L'illa dels monstres

[escolta'l i descarrega'l]

Molt malament ho haurien de fer Berri Txarrak per no aparèixer en un post d’aquests, no en va són una de les meves predileccions des de fa molts anys. Però és que ho han tornat a fer molt bé. Per enèssima vegada, i encara que soni a tòpic repetitiu poc digne de ser escrit, la banda liderada per Gorka Urbizu ha tornat a reinventar-se superant, a més, els reptes del canvi de bateria i productor. Haria és el disc més heterogeni de la seva discografia, amb els seus altibaixos però amb cançons com Harra, Makuluak o FAQ que tornen a deixar clar que en l’art de combinar duresa i parts melòdiques no hi ha qui els iguali. Ni en sentiment. Ni en…

Jardín de la Croix / Ocean Cosmonauts

Els madrilenys Jardín de la Croix tenen lloc reservat en aquest post des del mateix dia en què van editar Ocean Cosmonauts, i d’això ja fa més de set mesos. Si us agrada el math-rock instrumental evocador, poderós i amb constants anades i vingudes, heu d’escoltar aquest disc sí o sí. Trobareu més impressions personals sobre aquest LP en aquest article publicat al blog de La Voz Telúrica.

Maybeshewill / I Was Here For A Moment, The I Was Gone

Que el post-rock és un mar de monotonia? Segurament. Però a vegades val la pena remar i remar i remar per acabar-te trobant amb grups com els britànics Maybeshewill, que han presentat aquest 2011 el seu tercer treball, I Was Here For A Moment, Then I Was Gone, una illa enmig de l’oceà o un oasi enmig del desert, com preferiu. Un disc ple de post-rock poètic i èpic que consolida el grup com una de les meves predileccions dins el gènere.

Turbowolf / Turbowolf

He parlat tants cops de Turbowolf durant el 2011 que al final m’està gafant complexe de mànager. Però és que si hi he tingut una addicció forta els darrers mesos, aquesta porta per nom Turbowolf. Els de Birstol van editar fa poc més d’un mes el seu LP de debut carregat de música explosiva. Sincerament, m’estranya no haver-los vist en cap altra llista-top-rànquing del 2011. Al final creuré que la dèria que tinc amb aquesta gent és purament personal.

I un cop fets els grans homenatges, parlem d’altres bons discs que han estat publicats durant l’any. Per ordre alfabètic:

…And You Will Know Us by the Trail of Dead / Tao of the Dead

Després d’uns quants anys intentant entrar sense gaire fortuna en l’univers musical dels Trail of Dead, no ha estat fins la publicació de Tao of the Dead que m’han arribat a convèncer, enganxar i transmetre sensacions.

And So I Watch You From Afar / Gangs

Més que pel seu contingut en si, trio el Gangs per haver-me permès descobrir els And So I Watch You From Afar, grup de poderós post-rock que hauria arrodonit del tot l’any 2011 si no haguessin suspès el concert que havien de fer a Barcelona el passat mes de novembre.

Charts and Maps / Dead Horse

Un dels descobriments de l’any ha estat el d’aquest grup nord-americà multietiquetat: experimental, math-rock, post-rock o post-jazz són només algunes de les moltes definicions que han rebut. Per a audiències pacients.

Corizonas / The News Today

No sóc un gran seguidor d’Arizona Baby ni de Los Coronas, però el resultat discogràfic de la fusió de les dos bandes m’ha sorprès prou gratament com per considerar The News Today un dels discs destacats de l’any. Rock amb molta essència americana.

Dananananaykroyd / There is a Way

[escolta'l i descarrega'l]

Potser d’aquí uns mesos ja ni me’n recordaré d’aquest grup de nom pertorbador, però There is a Way ha sonat tants cops en els diferents reproductors de música de què disposo que és de justícia considerar-lo un dels discs de l’any. Addicció.

