Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

En aquest post no hi trobareu els millors dics de l’any perquè els millors discs de l’any no existeixen. M’he limitat a destacar els quatre treballs editats el 2011 que m’han marcat l’any i uns altres que trobo mereixedors de ser mencionats en un post-resum dels últims dotze mesos. Si això serveix perquè algú faci un descobriment musical ja consideraré com a ben aprofitat aquest post. Al cap i a la fi considero que aquesta és -o hauria de ser- la principal funció de les llistes que tan proliferen en blogs i webs des de fa unes setmanes.

Segurament que quan estigui escrivint el post-resum del 2012 -si és que aquest blog arriba a aguantar tant- hauré descobert no menys de cinc discs del 2011 que haurien estat mereixedors d’aparèixer aquí i que avui no ho fan. Des d’ara em disculpo amb ells i amb el meu jo del futur. També podria ser que d’aquí dotze mesos alguns dels treballs que destaco avui no em semblin tan bons i em pregunti en què coi estava pensant. El temps fa la seva feina, així que no us prengueu tot això com un manifest lapidari, sinó com una oportunitat més per fer-vos quatre recomanacions.

Cal puntualitzar que només he tingut en compte àlbums d’estudi amb material nou (res de directes o recopilatoris, per mi competeixen en una altra categoria), ni tampoc faig distinció entre discs nacionals, internacionals o universals. Tots al mateix sac, ja siguin grups de Manchester o de Cornudella de Montsant.

En fi, comencem amb els quatre discs que mereixen ocupar un lloc privilegiat en aquest post i després ja continuarem amb més cabòries:


Berri Txarrak / Haria

[escolta’l]

Molt malament ho haurien de fer Berri Txarrak per no aparèixer en un post d’aquests, no en va són una de les meves predileccions des de fa molts anys. Però és que ho han tornat a fer molt bé. Per enèssima vegada, i encara que soni a tòpic repetitiu poc digne de ser escrit, la banda liderada per Gorka Urbizu ha tornat a reinventar-se superant, a més, els reptes del canvi de bateria i productor. Haria és el disc més heterogeni de la seva discografia, amb els seus altibaixos però amb cançons com Harra, Makuluak o FAQ que tornen a deixar clar que en l’art de combinar duresa i parts melòdiques no hi ha qui els iguali. Ni en sentiment. Ni en…

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Jardín de la Croix / Ocean Cosmonauts

[escolta’l i descarrega’l]

Els madrilenys Jardín de la Croix tenen lloc reservat en aquest post des del mateix dia en què van editar Ocean Cosmonauts, i d’això ja fa més de set mesos. Si us agrada el math-rock instrumental evocador, poderós i amb constants anades i vingudes, heu d’escoltar aquest disc sí o sí. Trobareu més impressions personals sobre aquest LP en aquest article publicat al blog de La Voz Telúrica.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Maybeshewill / I Was Here For A Moment, The I Was Gone

[escolta’l]

Que el post-rock és un mar de monotonia? Segurament. Però a vegades val la pena remar i remar i remar per acabar-te trobant amb grups com els britànics Maybeshewill, que han presentat aquest 2011 el seu tercer treball, I Was Here For A Moment, Then I Was Gone, una illa enmig de l’oceà o un oasi enmig del desert, com preferiu. Un disc ple de post-rock poètic i èpic que consolida el grup com una de les meves predileccions dins el gènere.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Turbowolf / Turbowolf

[escolta’l]

He parlat tants cops de Turbowolf durant el 2011 que al final m’està gafant complexe de mànager. Però és que si hi he tingut una addicció forta els darrers mesos, aquesta porta per nom Turbowolf. Els de Birstol van editar fa poc més d’un mes el seu LP de debut carregat de música explosiva. Sincerament, m’estranya no haver-los vist en cap altra llista-top-rànquing del 2011. Al final creuré que la dèria que tinc amb aquesta gent és purament personal.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

I un cop fets els grans homenatges, parlem d’altres bons discs que han estat publicats durant l’any. Per ordre alfabètic:

…And You Will Know Us by the Trail of Dead / Tao of the Dead

Després d’uns quants anys intentant entrar sense gaire fortuna en l’univers musical dels Trail of Dead, no ha estat fins la publicació de Tao of the Dead que m’han arribat a convèncer, enganxar i transmetre sensacions.

And So I Watch You From Afar / Gangs 

[escolta’l]

Més que pel seu contingut en si, trio el Gangs per haver-me permès descobrir els And So I Watch You From Afar, grup de poderós post-rock que hauria arrodonit del tot l’any 2011 si no haguessin suspès el concert que havien de fer a Barcelona el passat mes de novembre.

Charts and Maps / Dead Horse 

[escolta’l]

Un dels descobriments de l’any ha estat el d’aquest grup nord-americà multietiquetat: experimental, math-rock, post-rock o post-jazz són només algunes de les moltes definicions que han rebut. Per a audiències pacients.

