Agafats de la mà

Les distàncies entre grups, discogràfiques, mitjans de comunicació i públic es redueixen a mesura que la interacció entre ells va creixent. Les xarxes socials, els blogs musicals o les plataformes per escoltar música en streaming són algunes de les eines que han permès aquesta aproximació, fonamental per a bandes i segells independents que volen que la seva música es difongui tant com es pugui. Analitzem quin paper té internet en la realitat de la música allunyada dels circuits més comercials.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

“Estàvem en un fòrum parlant del nou disc de Nothink. Un usuari em va dir: per què no penges el disc abans que surti? Vam dubtar, és clar, però ho vam parlar amb el grup i ho vam fer. El resultat va ser espectacular, el disc va córrer com la pólvora i va ser un gran èxit de vendes”. Sergio Picón explica com la seva discogràfica, Aloud Music, va decidir apostar l’any 2007 per oferir tots els discs que edita en descàrrega lliure des de la pàgina web del segell. El cas d’aquesta discogràfica independent barcelonina nascuda el 2003 i que edita “música difícil d’escoltar” (tal i com resa la bio del seu compte de Twitter), és un argument a utilitzar pels qui creuen que el model d’escoltar abans de comprar s’està imposant i que ben poc s’hi guanya intentant posar massa barreres entre la música i el públic. I sobre el vell debat de si les descàrregues afecten les vendes, Picón ho té clar: “vendre menys discs és una cosa de la nostra època, no culpa de les descàrregues. Evidentment, tenim moltíssimes més descàrregues que compres. Però també tenim molta més gent als concerts i les nostres bandes són més conegudes”.

Alberto Tocados és baixista de Toundra, grup de post-rock madrileny que està a punt d’editar el seu tercer treball discogràfic, el segon amb Aloud Music. Tocados creu que l’opció de la discogràfica de posar els discs a lliure disposició per a qui els vulgui escoltar “és un gran sistema i una bona forma de conèixer l’interès que té la gent pel grup”. Assegura que el bon ritme de descàrregues que va tenir des del primer dia l’anterior disc, (II), va ser de gran ajuda pel seu llançament, notant-se positivament en les vendes i en el nombre de concerts que es van contractar. “Molta gent arriba a nosaltres perquè va descarregar el disc de casualitat i després d’escoltar-lo vol tenir el disc físic. Gràcies a les descàrregues mantenim un bon nivell de vendes”.

L’HORA DE L’STREAMING
La descàrrega directa, doncs, no sembla un mal negoci, però va perdent terreny en pro d’altres formes d’escoltar música per internet com les que ofereixen Spotify, Bandcamp o Soundcloud. Cada cop acumulem menys material musical en discs durs i recorrem més a la reproducció de música en streaming. Picón creu que “en 2 o 3 anys, amb un 3G més potent, les descàrregues directes no faran falta”. Els canvis, doncs, són constants, i les discogràfiques s’adapten segons les circumstàncies del moment.

Bankrobber és una discogràfica independent amb origen compartit entre Barcelona i la Bisbal d’Empordà. Acaben de complir 10 anys i editen artistes catalans com Mazoni, Le Petit Ramon, Esperit! o El Petit de Cal Eril. Un dels seus responsables, Marçal Lladó, explica que encara és “molt important” tenir presència a les botigues físiques, tot i que la tendència del consum de música digital ha anat a l’alça. En aquests moments aposten per YouTube, Soundcloud i Spotify per difondre la seva música, sense renunciar a utilitzar la descàrrega directa de forma puntual com estan fent amb el nou projecte de Guillamino o el primer disc de Macho. Però el que avui serveix potser d’aquí uns mesos no serà l’opció idònia. “Aquesta política sempre està en evolució”, diu Lladó en referència a la manera de fer arribar al públic la música que editen.

LA GENT, A PROP
L’evolució de les discogràfiques ha de seguir el ritme d’un medi tan canviant com és internet. L’adaptació és clau, sobretot quan es produeixen petites revolucions com ho han estat les xarxes socials, amb Facebook i Twitter com a actuals abanderades, que han canviat la manera d’interrelacionar-nos. “Hi som perquè hi és la gent” argumenta Marçal Lladó, que explica que Bankrobber, amb més de 5.500 seguidors a Facebook i gairebé 5.000 a Twitter, utilitza les xarxes socials fonamentalment per informar de les novetats del segell. Són una eina que redueix distàncies entre emissors i receptors. Lladó destaca positivament poder rebre feedback de la gent: “tu proposes però la gent també hi diu la seva. Aquesta comunicació és molt bona”.

