Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Marto reivindica la figura del músic finlandès Pekka Pohjola amb aquesta nova aportació a la secció de Monstres convidats.

Pekka Pohjola / Harakka Bialoipokku (1974)

Harakka Bialoipokku és un album pràcticament únic i senzillament genial en molts aspectes. Cada cop que l’escolto, tinc la sensació de tenir una petita joia que ben poca gent coneix. És un dels treballs de Pekka Pohjola, un baixista prou desmarcat dels seus coetanis, tant pel seu estil d’execució de l’instrument, com del propi material que sortia de la seva ment. Per situar-nos, parlo d’un treball que surt de la escena finlandesa l’any 1974, i que es mou en una línia molt difusa entre el jazz més matemàtic i el rock progressiu menys melòdic. Aquest és el gran tret distintiu, un bon grapat d’influències interpretades d’una manera molt personal.

Alku i Ensimmäinen Aamu obren i són grans exemples de l’estil compositiu de Pohjola: circular, però no com se sol entendre quan parlem de jazz, sinó que amb grans frases melòdiques i harmòniques, que tenen un so ben peculiar, de marcat caràcter nòrdic, d’una duresa que al principi la fa un pèl complicada però que acaba sent addictiva. Certament, el que acaba marcant més és aquesta sonoritat aparentment dissonant en un principi, però que contextualitzada funciona molt bé. Una altra manera de concebre els temes que el diferencia del jazz, principalment, sol ser en l’estructura dels temes, amb les parts ben definides i tancades, més propi de les estructures del rock, per fer-ho encabir en algun sac.

Huono Sää/Se Tanssi és potser el tema més complicat, que camina sobre un pedal de baix fins ben passat el minut 4. S’aprecia ben bé, per això, el treball amb els vents, un altre dels recursos que sol ser comú en molts treballs d’aquesta època del compositor. Uns vents, que per cert, també són difícils d’etiquetar, entre les línies més simfòniques i jazzístiques i les idees més properes a la música bàltica i escandinava.

Però per mi, potser el moment més brillant del disc és Hereilläkin Uni Jatkuu. Té un riff de piano espectacular com pocs, àgil i trencat. I no es trenca el tema per cap lloc, amb els vents a contratemps, i fins i tot, amb una espècie de flanger dins la mescla final del tema en una part central, prou freak per la època, i més propi de la psicodèlia.

La sensació final que t’endús durant les primeres escoltes sol ser d’estar escoltant material prou marcià, i més si el contextualitzem, ja que és difícil aproximar-lo a cap dels grans moviments musicals dels 70. Ara, sol ser molt agraït i sol reclamar més escoltes, que a cada passada van mostrant nous detalls. Actualment, no es pot escoltar a Spotify, tot i que en altres moments, sí. Deixo l’enllaç per si el tornen a activar en un futur: enllaç a Spotify.

Recomanadíssim també l’àlbum Keesojen Lehto, on hi col.labora Mike Oldfield. Pekka Pohjola ens va deixar, malauradament, l’any 2008.

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s