La brutalitat dels escenaris secundaris

COSTA DE FUEGO (Adrift + Cancer Bats + Berri Txarrak + Opeth + Rolo Tomassi + Toundra +…) / Benicàssim / 21-07-2012

Coincidiran amb mi els amants de la conducció automobilística que una carretera secundària lliure de trànsit feixuc i acompanyada de paisatges brutals és una opció preferible mil cops abans que una autovia de dos o tres carrils carregada de conductors indesitjables i sense més paisatge que polígons industrials i fàbriques de ciment. Canviem el cotxe per la música i torno a afirmar: no hi ha millor lloc en un festival que els escenaris petits, on els músics no queden a quilomètriques distàncies, no t’has de barallar per respirar entre la multitud, les propostes acostumen a ser més arriscades i els grups actuen empesos per la voluntat d’agradar més enllà de limitar-se a complir amb el contracte.

Aquest juliol vam arribar-nos a Benicàssim, al festival Costa de Fuego, que celebrava la seva primera edició amb uns caps de cartell poc motivants (Marilyn Manson, Nightwish, Guns’N’Roses…) però amb un dissabte al segon escenari de traca i mocador. Si ens haguéssin donat un full en blanc per escriure-hi naltros els noms no hagués distat gaire la nostra proposta de la que va acabar sent. Així que el segon escenari, el Black Bikini, va ser casa nostra, la nostra sala, durant tota la jornada. A continuació, un petit resum dels grups que vam veure i que ens van fer vibrar fins i tot més del que esperàvem.

Adrift

Encara amb el sol fent acte de presència a Benicàssim els madrilenys Adrift van pujar a l’escenari amb ganes de confirmar que el seu és un dels directes més potents de l’actualitat, tal i com s’afanyen a assenyalar una bona colla de blogs i webzines musicals. He de dir que amb ells em passa el mateix que amb altres grups de gèneres extrems: em pot agradar la música que fan però em tiren enrere els guturals. Sobretot en disc. Se’m fan durs d’empassar.

Però en directe la cosa canvia. Les guitarres, baix i bateria guanyen protagonisme i personalment ho vaig agrair. El quartet va desplegar el seu potencial de composicions llargues, contundents i fosques, especialment bones en els trams instrumentals, quan el vocalista de la banda podia centrar-se en les sis cordes de la seva guitarra. Fa poc han editat Black Heart Bleeds Black (2012), un disc que sens dubte entrarà millor a un servidor després del directe del grup a Benicàssim.

Berri Txarrak

Comentar un concert de Berri Txarrak comença a fer-se’m una mica monòton. I ni molt menys això és signe que aquest trio inigualabale hagi perdut la capacitat de sorprendre en directe. Ans al contrari. És que sempre ho fan bé i al final acabes agafant complex de disc ratllat fent-ne tantes alabances. De totes maneres, ho fan sempre bé però introduint en cada actuació elements nous a la fórmula. Conscients que el públic d’aquell vespre de juliol era amant de la contundència van oferir un concert dur, trepidant, sense espais per a la calma.

Van contrarestar la poca durada del concert amb una intensitat majúscula. L’inici va ser per a Sugea Suge i Albo Kalteak, totes dos del seu darrer disc, Haria (2011), deixant pas a continuació a les dos primeres del Payola (2009), Folklore i Gure Dekadentziaren Onenean. Tot i ser bones cançons considero una llàstima que sovint aquest disc quedi en els directes representat únicament per aquests dos temes deixant aparcades cançons molt més plenes -i per a un servidor representatives- d’un dels seus discs més mal entesos però que mai em cansaré de reivindicar.

No podien faltar els himnes ja habituals com Jaio.Musika.Hil o Denak ez du balio. Aquesta última va servir perquè el cantant de Cancer Bats, Liam Cormier, mostrés la seva admiració pel trio basc pujant a l’escenari a cantar les parts de la lletra en anglès. Va ser juntament amb la clàssica Oihu la traca final d’un concert on els moments per mi amb més brutalitat els van oferir amb Zertarako Amestu -és BESTIAL com ha crescut en directe en aquesta última gira-, la seva inseparable Berba eta Irudia i Isiltzen Banaiz, totes tres de l’enorme Jaio.Musika.Hil (2005).

