El rumb d’Aronofsky

Aquest divendres s’estrena una de les pel·lícules més esperades (com a mínim per qui escriu aquestes línies) del 2011: Black Swan, dirigida per Darren Aronofsky i amb Natalie Portman interpretant el paper protagonista. A continuació, algunes reflexions prèvies abans de veure-la.

Tot i que en el seu dia va ser molt aplaudida per la crítica i per bona part del públic, The Wrestler (l’anterior pel·lícula del director) em va semblar un pas enrere –o si més no un parèntesi- en l’arriscada filmografia de Darren Aronofsky. Un exercici massa convencional pel meu gust, qui sap si perquè realment tenia ganes de fer una història dramàtica totalment realista i despullada de qualsevol artifici estètic i/o místic, o bé perquè volia optar a estatueta. Vull creure que va ser pel primer motiu. En tot cas i sense ser ni de bon tros una mala pel·lícula, no em va arribar a emocionar. M’hi va faltar un segell Aronofsky que la distingís d’altres drames crepusculars.

La carrera del realitzador en el món del llargmetratge va començar de manera fulgurant amb π (1998), una joia claustrofòbica en blanc i negre i de ritme trepidant que amb el temps s’ha convertit en una obra de culte. Amb la seva segona pel·lícula l’impacte va ser bèstia. La demolidora Requiem for a Dream (2000) no només va deixar bocabadats als espectadors, sinó que va marcar un estil visual que després s’ha repetit fins a la sacietat en mil i un muntatges audiovisuals.

I quan semblava que públic i gent del món audiovisual menjaven de la seva mà, Aronofsky va fer una d’aquelles coses tan difícils en la carrera d’un artista. Amb The Fountain (2006) va fer un gir que ningú hauria estat capaç d’intuir. Es va treure de la màniga una pel·lícula que tenia tota la pinta de ser, abans que res, una obra feta per a la seva pròpia satisfacció. De les que portava temps volent fer. El resultat? La incomprensió de molta gent i crítiques plovent en forma de tempesta. No sé si amb el temps s’acabarà de valorar el mèrit de The Fountain, però t’agradi o et desesperi la pel·lícula crec que és d’aplaudir els riscos que va prendre desmarcant-se del camí fàcil que hauria estat continuar amb l’estil Requiem.

Un parell d’anys més tard, al 2008, va arribar la ja comentada The Wrestler, la primera en què Aronofsky no va participar en l’elaboració del guió. Tampoc ho ha fet amb Black Swan, pel·lícula que estrena aquesta setmana a casa nostra però que ja compta amb un recorregut comercial de dos mesos i mig arreu del món. Les crítiques de moment són molt entusiastes, de la mateixa manera que ho eren les de la pel·lícula del lluitador de wrestling. En aquesta ocasió, però, intueixo que Aronofsky haurà fet alguna cosa potent de veritat. Com a mínim aquesta és la meva esperança, que la pel·lícula respiri personalitat.

Perquè el principal dubte de Black Swan no és altre que esbrinar quin camí haurà escollit en aquesta ocasió el director nord-americà. Seguirà l’iniciat amb The Wrestler? N’obrirà un de nou?

> Per anar fent boca, podeu escoltar a Spotify la banda sonora de Black Swan. Si una cosa no canvia en l’univers Aronofsky és l’encarregat de fer-li les bandes sonores: Clint Mansell.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s