Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Acabem els posts dels nostres Monstres convidats en honor al 2011 amb el repàs musical que ens fa Marto.

Fa una setmana em va arribar el mail d’en Vicenç reclamant el que ‘els blogs solen fer per aquestes dates’, recordar l’exercici musical de l’any amb més o menys fortuna. Normalment es fa un treball mental d’ordenació purament subjectiva, altres segueixen complicats algorismes, però sobretot en blocs de molta afluència de visitants, dóna la sensació després d’infumables llistes de fins 200 discos, que potser no són tant subjectives en el sentit més personal de la paraula, i que la postura o la caixa impera fins i tot en aquest tipus de tries molts cops intranscendents.
El perquè de tot això? Bé, tenint en compte que he incorporat durant el 2011 uns 1800 àlbums nous, aquest any he agafat el compte de last.fm ( http://www.lastfm.es/user/maRtO_ ), amb el que porto 5 anys treballant i on comptabilitzo cada escolta que faig, i he estat totalment fidel a la pestanya dels 12 últims mesos per adonar-me del què he escoltat més cops, el que diuen alguns anglòfons, en ‘heavy rotation’. A partir d’aquí, deixo el que ha estat per mi el més destacat del 2011. No se m’acut manera millor de fer-ho.
Primer de tot, mencionar les gratificants sorpreses del Gloss Drop de Battles i del Hardcore Will Never Die, But You Will de Mogwai, que han fet un treball de reinvenció sense perdre els matisos que els fan reconeixibles. Els primers, perquè partien sense el carismàtic Tyondai Braxton, i han sabut recórrer a altres elements per construir un disc molt muscular, i a la vegada meticulós. Futura és imprescindible. I per altra banda, el salt del post al math de Mogwai, sonant quasi a uns Holy Fuck enormes en alguns moments, que em sembla des de l’inici una molt bona idea per no quedar estancats dins el cercle dels post-rockers més puretes. Voldria incloure a Radiohead dins aquest recompte, però amb matisos. The King Of Limbs hauria estat realment un gran disc si l’haguéssen editat amb The Butcher, Supercollider, The Daily Mail i Staircase, quatre temes que estan dins el Live From The Basement, i que increïblement van ser descartats.




Els dos noms que han fet el gran salt han estat, per una banda, James Blake, que ha sabut transformar el que algú ha anomenat post-dubstep (i crec que amb molt poc encert) amb el seu Prophet i una lectura molt particular i distintiva de la música electrònica, el soul i el pop. I el premi ‘The National’ d’aquest any se l’endú Bon Iver, qui segurament farà cap al Primavera Sound gràcies als modernos que se l’han fet seu sense, ni tan sols, explorar el més que memorable treball anterior, ideal diumenges tarda. Bé, els dos discos m’han enganxant durant mesos. El que no ho ha aconseguit, per contra, és el de M83, em continuo quedant amb material anterior.

Reconec que, aquest any, he tingut una debilitat especial pel hiphop experimental i derivats, un estil que em fascina cada cop més i que és un cul-de-sac on hi cap tot: saxos, samples, sintes, loops, free jazz, IDM, pop dels 80, experiments amb arpegiadors i infinitat de recursos. A recordar d’aquest any prolífic: el Grimm Reality de Dimlite, l’Ardour i el Collections 01 de Teebs, tot l’editat per Groundislava, Jonwayne, oddlogic, Shigeto i el jazzístic The Golden Age of Apocalypse de Thundercat. Si agafem l’electrònica en un sentit una mica més estricte -encara que la línia cada cop es difumina més amb tota la gent del paràgraf anterior, benvingut el dia que algú va decidir que la orgànica també era vàlida per l’electrònica-, m’he posat a l’iTunes i l’mp3 els discos de Modeselektor, la reinvenció d’Apparat (compte aquí!), Plaid, Hyetal i el tall de material que ha anat editant Nicolas Jaar.  Menció especial per Redinho, un ‘retaco’ de la Numbers que apunta moltes maneres.

Tanco aquest exercici una mica onanista fent el ‘reintegro’, discos que mereixen menció i que em costa una mica més encaixar dins aquests panorames. Em refereixo al debut de Jamie Woon, veu privilegiada; el nou treball dels suecs Rubik, als que vaig poder veure a l’Apolo no fa molt i al material de l’angelí Baths, que fa un mix de ‘todo lo anterior’ i que acaba sent addictiu.

