Der Letzte Mann (F.W. Murnau, 1924)

Der Letzte Mann (F.W. Murnau, 1924)

Llegeixo que la crítica internacional considera Der Letzte Mann la segona millor pel·lícula de tots els temps, suposo que darrere de Citizen Kane. Ja se sap com és aquest món de la “crítica internacional diu que”, es pot agafar amb tantes pinces com vulgueu. Continua llegint

Genessies: ajuda el nàufrag

El crowdfunding està a l’ordre del dia i era només qüestió de temps que des de l’illa dels monstres ens veiéssim motivats a donar el nostre suport a un d’aquests projectes que busquen finançament a través del micromecentage. Genessies és el nom de la segona pel·lícula d’Arcadi Ballester, il·lustre monstre convidat, col·laborador d’aquest blog que a través de Verkami busca finançament per sufragar les despeses del rodatge.

Inspirat en Daniel Dafoe i el seu cèlebre Robinson Crusoe, Genessies explicarà la història d’un naufragi personal. Coneixent l’Arcadi Ballester us puc assegurar que la pel·lícula podrà ser de moltes maneres, però mai convencional. Només cal que vegeu el seu primer treball cinemaotgràfic, Japón no perdió, per adonar-vos que no es tracta del típic cine de fireta carregat de tòpics i pseudotranscendència. Aquí hi ha ànima.

Genessies es rodarà aquest estiu a Reus, Rasquera i algunes localitzacions situades en l’entorn natural de la Ribera d’Ebre. Tots aquells qui vulgueu contribuir a aquest projecte ho podeu fer mitjançant el Verkami de la pel·lícula. A canvi de les vostres aportacions rebreu sucosos premis relacionats amb la pel·lícula i les seves localitzacions.

Més info:

>> Verkami de Genessies (on trobareu tota la informació sobre Genessies)

>> Facebook de Genessies

>> Pàgina d’Arcadi Ballester

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Continuem amb els posts de final d’any dels nostres Monstres convidats. Roco, autèntic teòric ozorísticolandista, ens parla un cop més de cine actual, però atenció perquè no deixa de banda la seva ciència metafísica particular.

Acaba 2011, per a mi l’any del film Super 8, que tot i no ser cap meravella, és el que més m’ha afectat (al costat de Midnight in Paris de Woody Allen, la qual cosa no és per res sorprenent).

Passa que sóc un anti-Lost dels que fan època, i que J.J. Abrams hagi fet aquesta petita delícia nostàlgica sense pretensions, ha canviat bastant la meva manera de veure aquest director. Pur producte Spielberg 80’s, camí ja iniciat amb la bastant injuriada última aventura d’Indiana Jones, que a mi personalment, també em va encantar, i aquí torna a posar-me ximple, amb punts de Encontres a la tercera fase, Els Goonies, Compta Amb mi, i sobretot E.T., ja que d’una forma familiar, i sense massa excessos visuals aconsegueixen atrapar-nos com van fer quan érem petits, i dibuixar immediatament un somriure, portant-nos cap enrere.

Dir que no crec que aquest 2012 cap m’afecti com aquesta, tret que finalment, el gran Mariano Ozores reuneixi de nou als grandíssims (i alhora tan encantadorament decadents Andrés Pajares i Fernando Esteso), per la molt comentada, esperada i encara no plantejada seriosament, Els Bingueros 2.

Feliç entrada d’any a tots els seguidors de L’illa dels monstres, i molt especialment a l’amic Vicenç.

Roco

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Roco

altres articles de la secció Monstres convidats


Ed Wood (Tim Burton, 1994)

Ed Wood (Tim Burton, 1994)

El gran somni d’Edward D. Wood Jr. era passar a la història del cine i a fe de Déu que ho va aconseguir. Anys després de morir la seva filmografia ha esdevingut objecte de culte arran de ser considerat el pitjor director de la història. Efectes fets amb quatre cartrons i dos fils, barrejar dia i nit amb una aleatorietat fascinant i un optimisme desmesurat a l’hora de considerar quan una escena era vàlida o no són alguns dels valors de judici per arribar a sentenciar-lo com el personatge amb més poca traça a l’hora de dirigir un llargmetratge. Ed Wood era, però, un apassionat del cine. Un amant del setè art com pocs. I que pel que se’ns explica a Ed Wood va aconseguir difrutar amb el que més li agradava en aquest món. Ja em direu qui no voldria aconseguir això i que després la gent canti el que vulgui.

