American Men / Cccool World EP (2010)

American Men / Cccool World EP (2010)

Raresa. Són una figura totalment atípica en un panorama amb més clons que mai. Una rara avis de (rock) progressiu més electrònica en un sentit simplificat que no simple d’ambdós etiquetes.

Simplificat perquè ataca més la faceta polirrítmica del prog desfent-se una mica de complicacions melòdiques i una electrònica més aviat de teclat sintetitzador. D’un so Juno 60. I on, a part de síntesis també te cabuda el sampler i una àmplia paleta de sons més o menys 8 bits. Simplificat també, en certa manera, perquè no hi ha la típica dosi de virtuosisme òbviament descarat a la que ens té acostumats qualsevol branca del prog.

Més motius per ser material sorprenent (i incomprès dins el seu context): alguns dels membres d’aquest trio/quartet provenen dels ja de per si diferents entre si Dananananaykroyd, de facetes molt més hooligans i punkarrones, en definitiva: escocesos freaks en busca de diversió. Però si llegim entre línies algú pot entreveure una tècnica depurada amb la guitarra i alguns detalls que altres coetanis no són capaços ni de provar.

I el que més em fascina: que hagin encaixat dins la discogràfica LuckyMe, de regust hiphop, encara que cada cop se’ls veu més oberts a tocar pals d’una paleta sònica més oberta i variada.

Els vaig veure per primera vegada en una showcase de la seva casa un tant estranya al Sónar 2010 i després d’un sorollós bolo de Fuck Buttons, entre quatre gats mig desperdigolats que esquivaven la massa que s’estava acumulant per Chemical Brothers. El concert va ser d’allò més interessant, i lluny de veure quatre tios fotent crits i saltant com bojos vaig disfrutar de les poques vegades en que al Sónar hi ha músics fent… de músics. (si exceptuem les orquestres i Jónsi, va). El que els falta és recorregut: amb l’EP acabat de tancar només van tocar els pocs temes d’aquest.

Com comenten a la presentació de la seva discogràfica LuckyMe, són prog per a la generació dels Boards Of Canada. I és una descripció ben encertada per crear-se’n una primera idea. Més tenint en compte que no tenen gens de publicitat i poca informació a la xarxa (la que es troba és aquí). Això si, des de fa algunes setmanes -i per fi- es pot escoltar l’EP a Spotify, perquè trobar-lo en altres llocs de la xarxa era pràcticament missió impossible.

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

Videoclips > Beastie Boys – Cancer Bats / Sabotage (1994 i 2010)

Spike Jonze va dirigir el 1994 un dels seus videoclips més recordats, el de la cançó Sabotage dels Beastie Boys. Com és habitual en les obres referents dels gran realitzadors és un videoclip que ha resistit el pas del temps de la mateixa manera que un bloc d’acer aguanta un atac de globus d’aigua. I això que ja va camí de complir dos dècades d’existència.

Cancer Bats és una banda de hardcore canadenca que l’any passat va publicar el notable Bears, Mayors, Scraps & Bones [escolta’l], disc que conclou amb una versió de Sabotage que va acabar sent single. I per al videoclip del single van decidir fer un homenatge a la peça d’Spike Jonze.

Així doncs, els policies amb corbata, bigotet i ray-ban aviator que perseguien delinqüents en el videoclip original, passen aquí a ser els buscats, però no per personatges sortits dels 70, sinó pels membres barbuts i amb camises de quadres de Cancer Bats. Tant la versió com, sobretot, el videoclip, estan fets amb gràcia, i això ja és un gran mèrit.

Aquí teniu l’homenatge i l’homenatjat. Mireu, compareu i gaudiu:

Selecció musical 2010 vol.2: el pa sencer

Després de repassar alguns discos que han valgut la pena escoltar d’aquest 2010, avui toca fer espai als tres treballs discogràfics que realment m’han marcat a nivell personal. Abans, però, us deixo aquest link amb una selecció de cançons tant dels discos d’ahir com dels tres d’avui, a banda d’altres temes que ens deixa com a herència aquest 2010 a punt de finar. No cal dir que hi falten algunes cançons que no són a Spotify.

Ara sí, aquesta és la teca bona que ha deixat el 2010 ordenada seguint criteris estrictament alfabètics:

Shining / Blackjazz [escolta’l]

Quan començava l’any poc m’imaginava que uns escandinaus obscurs i experimentals m’impactarien d’aquesta manera. Amb un so excessivament carregat i artificial per a alguns i indigest per a d’altres, Blackjazz és un mur sonor carregat de capes que probablement costi de superar de bones a primeres. Una bona manera de superar-lo és mirant abans que res  aquest vídeo d’una actuació seva en un programa de televisió de Noruega. A mi em va funcionar.

