Bacanal matemàtica: una jornada a l’Aloud Music Festival 2014

Fidels com som als designis de les lleis de Murphy, només vam poder assistir a una jornada del que probablement sigui el millor festival musical que es fa a Catalunya, l’Aloud Music Festival, que en la seva segona edició presentava un autèntic escàndol de cartell per als que embogim amb el math, el post-rock i gèneres afins. Continua llegint

Àlbum d’estiu (no és el que sembla)

No, no, no, no, no. No estem en mode nostàlgic com aquelles amistats de Facebook que pengen àlbums de fotos de les seves vacances estiuenques a la platja mentre suspiren per les bones estones passades durant els mesos que es podien fer fotos en banyador. Res de tot això. Continua llegint

La brutalitat dels escenaris secundaris

COSTA DE FUEGO (Adrift + Cancer Bats + Berri Txarrak + Opeth + Rolo Tomassi + Toundra +…) / Benicàssim / 21-07-2012

Coincidiran amb mi els amants de la conducció automobilística que una carretera secundària lliure de trànsit feixuc i acompanyada de paisatges brutals és una opció preferible mil cops abans que una autovia de dos o tres carrils carregada de conductors indesitjables i sense més paisatge que polígons industrials i fàbriques de ciment. Continua llegint

Festus 2011: apoteosi i ultrahumor

El Festus acaba de complir 14 edicions i tot just aquest ha estat el primer any que l’hem visitat. Per qui no el conegui, es fa a Torelló i s’autodefineix com un festival jove d’arts al carrer. Durant un cap de setmana es fan concerts, actuacions de teatre, circ i dansa, instal·lacions audiovisuals i projeccions de curtmetratges en diferents espais a l’aire lliure del municipi. Perquè ens entenguem pels qui sigueu de més al sud, seria com agafar la Fira de Música al Carrer de Vila-seca i sumar-hi espectacles del Trapezi i del FEC Reus-Cambrils, si bé el Festus és més veterà que qualsevol d’aquests tres.

Aquí teniu la crònica de la jornada del dissabte, que a títol personal es va fonamentar sobre dos pilars (els dos pilars que ens van portar fins a Torelló): Toundra i Miguel Noguera amb el seu Ultrashow.

Toundra

Són les 6 de la tarda d’un dissabte, camines tranquil·lament pels carrers d’una població que visites per primer cop i, de sobte, sents retronar la música de Toundra. Només són les proves de so, però les ganes de tornar-los a escoltar en directe es disparen. Evidentment, has de buscar la plaça on hi ha l’escenari i quedar-t’hi una estona quan encara pica el sol i a allò encara no se li pot dir concert. Segurament és l’última oportunitat per veure’ls per terres catalanes abans que acabin la gira del disc (II) i cal aprofitar-ho al màxim, encara que això comporti estar-te amb la mel als llavis fins la nit. Però ja saps que serà una gran nit.

Programar un grup de post-rock instrumental amb cançons de 10 minuts a quarts de dotze de la nit en un festival per a tots els públics no sembla a priori una proposta molt popular, però Toundra va saber guanyar-se el públic. Tant els que ja els coneixíem com els que estaven allí per a veure què. Estic ben segur que de la plaça Vella de Torelló van sortir uns quants nous seguidors del grup, o com a mínim gent interessada en donar-los una oportunitat en disc.

L’inici del concert va ser fulgurant, amb el trio d’obertura del fantàstic (II): Tchod, Magreb i Zanzíbar. Gairebé 20 minuts sense pausa que van servir per enganxar una audiència cada cop més entusiasmada amb el concert. No van faltar temes del primer disc, representat per Bajamar i Medusa. Aquest últim, l’encarregat de tancar el repertori. Abans, però, temps per Danubio/Danube i la que probablement sigui la meva cançó predilecta, Bizancio/Byzantium, que per mi representa perfectament el potencial del so d’aquest quartet madrileny.

