Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Continuem amb els posts dedicats al cada cop més moribund 2011. Aquest any a l’illa dels monstres hem comptat amb la col·laboració de quatre Monstres convidats que han aportat altres visions i coneixements diferents als que normalment s’exposen aquí al blog. Així que els hem demanat que ens escriguessin alguna cosa sobre l’any que ens acaba de deixar. O sobre un altre any. O del que volguessin. Comencem amb l’aportació del col·laborador conegut com a M.I.M.

A continuació faré una modesta entrega de premis del que per mi ha estat el més destacat d’aquest 2011.

Premi a l’esdeveniment cultural de 2011: Twitter

Culturalment ha estat un any força intens, l’irrupció de twitter a casa nostra ha agafat el testimoni a haver-se de buscar la vida per estar informats. Ara les notícies que volem sobre cinema o música vénen a nosaltres.  D’aquesta manera ja no fa falta que sols les coses importants siguin noticia, ara qualsevol esdeveniment ho és, això sí amb la nostra intenció i voluntat de que aquells continguts ens arribin.

Premi 2011 al millor disc: Maria Rodés / Pau Vallvé.

Han estat notícia també aquest any Pau Vallvé i Maria Rodés (no confondre amb Maria Coma). El primer per estar molt actiu, hiperactiu diria jo i la segona per estar poc activa (no ha fotut res!!!!), és clar, s’ha pres un any sabàtic mentre composava el que serà el seu següent disc. Els destaco perquè a nivell personal han estat els descobriments i la música que més m’ha arribat aquest any. Si hagués de triar dos artistes ells serien la banda sonora d’aquest 2011 (encara que els seus discos siguin del 2010).

El premi 2011 a la millor actuació: Aina Clotet.

Un altre descobriment ha estat el d’Aina Clotet. Ja no és aquella actriu promesa que sortia a Estació d’enllaç, ara la veig en una clara presència dominant en el cine que es fa al nostre país, ja que em fa l’afecte que escull quins papers vol per a la seva carrera i no es limita a agafar qualsevol paper brossa que se li posa al davant.

El premi 2011 confirmació d’un geni: Adrià Puntí.

Va ser en el concert del Festival de Guitarra, allà per finals d’abril o principis de maig a Barcelona. Es veu que a última hora li van fallar els dos músics que l’acompanyaven i ell, Puntí, va sortir a pelo a fer el concert. I entremig de cançons inacabades, plors, molts temes d’Umpah-pah i converses de borratxos al piano entre ell i ell mateix, va sortir vencedor de la nit, amb la gent sent conscient de dues coses: alguns que se’ls havien estafat 15 euros (preu de l’entrada) o la confirmació que estàvem al davant del geni creatiu en actiu més important de Catalunya.

Premi 2011 al millor llargmetratge: Pa negre.

De cinema també faré la meva valoració, ara que acabem l’any cal donar una menció d’honor (una més d’entre els seus palmaresos) a Pa negre. Per mi les pel·lícules bones són aquelles rares que m’atrapen en la seva màgia i no respiro fins que s’acaba el film. Pa negre ho ha aconseguit, i per partida doble (les dues vegades que l’he vista). En la primera visualització vaig ser incapaç d’entendre res sobre l’argument, senzillament em deixava portar per la tormenta emocional que brollava dels personatges/actors. I us aviso, un pot sortir aixafat quan entra d’aquesta manera a Pa negre. Necessitava, doncs, una segona vegada per veure de què anava la pel·lícula, i la segona vegada immunitzat sobre la pluja de sentiments i emocions de les actuacions ja em vaig poder fixar amb l’argument que hi havia darrere.

Premi Personatge de l’any: Eckhart Tolle.

La meva historia amb Eckhart Tolle va ser mitjançant un amic que em va dir: “tio, et passes el dia pensant, llegeix-te aquest llibre!!”, el llibre era El poder del Ahora. He de reconèixer que no vaig passar d’unes 70 pàgines. Aquest any 2011 vaig recuperar del mateix Eckhart Tolle un altre llibre: Un nuevo mundo, Ahora. I aquesta vegada no la vaig poder encertar més. Quantes veritats en tan sols 260 pàgines. No podem anar més errats si seguim basant tot el que som, fem, desitgem, pensem… en l’ego. Cal intentar ser feliç, i aquest llibre ens dóna les claus per acceptar el moment present i no rebutjar-lo. És quan rebutjem el moment present que ens sentim incomplets i ens falten coses per sentir-nos bé. Quan tot el que tenim és el que necessitem per sentir-nos complets. Llegiu-lo i treieu les vostres propies conclusions. Visca Tolle!!