Tim Burton va servir-se d’aquesta fascinant història per firmar un biopic que amb els anys s’ha consolidat com una de les millors pel·lícules del director (tot i que si algú ens ve dient que és netament la millor tampoc ens posarem a discutir-li res). Rodada en blanc i negre, un dels seus grans tresors és un repartiment encapçalat per un memorable Martin Landau donant vida a un Bela Lugosi que necessita poc temps en pantalla per guanyar-se la nostra estima eterna. Ara, que t’acabes estimant cadascun dels personatges que van desfilant en una mena de parada de monstres entranyables.

Cut! Perfect!

Tractat de Metafísica Ozoristico-Landista (3): Nosotros los decentes (Mariano Ozores, 1975)

Carmen Sevilla es cola avui a les classes d’ozorisme que des de fa temps ens ofereix Roco a l’illa dels monstres dins la secció col·laborativa de Monstres convidats.

Nosotros los decentes (Mariano Ozores, 1975)

Nosotros los decentes (Tractat de Metafísica Ozorístico-Landista (3))

Director: Mariano Ozores

Actors: José Luis López Vázquez, Carmen Sevilla, Queta Claver, Florinda Chico.

La pel·lícula que vull aportar avui és una de les menys conegudes i menys mainstream del sempre exitós Mariano Ozores. Una història amb els personatges més definit als quals ens té acostumats, molt cap a dins, on la hipocresia i la falsa moral imperaven (i segueixen imperant ara) en la societat espanyola de 1975.

López Vázquez, en el paper del propietari d’una ortopèdia, i la culpable dels seus mals pensaments, una Carmen Sevilla ufanosa, que no consumeixen bàsicament pel què diran i tota aquesta mandanga de quedar bé amb tothom i a més aparentar ser una persona de bé, encara que per dins es sigui un depravat. El que vindrien a ser a dia d’avui tota aquesta gent que va omplir Madrid per celebrar les JMJ, per exemple.

Analitzable és que per aquests temps hi havia ganes de sortir d’aquesta censura, tant física com mental, imposada pel règim franquista, i que aquest retrat costumista i agre obria una mica la porta a tota la coma de films mal anomenats de destape. Les coses no han canviat tant segons sembla, ja que a Tortosa passa igual, o fins i tot pitjor. He dit.

Roco

> altres articles de Roco

> altres articles de la secció Monstres convidats

Vols venir al cine dimecres?

Més monstres convidats, que ara feia setmanes que no en teníem: el M.I.M, les seves estratègies en una sala de cine i la VOSE.

Que bé! Ja és el meu tercer post a l’Illa dels monstres. Recordeu quan us parlava dels meus personatges televisius de joventut? Bueno, i recordeu quan us vaig parlar del grup anlgès Travis? Bueno, doncs no us demanaré que feu els deures pels primers, és obvi que cadascú té els seus referents, sigui en el món televisiu, com en el literari, teatral,… però si que us demanaria que escoltéssiu alguna cosa de Travis. Potser era un so que captivava si l’enganxaves en aquell moment, no sé, es podria parlar sobre això, però si que pel que fa a mi Travis no ha passat de moda. En canvi una altra banda que em va fascinar molt més encara que Travis, Oasis, ara mateix em quedo d’ells amb unes 7 o 8 escasses cançons… si voleu un altre dia us les dic, està clar que no hi falten Wonderwall i Don’t look back in anger, però encara en destacaria alguna més.

Bé, havent fet un repàs dels últims posts passem a encetar el tema que ens ocupa avui que no és ni més ni menys que el fet d’anar al cinema. Pocs són els que estan llegint aquest blog i no han anat al cine alguna vegada, inclús m’atreviria a dir que tots els que llegeixen aquestes linies hi han anat més de 25 vegades. Està clar, no? Anar al cine és dintre dels nostres temps i de l’epoca que ens ha tocat viure un fet molt arrelat i tradicional. I no només ho és ara, com sabeu els nostres avis ja assistien, normalment en diumenge tarda, a les projeccions que es feien. Primer va ser el cine mut de la mà de Charles Chaplin, El gordo i el flaco… i després la tècnica va evolucionar incorporant so i “professionalitzant” les projeccions. Abans veure una pel·lícula era un fenomen social que mobilitzava a tot el poble… ara crec que la cosa funciona més per petits grups (vaig al cine amb la meva parella, vaig al cine amb els 2 o 3 amics que volen veure la mateixa peli, vaig al cine amb els fills o els pares, etc.).

