Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Acabem els posts dels nostres Monstres convidats en honor al 2011 amb el repàs musical que ens fa Marto.

Fa una setmana em va arribar el mail d’en Vicenç reclamant el que ‘els blogs solen fer per aquestes dates’, recordar l’exercici musical de l’any amb més o menys fortuna. Normalment es fa un treball mental d’ordenació purament subjectiva, altres segueixen complicats algorismes, però sobretot en blocs de molta afluència de visitants, dóna la sensació després d’infumables llistes de fins 200 discos, que potser no són tant subjectives en el sentit més personal de la paraula, i que la postura o la caixa impera fins i tot en aquest tipus de tries molts cops intranscendents.
El perquè de tot això? Bé, tenint en compte que he incorporat durant el 2011 uns 1800 àlbums nous, aquest any he agafat el compte de last.fm ( http://www.lastfm.es/user/maRtO_ ), amb el que porto 5 anys treballant i on comptabilitzo cada escolta que faig, i he estat totalment fidel a la pestanya dels 12 últims mesos per adonar-me del què he escoltat més cops, el que diuen alguns anglòfons, en ‘heavy rotation’. A partir d’aquí, deixo el que ha estat per mi el més destacat del 2011. No se m’acut manera millor de fer-ho.
Primer de tot, mencionar les gratificants sorpreses del Gloss Drop de Battles i del Hardcore Will Never Die, But You Will de Mogwai, que han fet un treball de reinvenció sense perdre els matisos que els fan reconeixibles. Els primers, perquè partien sense el carismàtic Tyondai Braxton, i han sabut recórrer a altres elements per construir un disc molt muscular, i a la vegada meticulós. Futura és imprescindible. I per altra banda, el salt del post al math de Mogwai, sonant quasi a uns Holy Fuck enormes en alguns moments, que em sembla des de l’inici una molt bona idea per no quedar estancats dins el cercle dels post-rockers més puretes. Voldria incloure a Radiohead dins aquest recompte, però amb matisos. The King Of Limbs hauria estat realment un gran disc si l’haguéssen editat amb The Butcher, Supercollider, The Daily Mail i Staircase, quatre temes que estan dins el Live From The Basement, i que increïblement van ser descartats.




Els dos noms que han fet el gran salt han estat, per una banda, James Blake, que ha sabut transformar el que algú ha anomenat post-dubstep (i crec que amb molt poc encert) amb el seu Prophet i una lectura molt particular i distintiva de la música electrònica, el soul i el pop. I el premi ‘The National’ d’aquest any se l’endú Bon Iver, qui segurament farà cap al Primavera Sound gràcies als modernos que se l’han fet seu sense, ni tan sols, explorar el més que memorable treball anterior, ideal diumenges tarda. Bé, els dos discos m’han enganxant durant mesos. El que no ho ha aconseguit, per contra, és el de M83, em continuo quedant amb material anterior.

Reconec que, aquest any, he tingut una debilitat especial pel hiphop experimental i derivats, un estil que em fascina cada cop més i que és un cul-de-sac on hi cap tot: saxos, samples, sintes, loops, free jazz, IDM, pop dels 80, experiments amb arpegiadors i infinitat de recursos. A recordar d’aquest any prolífic: el Grimm Reality de Dimlite, l’Ardour i el Collections 01 de Teebs, tot l’editat per Groundislava, Jonwayne, oddlogic, Shigeto i el jazzístic The Golden Age of Apocalypse de Thundercat. Si agafem l’electrònica en un sentit una mica més estricte -encara que la línia cada cop es difumina més amb tota la gent del paràgraf anterior, benvingut el dia que algú va decidir que la orgànica també era vàlida per l’electrònica-, m’he posat a l’iTunes i l’mp3 els discos de Modeselektor, la reinvenció d’Apparat (compte aquí!), Plaid, Hyetal i el tall de material que ha anat editant Nicolas Jaar.  Menció especial per Redinho, un ‘retaco’ de la Numbers que apunta moltes maneres.

Tanco aquest exercici una mica onanista fent el ‘reintegro’, discos que mereixen menció i que em costa una mica més encaixar dins aquests panorames. Em refereixo al debut de Jamie Woon, veu privilegiada; el nou treball dels suecs Rubik, als que vaig poder veure a l’Apolo no fa molt i al material de l’angelí Baths, que fa un mix de ‘todo lo anterior’ i que acaba sent addictiu.