M.I.M.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

> Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

Foto portada: font

Foto Aina Clotet: cineol.net

Vols venir al cine dimecres?

Més monstres convidats, que ara feia setmanes que no en teníem: el M.I.M, les seves estratègies en una sala de cine i la VOSE.

Que bé! Ja és el meu tercer post a l’Illa dels monstres. Recordeu quan us parlava dels meus personatges televisius de joventut? Bueno, i recordeu quan us vaig parlar del grup anlgès Travis? Bueno, doncs no us demanaré que feu els deures pels primers, és obvi que cadascú té els seus referents, sigui en el món televisiu, com en el literari, teatral,… però si que us demanaria que escoltéssiu alguna cosa de Travis. Potser era un so que captivava si l’enganxaves en aquell moment, no sé, es podria parlar sobre això, però si que pel que fa a mi Travis no ha passat de moda. En canvi una altra banda que em va fascinar molt més encara que Travis, Oasis, ara mateix em quedo d’ells amb unes 7 o 8 escasses cançons… si voleu un altre dia us les dic, està clar que no hi falten Wonderwall i Don’t look back in anger, però encara en destacaria alguna més.

Bé, havent fet un repàs dels últims posts passem a encetar el tema que ens ocupa avui que no és ni més ni menys que el fet d’anar al cinema. Pocs són els que estan llegint aquest blog i no han anat al cine alguna vegada, inclús m’atreviria a dir que tots els que llegeixen aquestes linies hi han anat més de 25 vegades. Està clar, no? Anar al cine és dintre dels nostres temps i de l’epoca que ens ha tocat viure un fet molt arrelat i tradicional. I no només ho és ara, com sabeu els nostres avis ja assistien, normalment en diumenge tarda, a les projeccions que es feien. Primer va ser el cine mut de la mà de Charles Chaplin, El gordo i el flaco… i després la tècnica va evolucionar incorporant so i “professionalitzant” les projeccions. Abans veure una pel·lícula era un fenomen social que mobilitzava a tot el poble… ara crec que la cosa funciona més per petits grups (vaig al cine amb la meva parella, vaig al cine amb els 2 o 3 amics que volen veure la mateixa peli, vaig al cine amb els fills o els pares, etc.).

El més dificil és escollir la pel·licula. Des del meu punt de vista hi ha molta oferta i poques pel·licules de qualitat ofertades. A vegades la pel·lícula amb més efectes especials, més pressupost, més 3D i més publicitada acostuma a ser la pitjor de la cartellera. Cal mirar bé per Internet sobre la pel·licula que es vol anar a veure; a vegades fer un esforç a casa i dedicar 15 minuts a triar la pel·licula és una inversió pel simple fet de no trobar-se davant de la pantalla gran vomitant les crispetes.

Trobo també que s’ha de ser estratègic en el moment de seure o d’escollir butaca un cop entrem a la sala. Normalment la gent ja ho fa… es tracta d’evitar posar-se davant de segons quines persones o grups que poden ser sorollosos. Jo personalment evito sempre asseure’m lluny dels que menjen crispetes. Lo demés és una loteria, els que semblen que hagin d’estar calladets t’acaben comentat qualsevol detall de la pel·licula, i també els que durant  els trailers comenten la jugada poden estar callats i correctes en els 120 minuts que pot durar la pel·lícula. És questió de tenir sort… no hi ha res més molest que no poder entrar íntimament en la pel·lícula pel fet que hi hagin distraccions que ho impedeixen.

Un altre punt a tractar: El tema de el cine en versió original. És un tema que ha fet que jo en l’ultim any hagi anat 5 vegades comptades al cine… i de fet aquestes 5 vegades he anat a veure cine en versió original (subtitulat, és clar). Doncs resulta que em vaig acostumar a veure pel·lícules en dvd respectant el so original, respectant la llengua natural en la que parlen els actors, i incorporant-hi els subtítols (per poder seguir la pel·lícula, si no no entendria res del que diuen)… aquesta costum fa que no m’arribin al cor les pel·lícules que veig doblades. I com sabeu als cinemes comercials la dinàmica general és la de projectar pelis doblades (hauriem d’anar a sales molt concretes, o cinemes de Barcelona per veure alguna novetat en v.o.s.e).

