Omar Rodriguez Lopez i la incontinència musical

A risc que això sembli un blog dedicat exclusivament a músics extremadament productius (ahir parlàvem de Zappa), avui cal parlar d’Omar Rodriguez Lopez. Ha tret nou disc i es titula Un escorpión perfumado. Dubto que cap dels seus seguidors l’esperessin amb candeletes, perquè és impossible esperar cap treball seu amb ànsia. I és impossible perquè quan tot just et familiaritzes amb les cançons recent sortides del forn ja n’hi ha més a punt de sortir-ne.

Escolta'l

Omar Rodriguez Lopez – Un escorpión perfumado (2010)

Si no deixa anar una sorpresa d’última hora, aquest 2010 haurà publicat 8 discos. Ja sigui com a Omar Rodriguez Lopez, com a El Trío de Omar Rodriguez Lopez o com a Omar Rodriguez Lopez Quartet. És igual, tots ragen de la mateixa font i van a parar a la mateixa carpeta de l’ordinador. 8 discos en un any, i 3 només aquest mes de desembre. És a dir, el seu antepenúltim disc el va treure fa uns vint dies. Aquest home viu en un constant estudi de gravació, ja sigui a casa seva o en uns camerinos d’alguna sala en plena gira. Qualsevol racó de cinc minuts l’aprofita per enregistrar unes bateries o uns riffs amb el músic que en aquell moment té a mà.

Val a dir que l’Omar no és Zappa, i entre tanta producció hi ha molta palla per destriar. Si bé no són discos recomanables per a no iniciats en el seu univers, destacaria com a obres més interessants d’aquest any la que va fer conjuntament amb Joe Frusciante [escolta-la aquí] (tot i que gravat fa uns anys, però editat aquest 2010) i el Mantra Hiroshima [escolta’l aquí], aquest últim més emparentat amb els seus primers àlbums en solitari. Totalment prescindible i condemnat a l’oblit personal quedarà el primer de l’any, Ciencia de los inútiles [escolta’l aquí, tot i que no cal], on ja gastava en excés la fórmula de comptar amb Ximena Sariñana a les veus, parella del mateix Omar. Lluny queda una de les primeres obres que van fer plegats, el fantàstic Xenophanes [escolta’l, aquest sí, aquí].

Escena customista

Més dades d’Omar Rodriguez Lopez. La més important: és guitarrista i colíder de The Mars Volta, un dels pilars fonamentals dels gustos musicals de qui firma aquest post. De fet, algunes cançons que trobem en els primers discos amb el temps han acabat sent temes marsvoltians. Fins i tot Cedric Bixler-Zavala (vocalista de TMV) ha posat veu en alguns discos, com el Se dice bisonte, no búfalo [escolta’l aquí] (un dels més destacables i potser el més recomanable per iniciar-se en la discografia en solitari de l’Omar) o el Cryptomensia [ja saps, aquí], una obra firmada com a El Grupo Nuevo de Omar Rodriguez Lopez.

Ja veieu, de discos i de firmes en té per avorrir a qualsevol. En total 24 discos en poc més de mitja dècada, a banda dels trets amb The Mars Volta, les aventures amb De Facto, el seu passat post-hardcore amb At the Drive-In, la seva faceta de productor i també la de director de cine. Val, és massa informació per començar des de zero a investigar-lo. Us recomanaria alguna de les obres mestres de The Mars Volta, però ja que avui parlem d’Omar Rodriguez Lopez i la seva carrera en “solitari”, aquí us deixo quatre discos perquè els aneu escoltant (els té tots penjats a internet i es poden escoltar gratuïtament):

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s