Guadalupe Plata / Guadalupe Plata

Blues brut, pantanós i amb aire punk. Emilio R. Cascajosa en fa la següent definició en un text extret del bandcamp del grup: Perico no posee una voz increíble, ni tampoco compone de maravilla. Jimena golpe raro, como del revés. Y Paco Luis Marto toca el bajo con un palo y un barreño de los de drenar la sangre en las matanzas. No es nada fashionable. ¿Cómo se explica entonces el interés generado por el trío andaluz?

Lüger / Concrete Light

El segon disc de Lüger no em va entrar a la primera ni a al segona. Després d’un primer disc homònim que m’havia agradat molt, aquest successor em va semblar més aviat ensopit. Sort que el temps ho cura tot i més encara un bon directe que et faci redescobrir cançons i obrir els ulls. I mireu-lo ara, entre la crème de la crème del 2011.

Puscifer / Conditions of My Parole

La gran sorpresa del 2011. Qui hauria dit que aquell projecte que va començar amb un nefast primer disc titulat “V” is for Vagina acabaria oferint-nos un notable segon capítol com és Conditions of My Parole? Suposo que mai es pot subestimar Maynard James Keenan.

The Black Keys / El Camino

El disc omnipresent en totes les llistes hagudes i per haver. I això que no porta ni un mes oficialment al mercat. Una col·lecció de grans cançons encapçalades per hits com Lonely Boy, probablement la cançó més enganxosa de l’any.

També mereixen menció altres discs com per exemple el nou treball de Lisabö, Animalia Lotsatuen Putzua [escolta'l], que ves a saber si amb més temps hagués aparegut en un lloc més destacat; El primer disc dels mallorquins Gran Amant [escolta'l] o l’últim de Kasabian, Velociraptor! [escolta'l], que tot i tenir grans cançons s’acaba cremant massa ràpid. En el terreny més ballable cal destacar un dels discs de l’estiu, el nou de Los Tiki Phantoms, Mueven el esqueleto [escolta'l]; el segon LP de Los Teleplásticos, …Cataplasma!!! [escolta'l i descarrega'l], i, en un terreny més brut, el Not Yet [escolta'l] dels Monotonix, que per desgràcia es van separar al cap de poc de treure’l.

Eric Fuentes va fer que m’agradés momentàniament un gènere que m’acostuma a dir ben poca cosa amb Eric Fuentes & El Mal [escolta'l]; Mazoni no em va desagradar gens amb el tranquil Fins que la mort ens separi [escolta'l], i The Last 3 Lines han firmat un segon LP destacable amb Visions from Oniria [escolta'l]. Una altra cosa bona de l’any han estat les propostes que han anat arribant al correu de l’illa dels monstres (gràcies a tothom!), entre les que destaco Spit of a Star [escolta'l] dels Unborn.

Però no tot han estat alegries. Com ja vaig comentar anteriorment, Radiohead m’han decebut. The King of Limbs no és un desastre però tampoc és del nivell que s’espera d’uns monstres com els britànics, capaços de fer el que han fet durant la seva carrera. Ara, que per decepció l’últim treball de Lagartija Nick, Zona de conflicto. Sempre espero amb ganes nou material d’un grup totalment infravalorat i amb vocació innovadora, però aquest cop no han aconseguit despertar-me cap tipus de motivació.

I ja per acabar, aquest 2011 he confirmat que els grups que en teoria m’haurien d’agradar i no em diuen res segueixen sense despertar-me interès. Començant per Mastodon, que amb els avanços del seu últim disc, The Hunter, m’havien omplert d’esperança però que un cop amb tot el disc escoltat segueixo pensant que no estan fets per mi. Dream Theater, Opeth, Mogwai, Explosions in the Sky i Battles són altres grups que seguiran pertanyent a aquest peculiar cercle personal tot i haver tret disc enguany i haver convençut a crítica i públic en la majoria de casos. Què hi farem.

Us deixo amb una llista a Grooveshark amb una selecció de cançons (no totes les que he volgut perquè n’hi ha que no es troben a GS) dels discs referenciats avui i algun que altre tema extra. Com a premi per als que heu arribat fins aquí, que teniu molt mèrit:

Llista a Grooveshark

Ui sí, el 2011

L’any que ve més. Demà més.

> Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

> Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

> Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

Sr. Bungle — Thu, 29 Dec 2011 19:03:30 +0000

Acabem els posts dels nostres Monstres convidats en honor al 2011 amb el repàs musical que ens fa Marto.

Fa una setmana em va arribar el mail d’en Vicenç reclamant el que ‘els blogs solen fer per aquestes dates’, recordar l’exercici musical de l’any amb més o menys fortuna. Normalment es fa un treball mental d’ordenació purament subjectiva, altres segueixen complicats algorismes, però sobretot en blocs de molta afluència de visitants, dóna la sensació després d’infumables llistes de fins 200 discos, que potser no són tant subjectives en el sentit més personal de la paraula, i que la postura o la caixa impera fins i tot en aquest tipus de tries molts cops intranscendents.

El perquè de tot això? Bé, tenint en compte que he incorporat durant el 2011 uns 1800 àlbums nous, aquest any he agafat el compte de last.fm ( http://www.lastfm.es/user/maRtO_ ), amb el que porto 5 anys treballant i on comptabilitzo cada escolta que faig, i he estat totalment fidel a la pestanya dels 12 últims mesos per adonar-me del què he escoltat més cops, el que diuen alguns anglòfons, en ‘heavy rotation’. A partir d’aquí, deixo el que ha estat per mi el més destacat del 2011. No se m’acut manera millor de fer-ho.

Primer de tot, mencionar les gratificants sorpreses del Gloss Drop de Battles i del Hardcore Will Never Die, But You Will de Mogwai, que han fet un treball de reinvenció sense perdre els matisos que els fan reconeixibles. Els primers, perquè partien sense el carismàtic Tyondai Braxton, i han sabut recórrer a altres elements per construir un disc molt muscular, i a la vegada meticulós. Futura és imprescindible. I per altra banda, el salt del post al math de Mogwai, sonant quasi a uns Holy Fuck enormes en alguns moments, que em sembla des de l’inici una molt bona idea per no quedar estancats dins el cercle dels post-rockers més puretes. Voldria incloure a Radiohead dins aquest recompte, però amb matisos. The King Of Limbs hauria estat realment un gran disc si l’haguéssen editat amb The Butcher, Supercollider, The Daily Mail i Staircase, quatre temes que estan dins el Live From The Basement, i que increïblement van ser descartats.

Els dos noms que han fet el gran salt han estat, per una banda, James Blake, que ha sabut transformar el que algú ha anomenat post-dubstep (i crec que amb molt poc encert) amb el seu Prophet i una lectura molt particular i distintiva de la música electrònica, el soul i el pop. I el premi ‘The National’ d’aquest any se l’endú Bon Iver, qui segurament farà cap al Primavera Sound gràcies als modernos que se l’han fet seu sense, ni tan sols, explorar el més que memorable treball anterior, ideal diumenges tarda. Bé, els dos discos m’han enganxant durant mesos. El que no ho ha aconseguit, per contra, és el de M83, em continuo quedant amb material anterior.

Reconec que, aquest any, he tingut una debilitat especial pel hiphop experimental i derivats, un estil que em fascina cada cop més i que és un cul-de-sac on hi cap tot: saxos, samples, sintes, loops, free jazz, IDM, pop dels 80, experiments amb arpegiadors i infinitat de recursos. A recordar d’aquest any prolífic: el Grimm Reality de Dimlite, l’Ardour i el Collections 01 de Teebs, tot l’editat per Groundislava, Jonwayne, oddlogic, Shigeto i el jazzístic The Golden Age of Apocalypse de Thundercat. Si agafem l’electrònica en un sentit una mica més estricte -encara que la línia cada cop es difumina més amb tota la gent del paràgraf anterior, benvingut el dia que algú va decidir que la orgànica també era vàlida per l’electrònica-, m’he posat a l’iTunes i l’mp3 els discos de Modeselektor, la reinvenció d’Apparat (compte aquí!), Plaid, Hyetal i el tall de material que ha anat editant Nicolas Jaar. Menció especial per Redinho, un ‘retaco’ de la Numbers que apunta moltes maneres.