El concert va durar 50 minuts. 50 minuts apoteòsics. El directe de Toundra és més intens que els seus discos, i això és dir molt. El seu so és ben ple, les cançons aguanten la prova del directe a la perfecció i en cap moment de l’actuació s’experimenten moments més baixos que altres. Aquests són problemes que sovint pateixen alguns grups en directe, però amb Toundra no hi gaire lloc a les decepcions, només a les emocions. Saben combinar a la perfecció els passatges atmosfèrics amb els moments de contundència aconseguint transportar a l’oient en tot moment sense que hi hagi possibilitats de desenganxar-se del viatge. Saben quina és la mesura justa que cal utilitzar de tots els seus ingredients musicals, i és aquesta la clau  perquè tot plegat soni tan compacte i bé. Però tot això no ho vam descobrir de nou al Festus, simplement ho vam ratificar un cop més.

Si voleu veure algunes fotos del concert, aquí en teniu una galeria.

Després de Toundra tocava un grup que tenia curiositat per veure, Betunizer, però la seva coincidència amb Miguel Noguera m’ho va fer impossible més enllà d’escoltar la primera cançó. Queden pendents d’investigar. A banda de les actuacions musicals programades a l’escenari de la plaça Vella també cal destacar els concerts que s’aplegaven en petites programacions alternatives dins del mateix festival i que estaven ubicats en espais petits, sovint sense escenari, però que dotaven de sentit a la voluntat de descobrir nous grups que hauria de tenir tot festival d’art al carrer. Un bon punt a favor del Festus.

Miguel Noguera – Ultrashow

L’Ultrashow de Miguel Noguera va ser probablement l’espectacle més multitudinari de la jornada de dissabte. A la 1 de la matinada, quan era a punt de començar, fer-se un lloc a l’espai Delicatessen era ben difícil. Es nota que la seva popularitat està creixent, i més després del seu doble pas per Buenafuente i de l’èxit assolit pel seu darrer llibre, Ultraviolencia, gràcies en part al bon funcionament del boca-orella i del tweet-tweet.  Noguishe mainstream?

Durant una hora Noguera va exposar diferents de les idees que, segons explica, se li acudeixen en qualsevol moment del dia i que va apuntant en una llibreta, no sabem si la mateixa que porta a les actuacions i que consulta entre idea i idea. Tot i que l’aparició del llibre és encara recent (al març si no vaig errat), no va repetir cap de les idees que hi surten. Es nota doncs que la seva producció és elevada, i que deu estar tot el dia imaginant situacions surrealistes i absurdes amb els objectes, espais i persones més quotidians. Es notava que una bona part del públic estava disposat a riure molt i amb ganes. D’altres van experimentar una empatia progressiva, mentre que uns quants van quedar lleugerament estupefactes sense creure’s ben bé que allò pugués fer gràcia a algú. Però va haver-hi entusiasme en els aplaudiments i es podria qualificar que l’Ultrashow va triomfar a Torelló.

Una de les virtuts dels shows Miguel Noguera és que tot i que només tenim una persona dalt l’escenari (acompanyat puntualment de dibuixos projectats per il·lustrar algunes de les idees), no conceps en cap moment que estàs escoltant un monologuista a l’ús. Noguera està uns quants esglaons més amunt de tot això, i defuig del trilladíssim humor del monologuista tipus (ja sabeu: taburet, totxanes de fons i el “¿No os ha pasado nunca que…?“. També cal dir que, per mi, Noguera funciona millor en cos present que en llibre. I amb diferència. De fet quan llegeixo Ultraviolencia o Hervir un Oso he d’imaginar-me al mateix Noguera recitant aquell text, començant amb els seus característics “Joder, un señor que…” o “La idea de una abuela que cuando…”. Les seves idees són tan importants com la seva personalitat a l’hora d’explicar-les. El directe és millor que el llibre seria un nou tòpic que funcionaria amb ell. Així que si us agrada el seu humor, feu el que sigui per assistir a un Ultrashow.