Bueno, us animo a que aneu al cine (cobro comissió, encara que no ho sembli). I tot el que us he dit és el que faig jo, perquè em sembla que des de la llibertat que tinc per viure el cine és la forma que m’ho fa disfrutar més; cadascú és lliure de viure el fet d’anar al cinema com vulgui, sigui la pel·licula que sigui, menjant palometes si li agraden, etc…

Hauria d’acabar recomentat-vos alguna pel·licula, però bueno, algun dia us parlaré d’alguna pel·liculeta que em faci gràcia (amb les imatges del post ja us dono algunes pistes del que m’agrada)… Us imagineu? Una pel·lícula amb tres actors principals: Buenafuente, Punset i Quintero, amb banda sonora de Travis

M.I.M

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

(Imatge de capçalera extreta d’aquí)

Grup de referència

Ja fa anys que aquest monstre convidat anomenat M.I.M em va recomanar Travis per primer cop. He d’admetre que no li vaig fer gaire cas, però sé que m’ho perdonarà. La meva promesa és donar-los una oportunitat després d’aquest post:

Avui parlarem sobre el grup musical Travis. Vaig coneixe’ls sobre l’any 2000 per mitjà de la seva cançó Why Does It Always Rain On Me, que es va convertir en una cançó de força èxit en aquells moments. La cançó pertany al disc The Man Who.

The Man Who és verdaderament un d’aquells discs rodons, com em deia el meu amic Robert V: “és un disc que m’emportaria en una illa deserta”.  Les cançons Turn o As you are fan que el disc acabi de transmetre amb més intensitat el que ja fa el seu conjunt.

Per aquella epoca vaig comprar el seu primer disc, Good Feeling (1997), no és l’estil tan Travis com trobem en els següents discos però la veritat és que hi trobem un so més brut, més rock i sense masses pretensions, anant al gra. També, però, hi ha detalls del que serà la seva evolució en les grans cançons: More than us, Good feeling o All I Want To Do Is Rock. A mi personalment sempre m’ha arribat molt al cor More Than us, la pista número 10 del disc.

I finalment per l’any 2001 quan va sortir al mercat el seu tercer treball, The invisible band, no vaig tardar en comprar-lo a la botiga. Potser m’he tornat un pirata però se’m fa estrany pensar que abans em comprava els discs a les tendes just quan acabaven de sortir. Tornant al tema, he de dir que The invisible band és com una espècie de continuació de The Man Who però tot i que no té el mateix pes i transcendència un altre cop Travis sap trobar el seu genuí so i ens acaba regalant un bon grapat d’excel·lents cançons.

A partir d’aquí els perdo la pista… pràcticament no escolto res del que van treient de nou. M’he quedat amb els 3 primers discs, els que de tant en tant escolto perquè contagien una alegria mesurada i força optimisme. De lo més nou cal dir que van treure una altra cançó anomenada Closer que per la força visual del seu videoclip es converteix en cançó de referència (aparició de Ben Stiller en el videoclip, més avall us el linko).

En concert els he vist un parell de vegades. Una a Barcelona, devia ser l’any 2004. Recordo Razzmatazz a petar i el guitarrista pujant a les grades com acostumen a fer alguns grups a la sala aquesta. No recordo cap cosa més del concert, em devia agradar i prou. I fa un parell d’anys i mig a Bilbao van tocar gratuïtament, i també vaig poder assistir-hi, aquesta vegada, però, com s’acostuma a fer a Bilbao, recordo que bebia Calimotxo mentres mirava el concert.

Us deixo un parell de vídeos de Youtube perquè si no els coneixeu podeu veure de què es tracta.

MORE THAN US:

 

AS YOU ARE:

 

CLOSER:

 

M.I.M

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

 

Gent de referència

Avui presentem el tercer monstre convidat. Es fa dir M.I.M i en la seva primera aportació ens explica qui són els seus ídols televisius de joventut. Pot ser una bona manera de conèixer un col·laborador que intuïm tocarà diferents tecles en els seus posts.

 

Ja fa uns anys, enmig de dies que semblaven nits, degut a que la festa del cap de setmana s’allargava interminablement fins al següent cap de setmana i així mes rere mes vaig tenir la necessitat d’instruir-me per mitjà d’alguns mestres. Aquests, però, més enllà de ser de carn i ossos eren de ficció, en el sentit que m’arrivaven per mitjà del televisor. Aquesta era la meva estona de glòria, quan ells em transmetien el seu món interior. I ells, és clar, tenen noms i cognoms: Andreu Buenafuente, Eduard Punset i Jesús Quintero.

