Tractat 1er de Metafísica Ozoristico-Landista: El astronauta (Javier Aguirre, 1970)

Acabem la ronda de presentacions dels monstres convidats amb el quart i darrer col·laborador, però no per això menys important, clar. Roco comença les seves aportacions a l’illa encetant un tractat sobre l’ozorisme i el landisme. Segur que aquesta no us l’esperàveu.

 

El astronauta (Javier Aguirre, 1970)

El astronauta (Tractat 1er de Metafísica Ozoristico-Landista)

Director: Javier Aguirre

Actors: Tony Leblanc, José Luis López-Vázquez, Paquito Cano, Puri Villa, José Sazatornil, Antonio Ferrandis, Rafael Alonso, José Luis Coll, Antonio Ozores, Mary Paz Pondal, Laly Soldevilla, Beny Deus, Ángela Rhu, Carmen Martínez Sierra.

Primer de tot, dir que em sento un privilegiat de poder col·laborar en un blog amb tant talent en el seu interior. Dit això, aviso que la meva missió en ell, és buscar el rerefons, ja sigui polític, ja sigui social o ja sigui humorístic simplement, de les pel·lícules fatalment anomenades “espanyolades”, que són totalment injuriades gairebé en general, per culturetes i gent del carrer a seques, sense donar-los mai una segona lectura ni oportunitat.

La primera que comentaré és aquesta petita joieta anomenada El astronauta, un film original i diferent que en mà americana, en l’actualitat, segurament hagués estat un èxit de taquilla. La pel·lícula data de 1970, i dirigeix Javier Aguirre, un dels secundones del grandíssim Mariano Ozores, el que creà un estil propi després imitat fins i tot per Mel Brooks i que molts copiaven com és el cas, de vegades amb resultats rodons com aquest.

La història transcorre en plena bogeria per la carrera espacial, on un il·luminat que interpreta Tony Leblanc intenta construir un coet amb l’ajuda d’uns sequaços d’allò més variats. Antonio Ozores interpreta un artificier valencià, Rafael Alonso un electricista, Saza a un lampista i José Luis Coll a un lleter. Amb aquest grup i amb els terrenys d’un ricàs interpretat per Antonio “Chanquete” Ferrandis i amb els seus 8.000 pessetes, creen la SANA i ell, sense més remei, és nomenat president i el fan partícip d’aquesta bogeria.

Després, amb el segrest a un sanatori d’un ex-científic de la NASA (o això diu ell), interpretat per aquest geni interpretatiu que va ser José Luis López-Vázquez, i amb els seus coneixements, aconsegueixen… bé, el que aconsegueixen.

Quedava clar així com havíem estat de limitats en aquest país per culpa del franquisme, i la nostra evolució cultural i/o científica era menys que 0, i que si aquí volíem lluitar contra la gravetat ho havíem de fer vestint amb rodes el valent i no embotint a càmeres anti-gravitatives al viatger espacial.

Vaja, que no érem res davant del tio Sam, ni davant la resta del món (igual que ara), però rient-nos de nosaltres mateixos i tirant de morro podíem anar a la lluna o al lloc que ens haguéssim proposat.

Delirant film de final insòlit, que lamento haver descobert en els últims temps i no haver-lo conegut sent petit, ja que hagués tornat a ell totes les vegades que haguessin estat necessàries.

Mai és tard…

 

Roco


Anuncis

2 pensaments sobre “Tractat 1er de Metafísica Ozoristico-Landista: El astronauta (Javier Aguirre, 1970)

    • Òscar, hi ha una peli que es diu Crimen Imperfecto, amb Fernán Gomez y Lopez Vazquez bastant delirant, inspirada en Mortadelo y Filemón.
      Si la vols, ja te la faria arribar.
      Vince, gracies per lo de monstre…crec.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s