Audiovisuals

Parlem una mica de la resta del Festus (en la seva jornada de dissabte). El que em va decebre bastant del festival va ser la secció d’instal·lacions audiovisuals. Com passa massa sovint en aquest camp creatiu, l’embolcall i la descripció d’un muntatge d’aquestes característiques difereix absolutament del que és finament la realitat. Per exemple, al programa se’ns plantejava una anàlisi dels programes de televisió generadors de soroll i de les possibles relacions entre el llenguatge i el so i t’acabaves trobant quatre teles de tub catòdic emetent vídeos de programes brossa (imatge de dalt a l’esquerra). Un altre experiment que prometia: A partir de la pel·lícula d’Eisenstein, El cuirassat Potemkin, es realitza una descripció pla a pla de l’acció […] Posa en primer pla el procediment de muntatge cinematogràfic. I t’acabes trobant amb un aparador i una pantalla com la de la foto de dalt a la dreta amb un bucle infinit i sense substància.

Ja no parlo en referència a la secció audiovisual del Festus, sinó en general, quan dic que potser ens hauríem de deixar una mica d’encantar-nos en les descripcions i aprofundir una mica més en l’obra audiovisual en si. Que el que t’impacti sigui el producte i no la descripció. Trobar-te amb una cosa tan simple que no et convidi ni a quedar-te’l mirant ni 30 segons és preocupant.

Continuant amb el sector audiovisual, vaig poder disfrutar poc del Fescurts, la secció de curtmetratges del festival. Dissabte es projectaven els curtmetratges seleccionats en un espai força atractiu, amb gandules incloses per als espectadors. Una mica perillós si el que vols és continuar movent-te pels diferents espais del festival i més encara si t’has deixat atreure excessivament per les barres. Segueixo pensant que l’aire lliure no és el millor lloc per veure cine perquè l’atenció es dispersa excessivament, però emmarcat dins un festival d’aquestes característiques, on l’objectiu és mostrar les obres al màxim de gent possible, l’opció és ben vàlida.

Poca cosa per afegir, ja que no sóc un gran entès en les arts teatrals i encara menys en dansa. Us deixo amb una foto d’un piano desmuntat pel Colectivo Turismo mentre s’hi tocava una peça. Una de les accions més curioses que es van veure en aquest dissabte de Festus.

Badalls, aigua i Obeses

Després de la guia toca la crònica de la Fira de Música al Carrer de Vila-seca, que serà recordada globalment per la pluja i personalment per la confirmació que és a última hora quan s’hi serveixen les millors actuacions.

El divendres va ser la nit dels badalls. Poc ambient més enllà dels escenaris de l’Hort del Centre i del Parc de la Formiga, i grups que més que despertar les emocions les apagaven a cop de destral sonora. La nit va començar amb alguns tastets breus. Big Banana Reunion van ser un bon aperitiu tal i com havíem pronosticat a la guia de la fira, Litoral no estan fets per la paciència d’un servidor i Le Pianc no els puc jutjar perquè el seu estil feliç no va amb mi. Tot i això em va saber greu deixar-los amb el poc públic que tenien, però tenia ganes de veure als Fiera amb l’esperança de trobar-me el primer concert realment estimulant de la Fira.

Però res. Ja no em convencien en disc, i en directe vaig constatar que no sé trobar-los la gràcia per enlloc. A la sortida vaig comentar a un amic que escoltar-los havia estat com menjar un entrepà de polvorons. I és cert, mai un concert m’havia provocat tanta set. De Fiera a Mazoni, canvi total. Jaume Pla i companyia presentaven el tranquil Fins que la mort ens separi, disc que requereix un sala que garanteixi la proximitat entre grup i públic més que no pas un escenari com és el més gran de la Fira. Així que no vam aguantar fins al final i van agafar el relleu de la nostra esperança els The Transistor Arkestra. Potser perquè jugaven a tocar de casa, l’afluència de públic al seu concert va ser considerable. Però ni així. Mitja hora per allà i cap a l’últim concert de la nit.

