Unicornibot / Primavera Sound 2012 (concert sencer)

Després del furor que va causar a l’illa l’iniciàtic Hare Krishna (2010, post) i amb el segon disc editat fa poc, Dalle! (2012), comença a ser necessari assistir a un concert dels gallecs Unicornibot. I la necessitat passa a convertir-se en ànsia després de veure la seva actuació al Primavera Sound d’enguany que va emetre Barcelona Televisió (BTV) aquest diumenge dins el programa Música moderna. Continua llegint

S’escolta a l’illa (VI): maig/juny 2012

Tornem amb el post recopilatori de cançons recomanades al facebook de l’illa dels monstres durant els dos darrers mesos. Com sempre, hem intentat crear una llista a Grooveshark amb aquestes cançons, però n’hi ha moltes que no s’hi poden trobar. Mireu si en som d’alternatius! Continua llegint

S’escolta a l’illa (V): març/abril 2012

Dos posts seguits de “S’escolta a l’illa” només pot voler dir una cosa: aquest blog està agafant pols. Però no ens lamentarem de la falta de temps per actualitzar i tot això, ni insistirem en intentar convèncer al personal que al maig reemprendrem l’activitat (que en teoria serà així). En fi, prou excuses, aquí teniu l’habitual post de resum de les recomanacions fetes durant els darrers dos mesos  al facebook de l’illa dels monstres. I com sempre hi ha  una llista a Grooveshark amb les cançons. Deu ser el primer cop que hi ha totes les cançons de la llista en aquesta plataforma. Recordeu que les descripcions de cada tema són del dia en què es van publicar les recomanacions, així que pot ser que hi hagi alguna que altra incongruència temporal.

>> De què va això?

>> S’escolta a l’illa (I): juliol/agost 2011

>> S’escolta a l’illa (II): setembre/octubre 2011

>> S’escolta a l’illa (III): novembre/desembre 2011

>> S’escolta a l’illa (IV): gener/febrer 2012

█████████████████████████████████████

063 / Klaxons – Totem on the Timeline (2007) / Cançó del primer disc de Klaxons. Si us agrada proveu amb tot el disc, Myths of the Near Future. És una cançó molt de divendres, molt de donar la benvinguda al cap de setmana.

064 / BATS – Gamma Ray Burst (Second Date) (2009) / Qui deia que el math no és una música ballable? [Escolta el disc]

065 / Rage Against the Machine – Know Your Enemy (1992) / Avui passem de descobriments i subtileses i recuperem un clàssic. Un clàssic de la violència sonora, una cançó on hi col·labora un llavors encara desconegut Maynard James Keenan i que s’inclou en un dels discos més influents dels 90. Què més voleu?

066 / The Dillinger Escape Plan with Mike Patton – When Good Dogs Do Bad Things (2002) / Aquesta setmana ha recaigut en un servidor l’enorme responsabilitat de recomanar el #discojevit de la setmana a Twitter. L’escollit és l’EP que The Dillinger Escape Plan van treure amb l’immens Mike Patton com a vocalista, ja que es trobaven per aquella època sense cantant. La cançó triada és una brutalitat que no sé quants cops hauré recomanat ja. Ah, l’EP es diu Irony Is A Dead Scene, per si algú s’ho vol apuntar.

067 / The Clash – The Magnificent Seven (1980) / Probablement ningú no us recomani mai aquesta cançó per iniciar-vos en el món musical dels The Clash. Un tema que demostra la versatilitat d’Strummer i companyia. Grans!

068 / Anímic – Trenco una branca (2011) / El disc Hannah comença amb aquesta fantàstica peça capaç de generar un clima hipnòtic amb, aparentment, ben poca cosa. [Escolta el disc]

069 / If These Trees Could Talk – Red Forest (2012) / Els qui detesteu el post-rock hauríeu d’abstenir-vos d’escoltar aquesta cançó pertanyent al segon disc d’una banda que sembla obsessionada amb tot allò format per troncs, branques i fulles.

070 / Balago – Adf (2001) / Seguint amb la línia atmosfèrica de les últimes recomanacions recuperem una cançó excepcional, la primera del primer disc dels Balago (Erm). Crec que és pràcticament impossible escoltar aquesta cançó i no tindre ganes d’agafar una càmera i il·lustrar-la amb la infinitat d’imatges que ens evoca. Per quedar-se totalment absort durant vuit minuts. [Escolta el disc]

071 / Deftones – Digital Bath (2000) / En el seu dia em va costar una eternitat tolerar Deftones però al final ho vaig aconseguir, i en part va ser gràcies a cançons com la que proposem avui, pertanyent al seu tercer treball, White Pony. Més enllà d’aquest disc els vaig deixar de seguir, tot i que han sabut mantenir el respecte i afecte de crítica i públic, deixant ja molt enrere aquella etiqueta de “pares del nu metal” que durant tant temps van haver de carregar.