Crec que no ens cansarem mai de veure Berri Txarrak en directe. Ja sigui en fesitval o sobre esencaris de pam els de Lekunberri sempre afronten el repte amb la mateixa bona actitud i els mateixos bons resultats.

Toundra

Es feia fosc i s’acostava un dels moments que prevèiem més dolorosos de la jornada. Dolorós no perquè estiguessim obligats a presenciar cap actuació que es preveiés insuportable a l’escenari gran, res d’això. El mal venia per la coincidència més sagnant. Només teníem un quart d’hora per poder veure els Toundra abans d’escapar cap a Rolo Tomassi, que al cap i a la fi era un grup que havia de costar més de tornar a enganxar en directe per aquí a prop. I no només era veure Toundra, també suposava la primera oportunitat per escoltar cançons noves que formarien part de l’esperadíssim -i ara ja editat- (III).

I sí, només va ser un quart d’hora. 15 minuts. 900 segons amb la pell de gallina. Primer en escoltar una cançó nova que em va semblar aclaparadora (Ara Caeli crec recordar), i després per reviure melodies ja conegudes que fan entrar en estat de trànsit a qualsevol amant del post-rock. Tot això amb el bon so que em va semblar que tenia l’escenari Jack Daniel’s, el tercer en grandària del festival i que va contribuir a fer l’experiència molt més absoluta. A partir d’ara, quan algú em pregunti quina és la música que m’agrada l’emplaçaré a un concert de Toundra. Ells em representen musicalment.

Rolo Tomassi

Enfilàvem cap a Rolo Tomassi amb el temps just i cridant als quatre vents que ja s’ho podien treballar Eva Spence i companyia perquè hagués valgut la pena abandonar amb el cor trencat l’actuació de Toundra. I sí, aquests britànics d’aspecte nerd però musicalment folls van oferir un espectacle que hauria fet valer la pena haver anat fins a Benicàssim caminant de genolls sobre vidres trencats. I això que la seva actuació va ser curta, massa, però van exprimir cada microsegon que van passar damunt l’escenari.

El directe de la banda era una incògnita. Realment apostava per la decepció. Però per sort els meus pronòstics van fallar tal i com acostumen, i l’espectacle va ser impressionant. No hi havia gaire públic ni expectació, semblava més aviat que poca gent els coneixia. Una noia al meu costat cridava mig entusiasmada mig perplexa que aquella persona fent aquells brams al micro era una noia. Sí, una noia anomenada Eva dominà l’escena a base de crits esgarriats i veus melòdiques que ella alternava de la manera més natural.

Rolo Tomassi van arrasar a base de combinar cançons dels seus dos discs editats, rareses i temes del nou disc que sortirà al novembre.  Una d’aquelles actuacions que et deixen planxat de satisfacció. A partir de llavors ja tot havia deixat de tindre importància. L’espectacle que havíem vist ja ho havia compensat tot. Una llàstima que la seva actuació quedés ignorada en el Facebook del festival i passés bastant desapercebuda en els balanços i cròniques que després s’han publicat. Incomprensible. Indignant! Potser el públic no està preparat pel mathcore. Per sort al novembre tornen. A Barcelona el dia 15. Més marcat al calendari ja no ho podem tindre: necessitem repetir.

Opeth

Els suecs Opeth sempre se m’havien resistit en disc sobretot per la presència d’uns guturals que em seduïen més aviat poc. Ni el seu darrer disc, Heritage (2011), precisament nu de guturals, m’havia acabat de fascinar. Però viure una experiència de música progressiva (en aquest cas death metal progressiu) en directe era una idea que em motivava, així que em vaig agafar amb moltes ganes l’actuació que encapçalava el cartell del segon escenari del festival.

