El Tercer Semestre: “Fem cada cançó sense tenir en compte qui representa que som o com se suposa que sonem”

Zucker, Abrahams i Zucker, coneguts també per la unió de les seves tres inicials, ZAZ, és el trio de cineastes que va crear la trilogia The Naked Gun, en què cada pel·lícula difereix tres anys respecte l’anterior. La tercera part de la saga porta per títol The Naked Gun 33⅓, que molt probablement ha inspirat el trio de Sabadell El Tercer Semestre per batejar el seu tercer treball: 33⅓ (2016, Aloud Music, escolta’l aquí).

entrevista el tercer

Els números quadren, o més aviat triangulen, en aquest nou treball dels abanderats del math tropical sabadellenc. Però que la serenor i el camí recte que ens marquen les matemàtiques no ens despisti: 33⅓ és una caixa de sorpreses que ens deixa estranyats a la primera escolta, encuriosits a la segona i enganxats a les seves corbes sonores a la tercera.

I tantes sorpreses, tantes preguntes, així que hem decidit parlar amb els responsables directes del disc perquè ens expliquin exactament tots els detalls i ens aclareixin els dubtes que ens deixa el seu nou disc analitzant-lo cançó per cançó i comentant-ne detalls de la seva complicada gravació.


Després de #TenderTropic, amb quina idea vau encarar 33⅓? Línia rupturista, continuista o federalista?

Anarquista. La nostra manera de treballar té com a epicentre La Cançó, no El Disc. És a dir, no pensem un àlbum, una idea global o un so conductor. Anem fent cançons i cada cançó és una peça individual. No pensem si acabarà en un disc o si la tocarem en directe i si tindrà consistència amb les cançons que l’envolten. Si parléssim d’un pintor, per exemple, un pintor pot fer un seguit de treballs amb un motiu conductor, o uns elements compartits, com podria ser “Treballs en Vermell” o “Cares de Singapur” i llavors organitzar una expo amb tots aquests treballs. Quan vagis a la expo tot tindrà una consistència i la peça unitària realment és el recull de les peces individuals, La Unitat és la suma de totes les peces. Per altra banda pot ser un pintor que cada peça que comença no forma part d’un treball superior, la peça és l’epicentre i l’única raó del treball mateix. Nosaltres som aquest segon pintor.

Amb tot això vull dir que tan #TenderTropic com 33⅓ són un recull de cançons. A #TenderTropic vam posar les cançons que més ens agradaven que havíem fet des que vam començar a tocar fins que ens va tocar un premi per entrar a un estudi, i a 33⅓ hem posat les cançons que més ens han agradat fetes des que vam sortir de l’estudi de gravar #TenderTropic fins que hi hem tornat a entrar.

Per això la línia és anarquista, de fet no hi ha línia, 33⅓ no és resultat de cap idea, és la recopilació de peces individuals. Com que ha passat molt temps entre un disc i l’altre, les diferències són notables.

Jo preveia escoltar un disc instrumental i em trobo que 5 de les 8 cançons contenen traces de veus. Us han agafat ganes de dir i explicar?

La veu apareix per dues raons molt clares. Per un costat, és un nou instrument que ens permet crear timbres diferents i en termes de composició això és molt agraït. Per altra banda, si que és cert que tant a Gael com a Wolverine hem volgut dir algo i la lletra pretén ser escoltada i entesa, o millor llegida, que segur que és més fàcil d’entendre. A la part de dins de l’edició física del disc hi ha les lletres escrites.

Tinc entès que #TenderTropic el vau gravar en un temps gairebé rècord. En aquesta ocasió heu tingut més temps per fer i desfer?

#TenderTropic és el resultat d’un concurs que vam guanyar. Ens vam presentar a un concurs on el primer premi era gravar 3 temes a un estudi i nosaltres en vam voler gravar 5, amb lo que en dos dies vam fer un esprint per a gravar-ho tot. Amb 33⅓ ha estat completament diferent.