S’escolta a l’illa (IV): gener/febrer 2012

Com és habitual cada dos mesos aquí teniu un post que recull totes les recomanacions musicals fetes al facebook de l’illa dels monstres. I com també és costum, us deixem amb una llista a Grooveshark amb (bona part) de les cançons. Recordeu que les descripcions de cada tema són del dia en què es van publicar les recomanacions, així que pot ser que hi hagi alguna que altra incongruència temporal.

>> De què va això?

>> S’escolta a l’illa (I): juliol/agost 2011

>> S’escolta a l’illa (II): setembre/octubre 2011

>> S’escolta a l’illa (III): novembre/desembre 2011

█████████████████████████████████████

049 / At the Drive-In – Quarantined (2000) / Avui s’ha confirmat un rumor que fa temps que volta per internet: At the Drive-In tornen. I només de pensar en la possibilitat de veure’ls en directe ja se’ns posa la pell de gallina. Ara només queda saber de quina manera tornen. Seguirem informant.

050 / The Mars Volta – Agadez (2008) / Si no s’avança l’apocalipsi tindrem nou disc de The Mars Volta. La data prevista és el 27 de març, i a l’illa dels monstres fa dies que estem escalfant l’ambient fent sonar la seva discografia a tot drap. Així que pugeu el volum dels vostres altaveus i deixeu-vos endur per aquest tema de l’ultrapotent The Bedlam in Goliath.

051 / Unicornibot – La tercera es la segunda (2010) / Seguim repassant cançons de grups que trauran disc aquest 2012. Els gallecs Unicornibot estan a punt d’editar el seu segon treball, el que serà el successor de Hare Krishna, àlbum de debut del qual extraiem la cançó d’avui. I ja que hi estem posats, aprofitem per recordar aquest post sobre el disc.

052 / Kraftwerk – Metropolis (1978) / Què tal un clàssic? I si a sobre ens remet a una de les grans obres mestres del cinema, millor que millor.

053 / Betunizer – Completo galope (2010) / Els valencians Betunizer trauran el seu segon disc, Boogalizer, el mes de març. Avui us recomanem la cançó que tanca el seu primer treball.

054 / GTUK – 8 (2008) / Sabeu aquells moments de deliri col·lectiu? Són moments per posar GTUK a un volum considerable i fer que tot exploti d’una vegada per totes.

055 / The Black Keys – Mind Eraser (2011) / Avui arriscarem poc i ens servirem d’un dels discos que més bona acceptació va tindre l’any passat, com a mínim als blogs i webs musicals que acostumem a freqüentar. Mind Eraser tanca ‘El camino’, un àlbum que de moment no ens cansem d’escoltar un cop rera l’altre.

056 / Bodkin – Three Days After Death Pt.1 (1972) / Traient la pols a unes llistes que teníem desades a l’ordinador ens hem topat amb el nom de Bodkin, un grup escocès de rock progressiu dels 70 que només va treure un disc homònim amb 5 cançons. Hammond i més Hammond.

‎057 / Sigur Rós – Untitled #8 · Popplagið (versió del DVD directe Heima, 2007) / Un DVD tan espectacular com el Heima només es podia acabar d’una manera així d’apoteòsica.

‎058 / The Smashing Pumpkins – Silverfuck (1993) / Del seu segon disc, Siamese Dream.

059 / Lisabö – Gordintasunaren otordu luzea (2011) / Cançó de l’últim disc de Lisabö, ‘Animalia Lotsatuen Putzua’. Si féssim una llista de grups de culte segur que ells hi serien. I amb això ja sabeu què us trobareu en aquesta cançó.

‎060 / AtletA – Telepatía habitual (2011) / Jaume Pantaleón és un noi bastant prolífic: nou disc de Cuzo a punt de sortir i dos discs d’AtletA en un any, l’últim dels quals, ‘Verdad’, inclou la cançó d’avui i suposo que protagonitzarà un post de l’illa ben aviat. Deixeu-vos endur.

