Gent de referència

Avui presentem el tercer monstre convidat. Es fa dir M.I.M i en la seva primera aportació ens explica qui són els seus ídols televisius de joventut. Pot ser una bona manera de conèixer un col·laborador que intuïm tocarà diferents tecles en els seus posts.

 

Ja fa uns anys, enmig de dies que semblaven nits, degut a que la festa del cap de setmana s’allargava interminablement fins al següent cap de setmana i així mes rere mes vaig tenir la necessitat d’instruir-me per mitjà d’alguns mestres. Aquests, però, més enllà de ser de carn i ossos eren de ficció, en el sentit que m’arrivaven per mitjà del televisor. Aquesta era la meva estona de glòria, quan ells em transmetien el seu món interior. I ells, és clar, tenen noms i cognoms: Andreu Buenafuente, Eduard Punset i Jesús Quintero.

Us faré cinc cèntims de quatre opinions que tinc d’ells, ja que passats molts anys d’aquelles nits interminables ara també els disfruto, però des del dia.  Ja no els veig com aquells mestres però realment em segueixen interessant.

Començaré per l’Andreu. A mi m’agrada molt més quan fa humor en català que quan ho fa en castellà. És com els Umpah-pah, que són bons iguals, però no és lo mateix quan canten en català que quan ho fan en castellà. Crec que era l’any 1995, jo feia sisè de primària, i si no m’equivoco era el primer dia de curs o sigui al voltant del 15 de setembre quan un company de classe, el Guillem, em va dir que estava cansat, es veu que havia anat a dormir tard i era perquè havia vist el primer capítol del Sense Titol (quan vegi el Guillem li recordaré). Aquesta és la meva primera experiència amb el món de l’Andreu Buenafuente.

Després no sé ben bé quan, també com el Guillem, vaig començar a mirar Sense TitolSense Titol II, Sense Titol s/n, La cosa nostra… Tv3 s’ha inventat de tot en el món de l’humor, però des de l’inici del món Buenfuente no hi ha hagut res semblant, per ell i la seva forma d’entendre l’humor, i pels seus col·laboradors… recordo a Oriol Grau, Toni Albà, Toni Soler, el Paco, Sergi Mas, Santi Sagalés…

L’anècdota més divertida del tema que tinc és quan jo era un nen i vaig experimentar la primera i si no m’equivoco darrera trobada amb el Buenfuente. Era a la plaça del Mercadal de Reus un  23 d’abril. L’Andreu estava signant llibres quan jo em vaig presentar amb un llibre del Toni Soler, hi havia una advertència a la portada que deia: “en aquest llibre hi ha col·laborat el Buenafuente”; em vaig fer adult de cop quan davant seu i amb la il·lusió per fer realitat un somni l’Andreu em va dir: “Aquest llibre no te’l puc firmar”… i jo amb el llibre Diccionari poc útil de Toni Soler cap a casa…. I arribo a casa i a sobre descobreixo que realment es tractava d’un diccionari poc útil. Missatge per l’Andreu B.: Durant unes setmanes quan a casa es mirava el teu programa jo em girava d’esquena, però han passat els anys i t’he perdonat maco.

Van passar els anys i quan feien Una altra cosa i Corbacho torturava al Buenafuente amb l’entrevista de la bena (jo patia empàticament amb ell) va ser quan vaig descobrir a Quintero

Començaré per l’anècdota. Us vull dir que són coses que fas quan ets jove, evidentment.  Recordo el dia en què al pis d’estudiants em vaig posar una perruca de cabells arrissats per semblar el Jesús Quintero… per fer-ho més versemblant em vaig posar a parlar com ell i a fer entrevistes als companys de pis mentre sopaven o miraven la televisió… (encara sé posar aquella veu). El que em va fascinar tant va ser l’emissió d’un Ratones coloraos a Tv3, precisament després d’Una altra cosa d’Andreu Buenafuente… va ser una nit d’orgasme televisiu.

No va ser fins al cap d’un parell d’anys, quan van emetre El Loco de la colina per TV1 quan vaig submergir-me com calia en el món Quintero. Ja havia deixat de posar-me la perruca però ara mirava els seus programes.

I finalment m’agradaria parlar-vos de l’Eduard Punset.

Del Punset no tinc cap anècdota tan potent com les anteriors. Mai m’he posat una perruca seva ni mai he hagut de demanar-li que em firmés cap llibre. De fet em seria bastant difícil imitar el seu característic cabell, de ben segur que no en tindria prou amb una perruca, hauria d’anar a la perruqueria… ja m’ho imagino, seria arribar amb una foto seva i dir: ho vull així… feu-m’ho més punset que mai. I per un altre costat si em trobés amb ell de ben segur que per fer-me feliç i per estimular les meves neurones o cèl·lules em firmaria qualsevol llibre. Qualsevol, des d’Estic prenyat de Lluís Gavaldà fins a un comic hentai.

Si mai em feu una festa sorpresa espero que dins del pastís gegant hi hagin l’Eduard Punset, el Jesús Quintero i l’Andreu Buenafuente. Si és per aquest ordre millor.

M.I.M.

 

Advertisements

2 pensaments sobre “Gent de referència

  1. El Buenafuente jo el recordo encara de la seva època al Persones Humanes del Mikimoto, un programa brutalment bo de TV3 on tenia una secció en què repassava coses curioses que sortien a la premsa. Recuperant més vídeos del Sense Títol m’he trobat amb aquest gag que em sembla boníssim:

  2. Bons referents, tot i que només comparteixo el Buenafuente. I ara que ho fa en castellà, no en fa tanta gràcia. Algun dia, i ell ho sap, tornarà a casa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s