El més dificil és escollir la pel·licula. Des del meu punt de vista hi ha molta oferta i poques pel·licules de qualitat ofertades. A vegades la pel·lícula amb més efectes especials, més pressupost, més 3D i més publicitada acostuma a ser la pitjor de la cartellera. Cal mirar bé per Internet sobre la pel·licula que es vol anar a veure; a vegades fer un esforç a casa i dedicar 15 minuts a triar la pel·licula és una inversió pel simple fet de no trobar-se davant de la pantalla gran vomitant les crispetes.

Trobo també que s’ha de ser estratègic en el moment de seure o d’escollir butaca un cop entrem a la sala. Normalment la gent ja ho fa… es tracta d’evitar posar-se davant de segons quines persones o grups que poden ser sorollosos. Jo personalment evito sempre asseure’m lluny dels que menjen crispetes. Lo demés és una loteria, els que semblen que hagin d’estar calladets t’acaben comentat qualsevol detall de la pel·licula, i també els que durant  els trailers comenten la jugada poden estar callats i correctes en els 120 minuts que pot durar la pel·lícula. És questió de tenir sort… no hi ha res més molest que no poder entrar íntimament en la pel·lícula pel fet que hi hagin distraccions que ho impedeixen.

Un altre punt a tractar: El tema de el cine en versió original. És un tema que ha fet que jo en l’ultim any hagi anat 5 vegades comptades al cine… i de fet aquestes 5 vegades he anat a veure cine en versió original (subtitulat, és clar). Doncs resulta que em vaig acostumar a veure pel·lícules en dvd respectant el so original, respectant la llengua natural en la que parlen els actors, i incorporant-hi els subtítols (per poder seguir la pel·lícula, si no no entendria res del que diuen)… aquesta costum fa que no m’arribin al cor les pel·lícules que veig doblades. I com sabeu als cinemes comercials la dinàmica general és la de projectar pelis doblades (hauriem d’anar a sales molt concretes, o cinemes de Barcelona per veure alguna novetat en v.o.s.e).

Bueno, us animo a que aneu al cine (cobro comissió, encara que no ho sembli). I tot el que us he dit és el que faig jo, perquè em sembla que des de la llibertat que tinc per viure el cine és la forma que m’ho fa disfrutar més; cadascú és lliure de viure el fet d’anar al cinema com vulgui, sigui la pel·licula que sigui, menjant palometes si li agraden, etc…

Hauria d’acabar recomentat-vos alguna pel·licula, però bueno, algun dia us parlaré d’alguna pel·liculeta que em faci gràcia (amb les imatges del post ja us dono algunes pistes del que m’agrada)… Us imagineu? Una pel·lícula amb tres actors principals: Buenafuente, Punset i Quintero, amb banda sonora de Travis

M.I.M

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

(Imatge de capçalera extreta d’aquí)

Extracte 3. Je vous salue Sarajevo i altres bufetades

EXTRACTES 3. Je vous salue Sarajevo i altres bufetades

Esta vegada us fico un combo de fragments relacionats, a partir del curt Je vous salue Sarajevo (Jo et saludo Sarajevo),  realitzat l’any 1993 pel director francès Jean-Luc Godard, que es el qui posa la veu en off al curt. No té desperdici, econòmic i radical a més no poder.

En el curt de youtube, el final de la traducció a l’espanyol està malament, és al revés:  “He visto a tantos vivir tan mal y a tantos morir tan bien“.

Detalls tècnics del curt, els següents: la banda sonora es un tema d’Arvo Pärt  titulat  Silouans Song, obra orquestral composada el 1991.

La fotografia del conflicte dels balcans és del fotògraf americà Ron Haviv. Un soldat serbi a punt de patejar-li el cap a una dona morta al terra. Més història sobre la foto aquí i a la web d’en Haviv.

A propòsit de Godard, us poso un fragment d’una peli que va rodar l’any 85 i que també és una salutació, Je vous salue, Marie (Jo et saludo, Maria). Ve a ser una de les peces síntesi de l’estil del francès, de la manera d’estructurar amb les imatges, el text escrit i els sons (especialment música i diàlegs). Us poso un extracte-bufetada de l’arcàngel Gabriel a Josep.