Tanco aquest exercici una mica onanista fent el ‘reintegro’, discos que mereixen menció i que em costa una mica més encaixar dins aquests panorames. Em refereixo al debut de Jamie Woon, veu privilegiada; el nou treball dels suecs Rubik, als que vaig poder veure a l’Apolo no fa molt i al material de l’angelí Baths, que fa un mix de ‘todo lo anterior’ i que acaba sent addictiu.

Marto

> Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

> Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

> Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

> altres articles de Marto

> altres articles de la secció Monstres convidats

Ui sí, el 2011 (IV): extractes especial entrada 2012

Sr. Bungle — Thu, 29 Dec 2011 09:59:29 +0000

Seguim amb els comiats que els Monstres convidats de l’illa estan fent al 2011. L’Arcadi Ballester ens envia una edició especial dels seus Extractes.

Arcadi Ballester

> Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

> Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

> Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

> altres articles d’Arcadi Ballester

> altres articles de la secció Monstres convidats

Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

Sr. Bungle — Wed, 28 Dec 2011 19:30:06 +0000

Continuem amb els posts de final d’any dels nostres Monstres convidats. Roco, autèntic teòric ozorísticolandista, ens parla un cop més de cine actual, però atenció perquè no deixa de banda la seva ciència metafísica particular.

Acaba 2011, per a mi l’any del film Super 8, que tot i no ser cap meravella, és el que més m’ha afectat (al costat de Midnight in Paris de Woody Allen, la qual cosa no és per res sorprenent).

Passa que sóc un anti-Lost dels que fan època, i que J.J. Abrams hagi fet aquesta petita delícia nostàlgica sense pretensions, ha canviat bastant la meva manera de veure aquest director. Pur producte Spielberg 80′s, camí ja iniciat amb la bastant injuriada última aventura d’Indiana Jones, que a mi personalment, també em va encantar, i aquí torna a posar-me ximple, amb punts de Encontres a la tercera fase, Els Goonies, Compta Amb mi, i sobretot E.T., ja que d’una forma familiar, i sense massa excessos visuals aconsegueixen atrapar-nos com van fer quan érem petits, i dibuixar immediatament un somriure, portant-nos cap enrere.

Dir que no crec que aquest 2012 cap m’afecti com aquesta, tret que finalment, el gran Mariano Ozores reuneixi de nou als grandíssims (i alhora tan encantadorament decadents Andrés Pajares i Fernando Esteso), per la molt comentada, esperada i encara no plantejada seriosament, Els Bingueros 2.

Feliç entrada d’any a tots els seguidors de L’illa dels monstres, i molt especialment a l’amic Vicenç.

Roco

> Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

> Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

> Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

> altres articles de Roco

> altres articles de la secció Monstres convidats

Ui sí, el 2011 (II): premis M.I.M

Sr. Bungle — Wed, 28 Dec 2011 10:30:28 +0000

Continuem amb els posts dedicats al cada cop més moribund 2011. Aquest any a l’illa dels monstres hem comptat amb la col·laboració de quatre Monstres convidats que han aportat altres visions i coneixements diferents als que normalment s’exposen aquí al blog. Així que els hem demanat que ens escriguessin alguna cosa sobre l’any que ens acaba de deixar. O sobre un altre any. O del que volguessin. Comencem amb l’aportació del col·laborador conegut com a M.I.M.

A continuació faré una modesta entrega de premis del que per mi ha estat el més destacat d’aquest 2011.

Premi a l’esdeveniment cultural de 2011: Twitter

Culturalment ha estat un any força intens, l’irrupció de twitter a casa nostra ha agafat el testimoni a haver-se de buscar la vida per estar informats. Ara les notícies que volem sobre cinema o música vénen a nosaltres. D’aquesta manera ja no fa falta que sols les coses importants siguin noticia, ara qualsevol esdeveniment ho és, això sí amb la nostra intenció i voluntat de que aquells continguts ens arribin.