I per fi. Un cop més (l’any passat va ser amb Za!), l’últim concert d’una nit dela Fira va ser el que més va enganxar a la gent, el que més la va animar i la que més aplaudiments sincers i entusiastes va rebre. Obeses van fer el concert més sorprenent amb cançons pròpies (com els hits instantanis Pa amb tomàquet i La millor cançó d’amor mai concebuda) però també amb versions que anaven des de peces de clàssica com el Duetto buffo di due gatti (duel de gats) de Rossini fins a clàssics de Queen i Sangtraït passant per un medley de sintonies de sèries de dibuixos animats. Hom pot pensar que el grup viu en una broma constant durant tot el concert, però el seu nivell musical no és per prendre-se’ls a la lleugera. Va ser un èxit.

Dissabte va tindre un protagonista que comença a ser un habitual de la Fira. Tot i el sol que pronosticaven alguns serveis meteorològics, la pluja abundant que va caure va provocar que la broma sobre la poca adequació del nom de Vila-seca se sentís i llegís més d’un cop i de dos pels carrers i tweets de la Fira. Tot i això, només es van cancel·lar tres concerts de tots els que estaven programats, cosa meritòria tenint en compte que parlem d’un festival de concerts al carrer. A més, va haver-hi una molt bona assistència als concerts (com a mínim als que vaig presenciar).

La primera estació de dissabte va ser Anarquia acústica, que aviat va deixar de banda les bones expectatives per convertir-se en una experiència totalment infumable. Prova d’això va ser el buidatge progressiu de la sala, amb la gent fugint literalment buscant refugi sota la pluja. El món al revés. No vam ni esperar a veure si sortia o no el Ramon Faura (de Le Petit Ramon) a posar remei al fallit experiment. L’aigua era en aquesta ocasió un alliberament.

Però aviat tornaríem xops com gats al mateix escenari per veure un dels concerts més esperats, el de Pau Vallvé. Ell mateix ja va admetre que lo seu és provocar el bajón, i no se n’amaga i tothom ho accepta. D’això es tracta. He de dir que si no tens interioritzat el seu últim disc, 2010, és difícil que entris de ple al concert. Jo no el tenia molt escoltat, així que en la meitat de les cançons acabava desconnectant com quan a classe desconnectaves del que t’explicava la professora de biologia tot i sabent que el que t’ensenyava era interessant.

Tot i el curt repertori de nou cançons, va incloure-hi una revisió d’Un finlandès al Congo, un tema d’Estanislau Verdet que va ser molt aplaudit quan va anunciar que el tocaria. “Està molt bé que aplaudiu un projecte que avui no he vingut a presentar”, va dir amistosament en una de les incomptables intervencions parlades que va fer. Acte seguit, Vallvé va posar-se a les percussions d’Inspira, un altre grup que va aplegar força gent i va agradar bastant. No em sabia ni una línia de cap cançó, però tot i així van haver-hi alguns moments musicalment destacables.

Eric Fuentes & El Mal van acabar tocant sota cobert, al Teatre del Centre. No sé si va ser per culpa del canvi d’ubicació però el so no va ser ni de bon tros el més desitjable per la seva música. El so de la bateria eclipsava parcialment la veu i totalment les guitarres, instruments que d’haver sonat a un volum adequat haurien donat la dimensió que es mereix la música de Fuentes. El públic, però, va omplir aquest petit teatre i sembla que va acabar satisfet tot i aquests problemes. Mentrestant, a fora tornava la pluja i en una de les moltes reubicacions vam veure el final de l’actuació dels Bläue sota els porxos de la plaça de les Voltes. Animació de final de nit i punt i final personal de la Fira 2011. De cara l’any que ve em plantejaria contractar un xaman per fer alguna cosa amb la pluja, tot i que en el fons l’aigua converteix la Fira en nits èpiques, tal i com va comentar un amic quan enfilàvem cap a casa.