A la pantalla hi ha bufetades que fan mal i n’hi ha que no. Una altra de les que fa mal és la de Gena Rowlands a John Cassavetes (marit i muller), que a la pel·lícula Minnie and Moskowitz de l’any 1971 són una parella que es despedeix amb esta gran bufa. Increïbles els dos.

Anant recopilant he fet cap a una altra gran bufetada, de les doloroses. És una bufa sense bufa. Detalls del tall del mestre Robert Bresson, gran pare del cinema. L’extracte és del seu últim llarg, L’Argent, de 1983. Tota una lliçó.

Acabo amb unes bufetades extrañes, falses, però dures, les de Jake La Motta en el seu moment d’èxtasi, fotent-li cops a la dona i després a son germà. Hi ha un moment al lavabo que la dona es tanca i ell tira la porta a terra, i quan ella li diu que se’ls ha follat a tots i que li ha xupat la polla a son germà, Robert De Niro es queda parat, un moment, sense saber si li ha xupat de veritat o no. Raging Bull de Martin Scorsese de l’any 1980.

Arcadi Ballester

> altres articles de l’Arcadi Ballester

> altres articles de la secció Monstres convidats

Tractat 2n de Metafísica Ozoristico-Landista: Todos al suelo (Mariano Ozores, 1982)

Roco segueix amb el seu tractat metafísic particular i avui juga fort amb un poker històric. Us pensàveu que el 82 només va ser l’any del Naranjito?

Todos al suelo (Mariano Ozores, 1982)

Todos al suelo (Tractat 2n de Metafísica Ozoristico-Landista)

Director: Mariano Ozores

Actors: Fernando Esteso, Andrés Pajares, Antonio Ozores, Juanito Navarro, Paloma Hurtado, Azucena Hernández, Beatriz Escudero, Mabel Escaño, Rafaela Aparicio, Ricardo Merino, Tania Ballester, Eva Robin, Valeriano Andrés, Alfonso del Real, Adrián Ortega, José Yepes, Andrés Pajares Jr.

Atenció a una de les millors i més taquilleres pel·lícules del grandíssim Mariano Ozores, que aquesta vegada fa ús del gran poker de la comèdia nacional dels anys 80: Esteso, Pajares, Ozores i Navarro.

La trama, inspirada en el cinema d’atracaments perfectes americà, ens mostra uns personatges barroers fins a dir prou. Pajares de pichabrava per no perdre el costum, Esteso de marit infidel que s’escaparà amb l’amant, Ozores de mecànic borni i Juanito Navarro com a propietari d’uns cavallets, units amb la intenció d’atracar el banc on treballa el segon.

El pitjor és que es posen a treballar el dia abans que el banc rebi el gran ingrés que havia de ser el botí. En aquests temps estava recent l’atracament al Banc Central de Plaça Catalunya de Barcelona, el diector tenia previst titular Atracament al Banc Mistral, però en succeir el fallit intent de cop d’estat de Tejero and Co va optar per aprofitar l’èxit publicitari de Todos al suelo.

Posicions polítiques de tots colors, com les armes de l’atracament de quan el personatge de Juanito Navarro era maqui, l’insult d’assassí d’Ozores al petit gran actor Alfonso del Real per haver estat metge avortista, a part de la doble moral del temps, reflectida en el personatge de Valeriano Andrés com a director de la sucursal, sempre acompanyat de la seva “neboda”, o que els diàlegs finals de Pajares i Esteso siguin sobre les propietats com a mestressa de casa i sexuals de la dona del primer, que al final marxa amb l’altre.

El que em va sorprendre és la reunió del comissari de policia amb algú de les altes esferes, que obliga a passar totalment de l’atracament, per no tenir mala publicitat per al mundial de futbol que se celebrava aquell mateix any, sortint els empastres totalment sense un duro, sense un càrrec i gairebé empesos a no arrancar-los el cotxe pels mateixos agents, mentre Ozores els diu gamberros.

Pel·lícula fruit d’un temps, això està clar, però que amaga al seu interior alguns debats interns que realment no han evolucionat tant en el temps en arribar als nostres dies. A més el film és superdivertit, amb l’escena en la qual estan disfressant al parc de Monjabi bisbes respectivament com a moment més alt.