‎061 / Fura – Iamo (2011) / Fura és un grup mallorquí de post-rock instrumental que va a poc a poc i amb bona lletra. Després de publicar un interessant EP de debut el 2010, a l’octubre van editar la cançó que us proposem avui, el videoclip de la qual van estrenar fa tot just un parell de dies.

‎062 / Lightning Bolt – 2 Towers (2003) / Noise math-rock que et perfora el cervell a la vegada que et fascina. Crea addició.

Standstill / Rooom (espectacle sencer)

Amb la publicació d’Adelante Bonaparte, un dels millors discs/obres musicals de 2010, els Standstill van idear l’espectacle Rooom, que consisteix en la interpretació íntegra i en ordre dels 3 EP que conformen aquest darrer treball discogràfic acompanyada de projeccions en tres pantalles. Un espectacle audiovisual que va començar el seu camí al Primavera Sound de fa un parell d’anys i que pel que sembla l’acabarà al juny a l’Auditori de Barcelona. Havent vist un parell de cops l’espectacle he de dir que a banda de valer molt la pena, és gratificant veure com hi ha artistes que mimen així de bé les seves obres, fent-les viure més enllà del disc i dels concerts convencionals. Enquadrades en aquest Rooom, moltes de les cançons que en un principi m’havien passat més desapercebudes en disc guanyen una nova dimensió i fa que l’obra inicial passi a tindre uns altres matisos i la visquis diferent quan la tornes a escoltar. Al marge de tot això hi ha, evidentment, tots els aspectes positius i agradables que ja té de per si veure Standstill en directe.

Fa uns dies vam descobrir que existeix a YouTube una gravació ben editada de tot l’espectacle, de l’actuació que van fer a l’Auditori Atrium de Viladecans el 26 de febrer de 2011. No sé si el grup té en ment publicar-ne un DVD més endavant, però segur que molts que l’hem vist el compraríem sense pensar-nos-ho gaire. Aquí el teniu:

A YouTube trobareu el set-list indexat. Aprofitem per recordar les dates de final de gira de l’Adelante Bonaparte, amb una traca final en forma de triple concert a Barcelona en tres formats diferents. Seria bastant imperdonable que no els aneu a veure cap d’aquests dies:

24 febrer / Santiago de Compostela

02 març / Bilbo

03 març / Manresa

10 març / Palma de Mallorca

24 març / Elx

31 març / Alzira

11 abril / Zaragoza

12 maig / Gijón

21 maig / Madrid – La Bonaparte Ensemble

22 maig / Madrid – Rooom

24 maig / Madrid

07 juny / Barcelona – La Bonaparte Ensemble

08 juny / Barcelona – Rooom

09 juny / Barcelona

Imatges: Facebook Standstill / font

Rolo Tomassi: de tot menys indiferència

Fa uns dies topava amb la notícia que Rolo Tomassi trauran ben aviat el seu tercer disc i que ja corria per la xarxa el primer single, Old Mystics, així com una cara B, Mesmerizer. En motiu d’això he cregut convenient publicar un post que porta escrit gairebé un any i que per diversos motius encara restava inèdit en els esborranys d’aquest blog. Encara que hagi passat tant de temps cosidero vàlida bona part del text, tot i que he de dir a favor de la banda que la meva opinió vers ells ha tendit a la millora.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

El mecànic més emprenyat de les nostres contrades em va recomanar l’altre dia via nostresenyor twitter un grup que en el seu dia ja havia escoltat i posteriorment ignorat i oblidat. Però com que m’agrada fer cas (a la majoria) dels suggeriments que em fa la (majoria de) gent, vaig decidir concedir-los una segona oportunitat amb un resultat molt més satisfactori que aquella primera vegada, ja que vaig acabar descobrint de veritat els Rolo Tomassi. I quan descobreixes aquest quintet originari de Sheffield, Gran Bretanya, és inevitable endur-te unes quantes sorpreses i viure un grapat de sensacions contradictòries.

La primera sorpresa és veure quines pintes ens porten aquests cinc xavals. Semblen un grup de nerds, o un grup de modernos que van de nerds. Si escoltes la seva música ni de casualitat te’ls imagines així, i si primer en veus una foto com la d’aquí dalt diries tres-cents estils abans d’encertar el que realment practiquen.