Aloud Music compta actualment amb més de 4.000 seguidors a Facebook i més de 4.500 a Twitter. Sergio Picón assenyala que “humilment, crec que vam ser el primer o dels primers segells en utilitzar Facebook com avui en dia ho fan tots els segells, i d’això n’estic orgullós”. El segell que alberga grups com (lo:muêso), AtletA, The Last 3 Lines, Ainara Le Gardon o els mateixos Nothink, aprofita aquests espais de manera molt activa informant diàriament de l’actualitat dels grups del seu segell. “Facebook va canviar la nostra metodologia de treball”, tot i que assegura que els darrers canvis que s’hi han introduït els han trastocat una mica els plans. “Ens sentim molt feliços amb el contacte humà”, i així ho demostren sovint en la seva pàgina a Facebook buscant la interacció amb els seguidors.

Toundra tampoc es resisteixen a apropar-se a la gent que s’interessa per la seva música i també són a Facebook (4.600 seguidors) i Twitter (gairebé 1.500). Alberto Tocados destaca que “ens agrada mostrar-nos propers i personalitzar el tracte, crec que la gent ho agraeix”. Explica el baixista de Toundra que sempre responen personalment tots els comentaris que la gent deixa preguntant per pròxims plans o felicitant-los per la música que fan. “Recordo que quan These Arms Are Snakes havien de tocar al Sant Feliu Fest els vaig escriure a Myspace preguntant-los si passaria la gira per Madrid. Al cap de poc vaig rebre resposta d’un d’ells dient que els agradaria però que la gira completa es faria més endavant. Em va fer una il·lusió tremenda i em va marcar molt a l’hora de comunicar-me amb la gent interessada en el meu grup”.

PARLEM DE MÚSICA
A banda d’aquesta interacció entre públic i artista, o entre oients i discogràfiques, les xarxes socials també han potenciat que la gent comparteixi gustos musicals, recomanacions i opinions sobre grups, discs, cançons, tendències i tot allò que sigui susceptible de ser sotmès a una opinió. D’aquesta manera la música dels grups es va estenent arreu de la xarxa amb major o menor mesura segons la seva acollida entre la gent. Els links de YouTube, Spotify i Grooveshark van que volen als timelines i murs dels usuaris. És evident, però, que els internautes parlaven (o millor dit, escrivien) de música molt abans de l’aparició de Facebook i Twitter. Ho feien en canals de xat i fòrums de discussió, que servien com a punt de trobada de gent amb interessos comuns. I a través d’un tipus de pàgines personals de contingut fàcilment actualitzable: els blogs.

Podem situar a mitjans de la dècada passada el moment en què els blogs van viure el seu auge massiu. Tothom es feia un blog, ja fos per abocar-hi les dèries personals, parlar de cuina o exposar les seves obres literàries casolanes. Els amants de la música no en van quedar al marge, com és obvi, i van néixer molts blogs dedicats a l’actualitat musical en general, a un estil en concret o fins i tot a un grup determinat. Amb el pas dels anys i a mesura que la xarxa s’ha anat transformant, molts d’aquests espais han acabat morint tot formant un autèntic cementiri digital. D’altres, però, s’han mantingut i fins i tot se n’han creat alguns de nous.

Dels que encara queden, tenim els que són espais purament d’opinió personal, on l’autor recomana la música que li agrada amb una freqüència d’actualització més o menys constant. D’altres han optat per oferir descàrrega directa (legal o no tan legal) de discs, convertint-se d’aquesta manera en proveïdors musicals per a molta gent. I, finalment, tenim els blogs que han anat un pas més enllà i s’han acabat convertint en petits mitjans de comunicació online, no només pel seu aspecte i disseny, sinó també pel seu contingut, la quantitat d’actualitzacions i el nombre de persones que el mantenen.