Marto

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Marto

altres articles de la secció Monstres convidats

Ui sí, el 2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Seguim amb els comiats que els Monstres convidats de l’illa estan fent al 2011. L’Arcadi Ballester ens envia una edició especial dels seus Extractes.

Arcadi Ballester

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles d’Arcadi Ballester

altres articles de la secció Monstres convidats

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Continuem amb els posts dedicats al cada cop més moribund 2011. Aquest any a l’illa dels monstres hem comptat amb la col·laboració de quatre Monstres convidats que han aportat altres visions i coneixements diferents als que normalment s’exposen aquí al blog. Així que els hem demanat que ens escriguessin alguna cosa sobre l’any que ens acaba de deixar. O sobre un altre any. O del que volguessin. Comencem amb l’aportació del col·laborador conegut com a M.I.M.

A continuació faré una modesta entrega de premis del que per mi ha estat el més destacat d’aquest 2011.

Premi a l’esdeveniment cultural de 2011: Twitter

Culturalment ha estat un any força intens, l’irrupció de twitter a casa nostra ha agafat el testimoni a haver-se de buscar la vida per estar informats. Ara les notícies que volem sobre cinema o música vénen a nosaltres.  D’aquesta manera ja no fa falta que sols les coses importants siguin noticia, ara qualsevol esdeveniment ho és, això sí amb la nostra intenció i voluntat de que aquells continguts ens arribin.

Premi 2011 al millor disc: Maria Rodés / Pau Vallvé.

Han estat notícia també aquest any Pau Vallvé i Maria Rodés (no confondre amb Maria Coma). El primer per estar molt actiu, hiperactiu diria jo i la segona per estar poc activa (no ha fotut res!!!!), és clar, s’ha pres un any sabàtic mentre composava el que serà el seu següent disc. Els destaco perquè a nivell personal han estat els descobriments i la música que més m’ha arribat aquest any. Si hagués de triar dos artistes ells serien la banda sonora d’aquest 2011 (encara que els seus discos siguin del 2010).

El premi 2011 a la millor actuació: Aina Clotet.

Un altre descobriment ha estat el d’Aina Clotet. Ja no és aquella actriu promesa que sortia a Estació d’enllaç, ara la veig en una clara presència dominant en el cine que es fa al nostre país, ja que em fa l’afecte que escull quins papers vol per a la seva carrera i no es limita a agafar qualsevol paper brossa que se li posa al davant.

El premi 2011 confirmació d’un geni: Adrià Puntí.

Va ser en el concert del Festival de Guitarra, allà per finals d’abril o principis de maig a Barcelona. Es veu que a última hora li van fallar els dos músics que l’acompanyaven i ell, Puntí, va sortir a pelo a fer el concert. I entremig de cançons inacabades, plors, molts temes d’Umpah-pah i converses de borratxos al piano entre ell i ell mateix, va sortir vencedor de la nit, amb la gent sent conscient de dues coses: alguns que se’ls havien estafat 15 euros (preu de l’entrada) o la confirmació que estàvem al davant del geni creatiu en actiu més important de Catalunya.

Premi 2011 al millor llargmetratge: Pa negre.

De cinema també faré la meva valoració, ara que acabem l’any cal donar una menció d’honor (una més d’entre els seus palmaresos) a Pa negre. Per mi les pel·lícules bones són aquelles rares que m’atrapen en la seva màgia i no respiro fins que s’acaba el film. Pa negre ho ha aconseguit, i per partida doble (les dues vegades que l’he vista). En la primera visualització vaig ser incapaç d’entendre res sobre l’argument, senzillament em deixava portar per la tormenta emocional que brollava dels personatges/actors. I us aviso, un pot sortir aixafat quan entra d’aquesta manera a Pa negre. Necessitava, doncs, una segona vegada per veure de què anava la pel·lícula, i la segona vegada immunitzat sobre la pluja de sentiments i emocions de les actuacions ja em vaig poder fixar amb l’argument que hi havia darrere.

Premi Personatge de l’any: Eckhart Tolle.