Deixant l’aspecte estètic de banda, Rolo Tomassi tenen dos discos editats, Hysterics (2008) [escolta’l] i Cosmology (2010) [escolta’l], a banda de diversos EP i un recopilatori de rareses editat en vinil, Eternal Youth (2011) [escolta’n algunes cançons]. Practiquen mathcore, estil molt a tenir en compte si el que t’agrada és la contundència i els ritmes impossibles. Ells ho combinen amb altes dosis d’experimentació i teclats que els mateixos anglesos titllarien d’insane. Tot això capitanejat per la veu d’Eva Spence, cantant del grup que alterna veu melòdica i veu gutural en pràcticament totes les cançons. Diguem que la part fina la domina bastant, la part agressiva més d’un en podria plantejar dubtes, però igualment no deixa de sorprendre que “una noia així” canti “d’aquesta manera”. És políticament incorrecte dir-ho? Potser, però crec que és una cosa que a tothom li passa pel cap quan explora Rolo Tomassi.

Se’ls ha comparat amb The Dillinger Escape Plan, grup que lidera la lliga del mathcore. La comparació és un pèl agosarada. Rolo Tomassi m’atreviria a dir que és l’equip revelació que es classifica per Europa però que ja veurem què fa la temporada que ve. I és que amics, Rolo Tomassi, com ja hem dit anterirorment, crea sensacions contradictòries i, per tant, incertesa.

“No sé si m’agraden o si els odio”. Aquest és un comentari que es pot llegir en alguns dels vídeos de la banda que hi ha YouTube. La resta són tot discrepàncies de si són la repera o tan sols una colla de crios que es pensen que estan inventant la sopa d’all. Els pro Tomassi tenen al seu favor algunes cançons absolutament brutals amb canvis de ritme molt ben trobats i la voluntat d’explorar ritmes poc accessibles. A l’altra banda, els que els detesten, argumenten que el conjunt britànic es perd volent ser el que no pot ser, que la veu d’Spence no arriba al que hauria de ser o que no se’ls pot prendre seriosament perquè les cançons que fan no tenen ni cap ni peus a banda de tindre un directe qüestionable. Podeu estar una bona estona entretinguts llegint com es tiren els plats pel cap els uns i els altres, al més pur estil de quin és el millor doblatge dels Simpsons, si l’espanyol o el latino.

Personalment trobo que Rolo Tomassi tenen la seva gràcia tot i que no puc evitar riure amb  segons quins vídeos seus. Entenc tant als seguidors com als detractors en alguns dels seus raonaments, però aquí el que realment importa és que quan escoltis una cançó seva la gaudeixis plenament. I tenen cançons que ho provoquen. El seu punt fluix, al meu parer, és que un disc se’ls acaba fent llarg. És un d’aquells grups (i n’hi ha uns quants) que no tenen cap obra completament rodona però si agafes un tema d’aquí i un tema d’allí n’acabes traient una recopilació que fa patxoca. Arran d’això he decidit fer una playlist a Grooveshark amb cançons dels seus fins ara dos discos i del vinil de rareses. Així els escolteu, els ovacioneu, els odieu, els balleu i en feu el que vulgueu:

Llista Rolo Tomassi

ACTUALITZACIÓ: han desaparegut de Grooveshark els dos primers LP de Rolo Tomassi, així que la llista ha quedat reduïda a tres cançons.

Foto portada: font · Foto sofà: font · Última foto: Drew Farrel / font

S’escolta a l’illa (III): novembre/desembre 2011

Aquí teniu recopilada la selecció musical feta durant aquests darrers dos mesos a la pàgina de facebook de l’illa dels monstres. També hi ha una llista creada a Grooveshark, però no hi han totes les cançons. Els textos d’aquest post van ser escrits el dia en què es va publicar la cançó a Facebook.

>> De què va això?

>> S’escolta a l’illa (I): juliol/agost 2011

>> S’escolta a l’illa (II): setembre/octubre 2011

█████████████████████████████████████

036 / Berri Txarrak – Albo-Kalteak (2011) / Avui la tria era ben fàcil i quasi obligada. A mitja tarda es publicava aquesta cançó que serveix com a aperitiu del nou disc de Berri Txarrak, Haria. Encara l’estem processant.

037 / La Polla Records – Europa (1992) / Ara que Europa està tan de moda és bon moment per recuperar una cançó d’aquests clàssics del punk. No és ni de bon tros un dels seus temes més coneguts però La Polla tenia molt bona teca amagada entre èxit i èxit. Si hi pareu atenció, la lletra us remetrà a l’actualitat tot i estar escrita fa quasi vint anys. Com sempre passa, no? Al cap i a la fi les coses no canvien tant…

‎038 / Black Sabbath – Sabbath Bloody Sabbath (1973) / Ja és oficial: el 2012 tindrem nou disc i gira mundial de la formació original de Black Sabbath.