Marto

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Marto

altres articles de la secció Monstres convidats

Ui sí, el 2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Seguim amb els comiats que els Monstres convidats de l’illa estan fent al 2011. L’Arcadi Ballester ens envia una edició especial dels seus Extractes.

Arcadi Ballester

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles d’Arcadi Ballester

altres articles de la secció Monstres convidats

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Continuem amb els posts de final d’any dels nostres Monstres convidats. Roco, autèntic teòric ozorísticolandista, ens parla un cop més de cine actual, però atenció perquè no deixa de banda la seva ciència metafísica particular.

Acaba 2011, per a mi l’any del film Super 8, que tot i no ser cap meravella, és el que més m’ha afectat (al costat de Midnight in Paris de Woody Allen, la qual cosa no és per res sorprenent).

Passa que sóc un anti-Lost dels que fan època, i que J.J. Abrams hagi fet aquesta petita delícia nostàlgica sense pretensions, ha canviat bastant la meva manera de veure aquest director. Pur producte Spielberg 80’s, camí ja iniciat amb la bastant injuriada última aventura d’Indiana Jones, que a mi personalment, també em va encantar, i aquí torna a posar-me ximple, amb punts de Encontres a la tercera fase, Els Goonies, Compta Amb mi, i sobretot E.T., ja que d’una forma familiar, i sense massa excessos visuals aconsegueixen atrapar-nos com van fer quan érem petits, i dibuixar immediatament un somriure, portant-nos cap enrere.

Dir que no crec que aquest 2012 cap m’afecti com aquesta, tret que finalment, el gran Mariano Ozores reuneixi de nou als grandíssims (i alhora tan encantadorament decadents Andrés Pajares i Fernando Esteso), per la molt comentada, esperada i encara no plantejada seriosament, Els Bingueros 2.

Feliç entrada d’any a tots els seguidors de L’illa dels monstres, i molt especialment a l’amic Vicenç.

Roco

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Roco

altres articles de la secció Monstres convidats


Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Continuem amb els posts dedicats al cada cop més moribund 2011. Aquest any a l’illa dels monstres hem comptat amb la col·laboració de quatre Monstres convidats que han aportat altres visions i coneixements diferents als que normalment s’exposen aquí al blog. Així que els hem demanat que ens escriguessin alguna cosa sobre l’any que ens acaba de deixar. O sobre un altre any. O del que volguessin. Comencem amb l’aportació del col·laborador conegut com a M.I.M.

A continuació faré una modesta entrega de premis del que per mi ha estat el més destacat d’aquest 2011.

Premi a l’esdeveniment cultural de 2011: Twitter

Culturalment ha estat un any força intens, l’irrupció de twitter a casa nostra ha agafat el testimoni a haver-se de buscar la vida per estar informats. Ara les notícies que volem sobre cinema o música vénen a nosaltres.  D’aquesta manera ja no fa falta que sols les coses importants siguin noticia, ara qualsevol esdeveniment ho és, això sí amb la nostra intenció i voluntat de que aquells continguts ens arribin.

Premi 2011 al millor disc: Maria Rodés / Pau Vallvé.

Han estat notícia també aquest any Pau Vallvé i Maria Rodés (no confondre amb Maria Coma). El primer per estar molt actiu, hiperactiu diria jo i la segona per estar poc activa (no ha fotut res!!!!), és clar, s’ha pres un any sabàtic mentre composava el que serà el seu següent disc. Els destaco perquè a nivell personal han estat els descobriments i la música que més m’ha arribat aquest any. Si hagués de triar dos artistes ells serien la banda sonora d’aquest 2011 (encara que els seus discos siguin del 2010).

El premi 2011 a la millor actuació: Aina Clotet.

Un altre descobriment ha estat el d’Aina Clotet. Ja no és aquella actriu promesa que sortia a Estació d’enllaç, ara la veig en una clara presència dominant en el cine que es fa al nostre país, ja que em fa l’afecte que escull quins papers vol per a la seva carrera i no es limita a agafar qualsevol paper brossa que se li posa al davant.

