El Tercer Semestre: “Fem cada cançó sense tenir en compte qui representa que som o com se suposa que sonem”

Zucker, Abrahams i Zucker, coneguts també per la unió de les seves tres inicials, ZAZ, és el trio de cineastes que va crear la trilogia The Naked Gun, en què cada pel·lícula difereix tres anys respecte l’anterior. La tercera part de la saga porta per títol The Naked Gun 33⅓, que molt probablement ha inspirat el trio de Sabadell El Tercer Semestre per batejar el seu tercer treball: 33⅓ (2016, Aloud Music, escolta’l aquí). Continua llegint

Ed Wood (Tim Burton, 1994)

Ed Wood (Tim Burton, 1994)

El gran somni d’Edward D. Wood Jr. era passar a la història del cine i a fe de Déu que ho va aconseguir. Anys després de morir la seva filmografia ha esdevingut objecte de culte arran de ser considerat el pitjor director de la història. Efectes fets amb quatre cartrons i dos fils, barrejar dia i nit amb una aleatorietat fascinant i un optimisme desmesurat a l’hora de considerar quan una escena era vàlida o no són alguns dels valors de judici per arribar a sentenciar-lo com el personatge amb més poca traça a l’hora de dirigir un llargmetratge. Ed Wood era, però, un apassionat del cine. Un amant del setè art com pocs. I que pel que se’ns explica a Ed Wood va aconseguir difrutar amb el que més li agradava en aquest món. Ja em direu qui no voldria aconseguir això i que després la gent canti el que vulgui.

Tim Burton va servir-se d’aquesta fascinant història per firmar un biopic que amb els anys s’ha consolidat com una de les millors pel·lícules del director (tot i que si algú ens ve dient que és netament la millor tampoc ens posarem a discutir-li res). Rodada en blanc i negre, un dels seus grans tresors és un repartiment encapçalat per un memorable Martin Landau donant vida a un Bela Lugosi que necessita poc temps en pantalla per guanyar-se la nostra estima eterna. Ara, que t’acabes estimant cadascun dels personatges que van desfilant en una mena de parada de monstres entranyables.

Cut! Perfect!

S’escolta a l’illa (II): setembre/octubre 2011

Aquí teniu recopilada la selecció musical feta durant aquests darrers dos mesos a la pàgina de facebook de l’illa dels monstres. També hi ha una llista creada a Grooveshark, però no hi han totes les cançons.

>> De què va això?

>> S’escolta a l’illa (I): juliol/agost 2011

‎020 / Airbag – Septiembre aún es verano (2005) / Em sembla que no cal explicar massa el motiu de l’elecció d’aquesta cançó. Consolarà els amants de l’estiu, que veuen com amb l’inici del setembre se’ls escapa la seva època preferida de l’any. Tranquils, per sort o per desgràcia, encara queden tardes de sol.

‎021 / And So I Watch You From Afar – If It Ain’t Broke… Break It (2009) / Portem molts dies volent posar una cançó d’aquesta banda de Belfast però no sabíem acabar de decidir amb quina quedar-nos. Hi ha dies que te n’entren unes i a l’endemà unes altres. Al final ens quedem amb aquest tema del seu primer LP. Post-rock instrumental amb generoses dosis de contundència.

022 / David Bowie – Oh! You Pretty Things (1971) / David Bowie no necessita que el presentem. Només cal que de tant en tant escolteu algun disc seu i disfruteu.

‎023 / Lagartija Nick – Nuevo Harlem (1992) / “En el nuevo Harlem hay taxis con música de Bach, cocodrilos ciegos leen en braille el Financial Times“. Aquest és l’inoblidable començament de la cançó que enceta la primera gran obra dels de Granada, un grup que sembla condemnat a estar infravalorat eternament.

‎024 / The Sound of Animals Fighting – The Heraldic Beak of the Manufacturer’s Medallion (2008) / Cançó inclosa en el tercer i últim treball de l’extint supergrup liderat per Rich Balling (RX Bandits), un disc replet de molt bones cançons articulades sobre un rock canviant i sovint recarregat com exemplifica perfectament el tema d’avui.

‎025 / Ramones – I Just Want to Have Something to Do (1978) / Avui no ens complicarem la vida. Temazo dels Ramones i avall! Aquí en teniu el videoclip.

026 / Tool – Stinkfist (1996) / 17 de setembre de 1996: Tool publica Ænima, el seu segon LP. 15 anys després segueix sent un disc incomparable, tot un referent de la dècada dels 90 i una autèntica obra mestra sonora. Celebrem l’aniversari amb Stinkfist, la primera del disc.

‎027 / HORSE the Band – HORSE the Song (2009) / Què passa si fusionem el hardcore (amb els prefixos i sufixos que vulgueu) amb el so característic dels videojocs de les consoles de 8 bits? Que en surt el nintendocore, surrealista gènere que té els californians HORSE the Band com a un dels seus màxims exponents.

‎028 / The Cheese – Scooby Dude (2005?) / Els catalans Les Aus compleixen tots els requisits per ser considerats un grup de culte: els agrada experimentar amb la música, tenen una discografia una mica caòtica i difícil de seguir i no són excessivament coneguts a casa seva encara que comptin amb un bon currículum de concerts que inclou gires pels Estats Units i la Gran Bretanya. La cançó que us proposem avui és de quan encara s’anomenaven The Cheese. Recomanable també el videoclip, objecte d’aquest article.