Us faré cinc cèntims de quatre opinions que tinc d’ells, ja que passats molts anys d’aquelles nits interminables ara també els disfruto, però des del dia.  Ja no els veig com aquells mestres però realment em segueixen interessant.

Començaré per l’Andreu. A mi m’agrada molt més quan fa humor en català que quan ho fa en castellà. És com els Umpah-pah, que són bons iguals, però no és lo mateix quan canten en català que quan ho fan en castellà. Crec que era l’any 1995, jo feia sisè de primària, i si no m’equivoco era el primer dia de curs o sigui al voltant del 15 de setembre quan un company de classe, el Guillem, em va dir que estava cansat, es veu que havia anat a dormir tard i era perquè havia vist el primer capítol del Sense Titol (quan vegi el Guillem li recordaré). Aquesta és la meva primera experiència amb el món de l’Andreu Buenafuente.

Després no sé ben bé quan, també com el Guillem, vaig començar a mirar Sense TitolSense Titol II, Sense Titol s/n, La cosa nostra… Tv3 s’ha inventat de tot en el món de l’humor, però des de l’inici del món Buenfuente no hi ha hagut res semblant, per ell i la seva forma d’entendre l’humor, i pels seus col·laboradors… recordo a Oriol Grau, Toni Albà, Toni Soler, el Paco, Sergi Mas, Santi Sagalés…

L’anècdota més divertida del tema que tinc és quan jo era un nen i vaig experimentar la primera i si no m’equivoco darrera trobada amb el Buenfuente. Era a la plaça del Mercadal de Reus un  23 d’abril. L’Andreu estava signant llibres quan jo em vaig presentar amb un llibre del Toni Soler, hi havia una advertència a la portada que deia: “en aquest llibre hi ha col·laborat el Buenafuente”; em vaig fer adult de cop quan davant seu i amb la il·lusió per fer realitat un somni l’Andreu em va dir: “Aquest llibre no te’l puc firmar”… i jo amb el llibre Diccionari poc útil de Toni Soler cap a casa…. I arribo a casa i a sobre descobreixo que realment es tractava d’un diccionari poc útil. Missatge per l’Andreu B.: Durant unes setmanes quan a casa es mirava el teu programa jo em girava d’esquena, però han passat els anys i t’he perdonat maco.

Van passar els anys i quan feien Una altra cosa i Corbacho torturava al Buenafuente amb l’entrevista de la bena (jo patia empàticament amb ell) va ser quan vaig descobrir a Quintero

Començaré per l’anècdota. Us vull dir que són coses que fas quan ets jove, evidentment.  Recordo el dia en què al pis d’estudiants em vaig posar una perruca de cabells arrissats per semblar el Jesús Quintero… per fer-ho més versemblant em vaig posar a parlar com ell i a fer entrevistes als companys de pis mentre sopaven o miraven la televisió… (encara sé posar aquella veu). El que em va fascinar tant va ser l’emissió d’un Ratones coloraos a Tv3, precisament després d’Una altra cosa d’Andreu Buenafuente… va ser una nit d’orgasme televisiu.

No va ser fins al cap d’un parell d’anys, quan van emetre El Loco de la colina per TV1 quan vaig submergir-me com calia en el món Quintero. Ja havia deixat de posar-me la perruca però ara mirava els seus programes.

I finalment m’agradaria parlar-vos de l’Eduard Punset.

Del Punset no tinc cap anècdota tan potent com les anteriors. Mai m’he posat una perruca seva ni mai he hagut de demanar-li que em firmés cap llibre. De fet em seria bastant difícil imitar el seu característic cabell, de ben segur que no en tindria prou amb una perruca, hauria d’anar a la perruqueria… ja m’ho imagino, seria arribar amb una foto seva i dir: ho vull així… feu-m’ho més punset que mai. I per un altre costat si em trobés amb ell de ben segur que per fer-me feliç i per estimular les meves neurones o cèl·lules em firmaria qualsevol llibre. Qualsevol, des d’Estic prenyat de Lluís Gavaldà fins a un comic hentai.

Si mai em feu una festa sorpresa espero que dins del pastís gegant hi hagin l’Eduard Punset, el Jesús Quintero i l’Andreu Buenafuente. Si és per aquest ordre millor.

M.I.M.