El premi 2011 confirmació d’un geni: Adrià Puntí.

Va ser en el concert del Festival de Guitarra, allà per finals d’abril o principis de maig a Barcelona. Es veu que a última hora li van fallar els dos músics que l’acompanyaven i ell, Puntí, va sortir a pelo a fer el concert. I entremig de cançons inacabades, plors, molts temes d’Umpah-pah i converses de borratxos al piano entre ell i ell mateix, va sortir vencedor de la nit, amb la gent sent conscient de dues coses: alguns que se’ls havien estafat 15 euros (preu de l’entrada) o la confirmació que estàvem al davant del geni creatiu en actiu més important de Catalunya.

Premi 2011 al millor llargmetratge: Pa negre.

De cinema també faré la meva valoració, ara que acabem l’any cal donar una menció d’honor (una més d’entre els seus palmaresos) a Pa negre. Per mi les pel·lícules bones són aquelles rares que m’atrapen en la seva màgia i no respiro fins que s’acaba el film. Pa negre ho ha aconseguit, i per partida doble (les dues vegades que l’he vista). En la primera visualització vaig ser incapaç d’entendre res sobre l’argument, senzillament em deixava portar per la tormenta emocional que brollava dels personatges/actors. I us aviso, un pot sortir aixafat quan entra d’aquesta manera a Pa negre. Necessitava, doncs, una segona vegada per veure de què anava la pel·lícula, i la segona vegada immunitzat sobre la pluja de sentiments i emocions de les actuacions ja em vaig poder fixar amb l’argument que hi havia darrere.

Premi Personatge de l’any: Eckhart Tolle.

La meva historia amb Eckhart Tolle va ser mitjançant un amic que em va dir: “tio, et passes el dia pensant, llegeix-te aquest llibre!!”, el llibre era El poder del Ahora. He de reconèixer que no vaig passar d’unes 70 pàgines. Aquest any 2011 vaig recuperar del mateix Eckhart Tolle un altre llibre: Un nuevo mundo, Ahora. I aquesta vegada no la vaig poder encertar més. Quantes veritats en tan sols 260 pàgines. No podem anar més errats si seguim basant tot el que som, fem, desitgem, pensem… en l’ego. Cal intentar ser feliç, i aquest llibre ens dóna les claus per acceptar el moment present i no rebutjar-lo. És quan rebutjem el moment present que ens sentim incomplets i ens falten coses per sentir-nos bé. Quan tot el que tenim és el que necessitem per sentir-nos complets. Llegiu-lo i treieu les vostres propies conclusions. Visca Tolle!!

M.I.M.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

> Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

Foto portada: font

Foto Aina Clotet: cineol.net

Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Marto reivindica la figura del músic finlandès Pekka Pohjola amb aquesta nova aportació a la secció de Monstres convidats.

Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Harakka Bialoipokku és un album pràcticament únic i senzillament genial en molts aspectes. Cada cop que l’escolto, tinc la sensació de tenir una petita joia que ben poca gent coneix. És un dels treballs de Pekka Pohjola, un baixista prou desmarcat dels seus coetanis, tant pel seu estil d’execució de l’instrument, com del propi material que sortia de la seva ment. Per situar-nos, parlo d’un treball que surt de la escena finlandesa l’any 1974, i que es mou en una línia molt difusa entre el jazz més matemàtic i el rock progressiu menys melòdic. Aquest és el gran tret distintiu, un bon grapat d’influències interpretades d’una manera molt personal.

Alku i Ensimmäinen Aamu obren i són grans exemples de l’estil compositiu de Pohjola: circular, però no com se sol entendre quan parlem de jazz, sinó que amb grans frases melòdiques i harmòniques, que tenen un so ben peculiar, de marcat caràcter nòrdic, d’una duresa que al principi la fa un pèl complicada però que acaba sent addictiva. Certament, el que acaba marcant més és aquesta sonoritat aparentment dissonant en un principi, però que contextualitzada funciona molt bé. Una altra manera de concebre els temes que el diferencia del jazz, principalment, sol ser en l’estructura dels temes, amb les parts ben definides i tancades, més propi de les estructures del rock, per fer-ho encabir en algun sac.