Premi 2011 al millor disc: Maria Rodés / Pau Vallvé.

Han estat notícia també aquest any Pau Vallvé i Maria Rodés (no confondre amb Maria Coma). El primer per estar molt actiu, hiperactiu diria jo i la segona per estar poc activa (no ha fotut res!!!!), és clar, s’ha pres un any sabàtic mentre composava el que serà el seu següent disc. Els destaco perquè a nivell personal han estat els descobriments i la música que més m’ha arribat aquest any. Si hagués de triar dos artistes ells serien la banda sonora d’aquest 2011 (encara que els seus discos siguin del 2010).

El premi 2011 a la millor actuació: Aina Clotet.

Un altre descobriment ha estat el d’Aina Clotet. Ja no és aquella actriu promesa que sortia a Estació d’enllaç, ara la veig en una clara presència dominant en el cine que es fa al nostre país, ja que em fa l’afecte que escull quins papers vol per a la seva carrera i no es limita a agafar qualsevol paper brossa que se li posa al davant.

El premi 2011 confirmació d’un geni: Adrià Puntí.

Va ser en el concert del Festival de Guitarra, allà per finals d’abril o principis de maig a Barcelona. Es veu que a última hora li van fallar els dos músics que l’acompanyaven i ell, Puntí, va sortir a pelo a fer el concert. I entremig de cançons inacabades, plors, molts temes d’Umpah-pah i converses de borratxos al piano entre ell i ell mateix, va sortir vencedor de la nit, amb la gent sent conscient de dues coses: alguns que se’ls havien estafat 15 euros (preu de l’entrada) o la confirmació que estàvem al davant del geni creatiu en actiu més important de Catalunya.

Premi 2011 al millor llargmetratge: Pa negre.

De cinema també faré la meva valoració, ara que acabem l’any cal donar una menció d’honor (una més d’entre els seus palmaresos) a Pa negre. Per mi les pel·lícules bones són aquelles rares que m’atrapen en la seva màgia i no respiro fins que s’acaba el film. Pa negre ho ha aconseguit, i per partida doble (les dues vegades que l’he vista). En la primera visualització vaig ser incapaç d’entendre res sobre l’argument, senzillament em deixava portar per la tormenta emocional que brollava dels personatges/actors. I us aviso, un pot sortir aixafat quan entra d’aquesta manera a Pa negre. Necessitava, doncs, una segona vegada per veure de què anava la pel·lícula, i la segona vegada immunitzat sobre la pluja de sentiments i emocions de les actuacions ja em vaig poder fixar amb l’argument que hi havia darrere.

Premi Personatge de l’any: Eckhart Tolle.

La meva historia amb Eckhart Tolle va ser mitjançant un amic que em va dir: “tio, et passes el dia pensant, llegeix-te aquest llibre!!”, el llibre era El poder del Ahora. He de reconèixer que no vaig passar d’unes 70 pàgines. Aquest any 2011 vaig recuperar del mateix Eckhart Tolle un altre llibre: Un nuevo mundo, Ahora. I aquesta vegada no la vaig poder encertar més. Quantes veritats en tan sols 260 pàgines. No podem anar més errats si seguim basant tot el que som, fem, desitgem, pensem… en l’ego. Cal intentar ser feliç, i aquest llibre ens dóna les claus per acceptar el moment present i no rebutjar-lo. És quan rebutjem el moment present que ens sentim incomplets i ens falten coses per sentir-nos bé. Quan tot el que tenim és el que necessitem per sentir-nos complets. Llegiu-lo i treieu les vostres propies conclusions. Visca Tolle!!

M.I.M.