La meva historia amb Eckhart Tolle va ser mitjançant un amic que em va dir: “tio, et passes el dia pensant, llegeix-te aquest llibre!!”, el llibre era El poder del Ahora. He de reconèixer que no vaig passar d’unes 70 pàgines. Aquest any 2011 vaig recuperar del mateix Eckhart Tolle un altre llibre: Un nuevo mundo, Ahora. I aquesta vegada no la vaig poder encertar més. Quantes veritats en tan sols 260 pàgines. No podem anar més errats si seguim basant tot el que som, fem, desitgem, pensem… en l’ego. Cal intentar ser feliç, i aquest llibre ens dóna les claus per acceptar el moment present i no rebutjar-lo. És quan rebutjem el moment present que ens sentim incomplets i ens falten coses per sentir-nos bé. Quan tot el que tenim és el que necessitem per sentir-nos complets. Llegiu-lo i treieu les vostres propies conclusions. Visca Tolle!!

M.I.M.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

> Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

Foto portada: font

Foto Aina Clotet: cineol.net

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

A l’illa dels monstres vam començar l’any molt il·lusionats. A causa d’això el 3 de gener vam publicar un esperançador post amb el títol 2011: un any èpic? Tot feia indicar que grups dels considerats fonamentals en el nostre univers sonor traurien nou treball, acumulant una quantitat de poder en un sol any que feia por. Però quan queden escassos matins per liquidar el 2011 hem de dir que no, el 2011 no ha estat un any èpic.

Dels set grups mencionats en aquell post, finalment només dos han acabat traient disc. Els primers van ser Radiohead, que al febrer van editar, quasi sense que ningú s’ho esperés, The King of Limbs, un disc molt lluny del que personalment esperàvem i que per moltes oportunitats que li donem no engega ni a la de tres. Això sí, hem tingut Radiohead per mesos entre remixos (quants n’hauran tret? Dos-cents mil milions?), cançons inèdites i un directe, el Live from the Basement, on tocaven -i milloraven- totes les cançons del darrer disc. El 2012 els tindrem girant per Europa, sent la seva actuació al festival Bilbao BBK Live la que ens caurà més a prop.

Els que sí han complert en tots els aspectes són Berri Txarrak. Els de Lekunberri han tret disc, Haria, han fet l’habitual mutació sonora i ens han acabat proporcionant un disc de calibre considerable. Estem parlant d’un grup que sembla tenir contractada una garantia de qualitat i de satisfacció amb el seu públic que sembla inesquinçable. Bravo per ells, aviat els dedicarem un post parlant del disc. O potser dos.

Passem ara als que no s’han manifestat. Capítol 1, Josh Homme. Ni Queens of the Stone Age ni Them Crooked Vultures han donat gaires pistes sobre com porten la creació de nou material. Tampoc és que ens hagin aixafat l’any, tot s’ha de dir. Dave Grohl massa ocupat devia estar amb Foo Fighters i Josh Homme en… ves a saber. Sembla ser que QOTSA sí que estan treballant en la composició d’un nou disc, però sense estressar-s’hi massa. Ja avisaran quan tinguin alguna cosa.

Els que ens han fet pujar més la mosca al nas han estat The Mars Volta. Bé, ells no, perquè ja tenen el disc més que fet. El problema és amb la discogràfica, Warner Music, que no han volgut editar el disc abans d’acabar l’any de cap de les maneres, amb la qual cosa ens toca esperar el canvi d’any per conèixer el successor de l’Octahedron. Fa uns mesos es deia que al gener el podríem escoltar, però fa poc era el mateix vocalista de la banda qui, a través del seu myspace canal de YouTube, assegurava no tenir ni idea de quan sortiria el disc. Tres anys esperant quan parlem de The Mars Volta són una eternitat.

I acabem amb el nostre apassionat del vi favorit, Maynard James Keenan. Ni A Perfect Circle ni Tool. Aigua. Massa bonic per ser veritat. Per acabar-ho d’arrodonir, a la tardor revifava un fins llavors horrorós projecte paral·lel del cantant: Puscifer. Semblava una broma de mal gust, com qui promet caviar i t’acaba donant pa florit amb mortadel·la, i és que l’únic disc que havia editat sota aquesta personalitat, “V” is for Vagina, era infumable. Però quina sorpresa amics, Conditions of my Parole ha acabat sent un disc no només potable, sinó que podem dir que està molt i molt bé. Val Maynard, per aquest cop t’ho passem. Però l’any que ve volem teca toolera. De moment, fan alguns concerts a Estats Units. Ja veurem si s’animen a agafar el barco.