‎039 / Animal Collective – In the Flowers (2009) / Avui ens posarem modernos, i és que un dia com el d’avui convida a escoltar una cançó tan bona com aquesta dels ultravenerats Animal Collective. No som grans fans dels de Baltimore però això és un temazo en tota regla.

‎040 / The Doors – People are Strange (1967) / Quan ets estrany ningú no recorda el teu nom.

‎041 / You Slut! – MyBloodyJesusExplorerOnFire (2008) / Un matí qualsevol i sense saber ben bé com, topes amb una banda com els nord-americans You Slut! i t’alegren el dia. Math-rock contundent i directe.

042 / Black Math Horseman – Tyrant (2009) / A la web de Tee-Pee Records parlen d”ambient post-doom’ i ‘alchemic psych-rock’ a l’hora de definir la música dels Black Math Horseman. Naltros ens limitarem a destacar la hipnòtica obscuritat del que de moment és el seu únic disc, Wyllt.

043 / Puscifer – Conditions of My Parole (2011) / Cap persona amb dos dits de front s’esperava res de bo del segon disc de Puscifer després d’un LP de debut tan oblidable com va ser aquell ‘”V” for Vagina’ (2007). Però suposo que mai pots donar res per perdut quan parlem d’un projecte del senyor Maynard J. Keenan (ja sigui vinícola o musical): el segon treball dels nord-americans ha estat una de les sorpreses de l’any. Us deixem amb la cançó que dóna nom al disc interpretada en directe al programa de David Letterman. Així veieu les pintes i el ball del Maynard.

044 / Barricada – La hora del carnaval (versió en viu inclosa al ‘Doble Directo’, 1990) / Enrique Villarreal ‘El Drogas’ va anunciar ahir que deixa Barricada. Des d’aquí un petit homenatge per rememorar les grans nits viscudes gràcies, en gran part, a ell. Bola extra.

045 / Karen O + Trent Reznor + Atticus Ross – Immigrant Song (2011) / D’aquí poc més d’un mes s’estrena l’adaptació que David Fincher ha fet de la primera part de la saga literària Millennium. Els encarregats de la banda sonora tornen a ser Trent Reznor i Atticus Ross, que en el tema que us proposem avui compten amb Karen O per fer aquesta versió del clàssic de Led Zeppelin. Quants noms de pes en tantes poques paraules, no? Aquí teniu el trailer amb una versió més thrash.

046 / Corizonas – The Falcon Sleeps Tonight (2011) / L’híbrid resultant de la fusió de Los Coronas i Arizona Baby ha engendrat una de les sorpreses d’aquest 2011.

047 / Hotel + Miren Iza – Não es tu, Faculdade de Sentir (2010) / La cançó d’avui forma part del disc d’homenatge al cantautor basc Mikel Laboa editat l’any passat sota el nom de ‘Txinaurriak’. La versió que fan Hotel i Miren Iza és la d’un fado que Mikel Laboa va fer a partir d’un poema en portuguès de Joseba Sarrionandia. Aquí teniu la cançó original.

‎048 / The Mothers of Invention – Trouble Every Day (1966) / Avui es compleixen 71 anys del naixement de Frank Zappa. Crec que no és necessari dir res més.

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

En aquest post no hi trobareu els millors dics de l’any perquè els millors discs de l’any no existeixen. M’he limitat a destacar els quatre treballs editats el 2011 que m’han marcat l’any i uns altres que trobo mereixedors de ser mencionats en un post-resum dels últims dotze mesos. Si això serveix perquè algú faci un descobriment musical ja consideraré com a ben aprofitat aquest post. Al cap i a la fi considero que aquesta és -o hauria de ser- la principal funció de les llistes que tan proliferen en blogs i webs des de fa unes setmanes.

Segurament que quan estigui escrivint el post-resum del 2012 -si és que aquest blog arriba a aguantar tant- hauré descobert no menys de cinc discs del 2011 que haurien estat mereixedors d’aparèixer aquí i que avui no ho fan. Des d’ara em disculpo amb ells i amb el meu jo del futur. També podria ser que d’aquí dotze mesos alguns dels treballs que destaco avui no em semblin tan bons i em pregunti en què coi estava pensant. El temps fa la seva feina, així que no us prengueu tot això com un manifest lapidari, sinó com una oportunitat més per fer-vos quatre recomanacions.