Huono Sää/Se Tanssi és potser el tema més complicat, que camina sobre un pedal de baix fins ben passat el minut 4. S’aprecia ben bé, per això, el treball amb els vents, un altre dels recursos que sol ser comú en molts treballs d’aquesta època del compositor. Uns vents, que per cert, també són difícils d’etiquetar, entre les línies més simfòniques i jazzístiques i les idees més properes a la música bàltica i escandinava.

Però per mi, potser el moment més brillant del disc és Hereilläkin Uni Jatkuu. Té un riff de piano espectacular com pocs, àgil i trencat. I no es trenca el tema per cap lloc, amb els vents a contratemps, i fins i tot, amb una espècie de flanger dins la mescla final del tema en una part central, prou freak per la època, i més propi de la psicodèlia.

La sensació final que t’endús durant les primeres escoltes sol ser d’estar escoltant material prou marcià, i més si el contextualitzem, ja que és difícil aproximar-lo a cap dels grans moviments musicals dels 70. Ara, sol ser molt agraït i sol reclamar més escoltes, que a cada passada van mostrant nous detalls. Actualment, no es pot escoltar a Spotify, tot i que en altres moments, sí. Deixo l’enllaç per si el tornen a activar en un futur: enllaç a Spotify.

Recomanadíssim també l’àlbum Keesojen Lehto, on hi col.labora Mike Oldfield. Pekka Pohjola ens va deixar, malauradament, l’any 2008.

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

Tractat de Metafísica Ozoristico-Landista (3): Nosotros los decentes (Mariano Ozores, 1975)

Carmen Sevilla es cola avui a les classes d’ozorisme que des de fa temps ens ofereix Roco a l’illa dels monstres dins la secció col·laborativa de Monstres convidats.

Nosotros los decentes (Mariano Ozores, 1975)

Nosotros los decentes (Tractat de Metafísica Ozorístico-Landista (3))

Director: Mariano Ozores

Actors: José Luis López Vázquez, Carmen Sevilla, Queta Claver, Florinda Chico.

La pel·lícula que vull aportar avui és una de les menys conegudes i menys mainstream del sempre exitós Mariano Ozores. Una història amb els personatges més definit als quals ens té acostumats, molt cap a dins, on la hipocresia i la falsa moral imperaven (i segueixen imperant ara) en la societat espanyola de 1975.

López Vázquez, en el paper del propietari d’una ortopèdia, i la culpable dels seus mals pensaments, una Carmen Sevilla ufanosa, que no consumeixen bàsicament pel què diran i tota aquesta mandanga de quedar bé amb tothom i a més aparentar ser una persona de bé, encara que per dins es sigui un depravat. El que vindrien a ser a dia d’avui tota aquesta gent que va omplir Madrid per celebrar les JMJ, per exemple.

Analitzable és que per aquests temps hi havia ganes de sortir d’aquesta censura, tant física com mental, imposada pel règim franquista, i que aquest retrat costumista i agre obria una mica la porta a tota la coma de films mal anomenats de destape. Les coses no han canviat tant segons sembla, ja que a Tortosa passa igual, o fins i tot pitjor. He dit.

Roco

> altres articles de Roco

> altres articles de la secció Monstres convidats

Vols venir al cine dimecres?

Més monstres convidats, que ara feia setmanes que no en teníem: el M.I.M, les seves estratègies en una sala de cine i la VOSE.

Que bé! Ja és el meu tercer post a l’Illa dels monstres. Recordeu quan us parlava dels meus personatges televisius de joventut? Bueno, i recordeu quan us vaig parlar del grup anlgès Travis? Bueno, doncs no us demanaré que feu els deures pels primers, és obvi que cadascú té els seus referents, sigui en el món televisiu, com en el literari, teatral,… però si que us demanaria que escoltéssiu alguna cosa de Travis. Potser era un so que captivava si l’enganxaves en aquell moment, no sé, es podria parlar sobre això, però si que pel que fa a mi Travis no ha passat de moda. En canvi una altra banda que em va fascinar molt més encara que Travis, Oasis, ara mateix em quedo d’ells amb unes 7 o 8 escasses cançons… si voleu un altre dia us les dic, està clar que no hi falten Wonderwall i Don’t look back in anger, però encara en destacaria alguna més.