I fins aquí aquest repàs del que no ha estat el 2011. Però no us penseu que acaben aqui les refexions sobre l’any que estem a punt de liquidar. Oh sí, no us lliurareu d’uns quants posts de resum de l’any. Perquè si els altres blogs i webs i teles ens taladren, naltros també tenim dret a fotre la tabarra.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

> Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

Foto Maynard: Erik Kabik (font)

The Last 3 Lines / Visions from Oniria (2011)

Abans de res, mireu-vos aquesta portada durant mig minut i després continuem parlant:

The Last 3 Lines / Visions from Oniria (2011)

Les sensacions que us hagi pogut transmetre aquesta portada segurament coincidiran amb les que tindreu quan escolteu el nou treball dels catalans The Last 3 Lines. Visions from Oniria és un disc capicua, d’anada i tornada. Acaba on comença, però entremig hi experimentem un viatge interplanetari (inclús interestel·lar posats a imaginar) ple de nebuloses, cinturons d’asteroides i planetes inexplorats.

El primer minut del disc correspon a Introlude, una fantàstica introducció que comença sent acústica però a la que se li acaben sumant electricitat i psicodèlia en la millor de les combinacions. Un minut i ens enlairem cap a l’espai. Durant el viatge d’anada sona pel fil musical del nostre imaginari mitjà de transport Your Bruising Charm, amb fusta de hit instantani, i Visions from Oniria, cançó que a banda de batejar tot aquest viatge ens anuncia que hem arribat a la zona de destí i que a partir d’ara toca contemplar el paisatge i experimentar sensacions.

Els nois de The Last 3 Lines ja han demostrat que piloten amb destresa la nau, ara toca veure com es defensen en estàtic. Dels temes directes al moll de l’os passem a la pausa i a la contenció. El nucli central del disc la formen cançons menys immediates, més denses i en les que és més difícil entrar-hi. És possible fins i tot que es produeixi una desconnexió dels viatgers menys entrenats. Personalment encara estic batallant per acabar de descobrir tot el que amaga aquest bloc de cinc cançons que en certa manera em tenen intrigat. En total, vint minuts d’ingravitació fins que Absinthe Minded, un altre tall on l’acústica i el sintetitzador són protagonistes, ens anuncia el següent canvi de fase.

  

És moment de tornar, però a diferència del que passa sovint amb els viatges, això és una bona notícia. No en va, ens tornem a trobar amb peces que atrapen a la primera tal i com passava en el viatge d’anada. Bon exemple d’això és Paradigm of Fools, on la maquinària de la banda torna a funcionar a ple rendiment des del primer segon. Ageless és el pont necessari per afrontar un aterratge que pren forma amb Revelation, una cançó que realment en són dos, ja que al final de la pista hi trobem una petita joia acústica, Insomnia, evocadora d’imatges ja terrestres que tanca aquest cercle que és Visions from Oniria.

Vist tot això, quasi podríem parlar d’un disc sonorament conceptual. Desconec si el grup l’ha concebut com a tal, però el que sí és cert és que d’aquest treball de The Last 3 Lines se’n desprèn solidesa en quant a la seva estructura (no és una simple col·lecció de cançons) i també una voluntat d’aprofundir en les possibilitats d’un so psicodèlic que fa que aquell prometedor i enganxós disc de debut, You are a deep forest (2008), i l’EP Crows (2009) comencin a quedar lluny.

Podeu escoltar, descarregar i comprar el disc des d’aquestes direccions:

>> bandcamp

>> descàrrega directa i oficial

>> pàgina web de la discogràfica Aloud Music

Trobareu el grup a facebook / twitter

Per cert, si els voleu veure en directe, apunteu:

20 gener 12 / Barcelona – Razzmatazz Clubs

21 gener 12 / Tarragona – Sala Zero

Foto de portada: Pablo Diez

Turbowolf / Turbowolf (2011)

Després d’un avanç-bomba en forma de videoclip vinatge, tastar un EP explosiu, escoltar un medley del disc i enganxar-nos amb un segon avanç un pèl més psicodèlic, els Turbowolf van penjar divendres el seu disc de debut sencer a Soundcloud perquè el puguem escoltar lliurement fins el dia 11 (quan surt a la venda) i per saciar les ganes que teníem d’escoltar més material seu i resoldre el dubte de si realment el disc estaria a l’altura de les (enormes) expectatives que ens estàvem creant.