Corizonas / The News Today

[escolta’l]

No sóc un gran seguidor d’Arizona Baby ni de Los Coronas, però el resultat discogràfic de la fusió de les dos bandes m’ha sorprès prou gratament com per considerar The News Today un dels discs destacats de l’any. Rock amb molta essència americana.

Dananananaykroyd / There is a Way

[escolta’l]

Potser d’aquí uns mesos ja ni me’n recordaré d’aquest grup de nom pertorbador, però There is a Way ha sonat tants cops en els diferents reproductors de música de què disposo que és de justícia considerar-lo un dels discs de l’any. Addicció.

Guadalupe Plata / Guadalupe Plata

[escolta’l i descarrega’l]

Blues brut, pantanós i amb aire punk. Emilio R. Cascajosa en fa la següent definició en un text extret del bandcamp del grup: Perico no posee una voz increíble, ni tampoco compone de maravilla. Jimena golpe raro, como del revés. Y Paco Luis Marto toca el bajo con un palo y un barreño de los de drenar la sangre en las matanzas. No es nada fashionable. ¿Cómo se explica entonces el interés generado por el trío andaluz?


Lüger / Concrete Light

[escolta’l]

El segon disc de Lüger no em va entrar a la primera ni a al segona. Després d’un primer disc homònim que m’havia agradat molt, aquest successor em va semblar més aviat ensopit. Sort que el temps ho cura tot i més encara un bon directe que et faci redescobrir cançons i obrir els ulls. I mireu-lo ara, entre la crème de la crème del 2011.

Puscifer / Conditions of My Parole

[escolta’l]

La gran sorpresa del 2011. Qui hauria dit que aquell projecte que va començar amb un nefast primer disc titulat “V” is for Vagina acabaria oferint-nos un notable segon capítol com és Conditions of My Parole? Suposo que mai es pot subestimar Maynard James Keenan.

The Black Keys / El Camino

[escolta’l]

El disc omnipresent en totes les llistes hagudes i per haver. I això que no porta ni un mes oficialment al mercat. Una col·lecció de grans cançons encapçalades per hits com Lonely Boy, probablement la cançó més enganxosa de l’any.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

També mereixen menció altres discs com per exemple el nou treball de LisaböAnimalia Lotsatuen Putzua [escolta’l], que ves a saber si amb més temps hagués aparegut en un lloc més destacat; El primer disc dels mallorquins Gran Amant [escolta’l] o l’últim de Kasabian, Velociraptor! [escolta’l], que tot i tenir grans cançons s’acaba cremant massa ràpid. En el terreny més ballable cal destacar un dels discs de l’estiu, el nou de Los Tiki Phantoms, Mueven el esqueleto [escolta’l]; el segon LP de Los Teleplásticos, …Cataplasma!!! [escolta’l i descarrega’l], i, en un terreny més brut, el Not Yet [escolta’l] dels Monotonix, que per desgràcia es van separar al cap de poc de treure’l.

Eric Fuentes va fer que m’agradés momentàniament un gènere que m’acostuma a dir ben poca cosa amb Eric Fuentes & El Mal [escolta’l]; Mazoni no em va desagradar gens amb el tranquil Fins que la mort ens separi [escolta’l], i The Last 3 Lines han firmat un segon LP destacable amb Visions from Oniria [escolta’l]. Una altra cosa bona de l’any han estat les propostes que han anat arribant al correu de l’illa dels monstres (gràcies a tothom!), entre les que destaco Spit of a Star [escolta’l] dels Unborn.

Però no tot han estat alegries. Com ja vaig comentar anteriorment, Radiohead m’han decebut. The King of Limbs no és un desastre però tampoc és del nivell que s’espera d’uns monstres com els britànics, capaços de fer el que han fet durant la seva carrera. Ara, que per decepció l’últim treball de Lagartija Nick, Zona de conflicto. Sempre espero amb ganes nou material d’un grup totalment infravalorat i amb vocació innovadora, però aquest cop no han aconseguit despertar-me cap tipus de motivació.

I ja per acabar, aquest 2011 he confirmat que els grups que en teoria m’haurien d’agradar i no em diuen res segueixen sense despertar-me interès. Començant per Mastodon, que amb els avanços del seu últim disc, The Hunter, m’havien omplert d’esperança però que un cop amb tot el disc escoltat segueixo pensant que no estan fets per mi. Dream Theater, Opeth, Mogwai, Explosions in the Sky i Battles són altres grups que seguiran pertanyent a aquest peculiar cercle personal tot i haver tret disc enguany i haver convençut a crítica i públic en la majoria de casos. Què hi farem.

