Convidats a l’esperança

Fa uns dies vam rebre un correu electrònic de la gent d’Atzucac Films en què ens informaven que estan a punt d’estrenar una sèrie coproduïda amb la Xarxa de Televisions Locals. Tan a punt que l’estrena és avui. Es titula Els convidats i segons ens expliquen es tracta de la primera sèrie interactiva catalana. Interactiva? Heu dit interactiva? Que sonin els violins.

Anys abans de tastar la trista realitat de la TDT, els responsables de l’entreteniment audiovisual ja ens van començar a vendre la moto que amb el canvi de tecnologia ens submergiríem de ple en un món televisiu absolutament interactiu. Amb el comandament a distància de la tele podríem dissenyar les nostres graelles, realitzar l’Sporting-Racing del dissabte a la nit i per poc no podríem tastar els lletons de vedella amb albergínia escalivada i cumbre d’avellanes que ens ensenyaven a fer al Cuines de TV3. Feu una ullada a aquesta notícia del 2006 i foteu-vos un bon fart de riure.

No cal ni recordar que de tot això res de res. Al contrari, només hem guanyat una saturació de canals extasiant que en cap cas s’ha vist acompanyada d’un augment en la qualitat del productes. Mentrestant, la promesa interactivitat ha quedat reduïda a missatges de text en pantalla, tweets amb hashtag del programa i opinions dels espectadors via Facebook. Vies de comunicació que, per altra banda, també exploten altres mitjans com la ràdio i la premsa escrita. És a dir, que la televisió no aprofita el seu fet diferencial per treballar-se un territori interactiu propi. Així doncs, no és d’estranyar que quan sentim parlar del concepte interactiu aplicat a la televisió siguem capaços de sentir simultàniament esperança i desengany. Però anem al que ens ocupa avui.

Ja des de la nota de premsa, els responsables de la sèrie s’encarreguen de recordar-nos que Els convidats no es tracta del clàssic “Tria la teva aventura”. Això em fa recordar un programa que feien a TV3 fa la tira d’anys en què cada setmana t’explicaven una història i tu havíes de triar entre dos finals trucant per telèfon. Si la memòria no em traeix (que podria ser perfectament) aquella mateixa nit emetien l’opció amb més vots, amb previ debat a plató (d’això n’estic menys segur). A la setmana següent (aquí ja me la jugo del tot), abans del nou capítol, passaven el final descartat. Les històries servien per parlar de temes com, per exemple, l’eutanàsia (l’única història que recordo era la d’un malalt terminal i el teleespectador havia de triar si desendollaven el protagonista de la respiració assistida o no). Amb el nom del programa ja ni m’hi atreveixo, així que si algun lector amant de les cues de pansa ens vol ajudar li estarem molt agraïts (a banda que participarien de la interactivitat del blog).

Fins on m’arriba la memòria aquest va ser el primer intent d’interactivitat televisiva a casa nostra. Si hem de tenir en compte la perdurabilitat que ha tingut posteriorment el format podem dir que no es van menjar un torrat. Calia una altra cosa per ser interactius ja que el telèfon no és que fos l’última moda en aquella època. Millor jugar amb un comandament a distància. Penseu que encara ens trobem a principis dels 90 i en la majoria de cases hi havia, com a molt, un comandament a distància. Molt lluny encara de les acumulacions indecents que se’n fan avui en dia damunt de les taules dels menjadors, sota del moble de la tele o entre els coixins del sofà. I a vegades fins i tot dins les caixetes destinades al seu emmagatzematge.

El Teletrébol. No sé com una ment denominada creativa podia pensar que una cosa amb aquest nom podria arribar a triomfar. Tal i com llegim al corresponent grup de Facebook que l’homenatja, l’aparell en qüestió va fer acte de presència l’any 1993 de la mà de Telecinco. La seva interactivitat et permetia participar en programacos de l’època com El Telecupón (i el seu joc rebentainfanteses Hugo) o Querida Concha (rebentavesasaberquè). L’estrepitós fracàs del Teletrébol (no així la forma dels seus botons, que recorden als d’una famosa consola actual) no va tirar enrere els gurús de la interactivitat d’aquest país, i es van treure de la màniga el Telepick, aquest cop sota responsabilitat de TVE. L’aparell també és del 93, any de ments il·luminades, i la suma de diners tirats a la brossa quan l’adquiries ascendia a 22.000 peles. Delecteu-vos amb l’anunci, si us plau.

Però tirem més endavant en el temps, que aquest post comença a fer pudor de naftalina i aquí havíem vingut a parlar d’Els convidats. Entre 1993 i 2011 imagineu-vos un gran buit que no sé si omplirà aquesta nova sèrie. Però a l’illa en volem parlar, per una banda perquè s’intueix una il·lusió darrere el projecte amb la qual ens identifiquem, i per una altra perquè la televisió local (en especialla Xarxade Televisions Locals) té la seva quota de qualitat menystinguda i, per tant, mereix el nostre humil suport.

La sèrie coproduïda entre Atzucac Films i la XTVL i rodada a Altafulla comença a emetre’s aquest diumenge 1 de maig per diferents televisions locals de Catalunya, però a internet s’estrena avui. Cada setmana un capítol nou. En total 13 episodis de 10 minuts on la comèdia i el terror conviuen a l’Hotel Mustang II. La sinopsi resa així:

El Cristian Regat viu en una rutina d’allò més gris. (…) Quan sembla que res no pot anar a pitjor, en Cristian hereta un hotel valorat en una fortuna. Però abans de ser-ne el propietari, ha de passar una nit dins el misteriós Hotel Mustang II, a petició expressa de la seva difunta tieta Àgata. El que sembla un somni fet realitat, es transforma en la nit més terrorífica  de la seva vida. 

