Festus 2011: apoteosi i ultrahumor

El Festus acaba de complir 14 edicions i tot just aquest ha estat el primer any que l’hem visitat. Per qui no el conegui, es fa a Torelló i s’autodefineix com un festival jove d’arts al carrer. Durant un cap de setmana es fan concerts, actuacions de teatre, circ i dansa, instal·lacions audiovisuals i projeccions de curtmetratges en diferents espais a l’aire lliure del municipi. Perquè ens entenguem pels qui sigueu de més al sud, seria com agafar la Fira de Música al Carrer de Vila-seca i sumar-hi espectacles del Trapezi i del FEC Reus-Cambrils, si bé el Festus és més veterà que qualsevol d’aquests tres.

Aquí teniu la crònica de la jornada del dissabte, que a títol personal es va fonamentar sobre dos pilars (els dos pilars que ens van portar fins a Torelló): Toundra i Miguel Noguera amb el seu Ultrashow.

Toundra

Són les 6 de la tarda d’un dissabte, camines tranquil·lament pels carrers d’una població que visites per primer cop i, de sobte, sents retronar la música de Toundra. Només són les proves de so, però les ganes de tornar-los a escoltar en directe es disparen. Evidentment, has de buscar la plaça on hi ha l’escenari i quedar-t’hi una estona quan encara pica el sol i a allò encara no se li pot dir concert. Segurament és l’última oportunitat per veure’ls per terres catalanes abans que acabin la gira del disc (II) i cal aprofitar-ho al màxim, encara que això comporti estar-te amb la mel als llavis fins la nit. Però ja saps que serà una gran nit.

Programar un grup de post-rock instrumental amb cançons de 10 minuts a quarts de dotze de la nit en un festival per a tots els públics no sembla a priori una proposta molt popular, però Toundra va saber guanyar-se el públic. Tant els que ja els coneixíem com els que estaven allí per a veure què. Estic ben segur que de la plaça Vella de Torelló van sortir uns quants nous seguidors del grup, o com a mínim gent interessada en donar-los una oportunitat en disc.

L’inici del concert va ser fulgurant, amb el trio d’obertura del fantàstic (II): Tchod, Magreb i Zanzíbar. Gairebé 20 minuts sense pausa que van servir per enganxar una audiència cada cop més entusiasmada amb el concert. No van faltar temes del primer disc, representat per Bajamar i Medusa. Aquest últim, l’encarregat de tancar el repertori. Abans, però, temps per Danubio/Danube i la que probablement sigui la meva cançó predilecta, Bizancio/Byzantium, que per mi representa perfectament el potencial del so d’aquest quartet madrileny.

El concert va durar 50 minuts. 50 minuts apoteòsics. El directe de Toundra és més intens que els seus discos, i això és dir molt. El seu so és ben ple, les cançons aguanten la prova del directe a la perfecció i en cap moment de l’actuació s’experimenten moments més baixos que altres. Aquests són problemes que sovint pateixen alguns grups en directe, però amb Toundra no hi gaire lloc a les decepcions, només a les emocions. Saben combinar a la perfecció els passatges atmosfèrics amb els moments de contundència aconseguint transportar a l’oient en tot moment sense que hi hagi possibilitats de desenganxar-se del viatge. Saben quina és la mesura justa que cal utilitzar de tots els seus ingredients musicals, i és aquesta la clau  perquè tot plegat soni tan compacte i bé. Però tot això no ho vam descobrir de nou al Festus, simplement ho vam ratificar un cop més.

Si voleu veure algunes fotos del concert, aquí en teniu una galeria.

Després de Toundra tocava un grup que tenia curiositat per veure, Betunizer, però la seva coincidència amb Miguel Noguera m’ho va fer impossible més enllà d’escoltar la primera cançó. Queden pendents d’investigar. A banda de les actuacions musicals programades a l’escenari de la plaça Vella també cal destacar els concerts que s’aplegaven en petites programacions alternatives dins del mateix festival i que estaven ubicats en espais petits, sovint sense escenari, però que dotaven de sentit a la voluntat de descobrir nous grups que hauria de tenir tot festival d’art al carrer. Un bon punt a favor del Festus.

Miguel Noguera – Ultrashow

L’Ultrashow de Miguel Noguera va ser probablement l’espectacle més multitudinari de la jornada de dissabte. A la 1 de la matinada, quan era a punt de començar, fer-se un lloc a l’espai Delicatessen era ben difícil. Es nota que la seva popularitat està creixent, i més després del seu doble pas per Buenafuente i de l’èxit assolit pel seu darrer llibre, Ultraviolencia, gràcies en part al bon funcionament del boca-orella i del tweet-tweet.  Noguishe mainstream?

