At the Drive-In / Vaya (1999)

 

At the Drive-In / Vaya (1999)

Encara que recuperi un disc de 1999 no és que estigui recordant èpoques de joventut com l’altre dia. Ja ho he explicat més d’una vegada: vaig tardar molts anys en assimilar At the Drive-In. Durant set anys vaig donar oportunitats al Relatinoship of Command (2000) [escolta’l] fins que l’he acabat considerant tota una obra mestra. I un cop desgastat el disc que va servir per posar punt i final a la carrera de la banda, vaig començar a explorar la resta de la seva discografia.

Aquesta banda d’El Paso, Texas, va aprofitar a fons els seus vuit anys de vida. Tres discos, cinc EP i, per sobre de tot, un creixement musical espectacular. La regla de tres funciona a la perfecció: com més recent és el disc, més bo és. Més rodó. Ja sigui en les seves composicions, el seu so o les sensacions que transmet. Sempre des del post-hardcore marca de la casa que els fa pràcticament inconfusibles. Encara que posteriorment hagin admès sense vergonya ni eufemismes que per compondre els seus temes havien robat idees i ritmes d’altres grups de referència com per exemple Drive Like Jehu.

Però centrem-nos en el disc. O millor dit, en l’EP. Vaya té set cançons i una durada de poc més de 23 minuts. El van publicar un any abans del seu últim disc, el ja mencionat i venerat Relationship of Command, i s’hi nota que se n’estava gestant una de bona. El funcionament del disc és senzill: el poses des de la primera cançó i quan te n’adones ja t’han desmuntat amb els quatre primers temes, que entren d’una sola tirada: Rascuache – Proxima Centauri – Ursa Minor – Heliotrope. Pura droga. Una combinació d’agressivitat i melodia rematada per la veu descarnada de Cedric Bixler Zavala.

Després d’aquesta primera sacsejada és moment pel single, Metronome Arthritis, que va propiciar el primer dels tres videoclips que tenen At the Drive-In. Single? Videoclip? No, no estem parlant d’una cançó que detectis com la més accessible o la més ballable. Potser és la més desesperada, en la que Cedric sembla clamar amb més força que mai. Sembla arribar al punt culminant del seu sentiment.

I després d’això, els dos últims talls del disc, tots dos curiosament amb títols numèrics: 300 Mhz i 198d. És una fase final bastant obscura, per dir-ho d’alguna manera. Dos cançons que necessiten més oportunitats per acabar arrelant que les seves companyes de disc, amb risc de ser ignorades quan el que busques amb Vaya és aquell quart d’hora d’intensitat màxima per posar-te les piles, desfogar-te o simplement gaudir com un boig del so feréstec d’At the Drive-In.

> escolta’l a Spotify

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s