Us deixo amb una llista a Grooveshark amb una selecció de cançons (no totes les que he volgut perquè n’hi ha que no es troben a GS) dels discs referenciats avui i algun que altre tema extra. Com a premi per als que heu arribat fins aquí, que teniu molt mèrit:

Llista a Grooveshark

Ui sí, el 2011

L’any que ve més. Demà més.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)


The Last 3 Lines / Visions from Oniria (2011)

Abans de res, mireu-vos aquesta portada durant mig minut i després continuem parlant:

The Last 3 Lines / Visions from Oniria (2011)

Les sensacions que us hagi pogut transmetre aquesta portada segurament coincidiran amb les que tindreu quan escolteu el nou treball dels catalans The Last 3 Lines. Visions from Oniria és un disc capicua, d’anada i tornada. Acaba on comença, però entremig hi experimentem un viatge interplanetari (inclús interestel·lar posats a imaginar) ple de nebuloses, cinturons d’asteroides i planetes inexplorats.

El primer minut del disc correspon a Introlude, una fantàstica introducció que comença sent acústica però a la que se li acaben sumant electricitat i psicodèlia en la millor de les combinacions. Un minut i ens enlairem cap a l’espai. Durant el viatge d’anada sona pel fil musical del nostre imaginari mitjà de transport Your Bruising Charm, amb fusta de hit instantani, i Visions from Oniria, cançó que a banda de batejar tot aquest viatge ens anuncia que hem arribat a la zona de destí i que a partir d’ara toca contemplar el paisatge i experimentar sensacions.

Els nois de The Last 3 Lines ja han demostrat que piloten amb destresa la nau, ara toca veure com es defensen en estàtic. Dels temes directes al moll de l’os passem a la pausa i a la contenció. El nucli central del disc la formen cançons menys immediates, més denses i en les que és més difícil entrar-hi. És possible fins i tot que es produeixi una desconnexió dels viatgers menys entrenats. Personalment encara estic batallant per acabar de descobrir tot el que amaga aquest bloc de cinc cançons que en certa manera em tenen intrigat. En total, vint minuts d’ingravitació fins que Absinthe Minded, un altre tall on l’acústica i el sintetitzador són protagonistes, ens anuncia el següent canvi de fase.

  

És moment de tornar, però a diferència del que passa sovint amb els viatges, això és una bona notícia. No en va, ens tornem a trobar amb peces que atrapen a la primera tal i com passava en el viatge d’anada. Bon exemple d’això és Paradigm of Fools, on la maquinària de la banda torna a funcionar a ple rendiment des del primer segon. Ageless és el pont necessari per afrontar un aterratge que pren forma amb Revelation, una cançó que realment en són dos, ja que al final de la pista hi trobem una petita joia acústica, Insomnia, evocadora d’imatges ja terrestres que tanca aquest cercle que és Visions from Oniria.

Vist tot això, quasi podríem parlar d’un disc sonorament conceptual. Desconec si el grup l’ha concebut com a tal, però el que sí és cert és que d’aquest treball de The Last 3 Lines se’n desprèn solidesa en quant a la seva estructura (no és una simple col·lecció de cançons) i també una voluntat d’aprofundir en les possibilitats d’un so psicodèlic que fa que aquell prometedor i enganxós disc de debut, You are a deep forest (2008), i l’EP Crows (2009) comencin a quedar lluny.

Podeu escoltar, descarregar i comprar el disc des d’aquestes direccions:

>> bandcamp

>> descàrrega directa i oficial

>> pàgina web de la discogràfica Aloud Music

Trobareu el grup a facebook / twitter

Per cert, si els voleu veure en directe, apunteu:

20 gener 12 / Barcelona – Razzmatazz Clubs

21 gener 12 / Tarragona – Sala Zero

Foto de portada: Pablo Diez

Turbowolf / Turbowolf (2011)

Després d’un avanç-bomba en forma de videoclip vinatge, tastar un EP explosiu, escoltar un medley del disc i enganxar-nos amb un segon avanç un pèl més psicodèlic, els Turbowolf van penjar divendres el seu disc de debut sencer a Soundcloud perquè el puguem escoltar lliurement fins el dia 11 (quan surt a la venda) i per saciar les ganes que teníem d’escoltar més material seu i resoldre el dubte de si realment el disc estaria a l’altura de les (enormes) expectatives que ens estàvem creant.

Turbowolf / Turbowolf (2011)

I hem de dir que sí, que les expectatives queden més que satisfetes, encara que bona part dels talls no ens vénen de nou: hi han els dos avanços i tres temes de l’EP. I si tenim en compte que hi han dos pistes que són més aviat de transició, ens queden 7 6 cançons per estrenar (incloent una Introduction que entra més en la categoria de cançó que d’introducció).

Turbowolf  és un d’aquells discs per escoltar exprimint fins l’últim dels watts dels altaveus. Podríem començar a escriure definicions de la seva música: que si rock dur, que si fregant el hardcore, que si tocs metàl·lics, que si tocs piscodèlics, que si a estones ballable,… però n’hi ha prou amb els primers 7 minuts (és a dir, les 3 primeres cançons) per veure a quin joc juguen aquests quatre de Bristol i deixar de banda les paraules. Sense pretendre descobrir la sopa d’all en cap moment, han trobat una fórmula sonora que funciona en cada minut de la seva música. Directa i sense fissures. És pràcticament impossible acabar el disc i no voler-lo posar en repetició contínua. Clar que sempre hi ha el perill de cremar-lo en quatre dies. Però quan es té una cosa tan addictiva a les mans, qui pensa més enllà del present?