Cal puntualitzar que només he tingut en compte àlbums d’estudi amb material nou (res de directes o recopilatoris, per mi competeixen en una altra categoria), ni tampoc faig distinció entre discs nacionals, internacionals o universals. Tots al mateix sac, ja siguin grups de Manchester o de Cornudella de Montsant.

En fi, comencem amb els quatre discs que mereixen ocupar un lloc privilegiat en aquest post i després ja continuarem amb més cabòries:


Berri Txarrak / Haria

[escolta’l]

Molt malament ho haurien de fer Berri Txarrak per no aparèixer en un post d’aquests, no en va són una de les meves predileccions des de fa molts anys. Però és que ho han tornat a fer molt bé. Per enèssima vegada, i encara que soni a tòpic repetitiu poc digne de ser escrit, la banda liderada per Gorka Urbizu ha tornat a reinventar-se superant, a més, els reptes del canvi de bateria i productor. Haria és el disc més heterogeni de la seva discografia, amb els seus altibaixos però amb cançons com Harra, Makuluak o FAQ que tornen a deixar clar que en l’art de combinar duresa i parts melòdiques no hi ha qui els iguali. Ni en sentiment. Ni en…

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Jardín de la Croix / Ocean Cosmonauts

[escolta’l i descarrega’l]

Els madrilenys Jardín de la Croix tenen lloc reservat en aquest post des del mateix dia en què van editar Ocean Cosmonauts, i d’això ja fa més de set mesos. Si us agrada el math-rock instrumental evocador, poderós i amb constants anades i vingudes, heu d’escoltar aquest disc sí o sí. Trobareu més impressions personals sobre aquest LP en aquest article publicat al blog de La Voz Telúrica.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Maybeshewill / I Was Here For A Moment, The I Was Gone

[escolta’l]

Que el post-rock és un mar de monotonia? Segurament. Però a vegades val la pena remar i remar i remar per acabar-te trobant amb grups com els britànics Maybeshewill, que han presentat aquest 2011 el seu tercer treball, I Was Here For A Moment, Then I Was Gone, una illa enmig de l’oceà o un oasi enmig del desert, com preferiu. Un disc ple de post-rock poètic i èpic que consolida el grup com una de les meves predileccions dins el gènere.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Turbowolf / Turbowolf

[escolta’l]

He parlat tants cops de Turbowolf durant el 2011 que al final m’està gafant complexe de mànager. Però és que si hi he tingut una addicció forta els darrers mesos, aquesta porta per nom Turbowolf. Els de Birstol van editar fa poc més d’un mes el seu LP de debut carregat de música explosiva. Sincerament, m’estranya no haver-los vist en cap altra llista-top-rànquing del 2011. Al final creuré que la dèria que tinc amb aquesta gent és purament personal.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

I un cop fets els grans homenatges, parlem d’altres bons discs que han estat publicats durant l’any. Per ordre alfabètic:

…And You Will Know Us by the Trail of Dead / Tao of the Dead

Després d’uns quants anys intentant entrar sense gaire fortuna en l’univers musical dels Trail of Dead, no ha estat fins la publicació de Tao of the Dead que m’han arribat a convèncer, enganxar i transmetre sensacions.

And So I Watch You From Afar / Gangs 

[escolta’l]

Més que pel seu contingut en si, trio el Gangs per haver-me permès descobrir els And So I Watch You From Afar, grup de poderós post-rock que hauria arrodonit del tot l’any 2011 si no haguessin suspès el concert que havien de fer a Barcelona el passat mes de novembre.

Charts and Maps / Dead Horse 

[escolta’l]

Un dels descobriments de l’any ha estat el d’aquest grup nord-americà multietiquetat: experimental, math-rock, post-rock o post-jazz són només algunes de les moltes definicions que han rebut. Per a audiències pacients.

Corizonas / The News Today

[escolta’l]

No sóc un gran seguidor d’Arizona Baby ni de Los Coronas, però el resultat discogràfic de la fusió de les dos bandes m’ha sorprès prou gratament com per considerar The News Today un dels discs destacats de l’any. Rock amb molta essència americana.

Dananananaykroyd / There is a Way

[escolta’l]

Potser d’aquí uns mesos ja ni me’n recordaré d’aquest grup de nom pertorbador, però There is a Way ha sonat tants cops en els diferents reproductors de música de què disposo que és de justícia considerar-lo un dels discs de l’any. Addicció.