I la interactivitat? Que per alguna cosa hem llegit fins aquí! Segons llegim, mentre veus el capítol apareixeran dos avisos indicatius que hi ha alguna cosa en pantalla que és rellevant per al joc. Per una banda s’haurà de clicar un símbol d’una polaroid per descobrir una pista o el símbol d’una màquina d’escriure per tal de descobrir un document. Un cop trobats els dos elements, s’activarà un joc. Cada capítol té un joc, i qui els resolgui tots al llarg de la sèrie, optarà a passar una nit en un hotel de Barcelona.

A més, cada quatre capítols els jocs resolts permetran l’accès a continguts extra. A banda, cada tres setmanes hi hauran altres sorteigs com el d’una nit en una casa rural. També Facebook sembla que serà una eina important. En el d’Els convidats es pot interactuar amb els personatges i fins i tot s’hi plantegen concursos. A la pàgina web trobareu tota la informació que necessiteu, així com els capítols i la relació de televisions locals on es podrà veure la sèrie (entre ells Canal Reus TV i TAC12) cada diumenge a les 23:40, dins l’espai Denominació d’Origen (DO). A l’illa estarem atents al que doni de si aquest experiment (meta?)televisiu.

> web de la sèrie

> Twitter

> Facebook

> trailer

Advertisements

9 pensaments sobre “Convidats a l’esperança

  1. A la uni vaig fer una assignatura de Tele Interactiva i va ser el xasco més gran de la vida (Quasi).
    Crec que hauríem d’esperar directament a l’invenció de la tecnologia Minority Report i llençar els comandamets a distància, teclats i ratolins per la finestra.

    Què gran l’Hugo i el seu vagó!

    • És que fer una assignatura d’una cosa que no existeix ha de ser difícil, a no ser que estudiïs Filosofia o Teologia.

      Per cert, l’Hugo és més que mític, però jugar-hi ara és una de les coses més avorrides que pots arribar a fer. Això sí, en la seva època hauríem donat la nostra vida per poder-hi jugar!

  2. Jo tenia la samarreta de l’Hugo i junt amb la de Rafael de les Tortugues Ninja, era la meva preferida.
    Per cert, de l’Hugo també recordo que quan trucaves desde casa per jugar per moure la carretilla a dreta i a esquerra havies de prèmer les tecles 6 i 9. És correcte companys?

    • Mai em vaig aprendre les tecles del telèfon per jugar a l’Hugo perquè a casa teníem un telèfon de góndola (és a dir, els números els marcaves amb una roda) i ja tenia més que assumit que mai hi podria jugar. Un trauma dels grossos, sí.

      Rafael? Hosti, fa un temps comentava amb algú que mai vaig conèixer ningú que tingués a Rafael de tortuga preferida (quin WTF d’arma eren aquelles forquilles??). Jo era totalment fan de Donatello, of course.

  3. Jo vaig fer xantatge (amb tres o quatre anys) per a que em compressin aquest comandament a distància… Però recordo una altra experiència de televisió interactiva (publicitat interactiva), a Via Digital, de Nescafè. Resulta que tocaves un botonet per respondre una pregunta, l’encertaves i t’enviaven a casa un fabulós single de ‘Nescafè, open your eyes’ (o alguna cosa així). Tot i que estava connectat l’aparell a la línia de telèfon i trucava a un 902 i aviat se’m van acabar les experiències interactives.

    Sempre quedarà el teletexto, amb la seva forma de publicar rudimentària… Vaig ser becària del teletexto un temps, sempre em quedaven les notícies tallades, però n’estava tan contenta…

    • Hosti, becària del teletexto!! Sempre sempre sempre m’he imaginat com devia ser la feina de qui actualitza el teletext… hi ha una persona que se n’encarrega en exclusiva? Sempre fan servir becaris? Ho has de controlar mitjançant un ordinador rudimentari? Ja veus que la cosa donaria per una entrevista!

      • No,no! Fa tres anys era un ordinador normal, entraves a la intranet (era un gestor) i havies d’anar omplint el formulari amb les dades de la notícia. A la mateixa vegada que feies el teletexto, allò també servia com a alerta dels mòbils (allò que t’envien si et subscrius a ves a saber què), i al costat tenia una tele per a veure com anava quedant. Publicaves, miraves si l’havies cagat i rectificaves ràpid.

        I èrem dos becaris, perquè el teletexto necessitava d’una rotació molt gran XD La pàgina 101 era sagrada. Ho vaig estar fent quatre mesos, a les 9 del matí dels dissabtes i dels diumenges, així que imagina’t…

    • Jajaja, aquí està naixent un moviment proteletext que espero que es mantingui el dia que haguem de sortir al carrer per evitar el seu tancament. O per fer TT el hashtag #salvemelteletext, que és com es fan ara les revolucions.

      Aprofitant el tema, em permeto la llicència d’enllaçar un post precisament del blog de l’Esther (totes us dieu Esther aquí!) on fa menció del teletext i on, com no podia ser d’altra manera, apareix un servidor als comentaris fotent la tabarra:

      http://pedrafoguera.blogspot.com/2010/01/i-el-teletext-resisteix.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s