Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Continuem amb els posts de final d’any dels nostres Monstres convidats. Roco, autèntic teòric ozorísticolandista, ens parla un cop més de cine actual, però atenció perquè no deixa de banda la seva ciència metafísica particular.

Acaba 2011, per a mi l’any del film Super 8, que tot i no ser cap meravella, és el que més m’ha afectat (al costat de Midnight in Paris de Woody Allen, la qual cosa no és per res sorprenent).

Passa que sóc un anti-Lost dels que fan època, i que J.J. Abrams hagi fet aquesta petita delícia nostàlgica sense pretensions, ha canviat bastant la meva manera de veure aquest director. Pur producte Spielberg 80’s, camí ja iniciat amb la bastant injuriada última aventura d’Indiana Jones, que a mi personalment, també em va encantar, i aquí torna a posar-me ximple, amb punts de Encontres a la tercera fase, Els Goonies, Compta Amb mi, i sobretot E.T., ja que d’una forma familiar, i sense massa excessos visuals aconsegueixen atrapar-nos com van fer quan érem petits, i dibuixar immediatament un somriure, portant-nos cap enrere.

Dir que no crec que aquest 2012 cap m’afecti com aquesta, tret que finalment, el gran Mariano Ozores reuneixi de nou als grandíssims (i alhora tan encantadorament decadents Andrés Pajares i Fernando Esteso), per la molt comentada, esperada i encara no plantejada seriosament, Els Bingueros 2.

Feliç entrada d’any a tots els seguidors de L’illa dels monstres, i molt especialment a l’amic Vicenç.

Roco

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Roco

altres articles de la secció Monstres convidats


Anuncis

Tractat 2n de Metafísica Ozoristico-Landista: Todos al suelo (Mariano Ozores, 1982)

Roco segueix amb el seu tractat metafísic particular i avui juga fort amb un poker històric. Us pensàveu que el 82 només va ser l’any del Naranjito?

Todos al suelo (Mariano Ozores, 1982)

Todos al suelo (Tractat 2n de Metafísica Ozoristico-Landista)

Director: Mariano Ozores

Actors: Fernando Esteso, Andrés Pajares, Antonio Ozores, Juanito Navarro, Paloma Hurtado, Azucena Hernández, Beatriz Escudero, Mabel Escaño, Rafaela Aparicio, Ricardo Merino, Tania Ballester, Eva Robin, Valeriano Andrés, Alfonso del Real, Adrián Ortega, José Yepes, Andrés Pajares Jr.

Atenció a una de les millors i més taquilleres pel·lícules del grandíssim Mariano Ozores, que aquesta vegada fa ús del gran poker de la comèdia nacional dels anys 80: Esteso, Pajares, Ozores i Navarro.

La trama, inspirada en el cinema d’atracaments perfectes americà, ens mostra uns personatges barroers fins a dir prou. Pajares de pichabrava per no perdre el costum, Esteso de marit infidel que s’escaparà amb l’amant, Ozores de mecànic borni i Juanito Navarro com a propietari d’uns cavallets, units amb la intenció d’atracar el banc on treballa el segon.

El pitjor és que es posen a treballar el dia abans que el banc rebi el gran ingrés que havia de ser el botí. En aquests temps estava recent l’atracament al Banc Central de Plaça Catalunya de Barcelona, el diector tenia previst titular Atracament al Banc Mistral, però en succeir el fallit intent de cop d’estat de Tejero and Co va optar per aprofitar l’èxit publicitari de Todos al suelo.

Posicions polítiques de tots colors, com les armes de l’atracament de quan el personatge de Juanito Navarro era maqui, l’insult d’assassí d’Ozores al petit gran actor Alfonso del Real per haver estat metge avortista, a part de la doble moral del temps, reflectida en el personatge de Valeriano Andrés com a director de la sucursal, sempre acompanyat de la seva “neboda”, o que els diàlegs finals de Pajares i Esteso siguin sobre les propietats com a mestressa de casa i sexuals de la dona del primer, que al final marxa amb l’altre.

El que em va sorprendre és la reunió del comissari de policia amb algú de les altes esferes, que obliga a passar totalment de l’atracament, per no tenir mala publicitat per al mundial de futbol que se celebrava aquell mateix any, sortint els empastres totalment sense un duro, sense un càrrec i gairebé empesos a no arrancar-los el cotxe pels mateixos agents, mentre Ozores els diu gamberros.

Pel·lícula fruit d’un temps, això està clar, però que amaga al seu interior alguns debats interns que realment no han evolucionat tant en el temps en arribar als nostres dies. A més el film és superdivertit, amb l’escena en la qual estan disfressant al parc de Monjabi bisbes respectivament com a moment més alt.

Per cert, la seva música és la meva melodia de mòbil de ja fa un temps…

 

Roco

> altres articles de Roco

> altres articles de la secció Monstres convidats