debut d’ara fa més d’un any va deixar un gran regust de boca, fent pràcticament més atractiu el que pugui sortir de nou de Them Crooked Vultures que de QOTSA. No en va al currículum dels tres components hi figuren grups de la talla de Led Zeppelin, Nirvana i Kyuss.

 

The Mars Volta. Últim treball publicat: Octahedron (2009) [escolta’l]

El que segur que sortirà sí o sí és el sisè llarga durada d’estudi de The Mars Volta, ja que a finals de desembre anunciaven la finalització del seu enregistrament. Segurament al març ja el tindrem a les mans. Teòricament han de tornar al so intens al que ens tenen acostumats, després de la baixada de revolucions que va suposar el fantàstic Octahedron. El mateix vocalista del grup, Cedric Bixler-Zavala, ja va anunciar que l’experiència acústica de fa dos anys els faria perdre seguidors que recuperarien amb aquest nou treball que ens espera. Al contrari del que passa amb Tool, dos anys d’espera amb The Mars Volta són una autèntica barbaritat. Necessitem adrenalina, crits aguts, barroquisme i directes de tres hores!

 

Tot això pel que fa a grups consolidats i ja idolatrats. A banda hi hauran tots els discos de molts altres grups així com els pertinents descobriments i sorpreses. Ah, i els concerts. Si tot va bé, el 2011 pot ser molt èpic.

Videoclip > Berri Txarrak / Jainko Ateoa

Encara que faci més d’un any de la sortida del seu darrer disc, Berri Txarrak acaba de publicar el tercer videoclip del magnífic Payola (2009). Ja teníem el de Maravillas, fet a consciència; el de Payola, sense gaire sentit ni criteri estètic, i ara veu la llum el de Jainko Ateoa, una de les perles d’aquest últim llarga durada.

Cliqueu damunt de la imatge per veure el videoclip

Per als seguidors del grup hi han dos coses que ens xoquen i molt en aquesta peça. La primera, veure als del grup actuant. Deu ser el primer cop que fan un videoclip en què exposen les seves dots artístiques, que més aviat són poques. L’altre impacte és el de veure les baquetes en mans d’algú que no és Aitor Goikoetxea. Recordem que Galde Izagirre, exKuraia, n’és el recanvi.

Pel que fa al videoclip en si, poca cosa a dir. Personalment no em convenç. La idea és bona, però l’execució és més aviat modesta, fent que la cançó quedi excessivament deslluïda (què hi pinten els efectes sonors de públic xafant la cançó?). Aprofitant l’avinentesa us recomano escoltar el tema en la seva versió original, així com tot el Payola [enllaç a Spotify].

Berri Txarrak – Denak ez du balio – Singles 1997-2007

Encara que no hagi estat un any de disc nou, Berri Txarrak ens ha deixat una altra notícia en aquesta segona meitat del 2010, i és la publicació fa unes setmanes del recopilatori Denak ez du balio – Singles 1997-2007 [escolteu-lo a Spotify] Si voleu saber la història que hi ha darrera aquest recull de temes representatius de la seva època amb Gor Discos, us convido a visitar aquest enllaç al post que vaig fer per al blog La Voz Telúrica, espai musical que també aprofito per recomanar.