L’expectació era gran. Durant la tarda havíem comprovat com les d’Opeth eren de les samarretes més concurrents entre els assistents al Costa de Fuego (superades per Iron Maiden i Nightwish). La gent rendeix culte al quintet escandinau i sobretot al seu frontman, Mikael Åkerfeldt, aka Miguelito. “Is that me?” preguntava quan l’aclamaven pel seu nom espanyolitzat. Un personatge carismàtic, una mica a l’estil Frank Zappa pel seu humor i el seu posat. Per a més inri, el teclista portava una samarreta del geni de Baltimore.

Tot i que l’últim disc va prendre inicialment el protagonisme del concert la banda va acabar exhibint algunes de les seves cançons més emblemàtiques, com és el cas de The Grand Conjuration. Això vol dir guturals, el meu enemic. Però a aquelles altures del joc, un cop submergit en l’univers del progressiu, les sensacions només podien ser positives i qualsevol element era rebut de bon grat. Un cop més, l’actuació va fer-se curta, tot i ser la banda que va poder estar més estona damunt del segon escenari. Opeth, heu pujat uns quants esglaons en la meva escala de preferències.

Cancer Bats

Val, d’acord, tocaven a l’escenari gran, però alguna que altra concessió havíem de fer. I més quan ja era la traca final del festival i les forces escassejaven com l’aigua en un desert del planeta Urà. No són els canadencs Cancer Bats un grup de grans matisos. Així queda palès en disc i confirmat en directe. Però el seu estil tampoc en necessita gaire de sutileses. Hardcore directe amb veu estripada a raig. Sens dubte que una banda així ha de perdre encant sí o sí en un espai tan gran, així que si els podeu enganxar algun cop en una sala petita millor que millor. Tot i així, van fer un concert en el qual se’ls pot retreure ben poca cosa. Per si fos poc, el cantant Liam (sí, el que havia cantat hores abans amb Berri Txarrak) va aprofitar per enaltir la figura de bandes com els mateixos BTX, Adrift i Toundra. Sembla que el bo d’en Liam (a algú li cau malament aquest home?) havia seguit les nostres passes (i gustos) durant tota la jornada.

Altres

Altres coses a destacar del dissabte del Costa de Fuego. Marilyn Manson em van decebre des de la distància. Amb tanta potència sonora durant tot el dia el seu so em va semblar molt buit, tot i que és cert que no vaig esperar-me fins la descarregada de temes mítics. Molt més contundents van sonar Hamlet,  grup que creia que havien deixat aparcada la seva etapa més primerenca per centrar-se en els seus darrers discs i el seu so actual més dur. Però es veu que no. Vaig enganxar un final de concert pleníssim de vells èxits del Revolución 12.111 (1996) i l’Insomnio (1998), amb un Moly més plasta que mai cantant cançons com J.F. que ja costen massa de sonar creïbles.

A destacar la bona organització del festival, cosa que no és d’estranyar tenint en compte que també organitzen un esdeveniment de l’envergadura del FIB. Això motiva a tornar-hi l’any que ve, sempre i quan segueixin apostant per grups que no encaixen tant amb el sentit clàssic del heavy o del metall. Apostar per bandes de mathcore o post-rock, gèneres relativament moderns, en un món amb tants puristes com és el rock més dur és tota una aposta que és digna d’ovacionar (i així ho fem amb tota la intensitat que podem). Per desgràcia, però, si un es passejava pel Facebook del festival un cop finalitzat, es trobava amb un panorama dantesc de comentaris demanant clàssics tronats i trillats i renegant de les propostes més actuals. D’estrets de mires i gent amb poques ganes d’evolucionar n’hi ha d’haver a tot arreu suposo.

Vídeo amb fragments de l’actuació de Toundra (04:50) i Opeth (12:30):

fotos: @janfriguein / imatge de la capçalera: facebook Costa de Fuego

Anuncis

Un pensament sobre “La brutalitat dels escenaris secundaris

  1. Retroenllaç: Àlbum d’estiu (no és el que sembla) « L'illa dels monstres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s