L’Omar feliç

OMAR RODRIGUEZ LOPEZ GROUP + EUREKA THE BUTCHER + ALPHONS X / City Hall, Barcelona / 11-07-2012

Amb les gires de The Mars Volta i At the Drive-In sense passar per terres catalanes es podria considerar el concert d’Omar Rodriguez Lopez Group a Barcelona com un premi de consolació. Sí i no. Segur que bona part dels que vam omplir la sala City Hall hauríem desitjat veure en directe qualsevol de les dos bandes on Omar Rodriguez exerceix de guitarrista, compositor i alma mater. Però mentiríem si neguéssim les ganes de veure’l en un format més íntim, abocat més generosament a l’experimentació, fruit d’una aventura musical en solitari que de moment l’ha portat a editar gairebé una trentena de discos d’un ampli repertori de sonoritats i sentiments.

Amb els també marsvoltians Juan Alderete de la Peña al baix i l’estratosfèric Deantoni Parks a la bateria, Omar va pujar a l’escenari content de la rebuda, humilment agraït i somrient. Destaquem la seva felicitat perquè últimament se’l veu en un paper ombrívol i distant en les actuacions que efectua en la gira de resorgiment d’At the Drive-In. Sense anar més lluny, al concert de l’endemà al FIB se’l va poder veure entre gens i poc emocionat. Vaja, que a Barcelona estava en la seva salsa, i això va anar en benefici de tota l’actuació.

Podem dividir l’actuació del trio en dos tipus de moments. Moments tipus 1, els més brillants: quan el trio executava peces instrumentals i feien entrar l’audiència en estats hipnòtics, deixant-se abandonar allà on l’execució musical i el magnífic joc de llums se l’endugués. Omar agradava, però qui s’enduia els màxims elogis, potser per la sorpresa, era Deantoni Parks. Una demostració a les baquetes de les que perduren en la memòria.

Moments tipus 2, menys brillants o menys afortunats: protagonitzats per les cançons no instrumentals. Dos van ser els vocalistes que desvirtualitzaren l’experiència musical. Per una banda el mateix Omar, que amb veus i lletres sense gaire sentit aparent restava valor al que ens oferia amb la guitarra. El puertorriqueny s’alternava en les tasques vocals amb Teri Gender Bender, vocalista i líder de Le Butcherettes, un grup poc destacable apadrinat pel mateix Omar i que sembla que no acaba de trobar el seu lloc. Va aparèixer en comptades cançons, acompanyant la seva actuació vocal amb moviments de posseïda, anant d’un costat a l’altre de l’escenari, deixant perplexos a més d’un i més quan es va jugar el físic (el seu i el d’algun espectador) tirant-se violentament cap al públic.

En total una hora curta d’actuació on els moments tipus 1 van vèncer els de tipus 2 en la batalla per quedar en la memòria de l’espectador. Ah, hi va haver també els habituals moments tipus 3, que d’aquests n’hi ha en tots els concerts. Són els protagonitzats per aquell tipus d’espectador que, qui sap si d’una manera professional, es dediquen a assistir als concerts per passar-se’ls caminant d’una punta a l’altra de la sala. I això en un concert on les atmosferes i la hipnosi musical juguen un paper tan fonamental hauria de ser considerat crim. Des d’aquí diem prou a aquest tipus d’activitats sense sentit.

El paràgraf final de la crònica va dedicada als teloners, tot i que potser no hauria d’haver estat escrit mai. Dos raons. Raó 1: no vam veure els belgues Alphons X, si bé podem llegir en altres cròniques que van deixar bones sensacions gràcies a una actuació interessant. Raó 2: la infumabilitat de l’altre teloner, Eureka the Butcher, que no era més que un dels germans de l’Omar, Marcel Rodriguez Lopez, davant d’un plat punxant música adequada per qualsevol cosa menys per animar (o fins i tot entretenir) un públic amb ganes de música en directe. Insoportable espectacle acompanyat d’una voluntariosa ballarina de dansa del ventre (o similar) que no millorava en cap cas el resultat global. Ja podria haver vingut amb el grup que té (amb dos germans més de la saga Rodriguez Lopez), Zechs Marquise. Com a mínim haguéssim tingut l’oportunitat de passar-nos-ho bé abans del plat principal.

Fotos: Víctor Rubio

Anuncis

Un pensament sobre “L’Omar feliç

  1. Retroenllaç: Àlbum d’estiu (no és el que sembla) « L'illa dels monstres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s