En definitiva, que Turbowolf (ja ens referim al disc o al grup) és una de les grans sorpreses d’aquest 2011, però més gran seria si no aconseguissin un rebombori mediàtic considerable (i sempre relatiu tenint en compte el món per on es mouen). Ens estranyaria molt que un disc tan explosiu i rodó com aquest passés desapercebut. Amb el temps ho sabrem, però de moment a l’illa li donarem un lloc d’honor a les llistes finals d’any.

Si cliqueu al següent enllaç podreu escoltar el disc (recordeu: fins el dia 11.11.11). Compte que enganxa:

Escolta Turbowolf / Turbowolf  (Soundcloud)

I si us fascina tant que voleu comprar-lo, podeu fer-ho des de la pàgina de la seva discogràfica, Hassle Records.

Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Marto reivindica la figura del músic finlandès Pekka Pohjola amb aquesta nova aportació a la secció de Monstres convidats.

Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Harakka Bialoipokku és un album pràcticament únic i senzillament genial en molts aspectes. Cada cop que l’escolto, tinc la sensació de tenir una petita joia que ben poca gent coneix. És un dels treballs de Pekka Pohjola, un baixista prou desmarcat dels seus coetanis, tant pel seu estil d’execució de l’instrument, com del propi material que sortia de la seva ment. Per situar-nos, parlo d’un treball que surt de la escena finlandesa l’any 1974, i que es mou en una línia molt difusa entre el jazz més matemàtic i el rock progressiu menys melòdic. Aquest és el gran tret distintiu, un bon grapat d’influències interpretades d’una manera molt personal.

Alku i Ensimmäinen Aamu obren i són grans exemples de l’estil compositiu de Pohjola: circular, però no com se sol entendre quan parlem de jazz, sinó que amb grans frases melòdiques i harmòniques, que tenen un so ben peculiar, de marcat caràcter nòrdic, d’una duresa que al principi la fa un pèl complicada però que acaba sent addictiva. Certament, el que acaba marcant més és aquesta sonoritat aparentment dissonant en un principi, però que contextualitzada funciona molt bé. Una altra manera de concebre els temes que el diferencia del jazz, principalment, sol ser en l’estructura dels temes, amb les parts ben definides i tancades, més propi de les estructures del rock, per fer-ho encabir en algun sac.

Huono Sää/Se Tanssi és potser el tema més complicat, que camina sobre un pedal de baix fins ben passat el minut 4. S’aprecia ben bé, per això, el treball amb els vents, un altre dels recursos que sol ser comú en molts treballs d’aquesta època del compositor. Uns vents, que per cert, també són difícils d’etiquetar, entre les línies més simfòniques i jazzístiques i les idees més properes a la música bàltica i escandinava.

Però per mi, potser el moment més brillant del disc és Hereilläkin Uni Jatkuu. Té un riff de piano espectacular com pocs, àgil i trencat. I no es trenca el tema per cap lloc, amb els vents a contratemps, i fins i tot, amb una espècie de flanger dins la mescla final del tema en una part central, prou freak per la època, i més propi de la psicodèlia.

La sensació final que t’endús durant les primeres escoltes sol ser d’estar escoltant material prou marcià, i més si el contextualitzem, ja que és difícil aproximar-lo a cap dels grans moviments musicals dels 70. Ara, sol ser molt agraït i sol reclamar més escoltes, que a cada passada van mostrant nous detalls. Actualment, no es pot escoltar a Spotify, tot i que en altres moments, sí. Deixo l’enllaç per si el tornen a activar en un futur: enllaç a Spotify.

Recomanadíssim també l’àlbum Keesojen Lehto, on hi col.labora Mike Oldfield. Pekka Pohjola ens va deixar, malauradament, l’any 2008.

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

Música en pot petit (I)

El món de la música està fent-se seu aquella trillada expressió que atorga doble valor a les coses bones si aquestes són breus. Ja sigui per seguir aquesta filosofia, per temes creatius, limitacions econòmiques o adaptabilitat a internet, cada cop és més habitual que els grups treguin EPs per donar-se a conèixer o com a aperitiu d’un nou treball de llarga durada. El format EP (poques cançons i uns 20 minuts de durada) també és ideal per aprofitar la brutal revifada que ha experimentat el vinil. De fet, no és estrany trobar-se amb EPs que només existeixen en vinil i en format digital. Mort als discos de 57 minuts en suport òptic?

Des del punt de vista de l’oient, l’EP també és un format agraït. Saps que difícilment hi haurà aquell insípid material encabit amb calçador que acaba per desmerèixer les cançons més bones del disc. A més, és habitual que els grups els pengin a internet per (atenció  que ve una expressió que a alguns els farà sagnar les orelles) descarregar gratuïtament, així que més ja no es pot demanar. Punts negatius? Corren el risc de quedar oblidats en pro dels LP a mesura que la discografia del grup va engreixant-se. Ah, i que sovint et deixen amb ganes de més.