Turbowolf / Turbowolf (2011)

I hem de dir que sí, que les expectatives queden més que satisfetes, encara que bona part dels talls no ens vénen de nou: hi han els dos avanços i tres temes de l’EP. I si tenim en compte que hi han dos pistes que són més aviat de transició, ens queden 7 6 cançons per estrenar (incloent una Introduction que entra més en la categoria de cançó que d’introducció).

Turbowolf  és un d’aquells discs per escoltar exprimint fins l’últim dels watts dels altaveus. Podríem començar a escriure definicions de la seva música: que si rock dur, que si fregant el hardcore, que si tocs metàl·lics, que si tocs piscodèlics, que si a estones ballable,… però n’hi ha prou amb els primers 7 minuts (és a dir, les 3 primeres cançons) per veure a quin joc juguen aquests quatre de Bristol i deixar de banda les paraules. Sense pretendre descobrir la sopa d’all en cap moment, han trobat una fórmula sonora que funciona en cada minut de la seva música. Directa i sense fissures. És pràcticament impossible acabar el disc i no voler-lo posar en repetició contínua. Clar que sempre hi ha el perill de cremar-lo en quatre dies. Però quan es té una cosa tan addictiva a les mans, qui pensa més enllà del present?

En definitiva, que Turbowolf (ja ens referim al disc o al grup) és una de les grans sorpreses d’aquest 2011, però més gran seria si no aconseguissin un rebombori mediàtic considerable (i sempre relatiu tenint en compte el món per on es mouen). Ens estranyaria molt que un disc tan explosiu i rodó com aquest passés desapercebut. Amb el temps ho sabrem, però de moment a l’illa li donarem un lloc d’honor a les llistes finals d’any.

Si cliqueu al següent enllaç podreu escoltar el disc (recordeu: fins el dia 11.11.11). Compte que enganxa:

Escolta Turbowolf / Turbowolf  (Soundcloud)

I si us fascina tant que voleu comprar-lo, podeu fer-ho des de la pàgina de la seva discogràfica, Hassle Records.

Vull assistir al rodatge del pròxim videoclip de Red Fang

No passaran a la història de l’audiovisual i encara menys suposaran una revolució en el llenguatge artístic, però els videoclips de Red Fang desperten l’enveja dels que algun cop hem desitjat fer animalades destructores al volant d’un cotxe (sempre dins d’un circuit tancat, evidentment). En l’últim videoclip de la banda, Wires, fruit del seu recent Murder the Mountains (2011), la banda de guitarres pesades inverteix un pressupost de 5.000$ en la compra i destrucció indiscriminada de tot tipus de materials:

Ja en el primer videoclip del grup, corresponent a la cançó Prehistoric Dog del disc Red Fang (2009), trobem elements comuns amb aquest darrer treball audiovisual: cervesa, barbes i destrucció. En aquella primera ocasió, però, hi havia un homenatge ben clar a una de les escenes més famoses de  Monty Python and the Holy Grial (Terry Jones, Terry Gilliam, 1974):

Tot i que en disc no m’acaben de fer el pes, friso per veure el seu pròxim videoclip. Bé, és mentida, del que tinc ganes és que em cridin per participar-hi, no darrere les càmeres, sinó al volant de l’artefacte que toqui. De moment la barba ja la tinc.

James Blake / James Blake (2011)

Amb l’objectiu d’ampliar horitzons i captar nous punts de vista que puguin enriquir aquest blog, l’illa dels monstres estrena avui la secció Monstres convidats, on comptarem amb l’aportació de 4 col·laboradors recent fitxats en el mercat d’hivern. D’aquesta manera explorarem molts més estils musicals, coneixerem pel·lícules i cineastes que potser no haurien trepitjar mai l’illa i, en definitiva, parlarem de més coses i més variades. El que se’n diria obrir la finestra per ventilar.