Bé, havent fet un repàs dels últims posts passem a encetar el tema que ens ocupa avui que no és ni més ni menys que el fet d’anar al cinema. Pocs són els que estan llegint aquest blog i no han anat al cine alguna vegada, inclús m’atreviria a dir que tots els que llegeixen aquestes linies hi han anat més de 25 vegades. Està clar, no? Anar al cine és dintre dels nostres temps i de l’epoca que ens ha tocat viure un fet molt arrelat i tradicional. I no només ho és ara, com sabeu els nostres avis ja assistien, normalment en diumenge tarda, a les projeccions que es feien. Primer va ser el cine mut de la mà de Charles Chaplin, El gordo i el flaco… i després la tècnica va evolucionar incorporant so i “professionalitzant” les projeccions. Abans veure una pel·lícula era un fenomen social que mobilitzava a tot el poble… ara crec que la cosa funciona més per petits grups (vaig al cine amb la meva parella, vaig al cine amb els 2 o 3 amics que volen veure la mateixa peli, vaig al cine amb els fills o els pares, etc.).

El més dificil és escollir la pel·licula. Des del meu punt de vista hi ha molta oferta i poques pel·licules de qualitat ofertades. A vegades la pel·lícula amb més efectes especials, més pressupost, més 3D i més publicitada acostuma a ser la pitjor de la cartellera. Cal mirar bé per Internet sobre la pel·licula que es vol anar a veure; a vegades fer un esforç a casa i dedicar 15 minuts a triar la pel·licula és una inversió pel simple fet de no trobar-se davant de la pantalla gran vomitant les crispetes.

Trobo també que s’ha de ser estratègic en el moment de seure o d’escollir butaca un cop entrem a la sala. Normalment la gent ja ho fa… es tracta d’evitar posar-se davant de segons quines persones o grups que poden ser sorollosos. Jo personalment evito sempre asseure’m lluny dels que menjen crispetes. Lo demés és una loteria, els que semblen que hagin d’estar calladets t’acaben comentat qualsevol detall de la pel·licula, i també els que durant  els trailers comenten la jugada poden estar callats i correctes en els 120 minuts que pot durar la pel·lícula. És questió de tenir sort… no hi ha res més molest que no poder entrar íntimament en la pel·lícula pel fet que hi hagin distraccions que ho impedeixen.

Un altre punt a tractar: El tema de el cine en versió original. És un tema que ha fet que jo en l’ultim any hagi anat 5 vegades comptades al cine… i de fet aquestes 5 vegades he anat a veure cine en versió original (subtitulat, és clar). Doncs resulta que em vaig acostumar a veure pel·lícules en dvd respectant el so original, respectant la llengua natural en la que parlen els actors, i incorporant-hi els subtítols (per poder seguir la pel·lícula, si no no entendria res del que diuen)… aquesta costum fa que no m’arribin al cor les pel·lícules que veig doblades. I com sabeu als cinemes comercials la dinàmica general és la de projectar pelis doblades (hauriem d’anar a sales molt concretes, o cinemes de Barcelona per veure alguna novetat en v.o.s.e).

Bueno, us animo a que aneu al cine (cobro comissió, encara que no ho sembli). I tot el que us he dit és el que faig jo, perquè em sembla que des de la llibertat que tinc per viure el cine és la forma que m’ho fa disfrutar més; cadascú és lliure de viure el fet d’anar al cinema com vulgui, sigui la pel·licula que sigui, menjant palometes si li agraden, etc…

Hauria d’acabar recomentat-vos alguna pel·licula, però bueno, algun dia us parlaré d’alguna pel·liculeta que em faci gràcia (amb les imatges del post ja us dono algunes pistes del que m’agrada)… Us imagineu? Una pel·lícula amb tres actors principals: Buenafuente, Punset i Quintero, amb banda sonora de Travis

M.I.M

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

(Imatge de capçalera extreta d’aquí)

Extracte 3. Je vous salue Sarajevo i altres bufetades

EXTRACTES 3. Je vous salue Sarajevo i altres bufetades

Esta vegada us fico un combo de fragments relacionats, a partir del curt Je vous salue Sarajevo (Jo et saludo Sarajevo),  realitzat l’any 1993 pel director francès Jean-Luc Godard, que es el qui posa la veu en off al curt. No té desperdici, econòmic i radical a més no poder.