Avui us recomanem 4 EP editats durant el darrer any. Alguns són treballs de debut, d’altres de consolidació. Tots els podeu escoltar gratuïtament i, evidentment, tots són altament recomanables. Música concentrada en petites dosis.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Turbowolf

The Big Cut (2010)

Comencem amb l’últim descobriment que hem fet a l’illa dels monstres. Tenen un disc de llarga durada a punt de sortir (han escollit la cridanera data de l’11-11-11 per traure’l) però l’any passat ja van començar a marcar terreny amb aquest EP ple de potència sonora. Els de Bristol no tenen encara una entrada a Wikipedia però apunten a l’èxit amb una fórmula que enganxa i fa bellugar a parts iguals. Escolteu Ancient Snake i us asseguro que en voldreu més. Cal dir que en el seu dia van permetre baixar-se gratis The Big Cut, però el link ja està més que caducat. De totes formes, no us serà difícil trobar-lo en alguna pàgina d’internet o a Grooveshark.

> escolta el disc a Grooveshark

> myspace de Turbowolf

> facebook de Turbowolf

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Trono de sangre

Deus Ex Machina (2011)

Mugre? Zapatilla?* Sembla que Trono de Sangre, com tants altres grups, defugen la responsabilitat d’adjudicar-se una etiqueta. Podríem encasellar-los dins del hardcore. O potser del hardcore amb tocs de post-hardcore. O una estona de cada cosa. O les dos a la vegada. Sigui com sigui, aquest EP de debut és tan curt com intens i ben treballat. I prou brutal. Dotze minuts que asseguren la segona escolta si us agrada el gènere. Us podeu baixar Deus Ex Machina de manera totalment lliure i gratuïta des del bandcamp del segell Caleiah Records, on també podreu comprar-lo en vinil.

> escolta el disc a Grooveshark

> myspace de Trono de Sangre

> bandcamp de Trono de Sangre (on també podeu escoltar i descarregar l’EP)

> facebook de Trono de Sangre

*així es defineixen a myspace i facebook

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Antigua & Barbuda

Círculo de amigos (2010)

Seguim amb el segell Caleiah Records, que aposta fort per la difusió lliure de la música dels grups que acull. En aquest cas parlem d’un grup, Antigua & Barbuda, que no són uns nouvinguts ni en el camp de la música ni en el dels EP, ja que al seu bancamp en podem trobar fins a tres, a banda d’un split i un llarga durada. Círculo de amigos és per mi la seva obra més interessant. Amb dos cançons deixen clara la seva inquietant proposta liderada per una veu capaç de sembrar la discòrdia entre defensors i detractors i una música lluny d’estructures previsibles. Menció especial mereix l’artwork de l’EP, fet en 3D anaglyph. Podeu baixar-vos i comprar Círculo de Amigos al bandcamp de Caleiah.

> escolta el disc a Grooveshark

> myspace d’Antigua & Barbuda

> bandcamp d’Antigua & Barbuda (des d’on podeu escoltar uns quants discos)

> facebook d’Antigua & Barbuda

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Two Dead Cats

Gatículo indeterminado (2010)

Encara que no estigui considerat explícitament com un EP, el darrer treball dels gironins Two Dead Cats té només 6 cançons i no arriba als 19 minuts de durada, així que també el posem al sac. Fins ara hem escoltat tres discos més o menys sorollosos i més o menys atabaladors. Gatículo indeterminado és una proposta més suau però també amb els seus tocs de ràbia ben mesurada. Després de les bones sensacions de La curisoidad mató al gato [escolta’l a Grooveshark], el nou treball suposa la confirmació d’un grup amb molta personalitat sonora i liderat per una veu femenina que sap moure’s amb solvència pels diferents contexts sonors de la banda. Cançons com Actor secundario exemplifiquen a la perfecció aquesta propietat tan felina de poder ser manyac i esquerp a la vegada. Us podeu baixar el disc (i també comprar-lo, clar) a la pàgina de la discogràfica Aloud Music [enllaç directe de descàrrega].

> web de Two Dead Cats

> myspace de Two Dead Cats

> facebook de Two Dead Cats

The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

No estic massa segur de com ha arribat aquest material a les meues mans, però ha estat una grata alegria. Just quan estava picant una ressenya de Mogwai per aquesta mateixa secció, m’he trobat amb aquest discàs fent salts per “Artistas Relacionados” de l’Spotify -espero que no el facin de pagament “total” en un futur pròxim-. M’he topat amb un mix d’idees molt suculentes i interessants, que moltes les he detectat en discos posteriors a aquest Hello, Avalanche. Sembla com si cap aquest treball hagin mirat Fang Island, Holy Fuck, Royal Bangs o Late Of The Pier, i que ells hagin observat Penguin Café Orchestra o Philip Glass en certs moments. El disc que ens ocupa avui és de fa 4 anys, i en els temps que vivim és una eternitat.