Retorn nostàlgic i anacrònic a l’època daurada de Hamlet

HAMLET / Razzmatazz 2, Barcelona / 25-02-2011

Exercici de pura nostàlgia el viscut fa poc més d’una setmana a la Razzmatazz 2 de Barcelona. Hamlet, veterana banda de referència del metall estatal, trepitjava terres catalanes per reprendre la gira dedicada als seus tres discs d’or: Revolución 12.111 (1996), Insomnio (1998) i El Inferno (2000). La sala, mig buida mig plena de gent que havíem viscut de ple els Hamlet d’aquella època. Una mitjana d’edat que rondava la trentena i converses sobre concerts celebrats molts lustres enrere acreditaven la veterania dels allà presents.

No cal dir –però sí, ho dic- que va ser inevitable fer remuntar la memòria deu anys enrere, quan escoltava Hamlet com si no hi hagués res més a la vida que els pugués superar. També em va venir al cap la imatge que tenia llavors de la gent molt més gran que jo que anava a concerts-revival de grups que havien deixat la seva etapa gloriosa prou enrere com per considerar-los originaris del plistocè. Ara era jo qui exercia de pureta nostàlgic entonant el carrincló “pels vells temps” com a lema de la nit.

A diferència d’altres grups veterans que encara avui fan la mateixa música que el primer dia que es van reunir per tocar, Hamlet ha estat un grup amb una evolució molt marcada. Cada disc ha estat sempre un pas que el diferenciava de l’anterior. De l’agressivitat d’aquells discs d’or s’ha passat a l’obscuritat i densitat dels darrers àlbums. També la seva estètica ha canviat radicalment. Els cabells curts i la roba ampla han deixat pas a les melenes i un look més propi d’algun grup de thrash metal de principis dels 90. Aquesta barreja temporal va tenir una conseqüència previsible: una sensació d’anacronisme pur i dur al veure un Molly que ja no és un xaval deixant-se la veu cantant consignes antitot, himnes de joventut escrits quinze anys enrere.

Però això no va evitar que durant la gairebé hora i mitja que van estar tocant es visquessin un bon grapat de moments de pell de gallina. Per una banda perquè van tocar cançons que sempre han estat molt cares de sentir en directe com No soy igual, Buena suerte, Odio o Muérdesela, i per altra banda perquè temes més habituals però molt estimats pel públic com El color de los pañuelos, Tu medicina o Egoísmo van contribuir a fer córrer rius de nostàlgia per la sala.

El gran protagonista de la nit va ser El Inferno [escolta’l], per mi el disc culminant de la discografia de Hamlet, on van començar a ser menys directes i més introspectius. Al directe de Barcelona vam sentir-ne fins a 9 dels 11 temes que el componen. Del Revolución 12.111 [escolta’l] només van tocar tres temes, més que suficients. De l’aclamat Insomnio van caure sis cançons demostratives de com n’éren de directes i poc subtils aquells Hamlet de 1998. Va ser d’agrair l’exercici d’obviar un tema tan recremat com J.F. que només hauria contribuït a accentuar l’efecte anacrònic que comentàvem abans. Això sí, no va faltar qui la va reclamar a crits quan el concert ja estava més que sentenciat. Però què seria dels concerts sense la gent que sempre demana les òbvies?

El so no em va agradar. No em va omplir. I d’això se’n van ressentir sobretot algunes cançons d’El Inferno que no van sonar amb la potència emocional que necessiten. Coses de la Razzmatazz suposo. El Molly, com sempre, amunt i avall de l’escenari sentint-se el rei de tot, permanentment en contacte directe amb el públic i agraïnt cada gest dels que aplaudien i corejaven les cançons. Algú que no el conegui i es pensi que porta quatre dies voltant pels escenaris podria afirmar que és el Bisbal del metall i no li faltaria raó en la seva comparació. Però clar, ell va començar mooolt abans a fer salts i a córrer amunt i avall pels escenaris.  Tornar a riure amb ell va ser un altre dels bons moments d’aquest viatge al passat.

Us deixo el repertori amb el que segurament vaig segellar la meva relació amb els directes de Hamlet:

1. EL MEJOR AMIGO DE NADIE (El inferno)

2. VIVIR ES UNA ILUSIÓN (El inferno)

3. DENUNCIO A DIOS (El inferno)

4. MI NOMBRE ES YO (El inferno)

5. TORTURA VISIÓN (Insomnio)

6. ODIO (Insomnio)

7. BUENA SUERTE (El inferno)

8. MUÉRDESELA (Insomnio)

9. EL COLOR DE LOS PAÑUELOS (Revolución 12.111)

10. NO SOY IGUAL (El inferno)

11. ¿POR QUÉ? (El inferno)

12. PERDÓNAME (El inferno)

13. NO ME ARREPIENTO (El inferno)

14. ANTES Y DESPUÉS (Insomnio)

15. TU MEDICINA (Insomnio)

16. HABITACIÓN 106 (Revolución 12.111)

17. DEMENTES COBARDES (Insomnio)

18. EGOÍSMO (Revolución 12.111)

El triomf de l’experimentació

ZA! / Groove Bar, Tarragona / 04-02-2011

Després de la brutalitat viscuda en la seva actuació a Vila-seca l’any passat i amb les cançons del Macumba o Muerte [escolta’l] una mica més apreses per part meva, tocava la revàlida del directe dels Za! en un escenari molt més reduït (Groove de Tarragona) i a una hora menys intempestiva (21h).

Uns quaranta minuts més tard del que tocava aquest duet multiinstrumentalista català (Barcelona, Terrassa i Calonge es reparteixen el mèrit) va engegar una maquinària que tampoc va estar massa estona en funcionament –em temo que no va arribar a l’hora- però que sense cap mena de dubte va complir sobradament amb les expectatives dels allà presents.

La versatilitat dels dos components de Za! segueix sent motiu de perplexitat. Com poden sonar tan contundents sent-te només dos? Si després hi han grups que no caben als escenaris i sonen absolutament buits. Per una banda, Spazzfrica Ehd com a encarregat de les veus, guitarra, trompeta i un grapat de pedals trets a granel de la maleta que portaven com a equipatge; i per altra Papa DuPau a la bateria –amb barril de cervesa inclòs com a fantàstic complement de percussió-, teclats, fàbrica de loops i segones veus. Tots dos creant un mur de so d’aparença esbojarrada però realment ben executat i amb criteri. Llàstima que les veus sovint es vegéssin eclipsades i no disfrutéssim també plenament amb els exercicis vocals del duo.

El concert va transcorre sense perdre un bri d’intensitat en cap moment, saturant l’espai sonor de la Groove. La guitarra deixava pas a la trompeta, els instruments al cant a capella a dos veus, i els cants africans a un hip-hop final improvisat al més pur estil The Movidas -com a mínim en quant a sonoritat- amb cessió de micròfon al públic inclosa. Un detall més dels que fan recordar durant temps un concert de Za!, com el moment en què Spazzfrica Ehd cedeix la seva sis cordes al públic perquè aquest toqui el que vulgui mentre ell s’entreté amb els pedals. Una acció que sembla ser una firma habitual del grup als seus concerts, tot i que la seva autèntica senya d’identitat és deixar satisfets als que els coneixen i sorpresos als novells.

Algunes coses em van quedar clares després del concert de divendres:

Si mai us ha interessat la música amb dosis d’experimentació,

si sempre heu agraït que els músics siguin de tot menys estàtics damunt un escenari,

si mai heu volgut tocar la guitarra en un concert,

si sempre heu cregut en el menys és més,

si mai heu volgut agafar el micro per rapejar quatre versos,

si sempre heu al·lucinat amb els bateries polivalents,

si mai us heu interessat com deu sonar una autèntica fusió musical,

si us heu sentit identificats amb algunes de les línies anteriors o amb totes elles a la vegada, si us plau, aneu a un concert de Za!! (doble signe d’exclamació, un pel nom del grup i l’altre fruit de la meva impetuositat).

Per cert, aquesta va ser la darrer actuació abans de la presentació del seu nou disc, Megaflow!, que tindrà forma de concert amb múltiples col·laboracions a la KGB de Barcelona el pròxim 18 de febrer. Després, gira per Estats Units, Alemanya i, esperem, que un retorn per aquí prop ben aviat.