Guadalupe Plata / Guadalupe Plata

[escolta’l i descarrega’l]

Blues brut, pantanós i amb aire punk. Emilio R. Cascajosa en fa la següent definició en un text extret del bandcamp del grup: Perico no posee una voz increíble, ni tampoco compone de maravilla. Jimena golpe raro, como del revés. Y Paco Luis Marto toca el bajo con un palo y un barreño de los de drenar la sangre en las matanzas. No es nada fashionable. ¿Cómo se explica entonces el interés generado por el trío andaluz?


Lüger / Concrete Light

[escolta’l]

El segon disc de Lüger no em va entrar a la primera ni a al segona. Després d’un primer disc homònim que m’havia agradat molt, aquest successor em va semblar més aviat ensopit. Sort que el temps ho cura tot i més encara un bon directe que et faci redescobrir cançons i obrir els ulls. I mireu-lo ara, entre la crème de la crème del 2011.

Puscifer / Conditions of My Parole

[escolta’l]

La gran sorpresa del 2011. Qui hauria dit que aquell projecte que va començar amb un nefast primer disc titulat “V” is for Vagina acabaria oferint-nos un notable segon capítol com és Conditions of My Parole? Suposo que mai es pot subestimar Maynard James Keenan.

The Black Keys / El Camino

[escolta’l]

El disc omnipresent en totes les llistes hagudes i per haver. I això que no porta ni un mes oficialment al mercat. Una col·lecció de grans cançons encapçalades per hits com Lonely Boy, probablement la cançó més enganxosa de l’any.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

També mereixen menció altres discs com per exemple el nou treball de LisaböAnimalia Lotsatuen Putzua [escolta’l], que ves a saber si amb més temps hagués aparegut en un lloc més destacat; El primer disc dels mallorquins Gran Amant [escolta’l] o l’últim de Kasabian, Velociraptor! [escolta’l], que tot i tenir grans cançons s’acaba cremant massa ràpid. En el terreny més ballable cal destacar un dels discs de l’estiu, el nou de Los Tiki Phantoms, Mueven el esqueleto [escolta’l]; el segon LP de Los Teleplásticos, …Cataplasma!!! [escolta’l i descarrega’l], i, en un terreny més brut, el Not Yet [escolta’l] dels Monotonix, que per desgràcia es van separar al cap de poc de treure’l.

Eric Fuentes va fer que m’agradés momentàniament un gènere que m’acostuma a dir ben poca cosa amb Eric Fuentes & El Mal [escolta’l]; Mazoni no em va desagradar gens amb el tranquil Fins que la mort ens separi [escolta’l], i The Last 3 Lines han firmat un segon LP destacable amb Visions from Oniria [escolta’l]. Una altra cosa bona de l’any han estat les propostes que han anat arribant al correu de l’illa dels monstres (gràcies a tothom!), entre les que destaco Spit of a Star [escolta’l] dels Unborn.

Però no tot han estat alegries. Com ja vaig comentar anteriorment, Radiohead m’han decebut. The King of Limbs no és un desastre però tampoc és del nivell que s’espera d’uns monstres com els britànics, capaços de fer el que han fet durant la seva carrera. Ara, que per decepció l’últim treball de Lagartija Nick, Zona de conflicto. Sempre espero amb ganes nou material d’un grup totalment infravalorat i amb vocació innovadora, però aquest cop no han aconseguit despertar-me cap tipus de motivació.

I ja per acabar, aquest 2011 he confirmat que els grups que en teoria m’haurien d’agradar i no em diuen res segueixen sense despertar-me interès. Començant per Mastodon, que amb els avanços del seu últim disc, The Hunter, m’havien omplert d’esperança però que un cop amb tot el disc escoltat segueixo pensant que no estan fets per mi. Dream Theater, Opeth, Mogwai, Explosions in the Sky i Battles són altres grups que seguiran pertanyent a aquest peculiar cercle personal tot i haver tret disc enguany i haver convençut a crítica i públic en la majoria de casos. Què hi farem.

Us deixo amb una llista a Grooveshark amb una selecció de cançons (no totes les que he volgut perquè n’hi ha que no es troben a GS) dels discs referenciats avui i algun que altre tema extra. Com a premi per als que heu arribat fins aquí, que teniu molt mèrit:

Llista a Grooveshark

Ui sí, el 2011

L’any que ve més. Demà més.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)


Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Acabem els posts dels nostres Monstres convidats en honor al 2011 amb el repàs musical que ens fa Marto.