No s’hauria de fer massa cas al que diu Last.FM sobre aquesta gent, i menys mirar els “Artistas Similares”. Crec que cap dels que citen sona prou paregut a aquesta gent, per formar una primera idea del so. Com sí que sonen és a valentia, tocant pals que van del pop 8bit, al post-rock i a la electrònica. Aquest llarg, a més, és pràcticament instrumental. Música bastant meditada i, al meu parer, canviant de tema a tema i amb experiment aquí i allà, cosa que fa el disc francament interessant.

L’inici és prometedor. Un tema a mode d’intro com un background d’una peli de dibuixos animats centreeuropeus dóna pas a Truck: 8 bits i bateria accelerada a mig camí entre la BSO d’un beat’em-up i un de carreres, però amb regust rock. I això només el principi, perquè a Bees Bein’ Strugglin’, An Evening With Rthrtha o Upmann es compliquen una mica més la vida i beuen del math i post-rock dels God Is An Astronaut o els actuals Mogwai, però sense perdre una espècie de fil conductor entre línies que compacta el disc: un so menys perfecte, menys precís que el que executen les bandes d’aquest pal.

Llavors una de les sorpreses, Mmaj. Un tema sintètic amb formes d’ona bàsiques i bateries 808 saturades que fa les funcions d’interludi del disc, i que enllaça amb I Saw The Bright Shinies, amb unes veus de theremin que són de les meues debilitats, molt 70s, i que s’emparellen molt bé amb els ritmes sintètics. Fem un altre salt d’estil per anar a Ghost Moves, que torna a recuperar aquest esperit Fang Island, amb frasejos de sinte i guitarra no massa complexos, i que permeten fer anar el tema per bases molt àgils.

El final del disc segueix amb aquesta part més programada de la bateria, amb una Loud Murmuring, que com quasi tots els temes d’aquest disc més progressius funciona sobre una curva ascendent més pròpia del post-rock, però sense girar sobre la mateixa roda tendint a infinit. I tanca Queen, l’únic tema cantat que no desentona en la línia de Hello, Avalanche, però que sembla l’extra o la raresa que sol ser, de vegades, l’última pista.

Amb tot, és un bon precedent a tenir en compte i no es pot oblidar que aquesta gent tenen un parell de treballs més de llarga durada que també s’ho valen.

> escolta el disc a Spotify

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

Jardín de la Croix / Pomeroy (2008)

Si aquest dissabte (9 d’abril de 2011) ets a Barcelona o tens la possibilitat d’anar-hi i t’acostumen a agradar els grups que recomanem a l’illa dels monstres, hauries de considerar molt seriosament l’opció de fer acte de presència al concert de Jardín de la Croix a la sala Moog. Els motius els trobareu escoltant el disc que us recomanem avui:

 

Jardín de la Croix / Pomeroy (2008)

Sabeu aquella sensació de portar hores escoltant un mateix tipus de música de diferents grups que no coneixes i de sobte salta aquella cançó, aquell disc, que et desperta de la letargia emocional i et fa mirar la informació de l’arxiu per esbrinar i memoritzar el nom del grup? Aquella pista en què detectes alguna cosa diferent, a vegades per algun ritme o melodia fora del que és normal, i altres vegades per algun sentiment poc explicable. Amb Jardín de la Croix passa això.

D’entre tot l’ampli espectre de grups instrumentals que experimenten amb les possibilitats del rock, aquest quartet de Madrid és un dels que tenen millor pinta. I això ho podem afirmar sense cap tipus de dubte quan només porten un disc editat, Pomeroy (2008), que us podeu descarregar de forma lliure i gratuïta des del seu myspace (amb tot això que us hem dit ja hauríeu d’estar buscant l’enllaç, però per si us fa mandra, aquí teniu el link directe per iniciar la descàrrega).

Segons Pomeroy, els Jardín de la Croix són amants de fer cançons llargues. L’album només té 6 talls, però superen àmpliament els 40 minuts de durada. Però tranquil·litat entre els que us fan mandra els temes de més de quatre minuts. Aquí hi ha poca palla, tot és digerible i agradable al gust. Cada cançó és com un passeig (pel jardí de la creu anava a dir, però deixem les bromes fàcils), com un moment d’intimitat entre un mateix i la cançó que està sonant. Destacaria així sense pensar-m’ho Boston Steamer o Suomi, però cada cançó té el seu moment i els seus moments.

Ja em queden pocs arguments per animar-vos a escoltar la música de Jardín de la Croix. Potser en tindré més quan hagin publicat el seu imminent segon disc, Ocean Cosmonauts, disponible a molt tardar el pròxim mes de maig. Atents estarem. Teniu més informació al facebook del grup.

