S’escolta a l’illa (IV): gener/febrer 2012

Com és habitual cada dos mesos aquí teniu un post que recull totes les recomanacions musicals fetes al facebook de l’illa dels monstres. I com també és costum, us deixem amb una llista a Grooveshark amb (bona part) de les cançons. Recordeu que les descripcions de cada tema són del dia en què es van publicar les recomanacions, així que pot ser que hi hagi alguna que altra incongruència temporal.

>> De què va això?

>> S’escolta a l’illa (I): juliol/agost 2011

>> S’escolta a l’illa (II): setembre/octubre 2011

>> S’escolta a l’illa (III): novembre/desembre 2011

█████████████████████████████████████

049 / At the Drive-In – Quarantined (2000) / Avui s’ha confirmat un rumor que fa temps que volta per internet: At the Drive-In tornen. I només de pensar en la possibilitat de veure’ls en directe ja se’ns posa la pell de gallina. Ara només queda saber de quina manera tornen. Seguirem informant.

050 / The Mars Volta – Agadez (2008) / Si no s’avança l’apocalipsi tindrem nou disc de The Mars Volta. La data prevista és el 27 de març, i a l’illa dels monstres fa dies que estem escalfant l’ambient fent sonar la seva discografia a tot drap. Així que pugeu el volum dels vostres altaveus i deixeu-vos endur per aquest tema de l’ultrapotent The Bedlam in Goliath.

051 / Unicornibot – La tercera es la segunda (2010) / Seguim repassant cançons de grups que trauran disc aquest 2012. Els gallecs Unicornibot estan a punt d’editar el seu segon treball, el que serà el successor de Hare Krishna, àlbum de debut del qual extraiem la cançó d’avui. I ja que hi estem posats, aprofitem per recordar aquest post sobre el disc.

052 / Kraftwerk – Metropolis (1978) / Què tal un clàssic? I si a sobre ens remet a una de les grans obres mestres del cinema, millor que millor.

053 / Betunizer – Completo galope (2010) / Els valencians Betunizer trauran el seu segon disc, Boogalizer, el mes de març. Avui us recomanem la cançó que tanca el seu primer treball.

054 / GTUK – 8 (2008) / Sabeu aquells moments de deliri col·lectiu? Són moments per posar GTUK a un volum considerable i fer que tot exploti d’una vegada per totes.

055 / The Black Keys – Mind Eraser (2011) / Avui arriscarem poc i ens servirem d’un dels discos que més bona acceptació va tindre l’any passat, com a mínim als blogs i webs musicals que acostumem a freqüentar. Mind Eraser tanca ‘El camino’, un àlbum que de moment no ens cansem d’escoltar un cop rera l’altre.

056 / Bodkin – Three Days After Death Pt.1 (1972) / Traient la pols a unes llistes que teníem desades a l’ordinador ens hem topat amb el nom de Bodkin, un grup escocès de rock progressiu dels 70 que només va treure un disc homònim amb 5 cançons. Hammond i més Hammond.

‎057 / Sigur Rós – Untitled #8 · Popplagið (versió del DVD directe Heima, 2007) / Un DVD tan espectacular com el Heima només es podia acabar d’una manera així d’apoteòsica.

‎058 / The Smashing Pumpkins – Silverfuck (1993) / Del seu segon disc, Siamese Dream.

059 / Lisabö – Gordintasunaren otordu luzea (2011) / Cançó de l’últim disc de Lisabö, ‘Animalia Lotsatuen Putzua’. Si féssim una llista de grups de culte segur que ells hi serien. I amb això ja sabeu què us trobareu en aquesta cançó.

‎060 / AtletA – Telepatía habitual (2011) / Jaume Pantaleón és un noi bastant prolífic: nou disc de Cuzo a punt de sortir i dos discs d’AtletA en un any, l’últim dels quals, ‘Verdad’, inclou la cançó d’avui i suposo que protagonitzarà un post de l’illa ben aviat. Deixeu-vos endur.

‎061 / Fura – Iamo (2011) / Fura és un grup mallorquí de post-rock instrumental que va a poc a poc i amb bona lletra. Després de publicar un interessant EP de debut el 2010, a l’octubre van editar la cançó que us proposem avui, el videoclip de la qual van estrenar fa tot just un parell de dies.

‎062 / Lightning Bolt – 2 Towers (2003) / Noise math-rock que et perfora el cervell a la vegada que et fascina. Crea addició.

At the Drive-In / Vaya (1999)

 

At the Drive-In / Vaya (1999)

Encara que recuperi un disc de 1999 no és que estigui recordant èpoques de joventut com l’altre dia. Ja ho he explicat més d’una vegada: vaig tardar molts anys en assimilar At the Drive-In. Durant set anys vaig donar oportunitats al Relatinoship of Command (2000) [escolta’l] fins que l’he acabat considerant tota una obra mestra. I un cop desgastat el disc que va servir per posar punt i final a la carrera de la banda, vaig començar a explorar la resta de la seva discografia.

Aquesta banda d’El Paso, Texas, va aprofitar a fons els seus vuit anys de vida. Tres discos, cinc EP i, per sobre de tot, un creixement musical espectacular. La regla de tres funciona a la perfecció: com més recent és el disc, més bo és. Més rodó. Ja sigui en les seves composicions, el seu so o les sensacions que transmet. Sempre des del post-hardcore marca de la casa que els fa pràcticament inconfusibles. Encara que posteriorment hagin admès sense vergonya ni eufemismes que per compondre els seus temes havien robat idees i ritmes d’altres grups de referència com per exemple Drive Like Jehu.

Però centrem-nos en el disc. O millor dit, en l’EP. Vaya té set cançons i una durada de poc més de 23 minuts. El van publicar un any abans del seu últim disc, el ja mencionat i venerat Relationship of Command, i s’hi nota que se n’estava gestant una de bona. El funcionament del disc és senzill: el poses des de la primera cançó i quan te n’adones ja t’han desmuntat amb els quatre primers temes, que entren d’una sola tirada: Rascuache – Proxima Centauri – Ursa Minor – Heliotrope. Pura droga. Una combinació d’agressivitat i melodia rematada per la veu descarnada de Cedric Bixler Zavala.

Després d’aquesta primera sacsejada és moment pel single, Metronome Arthritis, que va propiciar el primer dels tres videoclips que tenen At the Drive-In. Single? Videoclip? No, no estem parlant d’una cançó que detectis com la més accessible o la més ballable. Potser és la més desesperada, en la que Cedric sembla clamar amb més força que mai. Sembla arribar al punt culminant del seu sentiment.

I després d’això, els dos últims talls del disc, tots dos curiosament amb títols numèrics: 300 Mhz i 198d. És una fase final bastant obscura, per dir-ho d’alguna manera. Dos cançons que necessiten més oportunitats per acabar arrelant que les seves companyes de disc, amb risc de ser ignorades quan el que busques amb Vaya és aquell quart d’hora d’intensitat màxima per posar-te les piles, desfogar-te o simplement gaudir com un boig del so feréstec d’At the Drive-In.

> escolta’l a Spotify