Comencem aquesta nova secció de col·laboracions amb electrònica. Marto ens parla del primer llarga durada de James Blake, que surt a la venda precisament avui.

 

 

James Blake / James Blake (2011)

El protagonista del nostre article va ser mencionat a les llistes del Sound of 2011 de la BBC. Fins a cert punt, no puc jutjar si això és bo o no. Apunto això perquè es designen els candidats amb molt poc treball al carrer, pel que fa complicada la tasca de prendre decisions amb perspectiva del què és digne de menció. L’any passat van escollir The Drums o els Hurts, o l’anterior Vampire Weekend. Per tant, anem a pams.

Amb uns EPs al mercat aquest londinense s’ha fet un forat ben gros en un terreny plagat de freaks de Los Angeles, però que es veu que agraden cada cop més als britànics (busquin a Google a Flying Lotus). I es que James Blake ha cridat l’atenció d’aquells que busquen material electrònic amb regust hip-hop (encara que només sigui en la essència de la base rítmica) i molta experimentació. Amb la publicació de CMYK i Klavierwerke, dos EPs d’una consistència, so i treball amb el sampler més que remarcables, poca gent es podia esperar el que contindria el primer llarg. I tot això, en cosa d’un any.

Blake es manté a certa distància d’aquests EPs però se’ls mira de reull per firmar un llarg que arriba fins l’ànima amb aires de música negra i alguna pinzellada Antony Hegarty amb Fennesz versionant Oneohtrix Point Never a Limit To Your Love. Una peça que, per cert, és una versió d’un tema de Feist, i que se la porta al seu terreny: un so bàsic a mig camí d’un mantra blues recolzat al piano de vegades, i de vegades en l’electrònica més bàsica, amb un quasi-subgreu que fa mal. Si anem més pels desenvolupaments, la penetrant Wilhelm Scream va fent-se cada cop més gran gràcies a un intel·ligent ús del generador de soroll i de la superposició de capes.

Un cop introduïts dos temes, estic ja en condicions d’afirmar que aquest disc és un digníssim successor del The Eraser de Thom Yorke. Per múltiples raons: és agosarat, és intel.ligent, és molt més directe del que pot parèixer d’entrada i és intens. D’una aparent simplicitat moltes vegades comparable a les parts rítmiques electròniques o els patrons instrumentals que poc tenen que envejar als del The Eraser. I d’una intensitat equiparable a Cymbal Rush o And It Rained All Night, però traslladant-ho a frasejos de regust afroamericà. És un experiment prou únic en el seu àmbit musical.

Dos temes més dignes de reconeixement son els quasi contigus Give Me My Month i Why Don’t You Call Me, a piano i veu, més pròxims aquests a Hegarty que a Yorke, per això. Se m’escapava mencionar que el disc és ple de sensibilitat. Una bona mostra és Measurements, arribant a frases vocals pròximes al gospel, però el sinte aquí fa la feina que ha de fer, donant-li a la peça un caràcter nou. Finalment, les dues Lindesfarne són un bonic treball de vocoder a tenir en compte (tot i que em recorda moltíssim als A New Machine de Pink Floyd, del A Momentary Lapse Of Reason).

Per tant, crec que Blake es mereix estar en la llista de la BBC i moltes més. És un primer disc coherent i interessant en molts sentits. En sentirem a parlar.

> pàgina de James Blake

> escolta el disc a Spotify

 

Marto


Monotonix / Not Yet (2011)

Monotonix / Not Yet (2011)

Fins fa un parell de setmanes no havia escoltat mai Monotonix. Els coneixia d’algunes fotos publicades de la seva actuació al Primavera Sound de l’any passat. Imatges que cridaven l’atenció per l’alt grau de desfasament del seu frontman. Tot i això, ja fos per falta de temps o perquè no pensava en ells quan tenia el google a mà, no vaig arribar a tastar la música que fan.

Mesos després llegeixo que han tret un nou treball discogràfic i per fi decideixo explorar-los. Not Yet, publicat oficialment la setmana passada, és el segon disc d’aquest trio originari d’Israel que canta en anglès. El seu estil és dels bruts, trepitja el garatge i també el punk, sobretot en l’esperit musical de les seves cançons. I dels seus concerts.