> Ui sí, el 2011 (VI): selecció discogràfica (una més)

> Ui sí, el 2011 (III): 2011, any Super 8 i super ple

> Ui sí, el2011 (IV): extractes especial entrada 2012

> Ui sí, el 2011 (V): 2011 de sobre i amb sacarina

> altres articles de M.I.M

> altres articles de la secció Monstres convidats

Foto portada: font

Foto Aina Clotet: cineol.net

Ui sí, el 2011 (I): sense èpica

Sr. Bungle — Tue, 27 Dec 2011 13:35:32 +0000

A l’illa dels monstres vam començar l’any molt il·lusionats. A causa d’això el 3 de gener vam publicar un esperançador post amb el títol 2011: un any èpic? Tot feia indicar que grups dels considerats fonamentals en el nostre univers sonor traurien nou treball, acumulant una quantitat de poder en un sol any que feia por. Però quan queden escassos matins per liquidar el 2011 hem de dir que no, el 2011 no ha estat un any èpic.

Dels set grups mencionats en aquell post, finalment només dos han acabat traient disc. Els primers van ser Radiohead, que al febrer van editar, quasi sense que ningú s’ho esperés, The King of Limbs, un disc molt lluny del que personalment esperàvem i que per moltes oportunitats que li donem no engega ni a la de tres. Això sí, hem tingut Radiohead per mesos entre remixos (quants n’hauran tret? Dos-cents mil milions?), cançons inèdites i un directe, el Live from the Basement, on tocaven -i milloraven- totes les cançons del darrer disc. El 2012 els tindrem girant per Europa, sent la seva actuació al festival Bilbao BBK Live la que ens caurà més a prop.

Els que sí han complert en tots els aspectes són Berri Txarrak. Els de Lekunberri han tret disc, Haria, han fet l’habitual mutació sonora i ens han acabat proporcionant un disc de calibre considerable. Estem parlant d’un grup que sembla tenir contractada una garantia de qualitat i de satisfacció amb el seu públic que sembla inesquinçable. Bravo per ells, aviat els dedicarem un post parlant del disc. O potser dos.

Passem ara als que no s’han manifestat. Capítol 1, Josh Homme. Ni Queens of the Stone Age ni Them Crooked Vultures han donat gaires pistes sobre com porten la creació de nou material. Tampoc és que ens hagin aixafat l’any, tot s’ha de dir. Dave Grohl massa ocupat devia estar amb Foo Fighters i Josh Homme en… ves a saber. Sembla ser que QOTSA sí que estan treballant en la composició d’un nou disc, però sense estressar-s’hi massa. Ja avisaran quan tinguin alguna cosa.

Els que ens han fet pujar més la mosca al nas han estat The Mars Volta. Bé, ells no, perquè ja tenen el disc més que fet. El problema és amb la discogràfica, Warner Music, que no han volgut editar el disc abans d’acabar l’any de cap de les maneres, amb la qual cosa ens toca esperar el canvi d’any per conèixer el successor de l’Octahedron. Fa uns mesos es deia que al gener el podríem escoltar, però fa poc era el mateix vocalista de la banda qui, a través del seu ~~myspace~~ canal de YouTube, assegurava no tenir ni idea de quan sortiria el disc. Tres anys esperant quan parlem de The Mars Volta són una eternitat.

I acabem amb el nostre apassionat del vi favorit, Maynard James Keenan. Ni A Perfect Circle ni Tool. Aigua. Massa bonic per ser veritat. Per acabar-ho d’arrodonir, a la tardor revifava un fins llavors horrorós projecte paral·lel del cantant: Puscifer. Semblava una broma de mal gust, com qui promet caviar i t’acaba donant pa florit amb mortadel·la, i és que l’únic disc que havia editat sota aquesta personalitat, “V” is for Vagina, era infumable. Però quina sorpresa amics, Conditions of my Parole ha acabat sent un disc no només potable, sinó que podem dir que està molt i molt bé. Val Maynard, per aquest cop t’ho passem. Però l’any que ve volem teca toolera. De moment, fan alguns concerts a Estats Units. Ja veurem si s’animen a agafar el barco.

I fins aquí aquest repàs del que no ha estat el 2011. Però no us penseu que acaben aqui les refexions sobre l’any que estem a punt de liquidar. Oh sí, no us lliurareu d’uns quants posts de resum de l’any. Perquè si els altres blogs i webs i teles ens taladren, naltros també tenim dret a fotre la tabarra.