Hem estat força hores a l’estudi, però sobretot s’ha allargat perquè hem patit una sèrie de catestróficas desdichas. Un cop ja començada la gravació, el nostre tècnic va marxar 6 mesos a la República Dominicana, al cap d’un temps vam continuar gravant amb un altre productor i li van desnonar l’estudi. Quan va aconseguir un nou local on col•locar tots els aparatus i continuar gravant, l’aire condicionat es va trencar, amors, desamors, ruptures de tíbia i peroné, etc… Vamos, que donem gràcies a Alà de que al final el disc estigui acabat.

entrevista el tercer 2

Parlem ara d’algunes cançons en concret, i vaig directe a les dues que més m’han cridat l’atenció des de bon principi.
Comencem per Gael, una cançó que si em posen aïllada, sense dir-me de qui és, hauria gastat els comodins del públic, de la trucada i del 50% i tot i així no hauria endevinat que és d’El Tercer Semestre. Fins i tot contextualitzada dins el disc em segueix xocant (positivament!). Quina història té aquesta cançó? Expliqueu-m’ho tot, si us plau, VOLEM SABER.

El Gael és el fill del Ricard [bateria d’El Tercer Semestre]. Quan va néixer em va fer molta il•lusió i vaig composar Gael. Hi ha cançons que tardes l’hòstia en tenir-les acabades i cançons que en poques hores estan llestes; Gael és d’aquestes, la composició va ser molt orgànica i va estar llesta en molt poques hores. Fins i tot la lletra de la primera estrofa va estar acabada en la mateixa sessió. Després vam treballar les altres dues estrofes i llestos. Com et pots imaginar, la veueta que surt al final del tema és el Gael himself.

El que dius de que hauries gastat tots els comodins reforça la idea de que l’àlbum és un recull de peces individuals i cada una la fem sense tenir en compte qui representa que som o com se suposa que sonem.

I qui hi canta, a més a més del petit Gael?

Hi canta la Mar Abella, una bona amiga de Sabadell i la veu masculina de fons és el pare de la criatura, aka Ricard. La Mar canta molt bé, es va plantar a l’estudi i amb un parell de takes ja estava la veu llesta.

Mortal Merch és l’altra cançó amb la que crec que més sorpreneu, i no només per les veus, sinó sobretot per la mescla de sonoritats i pel toc experimental, a vegades psicodèlic, a vegades retro, a vegades futurista.

Mortal Merch és un mesclum brutal. La idea principal és del Ricard, i després a sobre hi ha guitarres meves, i baixos del Joan que intenten plasmar el que el Ricard té al cap i això és brutal. Precisament per això és la més post-modern frankesteiniana; vull dir que abans de tenir-la gravada era pràcticament impossible saber com acabaria sonant, i un cop totes les peces estaven juntes, gravades i mesclades el resultat és molt gratificant.

Ara ens toca la feina de veure com la fem en directe, encara no l’hem tocat mai en directe, jo crec que el que farem serà tenir tots els elements de la cançó gravats en el sample i en cada concert construir una criatura diferent; sí, això podria estar bé.

Robocat i Varca Falite són els Tercer Semestre del ball tropical, la camisa hawaiana i el còctel de gambes. Jo les posaria en un guateque de piscina i jardí.

Varca Falite (juntament amb What’s Wrong With Czechs And Chairs) és la cançó més antiga del disc, per això segurament és la més pròxima a #TenderTropic; de fet crec que és la primera cançó que vam fer després de gravar el Tender i és per això que és la més tropical, la més El Tercer Semestre de la primera època, hahaha. Si seguim aquest raonament cronològic tot apunta a que ens estem allunyant dels tropicalismes, qui sap què farem en el futur, mai hem descartat el grindcore.

Amb tot aquest panorama que va de la pista 2 fins a la 5, al final veig Pulpito & Mojito com una intro del disc, suau, sense ser la protagonista, però en canvi és la cançó de la que n’heu fet videoclip.