En el curt de youtube, el final de la traducció a l’espanyol està malament, és al revés:  “He visto a tantos vivir tan mal y a tantos morir tan bien“.

Detalls tècnics del curt, els següents: la banda sonora es un tema d’Arvo Pärt  titulat  Silouans Song, obra orquestral composada el 1991.

La fotografia del conflicte dels balcans és del fotògraf americà Ron Haviv. Un soldat serbi a punt de patejar-li el cap a una dona morta al terra. Més història sobre la foto aquí i a la web d’en Haviv.

A propòsit de Godard, us poso un fragment d’una peli que va rodar l’any 85 i que també és una salutació, Je vous salue, Marie (Jo et saludo, Maria). Ve a ser una de les peces síntesi de l’estil del francès, de la manera d’estructurar amb les imatges, el text escrit i els sons (especialment música i diàlegs). Us poso un extracte-bufetada de l’arcàngel Gabriel a Josep.

A la pantalla hi ha bufetades que fan mal i n’hi ha que no. Una altra de les que fa mal és la de Gena Rowlands a John Cassavetes (marit i muller), que a la pel·lícula Minnie and Moskowitz de l’any 1971 són una parella que es despedeix amb esta gran bufa. Increïbles els dos.

Anant recopilant he fet cap a una altra gran bufetada, de les doloroses. És una bufa sense bufa. Detalls del tall del mestre Robert Bresson, gran pare del cinema. L’extracte és del seu últim llarg, L’Argent, de 1983. Tota una lliçó.

Acabo amb unes bufetades extrañes, falses, però dures, les de Jake La Motta en el seu moment d’èxtasi, fotent-li cops a la dona i després a son germà. Hi ha un moment al lavabo que la dona es tanca i ell tira la porta a terra, i quan ella li diu que se’ls ha follat a tots i que li ha xupat la polla a son germà, Robert De Niro es queda parat, un moment, sense saber si li ha xupat de veritat o no. Raging Bull de Martin Scorsese de l’any 1980.

Arcadi Ballester

> altres articles de l’Arcadi Ballester

> altres articles de la secció Monstres convidats

The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

No estic massa segur de com ha arribat aquest material a les meues mans, però ha estat una grata alegria. Just quan estava picant una ressenya de Mogwai per aquesta mateixa secció, m’he trobat amb aquest discàs fent salts per “Artistas Relacionados” de l’Spotify -espero que no el facin de pagament “total” en un futur pròxim-. M’he topat amb un mix d’idees molt suculentes i interessants, que moltes les he detectat en discos posteriors a aquest Hello, Avalanche. Sembla com si cap aquest treball hagin mirat Fang Island, Holy Fuck, Royal Bangs o Late Of The Pier, i que ells hagin observat Penguin Café Orchestra o Philip Glass en certs moments. El disc que ens ocupa avui és de fa 4 anys, i en els temps que vivim és una eternitat.

No s’hauria de fer massa cas al que diu Last.FM sobre aquesta gent, i menys mirar els “Artistas Similares”. Crec que cap dels que citen sona prou paregut a aquesta gent, per formar una primera idea del so. Com sí que sonen és a valentia, tocant pals que van del pop 8bit, al post-rock i a la electrònica. Aquest llarg, a més, és pràcticament instrumental. Música bastant meditada i, al meu parer, canviant de tema a tema i amb experiment aquí i allà, cosa que fa el disc francament interessant.

L’inici és prometedor. Un tema a mode d’intro com un background d’una peli de dibuixos animats centreeuropeus dóna pas a Truck: 8 bits i bateria accelerada a mig camí entre la BSO d’un beat’em-up i un de carreres, però amb regust rock. I això només el principi, perquè a Bees Bein’ Strugglin’, An Evening With Rthrtha o Upmann es compliquen una mica més la vida i beuen del math i post-rock dels God Is An Astronaut o els actuals Mogwai, però sense perdre una espècie de fil conductor entre línies que compacta el disc: un so menys perfecte, menys precís que el que executen les bandes d’aquest pal.

