The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

The Octopus Project / Hello, Avalanche (2007)

No estic massa segur de com ha arribat aquest material a les meues mans, però ha estat una grata alegria. Just quan estava picant una ressenya de Mogwai per aquesta mateixa secció, m’he trobat amb aquest discàs fent salts per “Artistas Relacionados” de l’Spotify -espero que no el facin de pagament “total” en un futur pròxim-. M’he topat amb un mix d’idees molt suculentes i interessants, que moltes les he detectat en discos posteriors a aquest Hello, Avalanche. Sembla com si cap aquest treball hagin mirat Fang Island, Holy Fuck, Royal Bangs o Late Of The Pier, i que ells hagin observat Penguin Café Orchestra o Philip Glass en certs moments. El disc que ens ocupa avui és de fa 4 anys, i en els temps que vivim és una eternitat.

No s’hauria de fer massa cas al que diu Last.FM sobre aquesta gent, i menys mirar els “Artistas Similares”. Crec que cap dels que citen sona prou paregut a aquesta gent, per formar una primera idea del so. Com sí que sonen és a valentia, tocant pals que van del pop 8bit, al post-rock i a la electrònica. Aquest llarg, a més, és pràcticament instrumental. Música bastant meditada i, al meu parer, canviant de tema a tema i amb experiment aquí i allà, cosa que fa el disc francament interessant.

L’inici és prometedor. Un tema a mode d’intro com un background d’una peli de dibuixos animats centreeuropeus dóna pas a Truck: 8 bits i bateria accelerada a mig camí entre la BSO d’un beat’em-up i un de carreres, però amb regust rock. I això només el principi, perquè a Bees Bein’ Strugglin’, An Evening With Rthrtha o Upmann es compliquen una mica més la vida i beuen del math i post-rock dels God Is An Astronaut o els actuals Mogwai, però sense perdre una espècie de fil conductor entre línies que compacta el disc: un so menys perfecte, menys precís que el que executen les bandes d’aquest pal.

Llavors una de les sorpreses, Mmaj. Un tema sintètic amb formes d’ona bàsiques i bateries 808 saturades que fa les funcions d’interludi del disc, i que enllaça amb I Saw The Bright Shinies, amb unes veus de theremin que són de les meues debilitats, molt 70s, i que s’emparellen molt bé amb els ritmes sintètics. Fem un altre salt d’estil per anar a Ghost Moves, que torna a recuperar aquest esperit Fang Island, amb frasejos de sinte i guitarra no massa complexos, i que permeten fer anar el tema per bases molt àgils.

El final del disc segueix amb aquesta part més programada de la bateria, amb una Loud Murmuring, que com quasi tots els temes d’aquest disc més progressius funciona sobre una curva ascendent més pròpia del post-rock, però sense girar sobre la mateixa roda tendint a infinit. I tanca Queen, l’únic tema cantat que no desentona en la línia de Hello, Avalanche, però que sembla l’extra o la raresa que sol ser, de vegades, l’última pista.

Amb tot, és un bon precedent a tenir en compte i no es pot oblidar que aquesta gent tenen un parell de treballs més de llarga durada que també s’ho valen.

> escolta el disc a Spotify

Marto

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s