Els temes són directes, entren a la primera i són com les patates aquelles: impossible provar-ne només una. Impossible no obrir-ne una altra bossa. Impossible no menjar-ne cada matí durant una setmana abans de començar el dia. Not Yet és, efectivament, un d’aquells discos que agrada de cremar molt un cop l’has descobert. Que duri només mitja hora és un element que indubtablement contribueix a aquest consum reiteratiu, però també ho són els seus ritmes i melodies que semblen injectar al cervell algun tipus de nicotina musical.

Com ja he deixat entreveure, no sóc un expert dels Monotonix. Així que ja em perdonaran els puristes del grup si l’erro molt dient que havent escoltat els seus dos discos (el primer és de 2009 i es titula Where were you when it happened?) em quedo amb aquest segon treball. Un inici com Nasty Fancy o altres cançons com Everything That I See o Late Night són només moments culminants d’un treball sense desnivells. Cal dir a favor del primer disc que segurament cal una mica més de paciència per acabar-lo de descobrir del tot, ja que no és tan immediat com Not Yet.

Escolta: Monotonix – Everything That I See

La gira de presentació de Not Yet passarà per terres catalanes l’1 de març. La cita és a la sala BeCool de Barcelona. Juntament amb la gira per Europa i alguns enllaços d’interès, us deixo un parell de vídeos en què comprovareu que un directe de Monotonix és tota una experiència, més enllà de si et convenç o no el que fan musicalment:

Gira per Europa:

21/02  Brussel·les

22/02 Amsterdam

23/02 Paris

24/02 Angoulême

25/02 Bilbao

26/02 Porto

27/02 Lisboa

28/02 Madrid

01/03 Barcelona

02/03 Milà

03/03 Roma

04/03 Torí

05/03 Évreux

06/03 Londres

 

> myspace de Monotonix

> pàgina de Drag City, on podreu escoltar fragments del disc i veure la gira completa

> pàgina oficial de Monotonix

> i ja sabeu, si busqueu una mica més el podreu escoltar sencer

 

 

2011: un any èpic?

Els astres de la música s’estan alineant. Després de deixar enrere un any amb poques alegries discogràfiques, el 2011 promet ser èpic. I ho serà sempre i quan els grups que tenen previst publicar nous treballs estiguin a l’alçada de les seves grans trajectòries. Pensar que Radiohead, Tool, The Mars Volta i Berri Txarrak, autèntics pilars dels gustos musicals de qui escriu aquestes línies, estan gestant nou material per publicar en un mateix any només fa que les previsions d’acabar l’any amb un shock emocional siguin força elevades. A més, si hi afegim noms com A Perfect Cricle o Them Crooked Vultures per acabar-ho d’arrodonir, el pastís ja és d’un calibre considerable.

Abans de passar a l’acció cal tenir en compte que dels 7 nous discos que parlarem a continuació només d’un es tenen notícies que s’hagi enregistrat. Que els altres sis acabin sent realitat és una cosa pràcticament assegurable, ja sigui perquè membres dels respectius grups ho han confirmat o perquè algunes notícies ho evidencien.

 

Radiohead. Últim treball publicat: In Rainbows (2007)

Sense que ningú ho tingui clar del tot, no són pocs els webs musicals que posarien la mà al foc a l’hora d’assegurar que aquest 2011 tindrem nou treball dels britànics. El febrer de l’any passat es publicava un vídeo en què Thom Yorke interpretava en directe la cançó Give Up The Ghost, i la gent no va tardar gens en assegurar que es tractava d’una cançó que acabaria formant part del nou disc de Radiohead. Mesos més tard, corrien rius de bits (!) amb unes suposades declaracions del guitarra del grup Jonny Greenwood afirmant que ja tenien el disc gravat. Dies després el mateix Greenwood s’encarregava de desmentir que hi hagués res enregistrat i aprofitava per dir que el disc sortiria quan estigués llest. A tot això se li han de sumar els rumors i les apostes per veure quins festivals comptaran amb Radiohead al seu cartell d’enguany. Es parlava fort del FIB, però ningú confirma res. Quan tot això surti a la llum en sentirem a parlar, segur.