Durant una hora Noguera va exposar diferents de les idees que, segons explica, se li acudeixen en qualsevol moment del dia i que va apuntant en una llibreta, no sabem si la mateixa que porta a les actuacions i que consulta entre idea i idea. Tot i que l’aparició del llibre és encara recent (al març si no vaig errat), no va repetir cap de les idees que hi surten. Es nota doncs que la seva producció és elevada, i que deu estar tot el dia imaginant situacions surrealistes i absurdes amb els objectes, espais i persones més quotidians. Es notava que una bona part del públic estava disposat a riure molt i amb ganes. D’altres van experimentar una empatia progressiva, mentre que uns quants van quedar lleugerament estupefactes sense creure’s ben bé que allò pugués fer gràcia a algú. Però va haver-hi entusiasme en els aplaudiments i es podria qualificar que l’Ultrashow va triomfar a Torelló.

Una de les virtuts dels shows Miguel Noguera és que tot i que només tenim una persona dalt l’escenari (acompanyat puntualment de dibuixos projectats per il·lustrar algunes de les idees), no conceps en cap moment que estàs escoltant un monologuista a l’ús. Noguera està uns quants esglaons més amunt de tot això, i defuig del trilladíssim humor del monologuista tipus (ja sabeu: taburet, totxanes de fons i el “¿No os ha pasado nunca que…?“. També cal dir que, per mi, Noguera funciona millor en cos present que en llibre. I amb diferència. De fet quan llegeixo Ultraviolencia o Hervir un Oso he d’imaginar-me al mateix Noguera recitant aquell text, començant amb els seus característics “Joder, un señor que…” o “La idea de una abuela que cuando…”. Les seves idees són tan importants com la seva personalitat a l’hora d’explicar-les. El directe és millor que el llibre seria un nou tòpic que funcionaria amb ell. Així que si us agrada el seu humor, feu el que sigui per assistir a un Ultrashow.

Audiovisuals

Parlem una mica de la resta del Festus (en la seva jornada de dissabte). El que em va decebre bastant del festival va ser la secció d’instal·lacions audiovisuals. Com passa massa sovint en aquest camp creatiu, l’embolcall i la descripció d’un muntatge d’aquestes característiques difereix absolutament del que és finament la realitat. Per exemple, al programa se’ns plantejava una anàlisi dels programes de televisió generadors de soroll i de les possibles relacions entre el llenguatge i el so i t’acabaves trobant quatre teles de tub catòdic emetent vídeos de programes brossa (imatge de dalt a l’esquerra). Un altre experiment que prometia: A partir de la pel·lícula d’Eisenstein, El cuirassat Potemkin, es realitza una descripció pla a pla de l’acció […] Posa en primer pla el procediment de muntatge cinematogràfic. I t’acabes trobant amb un aparador i una pantalla com la de la foto de dalt a la dreta amb un bucle infinit i sense substància.

Ja no parlo en referència a la secció audiovisual del Festus, sinó en general, quan dic que potser ens hauríem de deixar una mica d’encantar-nos en les descripcions i aprofundir una mica més en l’obra audiovisual en si. Que el que t’impacti sigui el producte i no la descripció. Trobar-te amb una cosa tan simple que no et convidi ni a quedar-te’l mirant ni 30 segons és preocupant.

Continuant amb el sector audiovisual, vaig poder disfrutar poc del Fescurts, la secció de curtmetratges del festival. Dissabte es projectaven els curtmetratges seleccionats en un espai força atractiu, amb gandules incloses per als espectadors. Una mica perillós si el que vols és continuar movent-te pels diferents espais del festival i més encara si t’has deixat atreure excessivament per les barres. Segueixo pensant que l’aire lliure no és el millor lloc per veure cine perquè l’atenció es dispersa excessivament, però emmarcat dins un festival d’aquestes característiques, on l’objectiu és mostrar les obres al màxim de gent possible, l’opció és ben vàlida.

Poca cosa per afegir, ja que no sóc un gran entès en les arts teatrals i encara menys en dansa. Us deixo amb una foto d’un piano desmuntat pel Colectivo Turismo mentre s’hi tocava una peça. Una de les accions més curioses que es van veure en aquest dissabte de Festus.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s