ALTERNATIVA O COMPLEMENT?
Binaural, Jenesaispop.com o Feticeira són només tres dels molts exemples d’aquest tipus de blogs que ens podem trobar voltant per la xarxa, sovint rebatejats amb la denominació de webzines o e-zines, i que comparteixen espai virtual amb revistes especialitzades online i mitjans de comunicació tradicionals com poden ser les ràdios, televisions i revistes especialitzades. “Jo diria que som complement i alternativa [als mitjans de comunicació tradicionals]”. Ho diu Lluís Huedo, un dels responsables de Gent Normal, un blog musical que, tot i no treure cap rendiment econòmic de la seva activitat, s’actualitza constantment amb notícies, entrevistes a grups, cròniques de concerts, crítiques de discs, reportatges i vídeos. Gairebé 3.000 seguidors a Facebook i 4.500 a Twitter. Són dades que il·lustren la bona acollida que té el blog per part de la gent que busca informar-se de l’actualitat de la música independent, sobretot de la feta a Catalunya.

També és un bon indicador de la seva activitat veure com els grups es presten a ser-hi entrevistats i fins i tot a participar en l’elaboració de llistes musicals. En aquest sentit, explica Huedo que els grups creuen en els blogs musicals. “Quan veuen que ets seriós i que vas de veritat les portes es van obrint. A mesura que demostres et donen, i a mesura que et donen demostres”. La roda de confiança gira també en la relació amb els segells: “les discogràfiques i artistes que s’autopubliquen ens veuen com una opció molt bona per a la difusió (que no promoció)”. Des d’Aloud Music i Bankrobber s’aposta pels blogs musicals com una via més per difondre la música que editen. “Allà on trobem receptivitat mirem de sonar-hi, ja sigui en la cadena de televisió més gran o en un petit blog”, ens comenta Marçal Lladó, qui considera aquests espais web com una “sortida natural” per a qui li agradi parlar de música, amb la qual cosa “sempre se’ls ha de tenir en compte”. Sergio Picón considera que discogràfiques i blogs es reotralimenten: “els tenim en compte perquè ells ens tenen en compte. El que no farem serà perdre el cul pels grans mitjans i oblidar-nos dels petits, això mai”. La filosofia d’una discogràfica com Aloud Music encaixa perfectament amb aquests mitjans més amateurs. Picón ho ratifica: “és el nostre ambient natural”.

Això vol dir que arribar als grans mitjans és poc menys que una utopia per una discogràfica com Aloud Music? Per a Sergio Picón, els mitjans de comunicació de tota la vida són “bastant inaccessibles” ja que segons diu es mouen sobretot per modes: “ara la moda és el pop català i, o fas allò, o no entres enlloc”. El fundador d’Aloud Music il·lustra la seva opinió amb un cas ben recent, amb una de les bandes del seu segell com a protagonista: “l’informatiu de TV3 parla d’un concert de La Iaia [grup de folk-pop català] a Londres per a uns quants amics catalans que viuen allà, mentre els Exxasens [també catalans, tot i que practicants de post-rock] estan sent caps de cartell d’un festival a Rússia atraient més de 500 persones per bolo” i no tenen espai a la televisió pública catalana.

Lluís Huedo parla també del cas selectiu que es fa als grups: “hem tingut artistes molts importants a qui no se’ls ha fet cas, i em sembla que nosaltres diem què són, sense importar-nos la seva edat, procedència, capacitat adquisitiva o quins amics tenen. Això fa que els qui tinguin coneixement de causa ens vegin amb bons ulls i vulguin implicar-se amb el que fem”. El coresponsable de Gent Normal explica que hi ha molts grups novells que truquen a la porta del blog, “quasi a diari ens arriben propostes”, i assegura que grups més consolidats també ho fan, així com discogràfiques o mànagers de grups. Quan analitza el fenòmen dels blogs, Huedo diu que “som un altre efecte del boom cultural que pateix actualment Catalunya. De la mateixa manera que apareixen nous grups apareixen noves ressenyes. Públic, discogràfiques, artistes i ‘crítica’, tots som un. A més a més, el fet de dir les coses pel seu nom ens dóna credibilitat davant artistes i grups”.

Xavier Mercadé és fundador de la revista musical Enderrock i porta més de 25 anys fotografiant concerts i fent-ne cròniques en diferents mitjans. Sobre la qüestió de si els blogs poden jugar un paper similar al dels mitjans de comunicació tradicionals, Mercadé ho té clar: “cal seguir refiant-se de les revistes de pagament o dels mitjans professionals ja que allà hi ha gent amb currículum a les espatlles i un criteri que només es pot forjar a força d’anys”. Sobre la transcendència que poden arribar a adquirir els blogs afegeix que “la seva influència no serà recordada com la d’altres noms històrics com Oriol Llopis, Diego Apunto Manrique, Ignasi Julià o Jaume Gonzalo a Vibraciones o Star”.