Fa una setmana em va arribar el mail d’en Vicenç reclamant el que ‘els blogs solen fer per aquestes dates’, recordar l’exercici musical de l’any amb més o menys fortuna. Normalment es fa un treball mental d’ordenació purament subjectiva, altres segueixen complicats algorismes, però sobretot en blocs de molta afluència de visitants, dóna la sensació després d’infumables llistes de fins 200 discos, que potser no són tant subjectives en el sentit més personal de la paraula, i que la postura o la caixa impera fins i tot en aquest tipus de tries molts cops intranscendents.
El perquè de tot això? Bé, tenint en compte que he incorporat durant el 2011 uns 1800 àlbums nous, aquest any he agafat el compte de last.fm ( http://www.lastfm.es/user/maRtO_ ), amb el que porto 5 anys treballant i on comptabilitzo cada escolta que faig, i he estat totalment fidel a la pestanya dels 12 últims mesos per adonar-me del què he escoltat més cops, el que diuen alguns anglòfons, en ‘heavy rotation’. A partir d’aquí, deixo el que ha estat per mi el més destacat del 2011. No se m’acut manera millor de fer-ho.
Primer de tot, mencionar les gratificants sorpreses del Gloss Drop de Battles i del Hardcore Will Never Die, But You Will de Mogwai, que han fet un treball de reinvenció sense perdre els matisos que els fan reconeixibles. Els primers, perquè partien sense el carismàtic Tyondai Braxton, i han sabut recórrer a altres elements per construir un disc molt muscular, i a la vegada meticulós. Futura és imprescindible. I per altra banda, el salt del post al math de Mogwai, sonant quasi a uns Holy Fuck enormes en alguns moments, que em sembla des de l’inici una molt bona idea per no quedar estancats dins el cercle dels post-rockers més puretes. Voldria incloure a Radiohead dins aquest recompte, però amb matisos. The King Of Limbs hauria estat realment un gran disc si l’haguéssen editat amb The Butcher, Supercollider, The Daily Mail i Staircase, quatre temes que estan dins el Live From The Basement, i que increïblement van ser descartats.




Els dos noms que han fet el gran salt han estat, per una banda, James Blake, que ha sabut transformar el que algú ha anomenat post-dubstep (i crec que amb molt poc encert) amb el seu Prophet i una lectura molt particular i distintiva de la música electrònica, el soul i el pop. I el premi ‘The National’ d’aquest any se l’endú Bon Iver, qui segurament farà cap al Primavera Sound gràcies als modernos que se l’han fet seu sense, ni tan sols, explorar el més que memorable treball anterior, ideal diumenges tarda. Bé, els dos discos m’han enganxant durant mesos. El que no ho ha aconseguit, per contra, és el de M83, em continuo quedant amb material anterior.

Reconec que, aquest any, he tingut una debilitat especial pel hiphop experimental i derivats, un estil que em fascina cada cop més i que és un cul-de-sac on hi cap tot: saxos, samples, sintes, loops, free jazz, IDM, pop dels 80, experiments amb arpegiadors i infinitat de recursos. A recordar d’aquest any prolífic: el Grimm Reality de Dimlite, l’Ardour i el Collections 01 de Teebs, tot l’editat per Groundislava, Jonwayne, oddlogic, Shigeto i el jazzístic The Golden Age of Apocalypse de Thundercat. Si agafem l’electrònica en un sentit una mica més estricte -encara que la línia cada cop es difumina més amb tota la gent del paràgraf anterior, benvingut el dia que algú va decidir que la orgànica també era vàlida per l’electrònica-, m’he posat a l’iTunes i l’mp3 els discos de Modeselektor, la reinvenció d’Apparat (compte aquí!), Plaid, Hyetal i el tall de material que ha anat editant Nicolas Jaar.  Menció especial per Redinho, un ‘retaco’ de la Numbers que apunta moltes maneres.

Tanco aquest exercici una mica onanista fent el ‘reintegro’, discos que mereixen menció i que em costa una mica més encaixar dins aquests panorames. Em refereixo al debut de Jamie Woon, veu privilegiada; el nou treball dels suecs Rubik, als que vaig poder veure a l’Apolo no fa molt i al material de l’angelí Baths, que fa un mix de ‘todo lo anterior’ i que acaba sent addictiu.

Marto

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Marto

altres articles de la secció Monstres convidats