029 / Fu Manchu – Mongoose (1999) / Hi ha cançons que guanyen una nova dimensió quan les escoltes conduint. Mongoose n’és un exemple, si bé tot el disc que la conté, Eatin’ Dust, és ideal quan el que t’espera és un bon grapat de quilòmetres d’asfalt.

030 / Charts and Maps – In the Town of Machine (2011) / Un dels descobriments agradables d’aquest 2011 és la banda californiana Charts and Maps, que sense fer gaire soroll han aconseguit fer sonar el seu primer disc, Dead Horse, uns quants cops al meu reproductor. Part de la culpa la tenen cançons com aquesta joia instrumental que agradarà als amants de les cançons llargues i progressives.

‎031 / Russian Circles – Death Rides A Horse (2006) / Cançó del primer disc (Enter) d’aquesta formació de post-rock originària de Chicago que està a punt de publicar el seu quart treball (Empros).

032 / A Perfect Circle – Blue (2003) / Potser esperant un nou disc de Tool que potser no arribarà mai, aquests dies hi ha hagut revival d’A Perfect Circle (un altre projecte amb Maynard J. Keenan a les veus) a l’illa dels monstres. La veritat és que podríem recomanar qualsevol cançó de qualsevol disc, però avui ens quedarem amb Blue, del seu segon disc Thirteenth Step. No us posem el videoclip perquè és bastant cutre i desmereix totalment el tema. Ignore the smoke!

‎033 / Late of the Pier – Focker (2008) / Un altre grup de qui s’espera nou material amb urgència és Late of the Pier, que van meravellar amb el seu debut Fantasy Black Channel, un LP que enganxa en cada segon de la seva durada.

‎034 / Dr Feelgood – She Does It Right (1975) / Comença un cap de setmana amb pròrroga: ballem tots amb Dr Feelgood!

‎035 / Umpah-pah – Novembre (1994) / La millor cançó existent per escoltar una nit de castanyada com la d’avui. I si per això fos poc, és la que obre un disc tan i tan gran com Bordell.

The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

No estic massa segur de com ha arribat aquest material a les meues mans, però ha estat una grata alegria. Just quan estava picant una ressenya de Mogwai per aquesta mateixa secció, m’he trobat amb aquest discàs fent salts per “Artistas Relacionados” de l’Spotify -espero que no el facin de pagament “total” en un futur pròxim-. M’he topat amb un mix d’idees molt suculentes i interessants, que moltes les he detectat en discos posteriors a aquest Hello, Avalanche. Sembla com si cap aquest treball hagin mirat Fang Island, Holy Fuck, Royal Bangs o Late Of The Pier, i que ells hagin observat Penguin Café Orchestra o Philip Glass en certs moments. El disc que ens ocupa avui és de fa 4 anys, i en els temps que vivim és una eternitat.

No s’hauria de fer massa cas al que diu Last.FM sobre aquesta gent, i menys mirar els “Artistas Similares”. Crec que cap dels que citen sona prou paregut a aquesta gent, per formar una primera idea del so. Com sí que sonen és a valentia, tocant pals que van del pop 8bit, al post-rock i a la electrònica. Aquest llarg, a més, és pràcticament instrumental. Música bastant meditada i, al meu parer, canviant de tema a tema i amb experiment aquí i allà, cosa que fa el disc francament interessant.

L’inici és prometedor. Un tema a mode d’intro com un background d’una peli de dibuixos animats centreeuropeus dóna pas a Truck: 8 bits i bateria accelerada a mig camí entre la BSO d’un beat’em-up i un de carreres, però amb regust rock. I això només el principi, perquè a Bees Bein’ Strugglin’, An Evening With Rthrtha o Upmann es compliquen una mica més la vida i beuen del math i post-rock dels God Is An Astronaut o els actuals Mogwai, però sense perdre una espècie de fil conductor entre línies que compacta el disc: un so menys perfecte, menys precís que el que executen les bandes d’aquest pal.

Llavors una de les sorpreses, Mmaj. Un tema sintètic amb formes d’ona bàsiques i bateries 808 saturades que fa les funcions d’interludi del disc, i que enllaça amb I Saw The Bright Shinies, amb unes veus de theremin que són de les meues debilitats, molt 70s, i que s’emparellen molt bé amb els ritmes sintètics. Fem un altre salt d’estil per anar a Ghost Moves, que torna a recuperar aquest esperit Fang Island, amb frasejos de sinte i guitarra no massa complexos, i que permeten fer anar el tema per bases molt àgils.

El final del disc segueix amb aquesta part més programada de la bateria, amb una Loud Murmuring, que com quasi tots els temes d’aquest disc més progressius funciona sobre una curva ascendent més pròpia del post-rock, però sense girar sobre la mateixa roda tendint a infinit. I tanca Queen, l’únic tema cantat que no desentona en la línia de Hello, Avalanche, però que sembla l’extra o la raresa que sol ser, de vegades, l’última pista.

Amb tot, és un bon precedent a tenir en compte i no es pot oblidar que aquesta gent tenen un parell de treballs més de llarga durada que també s’ho valen.

> escolta el disc a Spotify

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats