Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Acabem els posts dels nostres Monstres convidats en honor al 2011 amb el repàs musical que ens fa Marto.

Fa una setmana em va arribar el mail d’en Vicenç reclamant el que ‘els blogs solen fer per aquestes dates’, recordar l’exercici musical de l’any amb més o menys fortuna. Normalment es fa un treball mental d’ordenació purament subjectiva, altres segueixen complicats algorismes, però sobretot en blocs de molta afluència de visitants, dóna la sensació després d’infumables llistes de fins 200 discos, que potser no són tant subjectives en el sentit més personal de la paraula, i que la postura o la caixa impera fins i tot en aquest tipus de tries molts cops intranscendents.
El perquè de tot això? Bé, tenint en compte que he incorporat durant el 2011 uns 1800 àlbums nous, aquest any he agafat el compte de last.fm ( http://www.lastfm.es/user/maRtO_ ), amb el que porto 5 anys treballant i on comptabilitzo cada escolta que faig, i he estat totalment fidel a la pestanya dels 12 últims mesos per adonar-me del què he escoltat més cops, el que diuen alguns anglòfons, en ‘heavy rotation’. A partir d’aquí, deixo el que ha estat per mi el més destacat del 2011. No se m’acut manera millor de fer-ho.
Primer de tot, mencionar les gratificants sorpreses del Gloss Drop de Battles i del Hardcore Will Never Die, But You Will de Mogwai, que han fet un treball de reinvenció sense perdre els matisos que els fan reconeixibles. Els primers, perquè partien sense el carismàtic Tyondai Braxton, i han sabut recórrer a altres elements per construir un disc molt muscular, i a la vegada meticulós. Futura és imprescindible. I per altra banda, el salt del post al math de Mogwai, sonant quasi a uns Holy Fuck enormes en alguns moments, que em sembla des de l’inici una molt bona idea per no quedar estancats dins el cercle dels post-rockers més puretes. Voldria incloure a Radiohead dins aquest recompte, però amb matisos. The King Of Limbs hauria estat realment un gran disc si l’haguéssen editat amb The Butcher, Supercollider, The Daily Mail i Staircase, quatre temes que estan dins el Live From The Basement, i que increïblement van ser descartats.




Els dos noms que han fet el gran salt han estat, per una banda, James Blake, que ha sabut transformar el que algú ha anomenat post-dubstep (i crec que amb molt poc encert) amb el seu Prophet i una lectura molt particular i distintiva de la música electrònica, el soul i el pop. I el premi ‘The National’ d’aquest any se l’endú Bon Iver, qui segurament farà cap al Primavera Sound gràcies als modernos que se l’han fet seu sense, ni tan sols, explorar el més que memorable treball anterior, ideal diumenges tarda. Bé, els dos discos m’han enganxant durant mesos. El que no ho ha aconseguit, per contra, és el de M83, em continuo quedant amb material anterior.

Reconec que, aquest any, he tingut una debilitat especial pel hiphop experimental i derivats, un estil que em fascina cada cop més i que és un cul-de-sac on hi cap tot: saxos, samples, sintes, loops, free jazz, IDM, pop dels 80, experiments amb arpegiadors i infinitat de recursos. A recordar d’aquest any prolífic: el Grimm Reality de Dimlite, l’Ardour i el Collections 01 de Teebs, tot l’editat per Groundislava, Jonwayne, oddlogic, Shigeto i el jazzístic The Golden Age of Apocalypse de Thundercat. Si agafem l’electrònica en un sentit una mica més estricte -encara que la línia cada cop es difumina més amb tota la gent del paràgraf anterior, benvingut el dia que algú va decidir que la orgànica també era vàlida per l’electrònica-, m’he posat a l’iTunes i l’mp3 els discos de Modeselektor, la reinvenció d’Apparat (compte aquí!), Plaid, Hyetal i el tall de material que ha anat editant Nicolas Jaar.  Menció especial per Redinho, un ‘retaco’ de la Numbers que apunta moltes maneres.

Tanco aquest exercici una mica onanista fent el ‘reintegro’, discos que mereixen menció i que em costa una mica més encaixar dins aquests panorames. Em refereixo al debut de Jamie Woon, veu privilegiada; el nou treball dels suecs Rubik, als que vaig poder veure a l’Apolo no fa molt i al material de l’angelí Baths, que fa un mix de ‘todo lo anterior’ i que acaba sent addictiu.

Marto

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Marto

altres articles de la secció Monstres convidats

Anuncis

Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Marto reivindica la figura del músic finlandès Pekka Pohjola amb aquesta nova aportació a la secció de Monstres convidats.

Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Harakka Bialoipokku és un album pràcticament únic i senzillament genial en molts aspectes. Cada cop que l’escolto, tinc la sensació de tenir una petita joia que ben poca gent coneix. És un dels treballs de Pekka Pohjola, un baixista prou desmarcat dels seus coetanis, tant pel seu estil d’execució de l’instrument, com del propi material que sortia de la seva ment. Per situar-nos, parlo d’un treball que surt de la escena finlandesa l’any 1974, i que es mou en una línia molt difusa entre el jazz més matemàtic i el rock progressiu menys melòdic. Aquest és el gran tret distintiu, un bon grapat d’influències interpretades d’una manera molt personal.

Alku i Ensimmäinen Aamu obren i són grans exemples de l’estil compositiu de Pohjola: circular, però no com se sol entendre quan parlem de jazz, sinó que amb grans frases melòdiques i harmòniques, que tenen un so ben peculiar, de marcat caràcter nòrdic, d’una duresa que al principi la fa un pèl complicada però que acaba sent addictiva. Certament, el que acaba marcant més és aquesta sonoritat aparentment dissonant en un principi, però que contextualitzada funciona molt bé. Una altra manera de concebre els temes que el diferencia del jazz, principalment, sol ser en l’estructura dels temes, amb les parts ben definides i tancades, més propi de les estructures del rock, per fer-ho encabir en algun sac.

Huono Sää/Se Tanssi és potser el tema més complicat, que camina sobre un pedal de baix fins ben passat el minut 4. S’aprecia ben bé, per això, el treball amb els vents, un altre dels recursos que sol ser comú en molts treballs d’aquesta època del compositor. Uns vents, que per cert, també són difícils d’etiquetar, entre les línies més simfòniques i jazzístiques i les idees més properes a la música bàltica i escandinava.

Però per mi, potser el moment més brillant del disc és Hereilläkin Uni Jatkuu. Té un riff de piano espectacular com pocs, àgil i trencat. I no es trenca el tema per cap lloc, amb els vents a contratemps, i fins i tot, amb una espècie de flanger dins la mescla final del tema en una part central, prou freak per la època, i més propi de la psicodèlia.

La sensació final que t’endús durant les primeres escoltes sol ser d’estar escoltant material prou marcià, i més si el contextualitzem, ja que és difícil aproximar-lo a cap dels grans moviments musicals dels 70. Ara, sol ser molt agraït i sol reclamar més escoltes, que a cada passada van mostrant nous detalls. Actualment, no es pot escoltar a Spotify, tot i que en altres moments, sí. Deixo l’enllaç per si el tornen a activar en un futur: enllaç a Spotify.

Recomanadíssim també l’àlbum Keesojen Lehto, on hi col.labora Mike Oldfield. Pekka Pohjola ens va deixar, malauradament, l’any 2008.

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

No estic massa segur de com ha arribat aquest material a les meues mans, però ha estat una grata alegria. Just quan estava picant una ressenya de Mogwai per aquesta mateixa secció, m’he trobat amb aquest discàs fent salts per “Artistas Relacionados” de l’Spotify -espero que no el facin de pagament “total” en un futur pròxim-. M’he topat amb un mix d’idees molt suculentes i interessants, que moltes les he detectat en discos posteriors a aquest Hello, Avalanche. Sembla com si cap aquest treball hagin mirat Fang Island, Holy Fuck, Royal Bangs o Late Of The Pier, i que ells hagin observat Penguin Café Orchestra o Philip Glass en certs moments. El disc que ens ocupa avui és de fa 4 anys, i en els temps que vivim és una eternitat.