 

Fantômas / Suspended Animation (2005)

Tranquil·litat. Encara no ens hem exiliat a cap muntanya. Hem estat fora de joc uns dies, però què seria d’un blog sense les absències injustificades i els retorns momentanis explicant els motius de l’escassetat de publicacions? Val, potser seria un blog com Déu mana. En fi, que és 4 d’abril i aquesta és una actualització que s’hauria d’haver fet el dia 1. Tres dies, un cap de setmana, no ho notarà ningú va dir algú de l’illa. Sigui com sigui, aquest mes s’havia de parlar d’aquest disc:

 

Fantômas / Suspended Animation (2005)

L’avant-grade absolutament embogit dels Fantômas va trobar en el món dels dibuixos animats el blanc perfecte per emmarcar el seu quart llarga durada en un altre exercici de cançons curtes, frenètiques i carregades de fórmules sonores impossibles. Per si la idea d’inspirar-se en els sons i bandes sonores dels cartoons no fos prou sòlida, van fer correspondre les 30 cançons del disc amb cadascun dels 30 dies del mes d’abril d’aquell 2005. Així doncs, cada tall està titulat amb un dia, començant pel divendres dia 1 d’abril i culminant amb el tema més llarg de l’àlbum (3:09) que té assignat el dissabte 30. Per si no us n’heu adonat encara, l’abril d’enguany coincideix amb el de fa sis anys pel que fa a la correspondència de números i dies de la setmana, cosa que fa encara més propícia la recomanació de Suspended Animation. Però vigileu si preteneu escoltar cada dia la cançó pertinent de forma reiterada, pot acabar derivant en resultats mentals irreversibles.

Després de Mr. Bungle, Fantômas és el projecte estable que més m’agrada de Mike Patton, vocalista d’aquesta superbanda californiana que compta amb  Dave Lombardo (Slayer), Trevor Dunn (Mr. Bungle, Melvins) i Buzz Osborne (Melvins) en la seva alineació titular habitual. Suspended Animation no deixa de ser un exemple més de la versatilitat vocal d’un Patton que sembla haver nascut per posar veu al vessant més malaltís del rock.

Cal afegir que el disc té un altre al·licient que en aquesta ocasió sóc incapaç de valorar degut al meu desconeixement de la cultura nipona més enllà de Kitano i Toriyama. L’artista Yoshimoto Nara va elaborar un calendari per a l’edició especial de l’album, culminant d’aquesta manera l’obra que fins a dia d’avui és la darrera dels Fantômas. En volem més.

> escolta el disc a Spotify

> myspace de Fantômas

 

 

 

I a la portada… posem-hi una muntanya (Inventaris no absolutistes vol. 1)

L’altre dia estava fent l’habitual ronda d’exploració musical quan vaig topar amb un disc i una portada que em van recordar un dels infinits posts que tinc en ment i que només esperen que un dia tingui ganes d’escriure’ls. L’exploració la feia pel recomanable blog de Los experimentos de Magli, el disc era Silesia, d’un grup que es diu Jeniferever, i la portada és aquesta:

El post que em va retronar al cap va ser el de DISCS AMB MUNTANYES A LA PORTADA. Sembla un tema absurd, oi? Doncs per alguns músics sembla una obsessió. No parlem de músics qualsevol. Ens referim a gups de math-rock, post-rock, i altres gèneres en què l’experimentació i el protagonisme instrumental per sobre de la veu són pilars fonamentals de la seva filosofia. El tercer pilar són les muntanyes? Semblen prou sòlides com per ser-ho.

Però no només el gènere musical és un punt en comú en els discos que veurem a continuació. Pràcticament tots, només un és l’excepció de la regla, són àlbums de debut. És la muntanya un espai iniciàtic? Com que són grups experimentals apunten alt des de bon principi? Perquè no són precisament turonets d’excursió dominical.

Un altre punt en comú, aquest molt més subjectiu: tots mereixen l’oportunitat de ser escoltats. Us penseu que vaig escoltar el de Jeniferever per la descripció que en feien? Negatiu. Només amb la portada ja vaig veure’m empès a escoltar-lo. Seguim amb coincidències: tots són discos de 2005 cap aquí, amb la qual cosa sembla que la muntanya és tendència. Us ho dic jo, que de tendències n’entenc molt.

I un últim apunt que de passada em serveix per inaugurar aquesta nova secció d’Inventaris no absolutistes: no és una llista tancada, ni tan sols és exhaustiva, és fruit d’una estona d’exercitar la memòria. Segur que hi han centenars de portades més amb una muntanya com a protagonista, i més si ens posem a ampliar el ventall de gèneres i a remuntar enrere i recordar discs dels 90, 80, 70 i fins i tot 60. Així que us convido a que n’aneu dient si voleu. Comencem amb el breu inventari de 5 discs recomanables amb muntanya a la portada:

Fura / Mustela Putorius (2010)

Des de Mallorca ens arriba el prometedor debut en forma d’EP de 3 cançons dels Fura, practicants de post-rock instrumental. A la portada no hi veiem neu com en el cas de Jeniferever però sí una gèlida boira.