Standstill / Adelante Bonaparte [escolta’l]

No tots els grups s’enfronten a reptes tan bèsties com seguir caminant després de firmar una obra tan gran com el Vivalaguerra (2006, escolta’l). Amb Adelante Bonaparte Standstill no van intentar igualar nivells ni superar llistons, sinó que van optar per explorar móns amb unitats de mesura diferents, fent pràcticament incomparables aquest darrer treball amb el seu antecessor. Si bé en les primeres escoltes no l’hauria nomenat com a candidat a encapçalar cap rànquing, a mesura de calar en els sentiments personals i després de veure’l executat de manera íntegra en directe un parell de cops (amb l’espectacle Rooom, on les cançons assoleixen una altra dimensió) el triple EP es va fer mereixedor d’un lloc indiscutible en aquest pòdium.

Toundra / (II) [escolta’l]

Una de les sensacions d’aquest 2010. Els vaig descobrir fa poc més d’un any amb el seu primer disc, (I), però quan vaig quedar totalment fascinat pel seu post-metal instrumental va ser en un memorable concert a la [2] de l’Apolo el passat mes de febrer, on van compartir escenari amb (lo:muêso). Mesos més tard publicaven aquest (II), amb una producció molt més acurada però conservant els seus ja característics viatges musicals per mil i un escenaris imaginaris. La bona notícia és que tot i l’alta qualitat de les 7 cançons d’aquest segon album hi noto encara un bon marge de millora. Si el saben aprofitar (hi confio plenament) ens brindaran grans moments en un futur esperem que no massa llunyà.

Selecció musical 2010 vol.1: les molles

Els panellets per Tots Sants, la mona per Pasqua i els rànquings dels millors discos abans d’acabar l’any. Com que em repugnen els panellets i intento mantenir allunyada la fruita confitada de les mones de Pasqua procediré a fer un rànquing per complir amb alguna tradició aquest 2010 i no sentir-me antisocial del tot.

Ho faré en dues parts. En aquesta primera part repassaré aquells discos que, tot i ser bons, en un any més potent en quant a novetats discogràfiques ho tindrien molt cru per entrar en el Top 10 anual. Demà serà el torn dels que són, per mi, els tres discos més bons de l’any, a més de dos mencions especials.

L’ordre dels discos és purament alfabètic:

Airbag / Versiones y rarezas para Norbert & Cali

Ni és un disc amb temes candidats a ser nous clàssics de la banda ni és la típica recopilació soporífera de rareses. Un bon entreteniment mentre esperem el seu nou disc d’estudi.

Black Mountain / Wilderness Heart [escolta’l]

És més que evident la fal·lera de molts grups per semblar sortits d’una màquina del temps provinent dels anys 70. En aquesta carrera plena d’orgues i psicodèlia hi destaquen de tant en tant discos com aquest Wilderness Heart, per mi el més rodó dels tres perpetrats fins ara per aquests canadencs.

Cancer Bats / Bears, Mayors, Scraps & Bones [escolta’l]

No és un disc rodó i probablement no compti amb temes que acabin passant a la història, però tot i així és un bon remei per quan necessitem desfogar-nos i cridar. Destacable la versió del Sabotage dels Beastie Boys que serveix per tancar el disc.

Kvelertak / Kvelertak [escolta’l]

Una de les sorpreses d’aquest 2010 ha estat el debut dels noruecs Kvelertak, practicants d’un estil que alguns han definit com a black’n’roll, etiqueta que em sembla totalment apropiada per descriure alguns dels temes més ballables a la vegada que headbangingables d’aquest disc representat per l’enigmàtica òliva amb flors al cap.

Mamá Ladilla / Jamon Beibe [escolta’l]

Després de cinc anys de silenci discogràfic els madrilenys han tornat aquest any amb una obra que si bé no suposa cap gran pas evolutiu en la seva carrera sí que segueix demostrant que són únics i inimitables en el noble art de barrejar música i humor.

The Damned Things / Ironiclast [escolta’l]

Primer llarga durada de la superbanda formada per membres d’Anthrax, Fall Out Boy i Everytime I Die. He tingut dubtes sobre si incloure’l o no a la llista perquè em fa la impressió que és un d’aquells discos que de tan enganxosos acaben per cremar-se ràpidament. No és cap obra mestra, però quan te n’adones ja l’has escoltat tres cops seguits.

The Dillinger Escape Plan / Option Paralysis [escolta’l]

Els seguidors més puristes d’aquests pesos pesats del mathcore segueixen mantenint que com el primer disc, res. Jo en sóc un seguidor novell i defenso plenament els seus darrers treballs, inclòs el d’aquest 2010. Una llàstima no haver-los caçat quan van vindre a l’octubre de gira.