La cançó obre el disc simplement perquè ens flipa el sinte amb que comença. Si és la cançó escollida per donar l’entrada al treball és pels primers segons, no pas per tota la cançó en si. Havíem considerat començar amb Robocat, però al final el Pulpito se llevó el gato al agua.

Per cert, suposo que el Pilar d’Alemanara, amb l’idíl•lic Pla d’Urgell de fons, us va encisar, no? [noti’s aquí l’entrada en joc del sentiment de pertanyença de l’entrevistador]

El mente fría darrere el videoclip és el Joan (juntament amb els directors Carles Ledesma i Helena Torrent, clar). El Joan va organitzar TOT el tema del videoclip i per a trobar la localització va fer unes quantes country roads per Catalunya. El tio ho va veure clar i el resultat crec que no podria ser millor.

Gràcies a Transjumància per casa anem cridant Eh! Jumanji! de forma aleatòria i esporàdica durant el dia, tot i que de moment no m’han agafat ganes de veure la pel•lícula un altre cop. És un homenatge pòstum a Robin Williams?

Hahaha, no, no tenim res en contra d’aquest home, però tampoc res a favor. Jumanji és el Joan. Sempre m’ha fascinat com d’un nom, surt un sobrenom i aquest sobrenom va mutant depenent del dia. Al Juan li pots dir Joan, Juan, Juanmi, Jummy, Jumo, Jumot, etc… Jumanji és brillant, és un sobrenom ple d’amor.

Ja heu descobert què hi ha de dolent amb els txecs i les cadires?

No ho hem investigat massa, però que tenen algun vincle especial segur. La base d’aquesta cançó la vaig fer amb una guitarra espanyola d’un amic macedoni en un pis de Praga. Havia estat tot el dia passejant per Praga amb una amiga i per tot arreu hi havia cadires: el museu de les cadires, monuments a les cadires, estàtues modernes de cadires, etc. La meva col•lega al final del dia va deixar anar aquesta frase com molt afectada, em va semblar genial; a la nit a casa del col•lega vaig fer el tema inspirat en el dia, el títol estava clar.

I acabem amb Wolverine. Al principi no vaig parar gaire atenció en aquesta cançó, crec que és de les que vas madurant amb el temps. Un final de disc relaxat però amb un lleuger toc èpic, per fer l’últim ball de la festa quan no queda ningú o per tombar-te al sol després dels efectes d’un vermut massa generós.

Sí, un cop vam tenir tots els temes gravats vam veure clar que havia de ser el tema per acabar el disc, forma part d’aquesta idea que comentàvem al principi de l’entrevista de que cada cançó és concebuda en ella mateixa, i després cal ordenar-les dins d’un disc. Aquesta va ser, com d’una manera molt natural, la idònia per acabar el disc. Els últims segons de la cançó són perfectes per acabar.

ETS-Foto-2016-2000x3000

El math lliure i tropical dominarà algun dia el món?

Ara que diuen que l’EDM va de cap a caiguda, per què no? T’imagines artistes de math cobrant 6 milions de dodòlars per actuació? El problema és que si això passa no ens pillarà pas a El Tercer Semestre, perquè amb la loqueria que portem a sobre el pròxim disc segurament ja no tindrà res de math tropical.

Quin disc recomaneu per escoltar després del 33⅓?

Si me pregunta usted el jueves, le diré que Salon Des Amateurs de Hauschka.

I ja per acabar: Frank Debrin o Magnum?

Això no es fa, no podem triar, els dos son igual de cafres i igual d’estimats. Potser podem fer un tema que sigui Thomas Sullivan Drebin i així plasmem una època de la nostra vida.

Foto de capçalera i foto promocional: Helena Torrent

Anuncis

Un pensament sobre “El Tercer Semestre: “Fem cada cançó sense tenir en compte qui representa que som o com se suposa que sonem”

  1. Retroenllaç: El Tercer Semestre: “Fem cada cançó sense tenir en compte qui representa que som o com se suposa que sonem” | L’illa dels monstres | VVVLOG)))

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s