> bandcamp de Fura, on podeu escoltar l’EP

Toundra / (I) (2008)

I de Mallorca saltem a Madrid per repescar el disc de debut d’un dels grups predilectes de qui escriu aquestes línies. Els Toundra van revolucionar l’any passat el panorama del rock instrumental amb el fantàstic (II), però dos anys abans havien deixat ben clar que serien una banda a tenir molt en compte amb (I). I clar, no hi podia faltar una muntanya a la portada, amb neu inclosa.

> myspace de Toundra



Zu / Carboniferous (2009)

Atenció amants del math amb tints d’avant-grade (sí, aquella combinació tan popular), que aquest disc dels italians Zu us pot interessar. Encara que les veus hi tinguin poc protagonisme compta amb una col·laboració de luxe a la cançó Soulympics: hi canta Mike Patton. I clar, per celebrar-ho van decidir posar una muntanya a la portada. En aquest cas d’un perfil més obtús.

> escolta el disc a Spotify

Black Mountain / Black Mountain (2005)

A veure si ara tothom posarà muntanyes a les portades i uns que la porten al nom no faran el mateix. De fet, és el disc més antic de la llista, així que podem dir que ells van ser abans que els altres. Els canadencs Black Mountain van decidir no ser gaire metafòrics en la porta del seu primer disc. Tampoc és qüestió d’embolicar la troca des de bon començament.

> escolta el disc a Spotify

Late of the Pier / Fantasy Black Channel (2008)

Canviem d’estil de música i també de manera de fer aparèixer unes muntanyes a la portada. Això sí, seguim parlant de discos de debut, en aquest cas d’una d’aquelles obres que t’enganxen de mala manera des del primer cop que les escoltes. Una combinació explosiva d’indie, electrònica i què sé jo quantes coses més que ja compleix tres anys de vida i que convida a demanar a crits un nou disc dels britànics Late of the Pier. Amb muntanya o sense. El 2009 van treure un single, Blueberry, i sabeu què hi apareixia a la portada? Sí, i aquest cop en anaglyph:

> escolta Fantasy Black Channel

> escolta Blueberry

I deixeu-me que coli com a bola extra una altra portada de single. Cotopaxi és un volcà de l’Equador i també un single de The Mars Volta. Aquí en teniu la portada:

Ja només em queda fer una crida als grups del Camp de Tarragona: per quan la Mussara en una portada?

At the Drive-In / Vaya (1999)

 

At the Drive-In / Vaya (1999)

Encara que recuperi un disc de 1999 no és que estigui recordant èpoques de joventut com l’altre dia. Ja ho he explicat més d’una vegada: vaig tardar molts anys en assimilar At the Drive-In. Durant set anys vaig donar oportunitats al Relatinoship of Command (2000) [escolta’l] fins que l’he acabat considerant tota una obra mestra. I un cop desgastat el disc que va servir per posar punt i final a la carrera de la banda, vaig començar a explorar la resta de la seva discografia.

Aquesta banda d’El Paso, Texas, va aprofitar a fons els seus vuit anys de vida. Tres discos, cinc EP i, per sobre de tot, un creixement musical espectacular. La regla de tres funciona a la perfecció: com més recent és el disc, més bo és. Més rodó. Ja sigui en les seves composicions, el seu so o les sensacions que transmet. Sempre des del post-hardcore marca de la casa que els fa pràcticament inconfusibles. Encara que posteriorment hagin admès sense vergonya ni eufemismes que per compondre els seus temes havien robat idees i ritmes d’altres grups de referència com per exemple Drive Like Jehu.

Però centrem-nos en el disc. O millor dit, en l’EP. Vaya té set cançons i una durada de poc més de 23 minuts. El van publicar un any abans del seu últim disc, el ja mencionat i venerat Relationship of Command, i s’hi nota que se n’estava gestant una de bona. El funcionament del disc és senzill: el poses des de la primera cançó i quan te n’adones ja t’han desmuntat amb els quatre primers temes, que entren d’una sola tirada: Rascuache – Proxima Centauri – Ursa Minor – Heliotrope. Pura droga. Una combinació d’agressivitat i melodia rematada per la veu descarnada de Cedric Bixler Zavala.

Després d’aquesta primera sacsejada és moment pel single, Metronome Arthritis, que va propiciar el primer dels tres videoclips que tenen At the Drive-In. Single? Videoclip? No, no estem parlant d’una cançó que detectis com la més accessible o la més ballable. Potser és la més desesperada, en la que Cedric sembla clamar amb més força que mai. Sembla arribar al punt culminant del seu sentiment.

I després d’això, els dos últims talls del disc, tots dos curiosament amb títols numèrics: 300 Mhz i 198d. És una fase final bastant obscura, per dir-ho d’alguna manera. Dos cançons que necessiten més oportunitats per acabar arrelant que les seves companyes de disc, amb risc de ser ignorades quan el que busques amb Vaya és aquell quart d’hora d’intensitat màxima per posar-te les piles, desfogar-te o simplement gaudir com un boig del so feréstec d’At the Drive-In.

> escolta’l a Spotify