Per cert, la seva música és la meva melodia de mòbil de ja fa un temps…

 

Roco

> altres articles de Roco

> altres articles de la secció Monstres convidats

Extracte 2. Bully (Larry Clark, 2001)

 

Bully (Larry Clark, 2001)

EXTRACTES 2. Bully

Bully, una pel·li dirigida per Larry Clark, amb un guió de David McKenna, basat en el llibre Bully de Jim Schutze. Segons he llegit McKenna va decidir utilitzar un pseudònim a Bully, el de Zachary Long.

El fragment son els dos últims minuts del film, amb escena prèvia al judici i un tancament brutal amb retrat dels protagonistes i les respectives penes escrites amb la mítica courier. Brad Renfro, que a la película fa el paper de Marty Puccio, és condemnat a la cadira elèctrica. Death by way of electric chair. Set anys després del rodatge de la película, a la realitat, mor intoxicat al seu apartament de Los Angeles. Drogues dures. La música que acompaña els dos minuts és un fragment d’un tema del Dj anglés Fatboy Slim, el Song for Shelter.

Arcadi Ballester

> altres articles d’Arcadi Ballester

> altres articles de la secció Monstres convidats

Tractat 1er de Metafísica Ozoristico-Landista: El astronauta (Javier Aguirre, 1970)

Acabem la ronda de presentacions dels monstres convidats amb el quart i darrer col·laborador, però no per això menys important, clar. Roco comença les seves aportacions a l’illa encetant un tractat sobre l’ozorisme i el landisme. Segur que aquesta no us l’esperàveu.

 

El astronauta (Javier Aguirre, 1970)

El astronauta (Tractat 1er de Metafísica Ozoristico-Landista)

Director: Javier Aguirre

Actors: Tony Leblanc, José Luis López-Vázquez, Paquito Cano, Puri Villa, José Sazatornil, Antonio Ferrandis, Rafael Alonso, José Luis Coll, Antonio Ozores, Mary Paz Pondal, Laly Soldevilla, Beny Deus, Ángela Rhu, Carmen Martínez Sierra.

Primer de tot, dir que em sento un privilegiat de poder col·laborar en un blog amb tant talent en el seu interior. Dit això, aviso que la meva missió en ell, és buscar el rerefons, ja sigui polític, ja sigui social o ja sigui humorístic simplement, de les pel·lícules fatalment anomenades “espanyolades”, que són totalment injuriades gairebé en general, per culturetes i gent del carrer a seques, sense donar-los mai una segona lectura ni oportunitat.

La primera que comentaré és aquesta petita joieta anomenada El astronauta, un film original i diferent que en mà americana, en l’actualitat, segurament hagués estat un èxit de taquilla. La pel·lícula data de 1970, i dirigeix Javier Aguirre, un dels secundones del grandíssim Mariano Ozores, el que creà un estil propi després imitat fins i tot per Mel Brooks i que molts copiaven com és el cas, de vegades amb resultats rodons com aquest.

La història transcorre en plena bogeria per la carrera espacial, on un il·luminat que interpreta Tony Leblanc intenta construir un coet amb l’ajuda d’uns sequaços d’allò més variats. Antonio Ozores interpreta un artificier valencià, Rafael Alonso un electricista, Saza a un lampista i José Luis Coll a un lleter. Amb aquest grup i amb els terrenys d’un ricàs interpretat per Antonio “Chanquete” Ferrandis i amb els seus 8.000 pessetes, creen la SANA i ell, sense més remei, és nomenat president i el fan partícip d’aquesta bogeria.

Després, amb el segrest a un sanatori d’un ex-científic de la NASA (o això diu ell), interpretat per aquest geni interpretatiu que va ser José Luis López-Vázquez, i amb els seus coneixements, aconsegueixen… bé, el que aconsegueixen.

Quedava clar així com havíem estat de limitats en aquest país per culpa del franquisme, i la nostra evolució cultural i/o científica era menys que 0, i que si aquí volíem lluitar contra la gravetat ho havíem de fer vestint amb rodes el valent i no embotint a càmeres anti-gravitatives al viatger espacial.

Vaja, que no érem res davant del tio Sam, ni davant la resta del món (igual que ara), però rient-nos de nosaltres mateixos i tirant de morro podíem anar a la lluna o al lloc que ens haguéssim proposat.

Delirant film de final insòlit, que lamento haver descobert en els últims temps i no haver-lo conegut sent petit, ja que hagués tornat a ell totes les vegades que haguessin estat necessàries.

Mai és tard…

 

Roco