Repassant les característiques que defineixen la manera de ser d’un blog musical és quasi inevitable comparar-los i trobar similituds amb els fanzines d’abans de l’era digital. Publicacions de tirada modesta on els autors parlaven de la música que els agradava, sovint alternativa a la que freqüentava els mitjans de comunicació. Les conicidències semblen suficients com per acceptar la comparació. Per a Lluís Huedo “la barrera entre uns i altres és minsa. Pressupost baixíssim o igual a zero i moltes ganes de parlar del que un sap i pensa que és interessant divulgar”. Mercadé, editor de diversos fanzines durant la dècada dels 80, no té tan clara la comparació: “Ni parlar-ne! [La dels fanzines] era una feina gairebé artesanal, amb personalitat pròpia, de talla-i-enganxa i buscar-se cadascú les seves fonts. Ara es pot publicar qualsevol bajanada sense sentit i sense criteri amb només un click”.

DESTINATS A SOBREVIURE
Sigui com sigui, entre ràdios, televisions, revistes, magazines online, blogs i altres espais comunicatius, no falta qui ens parli de música, recomani discs o elabori un nombre inacabable de llistes amb les millors cançons de cada gènere. Però el públic com respon a tot això? La gent té més cultura musical ara que abans? Per a Mercadé, “probablement ara hi ha més mitjans per promocionar-se, però falta el públic. La gent no surt encuriosida a veure un grup novell i ni molt menys paga per fer-ho. S’ha perdut la cultura del sortir a triar i remenar”. Mercadé considera que part de la culpa és de les sales de concerts. En relació a això, Alberto Tocados, de Toundra, comenta que “els llocs on pots tocar i tenir una afluència de públic suficient com per guanyar diners són molt limitats”. És a dir, tenim internet que funciona a la perfecció per a la difusió, però fallen els directes, que és on els grups poden guanyar-se la seva supervivència. I és que sobreviure sembla l’objectiu per les bandes de l’escena independent. “Els guanys no tenen importància”, comenta Tocados, que explica que tot el que guanyen ho reinverteixen en el grup, conformant-ne en no tenir despeses, cosa que de moment estan aconseguint.

Guanyar-se la vida amb la música sembla, doncs, una utopia acceptada pels grups com Toundra. I això que no es pot considerar que les coses li vagin pas malament al quartet madrileny: a punt de treure el tercer disc en quatre anys, fent gires per l’estat, omplint a Barcelona i Madrid, tocant en festivals com el Resurrection Fest o Primavera Sound, sol·licitats des de Rússia -país amant del post-rock- per tocar en un festival amb grups de renom internacional, gran acollida per part de crítica i públic… La llista de mèrits és llarga, i això que no han complert ni la mitja dècada d’existència. Per ser un grup que fa música “difícil d’escoltar” no està gens malament. Quin pes té internet en tot això? Alberto Tocados ho té molt clar: “sense internet no hauria existit Toundra. Els que formem el grup no ens coneixeríem i per la difusió és imprscindible. Internet és la pedra angular de la nostra forma de treballar”. Mirant a l’horitzó i a qui durant anys han demonitzat internet per considerar-lo l’inici de l’apocalipsi discogràfic, Tocados sentencia que “la música d’avui en dia no es pot entendre sense internet. Adele acaba de superar en vendes a Michael Jackson, una cosa que sense internet no hauria estat possible. D’aquí deu anys ja ni ens recordarem de les veus discordants amb això de compartir la música per internet, probablement perquè estarà molt més regulat. Per a bé, esperem”.

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Aquest reportatge és un treball universitari realitzat en el marc de l’assignatura ‘Indústria Musical i Cultura Popular’ de la Universitat Oberta de Catalunya.

Anuncis

2 pensaments sobre “Agafats de la mà

  1. Retroenllaç: Reportatge sobre la música i Internet: Agafats de la mà // la tafanera

  2. Retroenllaç: Reportaje sobre la música e Internet: Agafats de la mà [cat] | Cuéntamelo España

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s