Llavors una de les sorpreses, Mmaj. Un tema sintètic amb formes d’ona bàsiques i bateries 808 saturades que fa les funcions d’interludi del disc, i que enllaça amb I Saw The Bright Shinies, amb unes veus de theremin que són de les meues debilitats, molt 70s, i que s’emparellen molt bé amb els ritmes sintètics. Fem un altre salt d’estil per anar a Ghost Moves, que torna a recuperar aquest esperit Fang Island, amb frasejos de sinte i guitarra no massa complexos, i que permeten fer anar el tema per bases molt àgils.

El final del disc segueix amb aquesta part més programada de la bateria, amb una Loud Murmuring, que com quasi tots els temes d’aquest disc més progressius funciona sobre una curva ascendent més pròpia del post-rock, però sense girar sobre la mateixa roda tendint a infinit. I tanca Queen, l’únic tema cantat que no desentona en la línia de Hello, Avalanche, però que sembla l’extra o la raresa que sol ser, de vegades, l’última pista.

Amb tot, és un bon precedent a tenir en compte i no es pot oblidar que aquesta gent tenen un parell de treballs més de llarga durada que també s’ho valen.

> escolta el disc a Spotify

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

Tractat 2n de Metafísica Ozoristico-Landista: Todos al suelo (Mariano Ozores, 1982)

Roco segueix amb el seu tractat metafísic particular i avui juga fort amb un poker històric. Us pensàveu que el 82 només va ser l’any del Naranjito?

Todos al suelo (Mariano Ozores, 1982)

Todos al suelo (Tractat 2n de Metafísica Ozoristico-Landista)

Director: Mariano Ozores

Actors: Fernando Esteso, Andrés Pajares, Antonio Ozores, Juanito Navarro, Paloma Hurtado, Azucena Hernández, Beatriz Escudero, Mabel Escaño, Rafaela Aparicio, Ricardo Merino, Tania Ballester, Eva Robin, Valeriano Andrés, Alfonso del Real, Adrián Ortega, José Yepes, Andrés Pajares Jr.

Atenció a una de les millors i més taquilleres pel·lícules del grandíssim Mariano Ozores, que aquesta vegada fa ús del gran poker de la comèdia nacional dels anys 80: Esteso, Pajares, Ozores i Navarro.

La trama, inspirada en el cinema d’atracaments perfectes americà, ens mostra uns personatges barroers fins a dir prou. Pajares de pichabrava per no perdre el costum, Esteso de marit infidel que s’escaparà amb l’amant, Ozores de mecànic borni i Juanito Navarro com a propietari d’uns cavallets, units amb la intenció d’atracar el banc on treballa el segon.

El pitjor és que es posen a treballar el dia abans que el banc rebi el gran ingrés que havia de ser el botí. En aquests temps estava recent l’atracament al Banc Central de Plaça Catalunya de Barcelona, el diector tenia previst titular Atracament al Banc Mistral, però en succeir el fallit intent de cop d’estat de Tejero and Co va optar per aprofitar l’èxit publicitari de Todos al suelo.

Posicions polítiques de tots colors, com les armes de l’atracament de quan el personatge de Juanito Navarro era maqui, l’insult d’assassí d’Ozores al petit gran actor Alfonso del Real per haver estat metge avortista, a part de la doble moral del temps, reflectida en el personatge de Valeriano Andrés com a director de la sucursal, sempre acompanyat de la seva “neboda”, o que els diàlegs finals de Pajares i Esteso siguin sobre les propietats com a mestressa de casa i sexuals de la dona del primer, que al final marxa amb l’altre.

El que em va sorprendre és la reunió del comissari de policia amb algú de les altes esferes, que obliga a passar totalment de l’atracament, per no tenir mala publicitat per al mundial de futbol que se celebrava aquell mateix any, sortint els empastres totalment sense un duro, sense un càrrec i gairebé empesos a no arrancar-los el cotxe pels mateixos agents, mentre Ozores els diu gamberros.

Pel·lícula fruit d’un temps, això està clar, però que amaga al seu interior alguns debats interns que realment no han evolucionat tant en el temps en arribar als nostres dies. A més el film és superdivertit, amb l’escena en la qual estan disfressant al parc de Monjabi bisbes respectivament com a moment més alt.

Per cert, la seva música és la meva melodia de mòbil de ja fa un temps…

 

Roco

> altres articles de Roco

> altres articles de la secció Monstres convidats