Fantômas / Suspended Animation (2005)

Tranquil·litat. Encara no ens hem exiliat a cap muntanya. Hem estat fora de joc uns dies, però què seria d’un blog sense les absències injustificades i els retorns momentanis explicant els motius de l’escassetat de publicacions? Val, potser seria un blog com Déu mana. En fi, que és 4 d’abril i aquesta és una actualització que s’hauria d’haver fet el dia 1. Tres dies, un cap de setmana, no ho notarà ningú va dir algú de l’illa. Sigui com sigui, aquest mes s’havia de parlar d’aquest disc:

 

Fantômas / Suspended Animation (2005)

L’avant-grade absolutament embogit dels Fantômas va trobar en el món dels dibuixos animats el blanc perfecte per emmarcar el seu quart llarga durada en un altre exercici de cançons curtes, frenètiques i carregades de fórmules sonores impossibles. Per si la idea d’inspirar-se en els sons i bandes sonores dels cartoons no fos prou sòlida, van fer correspondre les 30 cançons del disc amb cadascun dels 30 dies del mes d’abril d’aquell 2005. Així doncs, cada tall està titulat amb un dia, començant pel divendres dia 1 d’abril i culminant amb el tema més llarg de l’àlbum (3:09) que té assignat el dissabte 30. Per si no us n’heu adonat encara, l’abril d’enguany coincideix amb el de fa sis anys pel que fa a la correspondència de números i dies de la setmana, cosa que fa encara més propícia la recomanació de Suspended Animation. Però vigileu si preteneu escoltar cada dia la cançó pertinent de forma reiterada, pot acabar derivant en resultats mentals irreversibles.

Després de Mr. Bungle, Fantômas és el projecte estable que més m’agrada de Mike Patton, vocalista d’aquesta superbanda californiana que compta amb  Dave Lombardo (Slayer), Trevor Dunn (Mr. Bungle, Melvins) i Buzz Osborne (Melvins) en la seva alineació titular habitual. Suspended Animation no deixa de ser un exemple més de la versatilitat vocal d’un Patton que sembla haver nascut per posar veu al vessant més malaltís del rock.

Cal afegir que el disc té un altre al·licient que en aquesta ocasió sóc incapaç de valorar degut al meu desconeixement de la cultura nipona més enllà de Kitano i Toriyama. L’artista Yoshimoto Nara va elaborar un calendari per a l’edició especial de l’album, culminant d’aquesta manera l’obra que fins a dia d’avui és la darrera dels Fantômas. En volem més.

> escolta el disc a Spotify

> myspace de Fantômas

 

 

 

I a la portada… posem-hi una muntanya (Inventaris no absolutistes vol. 1)

L’altre dia estava fent l’habitual ronda d’exploració musical quan vaig topar amb un disc i una portada que em van recordar un dels infinits posts que tinc en ment i que només esperen que un dia tingui ganes d’escriure’ls. L’exploració la feia pel recomanable blog de Los experimentos de Magli, el disc era Silesia, d’un grup que es diu Jeniferever, i la portada és aquesta:

El post que em va retronar al cap va ser el de DISCS AMB MUNTANYES A LA PORTADA. Sembla un tema absurd, oi? Doncs per alguns músics sembla una obsessió. No parlem de músics qualsevol. Ens referim a gups de math-rock, post-rock, i altres gèneres en què l’experimentació i el protagonisme instrumental per sobre de la veu són pilars fonamentals de la seva filosofia. El tercer pilar són les muntanyes? Semblen prou sòlides com per ser-ho.

Però no només el gènere musical és un punt en comú en els discos que veurem a continuació. Pràcticament tots, només un és l’excepció de la regla, són àlbums de debut. És la muntanya un espai iniciàtic? Com que són grups experimentals apunten alt des de bon principi? Perquè no són precisament turonets d’excursió dominical.

Un altre punt en comú, aquest molt més subjectiu: tots mereixen l’oportunitat de ser escoltats. Us penseu que vaig escoltar el de Jeniferever per la descripció que en feien? Negatiu. Només amb la portada ja vaig veure’m empès a escoltar-lo. Seguim amb coincidències: tots són discos de 2005 cap aquí, amb la qual cosa sembla que la muntanya és tendència. Us ho dic jo, que de tendències n’entenc molt.

I un últim apunt que de passada em serveix per inaugurar aquesta nova secció d’Inventaris no absolutistes: no és una llista tancada, ni tan sols és exhaustiva, és fruit d’una estona d’exercitar la memòria. Segur que hi han centenars de portades més amb una muntanya com a protagonista, i més si ens posem a ampliar el ventall de gèneres i a remuntar enrere i recordar discs dels 90, 80, 70 i fins i tot 60. Així que us convido a que n’aneu dient si voleu. Comencem amb el breu inventari de 5 discs recomanables amb muntanya a la portada:

Fura / Mustela Putorius (2010)

Des de Mallorca ens arriba el prometedor debut en forma d’EP de 3 cançons dels Fura, practicants de post-rock instrumental. A la portada no hi veiem neu com en el cas de Jeniferever però sí una gèlida boira.

> bandcamp de Fura, on podeu escoltar l’EP

Toundra / (I) (2008)

I de Mallorca saltem a Madrid per repescar el disc de debut d’un dels grups predilectes de qui escriu aquestes línies. Els Toundra van revolucionar l’any passat el panorama del rock instrumental amb el fantàstic (II), però dos anys abans havien deixat ben clar que serien una banda a tenir molt en compte amb (I). I clar, no hi podia faltar una muntanya a la portada, amb neu inclosa.

> myspace de Toundra



Zu / Carboniferous (2009)

Atenció amants del math amb tints d’avant-grade (sí, aquella combinació tan popular), que aquest disc dels italians Zu us pot interessar. Encara que les veus hi tinguin poc protagonisme compta amb una col·laboració de luxe a la cançó Soulympics: hi canta Mike Patton. I clar, per celebrar-ho van decidir posar una muntanya a la portada. En aquest cas d’un perfil més obtús.

> escolta el disc a Spotify

Black Mountain / Black Mountain (2005)

A veure si ara tothom posarà muntanyes a les portades i uns que la porten al nom no faran el mateix. De fet, és el disc més antic de la llista, així que podem dir que ells van ser abans que els altres. Els canadencs Black Mountain van decidir no ser gaire metafòrics en la porta del seu primer disc. Tampoc és qüestió d’embolicar la troca des de bon començament.

> escolta el disc a Spotify

Late of the Pier / Fantasy Black Channel (2008)

Canviem d’estil de música i també de manera de fer aparèixer unes muntanyes a la portada. Això sí, seguim parlant de discos de debut, en aquest cas d’una d’aquelles obres que t’enganxen de mala manera des del primer cop que les escoltes. Una combinació explosiva d’indie, electrònica i què sé jo quantes coses més que ja compleix tres anys de vida i que convida a demanar a crits un nou disc dels britànics Late of the Pier. Amb muntanya o sense. El 2009 van treure un single, Blueberry, i sabeu què hi apareixia a la portada? Sí, i aquest cop en anaglyph:

> escolta Fantasy Black Channel

> escolta Blueberry

I deixeu-me que coli com a bola extra una altra portada de single. Cotopaxi és un volcà de l’Equador i també un single de The Mars Volta. Aquí en teniu la portada:

Ja només em queda fer una crida als grups del Camp de Tarragona: per quan la Mussara en una portada?