El Tercer Semestre: “Fem cada cançó sense tenir en compte qui representa que som o com se suposa que sonem”

Zucker, Abrahams i Zucker, coneguts també per la unió de les seves tres inicials, ZAZ, és el trio de cineastes que va crear la trilogia The Naked Gun, en què cada pel·lícula difereix tres anys respecte l’anterior. La tercera part de la saga porta per títol The Naked Gun 33⅓, que molt probablement ha inspirat el trio de Sabadell El Tercer Semestre per batejar el seu tercer treball: 33⅓ (2016, Aloud Music, escolta’l aquí). Continua llegint

L’Esguerracolls (I)

L’Esguerracolls ja no és la muntanya més alta del món, ni la més bonica, ni tan sols la més fascinant. La gent vinguda d’arreu hi pujava carregada de misticisme i ara els quatre nostàlgics que encara la visiten en baixen avorrits i fastiguejats. Fa anys que cap patriota no en fa el cim per clavar-hi la bandera i els veterans de l’indret asseguren que no val la pena seguir perdent el temps amb aquest munt de terra Continua llegint

CHROMB!

Aquest matí, per un assumpte del qual ja us farem spam més endavant, hem estat repassant grups que vam fer sonar al programa de ràdio però que per una cosa o una altra no havíem tornat a escoltar mai més. I hem fet un retrobament agradable dels que et resolen un matí mig capsigrany d’aquests en què no saps si posar-te a fer feina aprofitant que t’has llevat d’hora o abandonar-te en la més profunda apatia i procrastinació: CHROMB! Continua llegint

Fira Fem / Aedificatoria (2012)

Arriba la calor i això comença a fer-se insuportable. Només un bon ventilador i la música adequada poden ajudar-nos a combatre les altes temperatures i les humitats asfixiants del clima que ens ha tocat viure. Des de fa dies que a l’illa tenim clar quin serà el disc d’aquest estiu, encara que no sonarà en cap radiofórmula casposa ni segurament el ballareu en cap festa amb els amics. Continua llegint

Unicornibot / Hare Krishna (2010)

Unicornibot
Hare Krishna
2010

No sé si és cosa meva o realment és així: el nombre de grups que es dediquen a fer música estrictament instrumental creix exponencialment. No és d’estranyar tenint en compte la proliferació de gèneres musicals que veuen precedida la seva etiqueta pel prefix post, on la veu sovint és eclipsada per llargs passatges sonors més o menys densos i més o menys estimulants.

Aquesta superpoblació fa que la fotocòpia abundi, sobretot per la dificultat que suposa elaborar un so únic que et distingeixi de la resta quan prescindeixes d’un element tan definitori com és la veu. Per això fa una mica de mandra enfrontar-se a discos com el de debut dels gallecs Unicornibot.

Efectivament, quan comences a explorar Hare Krishna, de poc més de 25 minuts de durada, tens la sensació que no estàs a punt de descobrir res de nou. Quan acabes d’escoltar les 9 cançons penses en el concepte déjà vu. Però també et ve una considerable necessitat de tornar a escoltar-les. Que el disc duri menys de mitja hora és un punt a favor per donar-li la segona oportunitat.

És llavors quan saps que haver-li donat una segona oportunitat a Hare Krishna ha estat una bona decisió, que té alguns matisos per descobrir i moltes cançons per anar rememorant. Que probablement no acabi oblidat en una carpeta de l’ordinador o en una ranura del moble per posar CDs que tens a l’habitació. Si més no l’aniràs recuperant de tant en tant. I que és mereixedor de ser recomanat per als amants d’aquest tipus de música tan difícil de definir, que alguns consideren experimental, d’altres math i d’altres post-elquevulgueu.

Podeu escoltar el disc i fins i tot descarregar-lo en alta qualitat i de forma completament gratuïta al bandcamp d’Unicornibot. Val la pena que invertiu 25 minuts musicals de les vostres vides en tastar Hare Krishna, i que valoreu si realment són un grup més o si valen la pena tenir-los posada la marca de seguiment.

> myspace d’Unicornibot

> bandcamp d’Unicornibot


Selecció musical 2010 vol.2: el pa sencer

Després de repassar alguns discos que han valgut la pena escoltar d’aquest 2010, avui toca fer espai als tres treballs discogràfics que realment m’han marcat a nivell personal. Abans, però, us deixo aquest link amb una selecció de cançons tant dels discos d’ahir com dels tres d’avui, a banda d’altres temes que ens deixa com a herència aquest 2010 a punt de finar. No cal dir que hi falten algunes cançons que no són a Spotify.

Ara sí, aquesta és la teca bona que ha deixat el 2010 ordenada seguint criteris estrictament alfabètics:

Shining / Blackjazz [escolta’l]

Quan començava l’any poc m’imaginava que uns escandinaus obscurs i experimentals m’impactarien d’aquesta manera. Amb un so excessivament carregat i artificial per a alguns i indigest per a d’altres, Blackjazz és un mur sonor carregat de capes que probablement costi de superar de bones a primeres. Una bona manera de superar-lo és mirant abans que res  aquest vídeo d’una actuació seva en un programa de televisió de Noruega. A mi em va funcionar.

Standstill / Adelante Bonaparte [escolta’l]

No tots els grups s’enfronten a reptes tan bèsties com seguir caminant després de firmar una obra tan gran com el Vivalaguerra (2006, escolta’l). Amb Adelante Bonaparte Standstill no van intentar igualar nivells ni superar llistons, sinó que van optar per explorar móns amb unitats de mesura diferents, fent pràcticament incomparables aquest darrer treball amb el seu antecessor. Si bé en les primeres escoltes no l’hauria nomenat com a candidat a encapçalar cap rànquing, a mesura de calar en els sentiments personals i després de veure’l executat de manera íntegra en directe un parell de cops (amb l’espectacle Rooom, on les cançons assoleixen una altra dimensió) el triple EP es va fer mereixedor d’un lloc indiscutible en aquest pòdium.

Toundra / (II) [escolta’l]

Una de les sensacions d’aquest 2010. Els vaig descobrir fa poc més d’un any amb el seu primer disc, (I), però quan vaig quedar totalment fascinat pel seu post-metal instrumental va ser en un memorable concert a la [2] de l’Apolo el passat mes de febrer, on van compartir escenari amb (lo:muêso). Mesos més tard publicaven aquest (II), amb una producció molt més acurada però conservant els seus ja característics viatges musicals per mil i un escenaris imaginaris. La bona notícia és que tot i l’alta qualitat de les 7 cançons d’aquest segon album hi noto encara un bon marge de millora. Si el saben aprofitar (hi confio plenament) ens brindaran grans moments en un futur esperem que no massa llunyà.