No s’hauria de fer massa cas al que diu Last.FM sobre aquesta gent, i menys mirar els “Artistas Similares”. Crec que cap dels que citen sona prou paregut a aquesta gent, per formar una primera idea del so. Com sí que sonen és a valentia, tocant pals que van del pop 8bit, al post-rock i a la electrònica. Aquest llarg, a més, és pràcticament instrumental. Música bastant meditada i, al meu parer, canviant de tema a tema i amb experiment aquí i allà, cosa que fa el disc francament interessant.

L’inici és prometedor. Un tema a mode d’intro com un background d’una peli de dibuixos animats centreeuropeus dóna pas a Truck: 8 bits i bateria accelerada a mig camí entre la BSO d’un beat’em-up i un de carreres, però amb regust rock. I això només el principi, perquè a Bees Bein’ Strugglin’, An Evening With Rthrtha o Upmann es compliquen una mica més la vida i beuen del math i post-rock dels God Is An Astronaut o els actuals Mogwai, però sense perdre una espècie de fil conductor entre línies que compacta el disc: un so menys perfecte, menys precís que el que executen les bandes d’aquest pal.

Llavors una de les sorpreses, Mmaj. Un tema sintètic amb formes d’ona bàsiques i bateries 808 saturades que fa les funcions d’interludi del disc, i que enllaça amb I Saw The Bright Shinies, amb unes veus de theremin que són de les meues debilitats, molt 70s, i que s’emparellen molt bé amb els ritmes sintètics. Fem un altre salt d’estil per anar a Ghost Moves, que torna a recuperar aquest esperit Fang Island, amb frasejos de sinte i guitarra no massa complexos, i que permeten fer anar el tema per bases molt àgils.

El final del disc segueix amb aquesta part més programada de la bateria, amb una Loud Murmuring, que com quasi tots els temes d’aquest disc més progressius funciona sobre una curva ascendent més pròpia del post-rock, però sense girar sobre la mateixa roda tendint a infinit. I tanca Queen, l’únic tema cantat que no desentona en la línia de Hello, Avalanche, però que sembla l’extra o la raresa que sol ser, de vegades, l’última pista.

Amb tot, és un bon precedent a tenir en compte i no es pot oblidar que aquesta gent tenen un parell de treballs més de llarga durada que també s’ho valen.

> escolta el disc a Spotify

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

American Men / Cccool World EP (2010)

American Men / Cccool World EP (2010)

Raresa. Són una figura totalment atípica en un panorama amb més clons que mai. Una rara avis de (rock) progressiu més electrònica en un sentit simplificat que no simple d’ambdós etiquetes.

Simplificat perquè ataca més la faceta polirrítmica del prog desfent-se una mica de complicacions melòdiques i una electrònica més aviat de teclat sintetitzador. D’un so Juno 60. I on, a part de síntesis també te cabuda el sampler i una àmplia paleta de sons més o menys 8 bits. Simplificat també, en certa manera, perquè no hi ha la típica dosi de virtuosisme òbviament descarat a la que ens té acostumats qualsevol branca del prog.

Més motius per ser material sorprenent (i incomprès dins el seu context): alguns dels membres d’aquest trio/quartet provenen dels ja de per si diferents entre si Dananananaykroyd, de facetes molt més hooligans i punkarrones, en definitiva: escocesos freaks en busca de diversió. Però si llegim entre línies algú pot entreveure una tècnica depurada amb la guitarra i alguns detalls que altres coetanis no són capaços ni de provar.

I el que més em fascina: que hagin encaixat dins la discogràfica LuckyMe, de regust hiphop, encara que cada cop se’ls veu més oberts a tocar pals d’una paleta sònica més oberta i variada.

Els vaig veure per primera vegada en una showcase de la seva casa un tant estranya al Sónar 2010 i després d’un sorollós bolo de Fuck Buttons, entre quatre gats mig desperdigolats que esquivaven la massa que s’estava acumulant per Chemical Brothers. El concert va ser d’allò més interessant, i lluny de veure quatre tios fotent crits i saltant com bojos vaig disfrutar de les poques vegades en que al Sónar hi ha músics fent… de músics. (si exceptuem les orquestres i Jónsi, va). El que els falta és recorregut: amb l’EP acabat de tancar només van tocar els pocs temes d’aquest.