A Perfect Circle. Últim treball publicat: eMOTIVe (2004) [escolta’l]

Després de més de mitja dècada d’inactivitat i quan ja ningú pensava en un retorn d’aquesta superbanda, a finals del 2010 coneixíem que A Perfect Cricle tornava a agafar els instruments i engegava motors. Ja han realitzat alguns concerts (fins i tot trilogies d’actuacions en què dedicaven una nit a cadascun dels seus tres LP) i aparicions televisives, però el plat fort ens ha d’arribar teòricament aquest 2011 amb la publicació d’un nou treball.


Tool. Últim treball publicat: 10,000 Days (2006)

Els seguidors de Tool ja estem més que acostumats a les llargues esperes entre disc i disc, així que cinc anys ens semblen una penitència prou lleu. Encara que després de la tèbia rebuda del 10,000 Days (un disc que millora amb el temps però que perdia en la comparació amb els anteriors dos treballs, Lateralus i Ænima) alguns es preparen per rebre la nova obra amb escepticisme. I més tenint en compte els habituals deliris del seu vocalista Maynard James Keenan, que els últims anys han derivat en aventures com la seva passió vinícola o el projecte musical Puscifer, que fan dubtar de si realment aquest home ha acabat per perdre el senderi. En tot cas, el de Tool és el disc que veig més perillar de cara el 2011. Ja sigui per la coincidència amb el d’A Perfect Cricle (els dos projectes comparteixen a Maynard James Keenan com a vocalista) o per la tranquil·litat amb la que s’agafen les coses aquesta gent.

 

Berri Txarrak. Últim treball publicat: Payola (2009) [escolta’l]

Si agafem la calculadora ens surt que aquest any toca disc de Berri Txarrak. Si llegim aquesta entrevista a Gorka Urbizu, vocalista, guitarra, líder i únic membre original de la banda, tenim fonaments per assegurar-ho. Encara que el fantàstic Payola ens és recent en la memòria i després de les notícies que ens ha deixat el grup aquest 2010 (canvi de bateria, recopilatori, gires, videoclips), sembla que encara podem aspirar a l’alegria de comptar amb un nou disc a finals d’any.

 

Queens of the Stone Age. Últim treball publicat: Era Vulgaris (2007) [escolta’l]

El guitarrista Dean Fertita assegurava fa uns dies que ja han començat a treballar amb el que serà el sisè disc d’estudi de Queens of the Stone Age. Després de dos discos francament fluixos tampoc és que sigui una notícia extramotivant, però sempre quedarà l’esperança que Josh Homme hagi recuperat les fonts d’inspiració dels inicis de la banda. Si no, haurem de recórrer a una altra de les bandes de Homme:

 


Them Crooked Vultures. Últim treball publicat: Them Crooked Vultures (2009) [escolta’l]

La superbanda formada per Josh Homme, Dave Grohl i John Paul Jones van per feina i ja fa temps que es comenta que estan treballant en el que serà el seu segon àlbum d’estudi. El debut d’ara fa més d’un any va deixar un gran regust de boca, fent pràcticament més atractiu el que pugui sortir de nou de Them Crooked Vultures que de QOTSA. No en va al currículum dels tres components hi figuren grups de la talla de Led Zeppelin, Nirvana i Kyuss.

 

The Mars Volta. Últim treball publicat: Octahedron (2009) [escolta’l]

El que segur que sortirà sí o sí és el sisè llarga durada d’estudi de The Mars Volta, ja que a finals de desembre anunciaven la finalització del seu enregistrament. Segurament al març ja el tindrem a les mans. Teòricament han de tornar al so intens al que ens tenen acostumats, després de la baixada de revolucions que va suposar el fantàstic Octahedron. El mateix vocalista del grup, Cedric Bixler-Zavala, ja va anunciar que l’experiència acústica de fa dos anys els faria perdre seguidors que recuperarien amb aquest nou treball que ens espera. Al contrari del que passa amb Tool, dos anys d’espera amb The Mars Volta són una autèntica barbaritat. Necessitem adrenalina, crits aguts, barroquisme i directes de tres hores!

 

Tot això pel que fa a grups consolidats i ja idolatrats. A banda hi hauran tots els discos de molts altres grups així com els pertinents descobriments i sorpreses. Ah, i els concerts. Si tot va bé, el 2011 pot ser molt èpic.