Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Acabem els posts dels nostres Monstres convidats en honor al 2011 amb el repàs musical que ens fa Marto.

Fa una setmana em va arribar el mail d’en Vicenç reclamant el que ‘els blogs solen fer per aquestes dates’, recordar l’exercici musical de l’any amb més o menys fortuna. Normalment es fa un treball mental d’ordenació purament subjectiva, altres segueixen complicats algorismes, però sobretot en blocs de molta afluència de visitants, dóna la sensació després d’infumables llistes de fins 200 discos, que potser no són tant subjectives en el sentit més personal de la paraula, i que la postura o la caixa impera fins i tot en aquest tipus de tries molts cops intranscendents.
El perquè de tot això? Bé, tenint en compte que he incorporat durant el 2011 uns 1800 àlbums nous, aquest any he agafat el compte de last.fm ( http://www.lastfm.es/user/maRtO_ ), amb el que porto 5 anys treballant i on comptabilitzo cada escolta que faig, i he estat totalment fidel a la pestanya dels 12 últims mesos per adonar-me del què he escoltat més cops, el que diuen alguns anglòfons, en ‘heavy rotation’. A partir d’aquí, deixo el que ha estat per mi el més destacat del 2011. No se m’acut manera millor de fer-ho.
Primer de tot, mencionar les gratificants sorpreses del Gloss Drop de Battles i del Hardcore Will Never Die, But You Will de Mogwai, que han fet un treball de reinvenció sense perdre els matisos que els fan reconeixibles. Els primers, perquè partien sense el carismàtic Tyondai Braxton, i han sabut recórrer a altres elements per construir un disc molt muscular, i a la vegada meticulós. Futura és imprescindible. I per altra banda, el salt del post al math de Mogwai, sonant quasi a uns Holy Fuck enormes en alguns moments, que em sembla des de l’inici una molt bona idea per no quedar estancats dins el cercle dels post-rockers més puretes. Voldria incloure a Radiohead dins aquest recompte, però amb matisos. The King Of Limbs hauria estat realment un gran disc si l’haguéssen editat amb The Butcher, Supercollider, The Daily Mail i Staircase, quatre temes que estan dins el Live From The Basement, i que increïblement van ser descartats.




Els dos noms que han fet el gran salt han estat, per una banda, James Blake, que ha sabut transformar el que algú ha anomenat post-dubstep (i crec que amb molt poc encert) amb el seu Prophet i una lectura molt particular i distintiva de la música electrònica, el soul i el pop. I el premi ‘The National’ d’aquest any se l’endú Bon Iver, qui segurament farà cap al Primavera Sound gràcies als modernos que se l’han fet seu sense, ni tan sols, explorar el més que memorable treball anterior, ideal diumenges tarda. Bé, els dos discos m’han enganxant durant mesos. El que no ho ha aconseguit, per contra, és el de M83, em continuo quedant amb material anterior.

Reconec que, aquest any, he tingut una debilitat especial pel hiphop experimental i derivats, un estil que em fascina cada cop més i que és un cul-de-sac on hi cap tot: saxos, samples, sintes, loops, free jazz, IDM, pop dels 80, experiments amb arpegiadors i infinitat de recursos. A recordar d’aquest any prolífic: el Grimm Reality de Dimlite, l’Ardour i el Collections 01 de Teebs, tot l’editat per Groundislava, Jonwayne, oddlogic, Shigeto i el jazzístic The Golden Age of Apocalypse de Thundercat. Si agafem l’electrònica en un sentit una mica més estricte -encara que la línia cada cop es difumina més amb tota la gent del paràgraf anterior, benvingut el dia que algú va decidir que la orgànica també era vàlida per l’electrònica-, m’he posat a l’iTunes i l’mp3 els discos de Modeselektor, la reinvenció d’Apparat (compte aquí!), Plaid, Hyetal i el tall de material que ha anat editant Nicolas Jaar.  Menció especial per Redinho, un ‘retaco’ de la Numbers que apunta moltes maneres.

Tanco aquest exercici una mica onanista fent el ‘reintegro’, discos que mereixen menció i que em costa una mica més encaixar dins aquests panorames. Em refereixo al debut de Jamie Woon, veu privilegiada; el nou treball dels suecs Rubik, als que vaig poder veure a l’Apolo no fa molt i al material de l’angelí Baths, que fa un mix de ‘todo lo anterior’ i que acaba sent addictiu.

Marto

█████████████████████████████████████████████████████████████████████████████

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

altres articles de Marto

altres articles de la secció Monstres convidats

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s