Com comenten a la presentació de la seva discogràfica LuckyMe, són prog per a la generació dels Boards Of Canada. I és una descripció ben encertada per crear-se’n una primera idea. Més tenint en compte que no tenen gens de publicitat i poca informació a la xarxa (la que es troba és aquí). Això si, des de fa algunes setmanes -i per fi- es pot escoltar l’EP a Spotify, perquè trobar-lo en altres llocs de la xarxa era pràcticament missió impossible.

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

James Blake / James Blake (2011)

Amb l’objectiu d’ampliar horitzons i captar nous punts de vista que puguin enriquir aquest blog, l’illa dels monstres estrena avui la secció Monstres convidats, on comptarem amb l’aportació de 4 col·laboradors recent fitxats en el mercat d’hivern. D’aquesta manera explorarem molts més estils musicals, coneixerem pel·lícules i cineastes que potser no haurien trepitjar mai l’illa i, en definitiva, parlarem de més coses i més variades. El que se’n diria obrir la finestra per ventilar.

Comencem aquesta nova secció de col·laboracions amb electrònica. Marto ens parla del primer llarga durada de James Blake, que surt a la venda precisament avui.

 

 

James Blake / James Blake (2011)

El protagonista del nostre article va ser mencionat a les llistes del Sound of 2011 de la BBC. Fins a cert punt, no puc jutjar si això és bo o no. Apunto això perquè es designen els candidats amb molt poc treball al carrer, pel que fa complicada la tasca de prendre decisions amb perspectiva del què és digne de menció. L’any passat van escollir The Drums o els Hurts, o l’anterior Vampire Weekend. Per tant, anem a pams.

Amb uns EPs al mercat aquest londinense s’ha fet un forat ben gros en un terreny plagat de freaks de Los Angeles, però que es veu que agraden cada cop més als britànics (busquin a Google a Flying Lotus). I es que James Blake ha cridat l’atenció d’aquells que busquen material electrònic amb regust hip-hop (encara que només sigui en la essència de la base rítmica) i molta experimentació. Amb la publicació de CMYK i Klavierwerke, dos EPs d’una consistència, so i treball amb el sampler més que remarcables, poca gent es podia esperar el que contindria el primer llarg. I tot això, en cosa d’un any.

Blake es manté a certa distància d’aquests EPs però se’ls mira de reull per firmar un llarg que arriba fins l’ànima amb aires de música negra i alguna pinzellada Antony Hegarty amb Fennesz versionant Oneohtrix Point Never a Limit To Your Love. Una peça que, per cert, és una versió d’un tema de Feist, i que se la porta al seu terreny: un so bàsic a mig camí d’un mantra blues recolzat al piano de vegades, i de vegades en l’electrònica més bàsica, amb un quasi-subgreu que fa mal. Si anem més pels desenvolupaments, la penetrant Wilhelm Scream va fent-se cada cop més gran gràcies a un intel·ligent ús del generador de soroll i de la superposició de capes.

Un cop introduïts dos temes, estic ja en condicions d’afirmar que aquest disc és un digníssim successor del The Eraser de Thom Yorke. Per múltiples raons: és agosarat, és intel.ligent, és molt més directe del que pot parèixer d’entrada i és intens. D’una aparent simplicitat moltes vegades comparable a les parts rítmiques electròniques o els patrons instrumentals que poc tenen que envejar als del The Eraser. I d’una intensitat equiparable a Cymbal Rush o And It Rained All Night, però traslladant-ho a frasejos de regust afroamericà. És un experiment prou únic en el seu àmbit musical.

Dos temes més dignes de reconeixement son els quasi contigus Give Me My Month i Why Don’t You Call Me, a piano i veu, més pròxims aquests a Hegarty que a Yorke, per això. Se m’escapava mencionar que el disc és ple de sensibilitat. Una bona mostra és Measurements, arribant a frases vocals pròximes al gospel, però el sinte aquí fa la feina que ha de fer, donant-li a la peça un caràcter nou. Finalment, les dues Lindesfarne són un bonic treball de vocoder a tenir en compte (tot i que em recorda moltíssim als A New Machine de Pink Floyd, del A Momentary Lapse Of Reason).

Per tant, crec que Blake es mereix estar en la llista de la BBC i moltes més. És un primer disc coherent i interessant en molts sentits. En sentirem a parlar.

> pàgina de James Blake

> escolta el disc a Spotify

 

Marto