Badalls, aigua i Obeses

Després de la guia toca la crònica de la Fira de Música al Carrer de Vila-seca, que serà recordada globalment per la pluja i personalment per la confirmació que és a última hora quan s’hi serveixen les millors actuacions.

El divendres va ser la nit dels badalls. Poc ambient més enllà dels escenaris de l’Hort del Centre i del Parc de la Formiga, i grups que més que despertar les emocions les apagaven a cop de destral sonora. La nit va començar amb alguns tastets breus. Big Banana Reunion van ser un bon aperitiu tal i com havíem pronosticat a la guia de la fira, Litoral no estan fets per la paciència d’un servidor i Le Pianc no els puc jutjar perquè el seu estil feliç no va amb mi. Tot i això em va saber greu deixar-los amb el poc públic que tenien, però tenia ganes de veure als Fiera amb l’esperança de trobar-me el primer concert realment estimulant de la Fira.

Però res. Ja no em convencien en disc, i en directe vaig constatar que no sé trobar-los la gràcia per enlloc. A la sortida vaig comentar a un amic que escoltar-los havia estat com menjar un entrepà de polvorons. I és cert, mai un concert m’havia provocat tanta set. De Fiera a Mazoni, canvi total. Jaume Pla i companyia presentaven el tranquil Fins que la mort ens separi, disc que requereix un sala que garanteixi la proximitat entre grup i públic més que no pas un escenari com és el més gran de la Fira. Així que no vam aguantar fins al final i van agafar el relleu de la nostra esperança els The Transistor Arkestra. Potser perquè jugaven a tocar de casa, l’afluència de públic al seu concert va ser considerable. Però ni així. Mitja hora per allà i cap a l’últim concert de la nit.

I per fi. Un cop més (l’any passat va ser amb Za!), l’últim concert d’una nit dela Fira va ser el que més va enganxar a la gent, el que més la va animar i la que més aplaudiments sincers i entusiastes va rebre. Obeses van fer el concert més sorprenent amb cançons pròpies (com els hits instantanis Pa amb tomàquet i La millor cançó d’amor mai concebuda) però també amb versions que anaven des de peces de clàssica com el Duetto buffo di due gatti (duel de gats) de Rossini fins a clàssics de Queen i Sangtraït passant per un medley de sintonies de sèries de dibuixos animats. Hom pot pensar que el grup viu en una broma constant durant tot el concert, però el seu nivell musical no és per prendre-se’ls a la lleugera. Va ser un èxit.

Dissabte va tindre un protagonista que comença a ser un habitual de la Fira. Tot i el sol que pronosticaven alguns serveis meteorològics, la pluja abundant que va caure va provocar que la broma sobre la poca adequació del nom de Vila-seca se sentís i llegís més d’un cop i de dos pels carrers i tweets de la Fira. Tot i això, només es van cancel·lar tres concerts de tots els que estaven programats, cosa meritòria tenint en compte que parlem d’un festival de concerts al carrer. A més, va haver-hi una molt bona assistència als concerts (com a mínim als que vaig presenciar).

La primera estació de dissabte va ser Anarquia acústica, que aviat va deixar de banda les bones expectatives per convertir-se en una experiència totalment infumable. Prova d’això va ser el buidatge progressiu de la sala, amb la gent fugint literalment buscant refugi sota la pluja. El món al revés. No vam ni esperar a veure si sortia o no el Ramon Faura (de Le Petit Ramon) a posar remei al fallit experiment. L’aigua era en aquesta ocasió un alliberament.

Però aviat tornaríem xops com gats al mateix escenari per veure un dels concerts més esperats, el de Pau Vallvé. Ell mateix ja va admetre que lo seu és provocar el bajón, i no se n’amaga i tothom ho accepta. D’això es tracta. He de dir que si no tens interioritzat el seu últim disc, 2010, és difícil que entris de ple al concert. Jo no el tenia molt escoltat, així que en la meitat de les cançons acabava desconnectant com quan a classe desconnectaves del que t’explicava la professora de biologia tot i sabent que el que t’ensenyava era interessant.

Tot i el curt repertori de nou cançons, va incloure-hi una revisió d’Un finlandès al Congo, un tema d’Estanislau Verdet que va ser molt aplaudit quan va anunciar que el tocaria. “Està molt bé que aplaudiu un projecte que avui no he vingut a presentar”, va dir amistosament en una de les incomptables intervencions parlades que va fer. Acte seguit, Vallvé va posar-se a les percussions d’Inspira, un altre grup que va aplegar força gent i va agradar bastant. No em sabia ni una línia de cap cançó, però tot i així van haver-hi alguns moments musicalment destacables.

Eric Fuentes & El Mal van acabar tocant sota cobert, al Teatre del Centre. No sé si va ser per culpa del canvi d’ubicació però el so no va ser ni de bon tros el més desitjable per la seva música. El so de la bateria eclipsava parcialment la veu i totalment les guitarres, instruments que d’haver sonat a un volum adequat haurien donat la dimensió que es mereix la música de Fuentes. El públic, però, va omplir aquest petit teatre i sembla que va acabar satisfet tot i aquests problemes. Mentrestant, a fora tornava la pluja i en una de les moltes reubicacions vam veure el final de l’actuació dels Bläue sota els porxos de la plaça de les Voltes. Animació de final de nit i punt i final personal de la Fira 2011. De cara l’any que ve em plantejaria contractar un xaman per fer alguna cosa amb la pluja, tot i que en el fons l’aigua converteix la Fira en nits èpiques, tal i com va comentar un amic quan enfilàvem cap a casa.

Anuncis

5 pensaments sobre “Badalls, aigua i Obeses

  1. No vaig poder estar aprop del Vilaseca aquest finde però tenia ganes de veure el Vallvè. Tot i tenir el seu disc, he vist vídeos dels seus directes i sí que semblen de bajón. Molt bona la comparació amb l’explicació d’un professor.

    Està vist que la pluja no només fa justícia quan toca Mago de Oz a Cambrils, malauradament.

    • Com a mínim els de Mago de Oz tenen un barco, a hores d’ara encara no entenc com no el van fer servir per fer un concert en alta mar. En fi, que ves a algun concert de Pau Vallvé, que et valdrà la pena.

  2. Està bé saber que van tocar Le Pianc, un grup en el qual hi toca un colega, quan ja és dimarts… Sóc una mica trist. Si, si, he dit sóc, no estic…

    • Bravo Sergi! Amb amics així qui vol gent que passi de tu… jaja Sempre pots dir que estaves darrere les plantes de la plaça i que per això no et veien. Bueno, si llegeixen aquest post i el teu comentari veuran que no ho vas fer de mala fe.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s